Els dies i les dones

Johan Cruyff, el flamenc nou Seleccionador Nacional de Futbol diu que, malgrat el càrrec, continuarà sense parlar ni una sola paraula de la llengua del país que l’ha nomenat Seleccionador Nacional de Futbol.

Cruyff afirma que ja maltracta prou el castellà cada vegada que intenta expressar-se en aquesta llengua com per fer el mateix amb el català.

En unes altres circumstàncies ens pintaríem la cara com a Braveheart (Ramon, ja hi tornes amb la faldilleta!) i començaríem a estripar-nos jerseis i camises i pantalons. És en Cruyff. És el Barça. Encara hi ha classes. Desmaquilleu-vos catalans, desmaquilleu-vos.

Fent referència a l’excusa de Cruyff, dos activistes de la causa amazic, en un perfecte català (un no fa ni un parell d’anys que és a Barcelona i l’altra no en fa ni un) em fan referència al seu país d’origen: Algèria.

Com a activistes la seva feina és molt més feixuga, perquè al país, han de legitimar l’ús d’una llengua minoritària davant el fet que l’àrab parlat a Algèria (barreja de turc, amazic i francès) és considerada un patuà (un argot) i els mitjans de comunicació només fan servir l’àrab clàssic, variant que a Algèria i en general a tota Àfrica, pot ser tan estrany com per nosaltres el llatí.

S’exceptua aquests usos en temps d’eleccions o quan és fa necessària que la població sàpiga alguna cosa de manera clara i directa.

El cas de l’administració és encara pitjor doncs ha quedat la llengua de l’antic ocupant, el francès,  com a llengua d’ús normal.

A tot això, cal encara sumar-hi la violència de l’integrisme islàmic sempre amatent a les suposades desconsideracions contra el sagrat Islam.

“La llengua d’un lloc s’ha de parlar encara que primer la parlis malament”, ho tenen claríssim tots dos.

I jo en un moment donat, hi estic totalment d’acord. I em fa llàstima que persones que podrien donar exemple utilitzant-lo, s’excusin vergonyosament i ningú digui res per ser qui és.

Hem de donar les gràcies a Espanya. Ho dic de cor. Si no fos per ells, aquesta Diada, hauria caigut en la mateixa inèrcia de sempre: la dels quatre que encara tenen sentit de país i s’empesquen, any rere any, noves iniciatives per deixar ben clar que nosaltres no hi volem ser al seu Estat, que en volem un per a nosaltres, i el ja acostumat silenci a les televisions i diaris, deixant aquestes manifestacions seguides per molta gent arreu de Catalunya, com apunts brevíssims, anecdòtics. 

Però enguany, oh enguany!, una consulta organitzada per una associació amb el suport d’un Ajuntament d’una població de 8000 habitants, esgarrifa’t!, ha tornat a fer brandar el Santiago I Tanca Espanya activant totes les mòmies retrògrades dels qui encara veuen al Borbó com el continuador del Cabdill, i engegar-la contra la consulta alhora que ratificava una manifestació de Falange -la feina bruta encara la fan els mateixos.

Arenys de Munt ha vist com la còlera de la Pell de Brau li queia al damunt. Ni federalismes assimètriques, ni comunitats autònomes, ni nescafè per tothom: quan es parla d’autodeterminació, de decidir per nosaltres mateixos, les picabaralles partidistes dels partits espanyols, les distàncies ideològiques, per art de màgia s’esvaeixen. Hi ha un ressort en aquesta Espanya seva de cada dia que fa que, en parlar d’Independència, s’activi i els faci anar tots a una. Els catalans, n’hauríem d’aprendre, per molt que ens dolgui.

Cal, ara més que mai, que els polítics es posin a l’alçada de les necessitats del país i en un gest de generositat política, s’acordi un full de ruta compartit per tal d’impulsar la sortida de Catalunya de l’Estat espanyol i la fundació d’un Estat propi que permeti impulsar el país a nivell europeu i mundial. He dit.

 Mentrestant el país, la gent, viurà la Diada Nacional oficial amb un acte “Mediterrani” a la Ciutadella i amb una Estatutet, pobret, pobret, la sentència del Superior del qual, no importarà a ningú, per molt que tot plegat sembli allò dels Marx de la part contractant de la primera part… i ens el tornin rebregat, grapejat i amb pantalons curts i els genolls sagnant. Una manifestació per queixar-nos? Un altre referèndum? Tira, tira. Espanya fa temps que fa servir tele-operadores d’aquelles que es despengen amb un “…pues por independencia no me viene nadaaaa”, mentre tu te les imagines llimant-se les ungles i fent bombolles de xiclet.

Si llegim la interlocutòria que censura l’acord del consistori d’Arenys donant suport a la consulta o la sentència del TSJC fallant a favor de la manifestació falangista, hi trobarem el fonament de la llei perfectament plausible en totes dues decisions. Ara bé, quina llei? Doncs, la seva! 

La Constitució Espanyola és ben clara: l’article 145 diu literalment: “En cap cas es permetrà la federació de les Comunitats Autònomes” (no diur res de les nacions) i això es penja a la paret i la resta són vuits i nous. Qui s’hi posi de cul, clatellada. Qui hi discrepi, clatellada. Qui alci una mica més la cella que l’altre, clatellada. I ha estat així malgrat Cambó, malgrat Pujol. Regeneració? Putrefacció, més aviat.

No sé si a les cavernes més cavernoses de la caspa espanyola hi ha instal·lat un d’aquells sistemes d’alarma que detecta qualsevol insurgència a allò establert mooooooooolt abans del 1978 i que faci trontollar la Unidad de Destino en lo Universal. Al “desafiament” d’Arenys li ha tocat un trist advocat de l’Estat falangista, però cal veure en aquesta correspondència, un gest de repressió massa exagerat com per no preocupar-se.

I és que no hem d’oblidar que molt abans abans, la Mari Consti també ens diu al Títol Preliminar, al seu article 8, que “Les Forces Armades (…) tenen com a missió garantitzar la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

Sigui com sigui, bona Diada a tothom.

Segueixo tot això del finançament amb certa indiferència. El ball de números i de principis i de clàusules i de percentatges i de rànquings, se m’escapa. Tampoc no crec que s’hagi fet un esforç per acostar-ho tot plegat; per fer-ho més paidor.  Però vista la manera com en les passades eleccions europees ens van explicar Europa, què es pot esperar?

Ni el cofoisme del PSC ni l’amenaça perfectament interpretada de no acceptar el pacte per part d’ERC, ni el seguir la corda d’IU -però tampoc la invocació de Satanàs per part de CiU- no em fan ni fred ni calor. Em queda lluny. Una funció més de teatre polític. Un estira i arronsa estèril.

Ja fa uns quants sopars que el tema de la desafecció política surt damunt la taula. Tinc amics amb carrera, amb dos dits de front, que no voten. Un abstentisme militant a tots nivells: tant municipal, nacional, estatal com europeu. No troben ningú que els representi. Cada vegada els entenc més.

No tinc prou edat com per parlar amb la prespectiva necessària, però em penso que ara mateix el país, és com un jersei. Per una banda l’estem construïnt a cop d’agulla -millor o pitjor- per dalt; i per una altra, per sota, s’està esfilagarsant a un ritme que molt em temo que va en augment. No sé si tardarà molt o poc a desfer-se la llana, però la possibilitat hi és i sembla que això només importi als quatre de sempre que cridem.

La solució a tot plgegat no la sé, però el que es posa de manifest és que amb anar a votar cada quatre anys, no n’hi ha prou. Els polítics han d’entendre que damunt seu tenen set milions de caps que haurien de tenir més mecanismes per controlar la seva gestió. Que s’han d’imposar restriccions de mandat. Que la política no pot ser una carrera més, sinó un servei públic.

Els polítics han d’entendre que existeix un abisme entre les necessitats reals del país i tot el que en teoria, des dels seus escons, tracten com a assumptes del màxim interès. Però també existeix un abisme entre les cúpules dels partits polítics i les bases que reclament que se’ls escoltin molt més.

Els partits polítics s’han convertit en màquines més o menys precises de guanyar eleccions, no pas per resoldre res. Mentrestant Espanya ens van donant peixet. Trenta anys d’anar darrera la pastanaga no crec que ens hagi portat res de bo. Cal un pacte nacional per fer un cop de cap i adonar-se que la sortida natural pel nostre futur -però també per la preservació del nostre passat- és la independència. 

Ara com ara dubto que els polítics estiguin per la feina i tot i que procuro donar suport a totes les causes que des de la societat civil s’endaguen per fer cridar l’atenció, la majoria de les vegades em cau l’ànima als peus veient que hi ha al darrera més bona voluntat que no pas altra cosa.

Més que mai es fa necessari una actitud crítica. Una actitud que no sigui deixeble del mateix qui dia passa any empeny que se’ns imposa, però també és veritat que ja estic fart de sentir que és la societat civil qui ha de canviar les coses. Segons com el temps de la transició, del córrer davant els grisos, les assemblees de Catalunya i tota la pesca, és el millor que ens va passar; un temps d’esperança, etc. Segons com, tot plegat, forma part de l’ahir, ara el que toca és fer política, res de fer país; això és d’abans, tiri, tiri…

I al mig, em sembla a mi, que ens hem quedat tota una generació que no veu clar cap on va tot plegat. Que assisteix a tot aquest espectacle com aquell que va a mirar els peixos d’un aquari. Ens considerem només catalans, es veu clar que això d’Espanya fa temps que ja no funciona. Però prou feina en tenima amb la hipoteca i amb aconseguir un sou i una ocupació digne, com perquè al damunt, se’ns exigeixi que agafem el trabuc i siguem més bel·ligerants del que som.

Torno a fer servir l’estació de Sants per baixar a Reus. Normalment, perquè em queda més a prop de casa, agafo el tren a l’estació de Sant Andreu Comtal. Ara, amb les obres de l’AVE, ja no és possible viatjar a la capital del Baix Camp des d’allí.

L’estació de Sants ha guanyat en lluminositat. D’aquelles andanes fosques i llòbregues, s’ha passat a una renovació on el blanc hi és per tot i hom ja no apura a esperar l’avís de l’arribada del teu tren per baixar a un espai molt més amable, espaiós i sobretot, clar.

És llàstima, però, que la remodelació no s’hagi fet per millorar al servei de Rodalies o de Mitja Distància, sinó que hagi vingut donada per la connexió d’alta velocitat amb Madrid. Des de Sants, és infinitament més senzill anar a la meseta que no pas a Amposta, Falset, Marçà o el mateix Reus.

En tota colonització, encara que sigui subtil, l’escenografia és important. I si ens asseiem, encara que sigui un moment, en un dels bancs de l’estació, ens adonarem que, ara com ara, Sants és a grans trets una gran llançadora per anar a Madrid.

L’afirmació no és gratuïta. S’han instal·lat màquines dispensadores de bitllets per utilitzar l’AVE -també n’existeixen per rodalies, no pas per Mitja Distància- i els accessos al tren cap a les espanyes són més que visibles, criden l’atenció amb aquells senyors vestits de verd i els escàners per controlar l’equipatge.

Així, es pot donar, amb tota tranquil·litat, que algú que no hagi tingut temps per comprar el seu bitllet d’alta velocitat, pugui treure’l en qualsevol de les màquines, mentre que algú que vagi amb el temps just i vulgui anar a alguna de les poblacions a què em referia abans, hagi de fer una cuada esperant el seu torn per comprar el bitllet, a velocitat més que lenta.

No cal dir que els retards de 10 a 15 minuts continuen donant-se. Potser no des de Barcelona al sud, però sí del sud a Barcelona, donant aquella sensació de deixadesa i de pixar-se’ns al damunt i dir que plou. La impossibilitat de sentir la teva llengua als revisors, les calefaccions excessives, els aires condicionats excessius, la impossibilitat de preveure posar més vagons en dies claus…

Des del govern de la Generalitat s’ha repetit que no es volen fer-se càrrec del servei de Rodalies sense tenir els recursos necessaris. Un error al meu parer. Algú recorda algun retard en els ferrocarrils de la Generalitat? No surten puntuals donant una sensació d’eficiència i sobretot de proximitat que, com és obvi no es dóna en els servei de Mitja Distància?

No ens desenganyem. El fet que no s’hagi desenvolupat un pla de ferrocarrils coherent -els Països Catalans començaran a ser alguna cosa quan s’uneixi el corredor del Mediterrani- és un preu exclusivament polític. Maragall ho ha explicat moltes vegades: la construcció de l’eix Madrid-Sevilla va ser una compensació per la inversió de les Olimpíades del 1992.

Mentrestant, no hi ha cap mena de voluntat d’Adif per vertebrar un model transport ferroviari que veritablement sigui això, un mitjà de transport i no pas una pantalla per justificar inversions que en teoria fan avançar el país.

Algú creu, per exemple, que l’estació de l’AVE al Camp de Tarragona, concretament a la Secuita, parada enmig del no-res i amb un accés complicadíssim,  ha aportat alguna cosa a aquesta zona?

Un dels molts factors que expliquen l’enlairament de l’economia xinesa, és la capacitat que van tenir els dictadors del país, de flexibilitzar i fer la vista grossa, a les relacions comercials que s’establiren entre les zones limítrofes del país susceptibles a establir llaços d’intercanvi i relació comercial amb economies de mercat. D’aquesta manera, s’establiren petits laboratoris que el govern analitzà amb profunditat de cara a prendre’n nota i aprofitar l’experiència per institucionalitzar aquesta manera de fer i sortir, progressivament, de l’economia socialista per avançar cap a una economia capitalista  a tot el país.

Aquests dies, els partits catalans, han donat a conèixer els candidats a les eleccions Europees que s’han de celebrar al juny. No cal tenir massa estudis per advertir que el perfil sobiranista plana en la majoria els candidats. Oriol Junqueras, en la seva primera intervenció, estenia la mà a Ramon Tremosa i als altres candidats catalans per treballar conjuntament pel país.

No són temps per tirar coets. Fa uns dies Catalunya entrava oficialment en recessió. Amb un Estatut que ja sembla la bola aquella de Sísif, el país és un jersei de llana que es va desfent i desfent amb un ciutadà que està fart de la falta de permeabilitat dels partits polítics a fer seus els problemes reals  de la societat i a l’al·lèrgia a incorporar noves veus que puguin oxigenar el panorama

Llavors resulta que el català, que troba que Europa és molt lluny -sortim al carrer per preguntar què és la Comissió Europea i a veure què ens contesten- que troba que a Europa s’hi parla molt però que no té una idea gaire exacte de què s’hi fa realment o quina repercussió té tot plegat pel seu país, resulta que a Europa els partits catalans, actuen de la manera que molts voldrien que actuessin a Catalunya, amb una certa unitat a l’hora de definir quina mena de país han de defensar.

Ai caram, resulta que no està tot perdut, que els partits saben parar l’orella, que saben buscar persones noves per tirar endavant nous reptes i projectes. Però a Europa, molt lluny de casa. Ai caram, resulta que no cal que ens convertim tots en gossos baladrers defensant la nostra parcel·leta i hortet ideològica, que podem saltar la tanca i posar Catalunya per damunt de tot, però a Europa, molt lluny de casa.

No sabem què en saben els nostres partits polítics de la història econòmica de la Xina, però desitjaríem de tot cor, que el fet d’enviar tota aquesta bona gent a les Europes, (esperem que treballin tant i tant bé com en Raül Romeva) pugui generar alguna mena d’empirisme traslladable a casa nostra. Molt catalans em sembla que ho agrairien.

En teoria havien de començar a les nou en punt, però es retarda a dos quarts. La Barceloneta. Ja he fet la canya preceptiva i trobo idiota tornar al bar, on es despenja Miles Davis a esbufecs esllanguits, com dient “… mitja hora més de pati?”. S’imposa anar a escoltar el mar. La sorra és il·luminada per una llum que la fa d’un ocre diluït. En  la fosca, el mar, és només un remolí de bromera, una randa blanca que apareix del no-res, com en un quadre de Caravaggio.

Passejant amunt i avall del Passeig, la nit és lenta. El bramul de l’aigua acompanya. Barcelona, des d’aquí, no és tan ferèstega. Un apunt líric en aquesta mastodòntica i desnaturaltizda urbs que el senyor Hereu i els seus sicaris, estan desfent a bocins petits, com les esglésies romàniques aquelles que els americans compraven per refer-les, pedra per pedra, a casa seva. Sort d’aquesta mar oberta.

Hi ha la cosa aquella de les Rambles i el torrent llastant de tanta gent fotografiant la seva pròpia misèria. Ciutat Vella que és un urinari públic on es desacredita la llegenda aquella que diu que els homes no podem fer dues coses a la vegada. No fa gaire, mentre feia cua esperant entrar a la Biblioteca de Catalunya, per una representació teatral, un senyor era capaç de sostenir-se la titola per orinar alhora que es bevia una llauna de cervesa.

Fa feredat com es buiden les cases per dins, deixant-ne la façana, per construir hotels i més hotels per hostatjar més orinadors. Com hi ha cases que cauen al costat d’apartamens il·legals per a més turistes pixadors. Aneu pel carrer Hospital de les Rambles fins al Paral·lel. Por? Més aviat llàstima. Decrepitud. I més amunt el Passeig de Gràcia, aliè a tot, amb les seves dependentes i cambreres que ni tan sols se t’adrecen en castellà, que ho fa ja en anglès. Si ho saben a la Villa, encara ens en donaran les culpes!!!

Barcelona va a la seva. Ara toca fer caixa. Vendre. Un domini propi endegat només perquè els cools i els guais puguin reblar les seves direccions electròniques amb el .bcn? Endavant! Quin mania de fer les coses al mig de la plaça de Catalunya o, i a més, coses de llibres. Sabeu què? Que s’ho quedin a Sant Cugat, que és a quatre parades de Ferrocarril i enllestits.

I el mar que no menteix mai, es revolta, remuga i s’apaga damunt la platja. Indecorós, llepant-la, s’entornan cap endins, cap a la fosca, esperant, si ningú no hi posa remei aviat, que la ciutat sencera el segueixi.

A mi, l’esport aquest dels vint-i-dos amb calça curta que van rere una pilota, sempre m’ha avorrit mortalment. Si he de dir que sóc d’algun equip, dic que sóc del Barça, més per una qüestió identitària, que no pas real. I amb tot, la majoria de les reaccions que aquesta Santa Casa desperta, la majoria de les vegades, les trobo d’una banalitat absoluta.

Sí, és cert, el Barça és més que un club, ara bé, aquesta mania d’identificar el país amb l’equip, cada vegada més em sembla un aparellament que va més en contra del país, que no pas a favor.

Que en temps de penúries democràtiques la possibilitat que oferia el futbol d’afirmar una identitat i de donar-la a conèixer eren vitals per mantenir encesa la flama, ho accepto; ara, que avui en dia, algú em digui que ell és el més catalanista del món perquè cada diumenge s’enrosca la bufanda blau-grana al coll, em sembla poc més que curiós. Molt més quan els seus representants, els que en teoria a més del club, han de representar el nostre país, es mosten, en públic, no pas gaire més diferent que els seguidors més mal educats.

En Saül Gordillo, en parlava ahir al seu bloc, en referència al comportament del senyor Laporta a la llotja de l’Espanyol durant el derby català [comunicat Mossos d’Esquadra]. A mi, el senyor Laporta, també em va fer llàstima. Potser sí que dilapidar la possibilitat que Laporta pugui aspirar, en el futur, a una carrera política, és un pèl arriscat -personatges pitjors ocupen càrrecs- ara bé, no podem deixar passar que algú que ha fet tant pel Barcelona, es posi en evidència, no ja davant els seus socis i simpatitzants, sinó davant del país sencer. Se li entenia tot a Laporta, dissabte passat. Tot.

Per damunt de la sang blaugrana que pugui córrer per les venes de Laporta, abans de res, es deu al seu càrrec. I el càrrec implica responsabilitats. Entenc que en segons quines condicions, aquestes responsabilitats, poden ser difícils de mantenir, ara, rendir-se al nerviosisme i tirar per la via fàcil de la pataleta i de l’enfadament xulesc, posa de manifest massa coses, i totes elles, juguen en contra de Laporta, en contra del Barcelona i en contra de Catalunya.

M’imagino un Laporta hipotètic President de la Generalitat, tornant els insults i les xiulades durant la celebració de la Diada i m’esborrono.

Expliquen que als anys quaranta, en una visita a Reus, Eugeni d’Ors es creuà pel carrer amb Eduard Toda. Coneguts com eren, a Xènius l’estranyà que Toda no el saludés. Així doncs, el cridà: “Toda, com anem?”. No sabem si fent teatre o perquè veritablement estava distret, Toda, mirant a l’altre de dalt a baix (d’Ors anava vestit amb l’uniforme de la Falange) va dir: “Perdona noi, però és que així vestit de bomberu (sic) no t’havia pas conegut”.

D’avançada apunto aquesta anècdota, prevenint al senyor Albert Boadella, ara que sembla que d’aquí dos dies també es disfressarà, no sabem si de bomberu, de les possibles distraccions dels coneguts que hi tingui a Reus (pocs, la veritat) o a Catalunya a l’hora de saludar-lo.

La responsabilitat de tots aquells que saben que venceran, és vèncer: a Vallderoures, a Ceret, a Alaior, a Reus a Ontinyent…

Aquest agost he seguit amb bastant d’escepticisme tot el conflicte entre Geòrgia i Rússia. Alguns comentaris sobre el trepig de drets nacionals i de trencament d’independències, han sovintejat als Països Catalans. Ni Geòrgia, ni molt menys Rússia, són dos angelets. El primer, amb les vista posada a buscar suport a Europa, ha vist com se li denegava aquest reconeixement si abans no solucionava els conflictes amb Ossètia i Abkhàsia.

Geòrgia no ha buscat mai cap solució pacífica pel conflicte amb Ossètia del Sud i Abkàsia, que damunt el paper és un estat independent, no reconegut, però que per tal de fugir de l’òrbita georgiana, es va vendre de seguida que va poder a una Rússia que controla, de facto, el país, ha vist amenaçada la seva dependència russa si els Georgians no s’aturaven a Ossètia del Sud i decidien reconquerir la del Nord.

Algunes veus han volgut veure en aquesta acció russa, el primer pas cap a una unificació de les dues Ossèties i el posterior ingrés de l’Estat resultant a la Federació Russa. Val a dir que aquesta possibilitat, és una opció que seria molt beneficiosa per Rússia i molt poc pel país que en sortís. Deixant de banda que com sempre, l’aixeta del gas i del petroli és el que es juga damunt el taulell, una unificació així, permetria un control més directe de Rússia de la zona. No hem d’oblidar que ja fa uns anys que Putin va eliminar la capacitat legislativa dels estats membres de la Federació Russa per elegir els seus representants. Els governadors de les diverses repúbliques són designats per Moscou a dit.

L’anunci de la dues cambres russes d’instar al govern a reconèixer totes dues Ossèties, és una opereta orquestrada per Moscou per jugar la carta de l’alliberament nacional del territori enfront la “dolenta” Geòrgia, que va gosar fer una revolució democràtica i allunyar-se de Moscou. En comptes de fer sortir Medmedev a fer el pronunciament de torn i que donaria una imatge d’una Rússia caciquista -que veritablement és el que és- s’organitza aquesta pantomima de les dues cambres i del prec dels dos governs.

Putin, així que accedí al poder el 2000, va anar posant més i més pedres al camí per tal que cap partit que no sigui Rússia Unida pugui arribar a tenir representativitat. Augment de percentatge de vots obtinguts per tenir un escó, augment del nombre de militants perquè un partit polític sigui considerat com  a tal, etc., han fet que Rússia sigui en aparença un país amb el poder legislatiu i executiu separat quan tothom sap que el govern amb l’ajuda del FSB ho té tot lligat i ben lligat.

Llegir The Audacity of Hope (L’audàcia de l’esperança) del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama, no crec que faci mal a ningú. Tret d’alguns capítols com els titulats “Fe”, “Raça” o “Família”, que no m’han interessat gens, el mateix de sempre, la resta és un compendi del que pensa aquest senyor passat pel sedàs de tot el seu equip. La veritat és que està ben escrit, però està massa ple d’aquells enlairaments patris que quan comencen a prendre el vol, es tallen d’arrel per no semblar massa pedants, quedant en simples vols gallinacis.

A la sèrie de televisió The West Wing, aquests moments, venien donats per una música tota pomposa, un primer pla del president Barlett i el discurset de marres, moralitzant, tendenciosament moralitzant. Però com que es tractava de tele, t’ho empassaves i després reunies el teu equip i encarregaves enquestes preguntant, per exemple, als assistents de la propera calçotada, si defensar que la part de baix de la ceba no s’ha de tallar, et faria baixar la popularitat.

Obama és un professional de la política. Tot el llibre està escrit amb tiralínies. S’hi percep aquesta voluntat de quedar bé amb tot els seus votants. Un cristià afroamericà que aparentment diu les coses pel seu nom, que fa sortir Kennedy amb comptagotes, que no deixa de llençar sagetes al matrimoni Clinton. Que comprèn les penalitats de la classe mitjana i el perill que aquesta desaparegui, que creu que la inversió en Educació, en ciència i tecnologia, i en energia, serà clau pel desenvolupament futur del país, que l’exèrcit s’ha de retirar d’Irac, que s’ha de reformar la Seguretat Social…

Hi havia un home de celles arquejades que va fer sortir el seu avi afusellat en el seu discurs d’investidura i que també ho havia de canviar tot. No va canviar res. La baixada de l’arbre dels somnis, estirat per part d’estremenys i andalusos, devia ser molt més casposa de la que patirà el senador Obama i el seu equip. Substituir la gasolina dels cotxes per etanol? Titllar la política de Kissinger, cito literalment, d’“estratègicament impecable”?

Encara que no ens acabem de creure que Obama pugui fer pel seu país tot el que ens diu que li agradaria fer, hi reconeixem almenys una renovació del discurs usual sabent sent permeable a moltes de les nous reptes i característiques del segle XXI. Amb tot,  jo juraria que ha tingut al seu costat en Josh Lyman, en Sam Seaborn o el mateix Toby Ziegler, barallant-se entre ells mentre polien el text.

 No sé què va ser abans en el món del porno: que les actrius decidissin prescindir de qualsevol rastre pilós del seu cos o que comencessin a tatuar-se. En els cossos sabuts que un pot trobar per aquests móns de Déu, aquesta absència total de vellositat, tret d’algun cas puntual, és rar de trobar. Sí que en canvi, els tatuatges, en les dones, fa anys que s’hi veuen.

Un dels més normals de trobar, són aquella mena d’arabescs a la ronyonada. Nenes amb texans baixos, amb els ossos dels malucs al descobert, ofereixen la vista d’aquests acabaments d’esquena bellament ornats. En la postura del gosset, en una producció pornogràfica, quan l’actor interpreta amb tota la intensitat endins l’actriu, posada de genolls i oferint-nos el seu darrera de proporcions variables, són agradables de veure aquests dibuixos movent-se al ritme de l’envestida.

 No sé si en el porno homosexual entre homes, aquesta tirada a decorar-se les lumbars, ha tingut la mateixa sort que entre les seves col•legues fèmines. No hi tinc tirada. Sense voler faltar a ningú, en el cas dels homes, la limitació de tria alhora de la interacció dramàtica és ben sabuda, d’aquí que potser sí que ben mirat, la decoració d’aquesta part del cos, per part dels homes, no seria cap bestiesa. Estaria del tot justificada d’acord amb aquesta falta d’opcions.

 De propostes de què s’hi podrien pintar n’hi ha moltes. I qui diu pintar, diu escriure. Jo no sé si creure-m’ho, però m’han dit que corren per la xarxa unes imatges que corroboren aquestes elucubracions meves. Algú bastant semblant a un ministre espanyol d’origen valencià interacciona damunt un altre actor, que s’assembla molt, al poc que queda de catalanisme dins el pessecé.

 Damunt l’esquena del segona no hi ha dibuixos, no. Pel que m’han dit, hi ha tot una tirallonga infinita de lletres precedides per un número. Com una mena d’articulat. I és veu que fa patxoca i tot la passió amb que el primer, en recitar amb el seu accent oblidat per falta d’ús, allò que llegeix, arremet contra l’altre, que sembla que no hi sigui, pobret. I això que deien que no tenia ni un pèl de tonto.