TRENS
De vegades no cal gaire cosa més. Algú a qui no sents cridar el teu nom després de validar el bitllet a la guixeta. Un somriure amable i sincer que te’l repeteix quan tu finalment et gires. Els besos protocolaris. Maleir una mica la passada nit, llarga de beure fins tard, que et fa lentes les reaccions.
El tren que ve amb un quart d’hora de retard. Ensenyar-se la vida. Dir-se-la amablement com altres vegades. Desenredar una mica més el fil de la madeixa. Parada de novetats. Les justes per no sentir-se aturat, en via morta.
El tren que finalment arriba. El revisor que marca els bitllets. Tots dos tornem a la ciutat que ja ens hem guanyat. Per la finestra desfilada de banyistes en retirada. Els llibres que hem obert. Els telons que hem aixecat. I tant com encara no sabem quin nom posar.
El no quedar-se de braços plegats davant la mediocritat. Denunciar la mentida diària del tot està ja dit i fet. Les pel·lícules. Les exposicions. El món i la guerra. L’immens pastís del fàcil grimpar. El farcit d’hipoteca i nens i cotxe…
Arribar a Sants amb l’amistat cansada de tant donar-li perquè se la mereix tota. Que els estels deixin lloc a la teva refulgent indignació contra les coses que no van. I que jo sigui aprop per ajudar-t’hi. Jo baixo més endavant.