LLUM
Ella s’ha aixecat de la gandula i s’acosta a la barana de coberta. Porta una copa amb xampany. El sol comença a treure el nas entre el verd del mar. Fa una mica de fred: té gust de sal. El vent li tira enrere els cabells foscos. L’escassa llum li il·lumina el rostre d’una manera particular.
El capità se la mira amb un mig somriure. Encèn un cigarret. Fa un parell de pipades. S’han passat tota la nit xerrant i bevent. Ella li ha dit que no és massa freqüent trobar homes que sàpiguen escoltar. S’hi acosta amb una manta. L’embolcalla amb els braços.
Aviat seran a port. Sap que ella s’ha de trobar amb el seu marit. Ha tingut un accident d’aviació. És un famós escriptor. Li ha estat infidel infinitat de vegades. Però quan "Tonio" la crida, ella no s’hi sap resistir.
Ella li agafa el cigarret i fa una pipada llarga. Ell li agafa la copa i fa un glop. Ella vol parlar. Dir alguna cosa. Però el capità l’estreny més entre els seus braços.
"M”oblidareu com m’han oblidat tots els meus passatgers. Ha de ser així. Les he estimades totes, les que han estat al meu costat durant una travessia, estirades a la mateixa gandula, plenes del drama de la seva vida, plenes de la seva por de morir.
"Totes eren boniques i fràgils, com les travessies del meu vaixell, com la vida de les flors i de les papallones que només viuen un dia, com la copa de xampany que teniu a la mà i que, ben aviat, serà buida, pero que sobreviurà en una lluentor més profunda dels vostres ulls.
"I sempre el record clavant en aquest crani (i es tocava el cap) en aquest crani que, fins i tot quan ja sigui un crani d’esquelet, conservarà el gust d’aquesta travessies fràgils, d’aquestes vides fugisseres, de l’escuma del xampany, del reflex dels vostre ulls.
"Tot això no és més que llum, és la mateixa llum que compta, la llum que crea, és només la llum, la llum plena".
Consuelo de Saint-Exupery ho recordarà anys més tard a les seves "Memòries de la rosa".