Correu Blocs | VilaWeb.cat
raulromeva | Entrevistes | dimecres, 16 d'abril de 2014 | 13:51h

1: La tertúlia d’ahir nit, des d’Estrasburg, en què vàrem participar Ramon Tremosa (CiU), Salvador Sedó (CiU), Raimon Obiols (PSC), Maria Badia (PSC), Santiago Fisas (PPC) i Raül Romeva (ICV).

 

(NOTA: atenció al detall simpàtic del minut 48:50 . Moltes gràcies Santi. Prometo que algun dia me la posaré.)

 




2: Debate para EUROEFE, con Luis de Grandes (PP) i Enrique Guerrero (PSOE) y Raül Romeva (ICV): http://www.euroefe.com/2259_debates/2499743_ultimo-debate-de-la-legislatura-entre-enrique-guerrero-psoe-luis-de-grandes-pp-y-raul-romeva-verdes.html


    

Al Parlament Europeu hem votat avui les mesures legislatives destinades a crear una unió bancària europea (el mecanisme únic de resolució bancària i la directiva de resolució i rescat bancari), que introdueixen un sistema per gestionar entitats amb problemes, un fons de 55.000 millions d'euros, i un sistema de garantia de dipòsits.

Sens dubte, aquest paquet és essencial per regular el sector financer amb una perspectiva europea més coherent que l’actual, però malauradament manté un dels problemes estructurals de base: moltes de les disposicions bàsiques de l'esquema de resolució bancària continuen basades en simples acords intergovernamentals, es concedeix massa poder al BCE i a la Comissió Europea, i deixa molts problemes pendents de solució.

Un pas important, per tant, però massa petit, a banda de massa tardà. Per això m’he acabat abstenint en la votació final.

Després de 5 anys de crisi bancària i financera, hem arribat a un acord que finalment permet aplicar mesures graduals i pal·liatives que començaran a desenvolupar-se partir de 2016 però que trigaran … 8 anys!

Sí, són mesures necessàries i representen un pas endavant per la creació d’un sistema bancari europeu, però s’han quedat molt lluny de que calia, i del que esperàvem molta gent.

Novament, els governs dels Estats de la UE continuen reservant-se la darrera paraula, i fonamentalment es tracta d’un acord intergovernamental que menysté el Parlament Europeu.

Recordo que l’objectiu general de la necessària unió bancària era acabar amb la percepció que molt gent té que, quan es rescata una entitat financera que ha fet fallida, en realit s’està estafant a les persones contribuents. En canvi no hem aconseguit massa cosa més que una nova resolució bancària i una garantia de dipòsit que són simples pedaços a la situació actual.

Ja és hora que el BCE actuï realment com a prestamista d’última instància, que l'impost a les transaccions financeres s’apliqui de manera generalitzada a la UE i que es separi els bancs d’inversió dels bancs comercials.

Aquesta unió bancària que hem aprovat avui no servirà per fer front a la propera gran crisi financera, almenys fins que la UE no es prengui seriosament acabar amb els bancs que són massa-grans per fer fallida (Too big to exist), els quals, de fet, hauríem de considerar que són massa grans per existir (Too big to exist).

Així doncs, qualsevol mesura pal·liativa ens quedarà petita davant la propera crisi" ha acabant dient l'eurodiputat.

 

Informació adicional:

• El mecanisme únic de resolució bancària inclou un fons de 55.000 milions per al tancament de les entitats en fallida. El fons s'introduirà de forma gradual en un període de vuit anys a partir de 2016. Ha estat aprovat per 570 vots a favor , 88 en contra i 13 abstencions . Informe Elisa Ferreira ( S& D, Portugal )

• La directiva de rescat i resolució inclou la creació de fons nacionals de resolució finançats a través de taxes bancàries. Aquesta directiva ha rebut el suport de 584 eurodiputats, davant 80 en contra i 10 abstencions, complementa el reglament que estableix el mecanisme únic de resolució bancària i també començarà a aplicar-se a partir de 2016. Informe Gunnar Hökmark , ( PPE, Suècia )

• La directiva sobre garantia de dipòsits ha estat declarada aprovada al no haver-se presentat esmenes al ple. Començarà a aplicar-se a mitjans de 2015 (maig o juny). Aquesta norma garanteix tots els dipòsits fins als 100.000 euros. La principal diferència amb el sistema actual és que, si bé fins ara eren els Estats els que aportaven aquests diners , les noves normes introdueixen fons nacionals finançats pels propis bancs. Informe Peter Simon ( S&D , Alemanya)

raulromeva | Doble Seu, Transparència i Rendició de Comptes | dilluns, 14 d'abril de 2014 | 19:42h

Prioritats de la setmana 14-17 d'abril del 2014

La Instrumentalització partidista dels càrrecs de l'administració del PE i de Martin Schulz

Debat dilluns, vot dimecres (informe Ivan)

La preocupació per la instrumentalització partidista que fan alguns càrrecs del PE, inclòs el President, ha suscitat darrerament importants debats. El passat 03 d'abril en vàrem tenir un primer exemple, en particular respecte a les recents nominacions fetes pel president del PE, Martin Schulz. La mesa del Parlament ho ha de valorar aquest dilluns a la nit, però els Verds hem demanat que la decisió s'ajorni fins a la propera legislatura. Els eurodiputats i eurodiputades també votarem sobre la resolució final del pressupost del Parlament Europeu en el qual, de fet, hi havia també un apartat en què es criticava Schulz, però que ell s'ha negat a permetre que s'incorpori aquesta part al text.

Contaminació i seguretat

Debat dilluns, vot dimarts (informe Leichtfried)

Es votarà una proposta per augmentar el pes i la mida dels vehicles, per tal de permetre el pas transfronterer dels anomenats mega camions. Els Verds hem liderat l'oposició a aquest projecte davant dels intents de promoure la difusió d'aquests camions, que ja han plantejat diversos problemes de seguretat viària en les zones on ja es troben operatiuss. Augmentar la càrrega per al transport per carretera, en detriment del transport ferroviari, tindrà un impacte negatiu per al medi ambient, el canvi climàtic i la contaminació acústica.

La normatives pel soroll dels aeroports de la UE

Dilluns debat, vot dimecres (Informe Leichtfried)

Els eurodiputats i eurodiputades votarem un acord legislatiu per revisar les normes de la UE que s'ocupen de soroll dels aeroports. Els Verds hem expressat la nostra opinió en contra de l'acord (segons el qual la Comissió Europea podia  anul·lar les decisions preses). En general, la revisió de la legislació ha intentat augmentar la capacitat dels aeroports, en lloc d'abordar els veritables problemes causats pels aeroports, que afecten milions de ciutadans i ciutadanes europeus. Tot plegat s'està fent un favor al lobby del transport aeri.

Transparència i registre de lobbies

Dilluns debat, dimarts vot (Informe Gualtieri)

El Parlament Europeu tractarà la qüestió de la transparència dels lobbies. Votarem els plans per actualitzar les regles del PE sobre els grups de pressió o lobbies. Els Verds estem decebuts amb el resultat. És una oportunitat perduda. S'hauria pogut garantir veritablement la plena transparència dels lobbies a les institucions de la UE. Tot plegat farà que les institucions europees quedin enrere respecte d'altres institucions, com les dels EUA, pel que fa a la regulació grups de pressió. Tenint en compte els escàndols recurrents i la elevada preocupació pública, aquet fet és lamentable.

Resolució bancaria i exposició dels contribuents

Dimarts debat i vot (Diversos informes)

L'Eurocambra votarà noves normes per establir un marc europeu per fer front als bancs en fallida. Aquesta és una peça fonamental de la Unió Bancaria, que busca regular com han de gestionar-se els bancs en fallida, inclosa la manera de finançar el cost. Malgrat que els Verds creiem que les regles podrien i haurien d'haver anat més lluny, aquest nou marc ajudarà sens dubte a abordar l'exposició dels contribuents davant del cost massiu dels bancs que han quebrat.

Regulació dels mercats i dels productes d'inversió

Dimarts debat i vot (Diversos informes, incl. l'informe Giegold)

El Parlament Europeu decidirà una sèrie d'importants noves lleis de la UE que s'ocupen dels productes i dels mercats d'inversió. El eurodiputat verd Sven Giegold ha estat el ponent d’aquest informe sobre les noves normes sobre productes d'inversió (UCITS) milloraran la protecció dels inversors contra la presa de riscos imprudents. Les noves regles dels mercats d'inversió (MiFID) ajudaran a frenar l'especulació amb aliments, limitaran el comerç d'alta freqüència i aconseguiran una major transparència. En tots dos casos, els Verds haurien preferit anar més lluny.

Bosses de plàstic i medi ambient

Dimarts debat, dimecres vot (informe Auken)

El Parlament votarà noves normes per reduir el sol ús de les bosses de plàstic. L'eurodiputada verda, Margrete Auken, ponent d’aquest informe, defensa l'eliminació inmediata de les bosses de plàstic per tal de reduir la presència de residus de plàstic en el medi ambient. Això vol dir enfortir les propostes i incloure objectius de reducció ambiciosos i obligatoris a tot Europa així com el requisit que les bosses de plàstic sempre hagin de tenir un cost, deixant als Estats membres decidir com s'ha de dur a terme.

Salvar els vides de les persones migrades al mar

Dimarts debat, dimecres vot (informe Coelho)

L'Eurocambra votarà sobre com l’agencia europea sobre fronteres, FRONTEX, han d'actuar quan es troben persones migrades al mar. La legislació arriba en un moment clau, on moltes persones perden la vida al Mediterrani, per exemple. Frontex i la UE continuen sense donar resposta a aquest problema recurrent. Els Verds hem promogut constantment una política global de fronteres a la UE, que garanteixi que tots els governs de la UE, i FRONTEX, assumeixin la seva responsabilitat per evitar aquestes tragèdies a les costes d'Europa. Aquestes regles són un petit pas endavant.

Etiquetatge de mel i la salut de les abelles,

Dimecres debat i vot (informe Girling)

Els eurodiputats i eurodiputades votarem l'acord assolit sobre les propostes de revisió de les normes comunitàries sobre la mel. El 2011, el Tribunal Europeu de Justícia va dictaminar que la mel contaminada amb pol·len transgènic hauria de ser etiquetada com a tal en virtut de la legislació de la UE. En resposta, la Comissió va presentar una revisió de la legislació de la UE sobre la mel, proposant que no calgués indicar a l'etiqueta la presència de pol·len transgènic en la mel. Es Verds fem una crida als diputats i diputades a rebutjar aquesta hipocresia.

Desmantellament de la normativa de retenció de dades

Dimecres debat

El Tribunal Europeu de Justícia ha dictaminat que la Directiva sobre retenció de dades de la UE és incompatible amb la Carta dels Drets Fonamentals. Els diputats i diputades debatrem amb la CE sobre els propers passos a emprendre. Els Verds creiem que la Comissió ha d'aplicar immediatament aquesta decisió i renunciar a la seva defensa de la retenció de dades i altres tipus de vigilància massiva injustificada. S'ha d'aplicar el mateix als governs de la UE. Això no només infringeix els drets bàsics, sinó que també ha demostrat ser ineficaç i desproporcionat.

La crisi d’Ucraïna i el rol de la UE

Dimecres debat i vot

Els eurodiputats i eurodiputades debatrem la situació a Ucraïna i adoptarem una resolució. La dramàtica escalada de violència a Ucraïna requereix que la Comunitat internacional intervingui. Aquesta mesura suposa un veritable repte per la política exterior europea i per la diplomàcia internacional i és essencial que la UE parli amb una sola veu a Rússia.

Trasllats de residus i normativa europea

Dijous debat i vot (Informe Staes)

Els eurodiputats i eurodiputades votarem una revisió de l'acord legislatiu de les normes de la UE sobre trasllats de residus, després que el ponent de l'informe i diputat verd, Bart Staes, arribés a un acord amb els governs de la UE. L'objectiu és fer front als enviaments il·legals de residus que causen danys a la salut humana i al medi ambient i que els recents escàndols en els països en desenvolupament han fet centrar-hi l'atenció. L'acord garanteix que els Estats membres tenen l'obligació d'elaborar plans d'inspecció complerts amb un nombre mínim de controls. Aquests plans seran d'accés públic, i els Estats membres hauran de cooperar en la seva execució.

La Comissió Europea ha respost aquesta setmana a una pregunta que vàrem impulsar 10 eurodiputats i eurodiputades del grup dels Verds Europeus, en la que denunciàvem l'atac a les renovables i a l'autoconsum de la reforma energètica del govern espanyol.

En la resposta, la Comissió afirma que ja ha expressat a les autoritats espanyoles els seus dubtes pel que fa a la nova normativa sobre autoconsum i ha destacat que "en consonància amb l'esperit i les disposicions de la legislació de la UE, la Comissió creu que s'ha de fomentar l'autoconsum de manera rendible i equilibrada ja que contribueix a reduir les pèrdues a la xarxa, augmenta el rendiment energètic i permet la reducció de la dependència energètica".

Pel que fa al nou règim d'ajudes per les energies renovables, la CE manifesta que "seguirà avaluant la compatibilitat jurídica de la reforma del sector elèctric amb la normativa comunitària, inclosa la Directiva sobre energies renovables, amb vista d'estudiar noves actuacions legals a la UE si és necessari".

Una vegada més, toca recordar que la reforma energètica és un clar atac a les energies renovables i a l'autoconsum. Amb polítiques com aquesta el govern espanyol ens demostra que segueix defensant un model energètic en el que es prioritzen les energies brutes i es dona continuïtat als beneficis de les gran elèctriques espanyoles.

És prioritari construir un nou model energètic més net i eficient i per aconseguir-ho, és bàsic apostar per l'autoconsum i les energies renovables.

Adjunto a continuació la resposta d'Ottinger, i la pregunta que li vàrem enviar.

 

ES E-001690/2014 Respuesta del Sr. Oettinger, en nombre de la Comisión (2.4.2014)

La reforma del sistema eléctrico español pretende eliminar el enorme déficit tarifario eléctrico y garantizar la estabilidad financiera del sistema, en consonancia con las recomendaciones específicas para el país y el Programa Nacional de Reformas de España. La reforma tiene el potencial de alcanzar un equilibrio del sistema y prevé aportaciones de todas las principales partes interesadas (productores de electricidad y empresas de distribución, consumidores y Estado).

La Comisión es consciente de que aún no han sido definitivamente aprobados todos los instrumentos jurídicos de la reforma del sector eléctrico, incluido el nuevo régimen de ayudas para los actuales proyectos de energías renovables. Por lo tanto, la Comisión sigue evaluando la compatibilidad jurídica de la reforma del sector eléctrico (Ley 24/2013) con el Derecho de la UE, incluida la Directiva 2009/28/CE, con vistas a estudiar nuevas actuaciones legales de la UE, en caso necesario.

La Comisión ha expresado a las autoridades españolas sus dudas iniciales relativas al nuevo reglamento sobre energía para autoconsumo. En consonancia con el espíritu y las disposiciones de la legislación de la UE, la Comisión cree que el autoconsumo debe fomentarse de un modo rentable y equilibrado, ya que contribuye a reducir las pérdidas de la red, evita las inversiones a largo plazo en nueva capacidad de generación, aumenta el rendimiento energético y contribuye a reducir la dependencia energética del país.


Pregunta con solicitud de respuesta escrita E-001690/2014, a la Comisión
Artículo 117 del Reglamento, por Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE), Margrete Auken (Verts/ALE), Iñaki Irazabalbeitia Fernández (Verts/ALE), Bart Staes (Verts/ALE), Catherine Grèze (Verts/ALE), Indrek Tarand (Verts/ALE), Jean Lambert (Verts/ALE), Yannick Jadot (Verts/ALE), Claude Turmes (Verts/ALE) y Nikos Chrysogelos (Verts/ALE)

Asunto: Reforma energética del Gobierno español

El pasado mes de julio de 2013, el Gobierno español aprobó un paquete legislativo conocido como la «Reforma energética»" .

Considerado que los Estados miembros de la Unión Europea tienen como objetivo conseguir un 20 % de producción energética mediante energías renovables para el 2020 tal y como contempla la Directiva de Energías Renovables (2009/28/CE);

Considerando que esta reforma se caracteriza por defender y mantener las energías sucias en el sistema energético español, atacar a las energías renovables y dar continuidad a los beneficios económicos de las 5 grandes compañías eléctricas españolas;

Considerando que la reforma elimina el régimen especial de las energías renovables y termina, de forma retroactiva, con el apoyo al desarrollo de las renovables; teniendo en cuenta que beneficia a las tecnologías sucias, dando incentivos como los pagos por disponibilidad y capacidad a las centrales de gas de ciclo combinado de las grandes compañías;

Considerando que dicha reforma penaliza el autoconsumo imponiendo peajes adicionales, incluso en casos de autoconsumo completo de la electricidad producida, cuando no hay ningún uso de la red, medida que hace inviable autoproducir energía en domicilios particulares y que beneficia a los grandes productores;

Considerando que la reforma no se preocupa por terminar con el déficit de tarifa (política recomendada por la UE) ya que no aborda las principales causas de su generación y culpa a las energías renovables de éstos, generando un aumento injusto de la factura eléctrica;

¿Qué opinión tiene la Comisión sobre la reforma energética aprobada en España en julio 2013 y sobre las medidas derivadas de la reforma citadas anteriormente? ¿Qué mecanismos tiene la Comisión para garantizar que, por parte de los órganos competentes y responsables, se exige el cumplimiento de la normativa comunitaria relativa a las energías renovables? ¿Piensa actuar la Comisión para asegurar el cumplimiento de la Directiva 2009/28/CE?

raulromeva | Entrevistes | dimecres, 9 d'abril de 2014 | 18:28h

Europa abierta - Raúl Romeva, eurodiputado de ICV: "El proceso soberanista en Cataluña no es una obsesión de Mas sino una exigencia de la sociedad"

09 abr 2014

En nuestro “Europarlamento” de este miércoles analizamos el pleno celebrado ayer en el Congreso de los Diputados y hacemos balance de los cinco años de esta legislatura con el eurodiputado de Iniciativa per Catalunya-Els Verds, Raul Romeva.

Sobre Cataluña, asegura que este proceso soberanista no es una obsesión del presidente de la Generalitat, Artur Mas, sino que es una demanda de la sociedad catalana y asegura que si no se avanza, no es porque no se puede sino porque no se quiere (09/04/14.

http://www.rtve.es/alacarta/audios/europa-abierta/europa-abierta-raul-romeva-eurodiputado-icv-proceso-soberanista-cataluna-obsesion-mas-sino-exigencia-sociedad/2497845/




 
raulromeva | Entrevistes | dimarts, 8 d'abril de 2014 | 08:10h

Per mi ha estat un plaer xerrar amb en Miquel Calçada @miquelcalcada i compartir explicacions amb en Jaume Duch @jduch, Ramon Tremosa @ramontremosa , Erika Casajoana @ecasajoana i Amadeu Altafaj @aaltafaj

 

No és freqüent disposar d'un espai on puguem explicar amb calma, i més enllà de l'anècdota puntual, en què consisteix la feina que fem a Brussel.les/Estrasburg. És evident que totes les persones que hi treballem tenim responsabilitats diferents, mandats també diferents, i opinions de vegades coincidents, i d'altres no. Per això és tan important que la gent conegui què s'hi cou en el cor de 'la bèstia', per poder formar-se una opinió ben fonamentada. Programes com aquest especial d'#Afers Exteriors, crec, hi poden ajudar.



   

Després de la gran manifestació de diumenge, toca denunciar de nou davant la Comissió Europea el Pla Hidrològic de l’Ebre

Aquesta setmana he presentat dues noves preguntes preguntes a la CE denunciant que el Pla Hidrològic del Ebre aprovat pel govern espanyol no mantindrà el cabal ecològic del riu Ebre i qüestionant la necessitat de construir 43 nous embassaments, majoritàriament per regadius, que es sumaran als 109 existents.

En les preguntes alerto del fet que “la construcció de nous embassaments farà retornar la bombolla de l’aigua ja que aquests no estan de cap manera justificats ni econòmicament ni socialment i tan sols beneficien als interessos privats de les grans constructores, als operadors d’aigua i als mercats als que respon aquest projecte”.

Fa uns mesos, la CE ja em va respondre a una pregunta sobre la pressió dels embassaments, que “només en el cas que un projecte sigui d’interès públic superior i quan es demostri que els objectius que planteja no es poden aconseguir per altres medis que suposin una opció ambiental significativament millor, es podrà dur a terme un projecte que pugui impedir el manteniment d’un bon estat ecològic o provoqui un deteriorament de les masses d’aigua”.

En cap cas podem considerar el Pla Hidrològic un projecte d’interès públic superior i els objectius que planteja són altament qüestionables i no beneficien ni al medi ni a la comunitat. Tampoc hem d’oblidar que el Delta de l’Ebre, ecosistema que es veurà greument afectat per aquest pla, és una zona d’alt valor ecològic que gaudeix de diferents figures de protecció estatals i europees.

Recordo també que el Pla per salvaguardar els recursos hídrics d’Europa (Blueprint) proposa “limitar els recursos que s’assignen als diferents usos humans i productius en aquelles conques que pateixen o poden patir estrès hídric”. Aquesta afirmació es contradiu clarament amb la previsió del pla d’augmentar 45000 hectàrees de regadiu que es sumarien a les 95000 existents i que farien augmentar de manera excessiva el consum de l’aigua del riu, reduint el cabal a uns mínims mai assolits.

Tal i com ha declarat el catedràtic d’ecologia de la UB, Narcís Prat, “El Pla Hidrològic no té en compte criteris científics i preveu una reducció del cabal que farà que no arribin sediments al Delta de manera que en 25 anys el Delta estarà per sota del mar”. El Blueprint també destaca la necessitat de definir un concepte de cabal ecològic i la CE, en resposta a una pregunta que vaig presentar al desembre del 2013, i afirma que “està treballant per acordar una definició de cabal ecològic que sigui comú per tota la UE i un mètode per calcular-lo que es plasmarà en un document orientatiu pels estats membres”.

Un cop més reitero la necessitat que la UE estableixi una definició de cabal ecològic avalada científicament i que sigui d’obligat compliment a tots els estats membres.

La gran manifestació del passat diumenge 30 de març a les terres de l'Ebre ens demostra que cal seguir insistint i treballant, des del territori i des de la Unió Europea, per assegurar el compliment de la normativa comunitària, mantenir la bona qualitat dels ecosistemes fluvials i aconseguir guanyar, una vegada més, la lluita per la preservació del Delta.

 

raulromeva | Dret Sanitat Universal (SIDA, genèrics, H1N1, ...) | dimarts, 1 d'abril de 2014 | 08:40h

Invitació a adherir-se al manifest i activitat / Invitación a adherirse al manifiesto y actividad

CAT.:
Des de DONES DEL MON, ACATHI, i CREACIÓ POSITIVA, volem fer-li arribar còpia del Manifest sobre “Dones i VIH” que adjuntem al peu. Com veurà, pretenem cridar l'atenció sobre la greu situació en què les dones del món ens trobem enfront de l'HIV. Aprofitarem l'últim dia del mes de març -un mes dedicat a promoure els drets de les dones- per a fer públic aquest manifest amb una xarrada en el Centre Cultural Albareda, el 31 de març a les 20 h, en la que parlaran una metgessa i una psicòloga especialitzades en el tema, i també un altre psicòleg representant de la societat civil, amb l'objectiu de sensibilitzar a la opinió pública sobre esta pandèmia. Però, perquè esta preocupació comuna estigui millor reflectida, també li demanem que ens acompanyi firmant el Manifest, ja sigui a nom personal o associatiu; per a també fer-ho arribar als mitjans de premsa, els consolats, i les associacions internacionals que s'ocupen de la temàtica . Si aquesta activitat és del seu interès , preguem la faci circular , també, entre els seves relacions . Esperem , llavors , tant la seva signatura en el Manifest , com la seva presència en la xerrada.

 

CAST.:
En nombre de DONES DEL MÓN, y de ACATHI, así como de CREACION POSITIVA, nos dirigimos a Ud a fin de hacerle llegar copia del Manifiesto sobre Las Mujeres y el HIV + que adjuntamos al pie. Como verá allí, pretendemos llamar la atención sobre la grave situación en que las mujeres del mundo nos encontramos frente al HIV. Aprovecharemos el último día del mes de marzo -un mes normalmente dedicado a promover los derechos de las mujeres- para hacer una charla en Centre Cultural Albareda, el 31 de marzo a las 20 hrs, en la que hablarán una médica y una psicóloga especializadas en el tema, y también un representante de la sociedad civil, con el objetivo de sensibilizar sobre esta pandemia. Pero, para que esta preocupación común esté mejor reflejada, también le pedimos que nos acompañe firmando este Manifiesto, sea a nombre personal o asociativo; para también hacerlo llegar a los medios de prensa, los consulados, y las asociaciones internacionales que se ocupan de la temática. Esperando que sea una actividad de su interés, rogamos la haga circular, también, entre sus relaciones. Aguardamos, entonces, tanto su firma en el Manifiesto, como su presencia en la charla. Atentamente.

 

 

 

Manifest / Manifiesto

 

CAT: Dona i VIH SIDA.

 

"La defensa de la igualtat de gènere, i l'apoderament de les dones són essencials per a donar una resposta eficaç al VIH". És necessari que arribem a la tolerància zero amb la violència de gènere; perquè amb això també se superarà l'estigma d'aquelles persones ja afectades. Hem de lluitar per obtenir un major accés al tractament, a l'atenció i a l'ajuda de totes les que ho pateixen, així com de les seves famílies.

"La Declaració del Mil·lenni d'ONU de 2000 va incloure entre els seus objectius una meta específica per a combatre el VIH/SIDA, estimant-se que en 2015 s'haurà detingut i començat a reduir la propagació d'esta pandèmia. És evident que això està lluny d’obtenir-se tant a Catalunya com a Espanya i el món, sobretot en relació amb dones, nenes i adolescents, que son els que pateixen taxes d'infecció en un número d'afectades cada vegada major. Les desigualtats de gènere, a més de ser una violació als seus DDHH contribuïxen a l'augment de la indefensió. ONUSIDA diu que aquelles que patixen de violència de gènere tenen un 50% més de risc de contraure el VIH. La xifra és escandalosa, atès que l'OMS subratlla que una de cada tres dones pateix de violència física o sexual a mans de la seva parella, al punt que el 45% de les adolescents tenen la seva primer experiència sexual de forma forçada."

L'augment de l'epidèmia en persones joves i en dones casades ha demostrat que l'anàlisi tradicional basat en grups de risc tales com a homosexuals, homes que tenen sexe amb homes o dones que es dediquen a la prostitució constitueix un factor que limita l'adopció d'estratègies de prevenció adequades. En realitat, el problema ha de plantejar-se des de l'enfocament de les pràctiques de risc, independent de l'estatus social, l'orientació sexual, el gènere, l'estat civil, la professió o ofici, el credo religiós o el grup ètnic de les persones involucrades. Ja en 1995 en secretari general d'ONU deia que el gènere femení és particularment vulnerable a la infecció alhora que el seu accés a l'educació relacionada amb el VIH i als programes de prevenció i atenció de la salut és limitat o inexistent. A això han de sumar-se les dificultats que implica la negociació del sexe més segur, i no sols per a aquelles que exerceixen la prostitució, atés que en les societats clarament patriarcals són els homes els que imposen les regles. La subordinació de la dona en la societat i en la vida de parella redueix les seues possibilitats de negociar o rebutjar les relacions sexuals no desitjades, o de mantenir relacions sexuals protegides; la qual cosa empitjora la desigualtat existent. És precís incrementar el finançament de les ajudes al desenvolupament i canalitzar-les cap a programes sensibles a les qüestions de gènere. Però també hem d'exigir dels governs que destinen recursos propis suficients perquè hi haja atenció i prevenció. Han de comptar-se amb coneixements, però també amb mitjans que previnguin la infecció. Per allò, les persones i entitats signants, aprofitant aquest mes de març de 2014 en el que se ha celebrat el Dia Internacional de la Dona, proposem:
- Promoure l'educació sexual de les xiquetes i adolescents en les escoles i col·legis i l'alfabetització de les dones, com a via que faciliti la informació. Lluitar contra la deserció escolar femenina. - Atendre amb especial atenció a les necessitats de les dones migrades, que es troben en condicions vulnerables precisament a causa de la pobresa, el desarrelament i la desinformació.
- Promoure la protecció constant dels drets humans de dones, adolescents i nenes. Promoure una tolerància zero cap a tots els tipus de violència que s’exerceixen contra elles com una qüestió de justícia social i una responsabilitat social compartida.
- Instar la creació de programes efectius que consideren les necessitats dels que siguin sobrevivents, estiguin o no infectats. Moltes nenes, nens i adolescents queden a cura de familiars amb pocs recursos, i això incrementa el cercle viciós de la pobresa i l'estigmatització.
- Advocar perquè les lleis laborals es compleixen plenament, i no hi es faci una discriminació oculta contra les persones portadores del virus.
- Reclamar rendició de comptes a les administracions públiques, sobretot en relació amb els compromisos internacionals que han suscripto oportunament.
- Deixar de considerar les dones com a meres víctimes de les seues circumstàncies, valorant les seues aportacions, la seua capacitat de creació i de diàleg perquè puguen ser aprofitats en el seu propi benefici. Aquesta tasca no tindrà èxit a menys que siguem les pròpies dones (adultes, adolescents, nenes, prostitutes, transsexuals, heterosexuals, bisexuals, transgèneres, casades, fadrines, divorciades, separades, mares, filles, immigrades, nacionals, religioses, laiques, professionals, ames de casa) les que prenguem consciència que hem de reivindicar de forma constant no sols aquest, sinó tots i cadascun dels nostres drets.

 

CAST.: "Mujer y VIH SIDA.

 

"La defensa de la igualdad de género, y el empoderamiento de las mujeres son esenciales para dar una respuesta eficaz al VIH”. Es necesario que lleguemos a la tolerancia cero con la violencia de género; porque con ello también se superará el estigma de aquellas personas ya afectadas. Debemos luchar por obtener un mayor acceso al tratamiento, a la atención y a la ayuda de todas las que lo padecen, así como de sus familias.

La Declaración del Milenio de ONU de 2000 incluyó entre sus objetivos una meta específica para combatir el VIH/SIDA, estimándose que en 2015 se habrá detenido y comenzado a reducir la propagación de esta pandemia. Es evidente que ello está lejos de obtenerse tanto en Catalunya como en España y en el mundo, sobre todo en relación con mujeres, niñas y adolescentes, quienes padecen tasas de infección en un número de afectadas cada vez mayor. Las desigualdades de género, además de ser una violación a sus DDHH contribuyen al aumento de la indefensión. ONUSIDA dice que aquellas que sufren de violencia de género tienen un 50% más de riesgo de contraer el VIH. La cifra es escandalosa, dado que la OMS subraya que una de cada tres mujeres sufre de violencia física o sexual a manos de su pareja, al punto que el 45% de las adolescentes tienen su primer experiencia sexual de forma forzada. El aumento de la epidemia en personas jóvenes y en mujeres casadas ha demostrado que el análisis tradicional basado en grupos de riesgo —tales como homosexuales, hombres que tienen sexo con hombres o mujeres que se dedican a la prostitución— constituye un factor que limita la adopción de estrategias de prevención adecuadas. En realidad, el problema debe plantearse desde el enfoque de las prácticas de riesgo, independiente del estatus social, la orientación sexual, el género, el estado civil, la profesión u oficio, el credo religioso o el grupo étnico de las personas involucradas. Ya en 1995 en Secretario General de ONU decía que el género femenino es particularmente vulnerable a la infección toda vez que su acceso a la educación relacionada con el VIH y a los programas de prevención y atención de la salud es limitado o inexistente. A esto han de sumarse las dificultades que implica la negociación del sexo más seguro, y no sólo para aquellas que ejercen la prostitución, dado que en las sociedades claramente patriarcales son los hombres los que imponen las reglas. La subordinación de la mujer en la sociedad y en la vida de pareja reduce sus posibilidades de negociar o rechazar las relaciones sexuales no deseadas, o de mantener relaciones sexuales protegidas; lo que empeora la desigualdad existente. Es preciso incrementar la financiación de las ayudas al desarrollo y encauzarlas hacia programas sensibles a las cuestiones de género. Pero también debemos exigir de los gobiernos que destinen recursos propios suficientes para que haya atención y prevención. Deben contarse con conocimientos, pero también con medios que prevengan la infección. Por ello, las personas y entidades abajo firmantes, aprovechando este mes de marzo de 2014 como el del Día Internacional de la Mujer, proponemos:
- Promover la educación sexual de las niñas y adolescentes en las escuelas y colegios y la alfabetización de las mujeres, como vía que facilite la información. Luchar contra la deserción escolar femenina.
- Atender con especial cuidado a las necesidades de las mujeres migradas, que se encuentran en condiciones vulnerables precisamente a causa de la pobreza, el desarraigo y la desinformación.
- Promover la protección constante de los derechos humanos de mujeres, adolescentes y niñas. Promover una tolerancia cero hacia todos los tipos de violencia que se ejercen contra ellas como una cuestión de justicia social y una responsabilidad social compartida.
- Instar la creación de programas efectivos que consideren las necesidades de quienes sean sobrevivientes, estén o no infectados. Muchos niños y adolescentes quedan al cuidado de familiares con pocos recursos, y ello incrementa el círculo vicioso de la pobreza y la estigmatización. - Abogar porque las leyes laborales se cumplan plenamente, y no haya discriminación oculta contra las personas portadoras del virus.
- Reclamar rendición de cuentas a las administraciones públicas, sobretodo en relación con los compromisos internacionales que han suscripto oportunamente.
- Dejar de considerar a las mujeres como meras víctimas de sus circunstancias, valorando sus aportaciones, su capacidad de creación y de diálogo para que puedan ser aprovechados en su propio beneficio. Esta tarea no tendrá éxito a menos que seamos las propias mujeres (adultas, adolescentes, niñas, prostitutas, transexuales, heterosexuales, bisexuales, transgénero, casadas, solteras, divorciadas, separadas, madres, hijas, inmigradas, nacionales, religiosas, laicas, profesionales, amas de casa) las que tomemos consciencia de que hemos de reivindicar de forma constante no solo éste, sino todos y cada uno de nuestros derechos."

 

Per adherir-vos al Manifest: PODEU ACCEDIR AQUÍ / Para adheriros al Manifiesto, PODÉIS ACCEDER AQUÍ

Por qué la izquierda en Gran Bretaña y en la Eurozona debe aspirar a un New Deal verde paneuropeo.

Estaba cantado: el capitalismo europeo tenía que terminar desquiciado tras el descarrilamiento del el sistema global de posguerra conocido como Bretton Woods. Y así ha sido.

Luego de que los EEUU perdieran sus excedentes, hacia fines de los 60, el sistema de tasas de cambio fijas y movimientos de capital severamente regulados de que se nutrió la Edad de Oro del capitalismo estaba condenado. Su inevitable colapso no podía sino empujar a la baja el dólar, liberar a los banqueros de las restricciones a que habían estado sujetos por treinta años y hacer retroceder los derechos y los servicios públicos que el trabajo había venido arrancando al capital desde la guerra.

La victoria electoral de la señora Thatcher en 1979 fue un momento clave en la era post-Bretton Woods. Fue un momento de la verdad, en el que el establishmentse reveló menos conservador (con “c” minúscula) que la clase obrera y la izquierda. Sintiendo el debilitamiento de su poder, la burguesía británica, tan renuente como conscientemente, dio a la señora Thatcher luz verde para lanzar su bola de demolición sobre la industria del acero, sobre las fábricas de automóviles y camiones, sobre las minas de carbón, sobre los astilleros; en todos y cada uno de esos sitios se hallaba atrincherado el “enemigo interior”,es decir, el movimiento obrero organizado. La reacción de la izquierda fue la de la defensa de los medio de vida a través de la defensa de un modelo de negocio en el que el propio mundo de los negocios ya no tenía interés. No es, pues, sorprendente que la izquierda fuera duramente derrotada: la amenaza de huelga carecía ya de efectos amedrentantes para unos capitalistas que habían dejado de estar interesados en… la producción.

Los gobiernos de Thatcher no fueron los responsables de la marea de cambios que se llevó por delante el modelo industrial de Gran Bretaña. El declive de ese modelo resultaba ya evidente antes de 1979, y como hemos venido a comprobar una y otra vez desde entonces en la Europa continental, el trabajo y la industria se batían por doquiera en retirada. Sin embargo, lo que hizo la señora Thatcher fue: a) crear la ideología necesaria para presentar la desindustrialización como un proyecto político populista progresista; b) alimentar, promover e hinchar una doble burbuja (bienes raíces y finanzas) que permitió gestionar el capitalismo británico en un momento de hundimiento industrial; y c) exportar su neoalquimismo ideológico y su doble burbuja al resto de Europa.

Huelga decir que la “contribución” de la señora Thatcher a la historia europea no habría sido posible de no haber existido ya ciertas corrientes subterráneas harto independientes de cualquier factor que pudiera aparecer en la pantalla del radar de la Dama de Hierro. Los EEUU, bajo la lúcida guía del presidente de la Reserva Federal, Paul Volcker, se estaban ya convirtiendo en una gigantesca aspiradora capaz de atraer hacia su territorio: a) las exportaciones netas mundiales, y b) el grueso de un capital mundial procedente de los beneficios dimanantes de la exportación a los EEUU –o a otros países— posibilitada por la demanda agregada que los propios EEUU estimulaban globalmente con su déficit comercial. Fue ese asombroso mecanismo de reciclaje global lo que suministró a la señora Thatcher la tabla a que agarrarse para poder poner fin a la industria británica. [1]

Pues, en efecto, cuando la señora Thatcher residía en el número 10 de Downing Street empezaba a abatirse sobre Wall Street un verdadero tsunami de capital procedente de Japón, Alemania, Holanda, Francia, los países productores de petróleo o (luego) China: eso cerraba el circuito de reciclaje y financiaba los déficits norteamericanos. Ni un segundo tardaron los banqueros de la City de Londres y sus amigos políticos conservadores en elaborar un nuevo modelo de negocio para el Reino Unido: convertir la City financiera de Londres en una estación de paso capaz de mediar entre Wall Street y las naciones exportadoras netas del mundo. Y deshacerse así de la propia industria (infestada de sindicalistas).

Años después, en 2008, las pirámides de dinero privado construidas por la City de Londres y Wall Street sobre la peana de ese tsunami constante de capital se desplomaron y ardieron. Al comienzo, los europeos dibujaron una sonrisa. Fue el momento del: “ya os lo avisamos”,espetado a unos anglosajones que se habían pasado una o dos décadas cachondeándose del terco y anticuado empeño del Continente en la producción industrial. Pero ese momento, ¡ah!, duró muy poco. No tardaron en darse cuenta de que sus propios bancos estaban rebosantes de activos tóxicos y de que habían permitido a sus banqueros incurrir en deudas (o “apalancamientos”) el doble de grandes que los de los banqueros de la esfera anglosajona. Dicho simplemente: la burbuja de la señora Thatcher había sido subrepticiamente exportada a Francfort, París, Roma, Madrid, Bruselas, etc. Lo mismo que el “modelo” de construir una competitividad fundada en una contracción salarial, que puso a las economías locales –encandiladas y eclipsadas por las ostentosas urbanizaciones y el brillo glamoroso de la jet set globalizada— en un permanente estado de lenta combustión recesiva.

Luego de 2008, mientras los EEUU y la Gran Bretaña buscaban el rescate de los banqueros con una combinación de dinero del contribuyente y políticas monetarias de flexibilización cuantitativa –con el evidente propósito de reinflar agresivamente los activos tóxicos pinchados—,Europa se hacía un lío con ese mismo proyecto. Habiéndose deshecho de sus propios bancos centrales, los políticos de la Eurozona hicieron todo lo que estuvo en su mano para cargar el peso de los activos de los bancos en apuros sobre las espaldas de los contribuyentes más débiles, lo que no pudo menos de causar una terrible recesión y poner a la Unión Europea en rumbo de desintegración segura. Sin embargo, a pesar de las diferencias significativas entre Gran Bretaña y la Eurozona, la imagen general es la misma: el establishment respondió a la crisis financiera hinchando unos activos bancarios e inmobiliarios que habría sido mejor abandonar a su suerte, y acorralando al grueso de la población con una austeridad que hacía mella en sus bolsillos, no menos que en su moral. En pocas palabras: el modelo Thatcher potenciado con esteroides.

La deuda histórica da la izquierda

Cuando la señora Thatcher tuvo que librar una guerra de clases sin cuartel por encargo de la clase dominante, no tuvo reparos en destruir capital a fin “cargarse” al trabajo y a su expresión organizada. La izquierda no se percató de eso a su debido tiempo, y el resultado es la actual crisis sin fin. En el mundo posterior a 2008, el capital está todavía menos interesado en la creación de valor que entre 1970 y el momento Lehman Brothers. En el momento de escribir estas líneas, asistimos a un fenómeno notable: mientras los Estados andan rebañando en el fondo del barril para cuadrar las cuentas (es decir, para financiar al sector público y refinanciar la deuda pública), cerca de 2 billones de dólares de ahorro empresarial ocioso andan brujuleando por el Reino Unido y Europa, demasiado amedrentados por la baja demanda como para decidirse a inversiones en actividades y procesos productivos. En vez de invertir en máquinas y trabajo calificado, las grandes empresas de toda Europa usan su efectivo para recomprar sus propias acciones en una apuesta para levantar el precio a corto plazo de esas acciones y el monto de los bonos de sus ejecutivos, ligado al precio de las acciones de las empresas. Eso, unido a la terrible arquitectura institucional de la Eurozona–que tiene atadas a dieciocho naciones al grillete de una permanente deflación por deuda—, hace que el trabajo y la sociedad en Europa agonicen y se hallen a merced de los cantos de sirena de la extrema derecha.

Gran Bretaña, en particular, bien podría calificarse como la Nación de la Recompra, porque, además de las recompras de acciones empresariales, el Banco de Inglaterra no dejado de recomprar deuda pública y privada a los bancos en un intento de reinflar la doble burbuja de la señora Thatcher. Tomados de consuno, los esquemas de recompra del Banco de Inglaterra y de las empresas privadas representan una buena parte del ingreso nacional. ¿Y para qué? Para hinchar los precios inmobiliarios en el sur (sobre todo en Londres) y causar una nueva oleada de consumo inducido por la deuda que está llevando a Gran Bretaña directamente al regazo de la próxima catástrofe financiera, económica y social. Entretanto, miesntras el el señor Osborne celebra su sombría “recuperación”, la industria sigue en pelota, y la inversión en bienes de capital está en sus mínimos históricos.

Dicho en pocas palabras: a menos que la izquierda intervenga con éxito, las sociedades europeas no se recuperarán. En 1979, la señora Thatcher alcanzó la victoria a lomos de la brillante consigna deSaatchi and Saatchi: ‘Labour isn’t working’ [en el doble sentido de “el trabajo no funciona” y “el Partido Laborista no funciona”; T.]. En 2014 tenemos que ser capaces de darle la vuelta a esa consigna conservadora (tanto en GranBretaña como en la Unión Europea) con esta otra, que no es sino la simple verdad: “el capital ya no es capaz de crear valor, ni está interesado en hacerlo”. De manera, pues, que el deber histórico del trabajo es llenar ese vacío; intervenir políticamente para hacer que la creación de valor sea de bueno posible y esté al orden del día.

Hacia un New Deal verde europeo

El crecimiento no es el asunto. La izquierda comprende que hay muchas cosas, cuyo crecimiento debe ser sofocado: los desperdicios tóxicos, los derivados tóxicos, las finanzas Ponzi, la producción de carbón, el consumo que deja insatisfecho al consumidor y daña al planeta, etc. No; el asunto es un crecimiento ecléctico en las tecnologías y en los bienes que contribuyen a una vida más plena en un planeta sostenible. La izquierda siempre ha sabido que los mercados son horribles a la hora de proporcionar sosteniblemente esas tecnologías y esos bienes, es decir, de manera tal, que fije los precios al nivel que reflejan su valor para la humanidad. En lo que la izquierda nunca ha sido demasiado buena es en la conversión de ese buen sentimiento en una política factible que puedan respaldar sus beneficiarios, que son la inmensa mayoría.

Para volver a ser relevante políticamente en un momento en que las elites europeas andan sonámbulas camino de la próxima crisis, la izquierda tiene que admitir que no está todavía en condiciones de llenar el vacío que abriría ante nosotros el colapso total del capitalismo europeo con sistema socialista capaz de funcionar: un sistema capaz, esto es, de generar una prosperidad compartida para la multitud. Lo cierto es que la crisis que empezó en 2008 y que está metamorfoseándose en nuevas tensiones socioeconómicas por toda Europa a lo que apunta, ahora mismo, no es robustecer el poder de la izquierda, sino a ofrecérselo en bandeja a la extrema derecha. Exactamente igual que ocurrió durante la Gra Depresión. Nuestra tarea debería ser doble: ofrecer a quienes no quieren entenderse a sí mismos como gentes de izquierda un análisis lúcido de la situación presente, acompañando ese análisis razonable con propuestas estabilizadoras de Europa, tendentes, esto es, a poner fin a una espiral bajista que, a fin de cuentas, no hace sino reforzar a los fanáticos reaccionarios e incubar el huevo de la serpiente.

Esas propuestas deberían concretarse en un New Deal europeo verde. Como el viejo New Deal propuesto por Franklin Roosevelt en 1933, nuestro New Deal europeo debería incluir un plan creíble de: 1) inversión en infraestructuras; 2) la noción de una red (paneuropea) de bienestar transfronterizo; 3) instrumentos de deuda pública común; y finalmente, pero no, desde luego, menos importante, lanzar 4) una contundente proclama amenazando a los banqueros con severísimas correcciones. A diferencia, en cambio, del viejo New Deal, el New Deal verde europeo debería también: a) ser capaz de combinar la financiación centralizada de proyectos de investigación energética a gran escala con la asistencia descentralizada a pequeñas unidades y cooperativas que pueden crear desarrollo local sostenible en las ciudades y en las zonas rurales; b) operar a nivel paneuropeo sin desbaratar la soberanía nacional; y c) pasar buena parte del coste de realización y financiación al Banco Europeo de Inversiones y al Fondo Europeo de Inversiones, respaldados ambos en esa tarea por el Banco Central Europeo y el Banco de Inglaterra.

Rehabilitar al Estado

Uno de los éxitos más singulares de la señora Thatcher fue la propagación de la creencia de que nada bueno puede esperarse de las entidades públicas democráticamente controladas (o, más en general, del Estado), mientras que, en cambio, no habría límites a los milagros que puede hacer el sector privado. Fue un logro más que notable en el dominio de la propaganda manipulatoria en un mundo como el nuestro, en el que los computadores, los transistores, los viajes espaciales, el Internet, el Wifi, el GPS, las pantallas táctiles de los teléfonos inteligentes y el 75% de los nuevos fármacos más importantes son precisamente el resultado de… ¡la financiación pública en investigación y desarrollo!

Los Apps y los medios sociales pueden ser inventados rápida y eficientemente por el sector privado sólo porque el sector público ha hecho previamente el trabajo duro de invertir durante décadas en innovación a largo plazo que precisa de una financiación firme, fiel y continuada que el sector privado es absolutamente incapaz de suministrar. Como ha expuesto brillantemente Mariana Mazzucatio en su libro The Entrepreneurial State [El Estado emprendedor] [2], el capital de riesgo privado se mantiene a verlas venir mientras el sector público financia la investigación básica, y sólo entra en acción cuando se han producido los avances decisivos, limitándose entonces a cosechar oportunistamente los frutos y a patrocinar cínicos ataques políticos contra la “incapacidad del Estado” para innovar, o contra los “efectos de expulsión” de la inversión privada que supuestamente tendría la actividad pública, etc.

Dos son los cargos presentados contra el estado: su deuda, que supuestamente lastra al sector privado; y su incapacidad para innovar. Ambos cargos son fraudulentos e interesados. Gran Bretaña y la Eurozona tienen una deuda pública aplastante sólo porque los Estados tuvieron que poner orden tras el caótico desplome de las finanzas privadas. Y si los logros del Estado en materia de innovación se ha reducido y se han espaciado es porque llevamos treinta años despotricando del Estado, estrangulando la financiación pública de la investigación y de las instituciones y pasando una bola de demolición thatcheriana por los departamentos e institutos que podrían haber mantenido la capacidad europea de innovación.

La peor y más costosa de las manipulaciones de nuestro tiempo es la que presenta a la innovación como una función inversa de la fiscalidad, de los salarios y del compromiso público. Aunque es verdad que, ceteris paribus, los inversores prefieren impuestos más bajos, salarios más bajos y menos administración pública, las otras cosas nunca permanecen igual, e impuestos más bajos, salarios más bajos e inversión pública más baja están fuertemente correlacionados con trabajadores desmotivados y descalificados y con un empobrecimiento del ecosistema I+D, que es el único capaz de nutrir una inversión seriamente volcada a las actividades productivas. La izquierda debe, así pues, volver a pensar el papel que el Estado ha de desempeñar en la financiación de las tecnologías del futuro. En esa revisión intelectual es resulta central nuestra actitud ante la banca y las finanzas.

Devolver a la botella el Genio de la banca: estrategias para yugular la financiación de las apuestas de casino y para financiar la inversión

Un fantasma recorre Europa. Es el fantasma de la bancarrota. Un curioso régimen del imperio de los bancos en bancarrota. Un notable arreglo político, por el cual el mayor poder extractivo (de los ingresos y los logros de otros) está en las manos de los banqueros que controlan las instituciones financieras con mayores “agujeros negros” en sus carteras de activos. Es un régimen que lleva a marchas forzadas a la mayoría de inocentes a la trampa de los apuros inducidos por una austeridad que sólo beneficia al puñado de culpables capaces de mantener bajo chantaje al Parlamento y a la sociedad civil. Mucho se habló en 2008 de introducir “criterios regulatorios” más estrictos: ahora sabemos que nada substancial se ha hecho para reformar las finanzas.

Los gobiernos del Reuni Unido y de los países europeos están imbuidos de la falsa idea, según la cual la recuperación se producirá a través de una flexibilización cuantitativa monetaria capaz de reinflar el valor de los activos dudosos (incluidos los precios inmobiliarios antisociales) y de llenar las arcas de los bancos en la esperanza desesperada de que, entonces, los banquerios prestarán dinero a las empresas innovadoras. En pocas palabras, la estrategia de la señora Thatcher en 1980: contraer el trabajo y apostar al ladrillo, a la hipoteca y a la City financiera; una y otra vez. Lo que la izquierda necesita hacer es desafiar esa doblemente necia fantasía de dos maneras: con un nuevo sistema fiscal y regulatorio parta la banca y con un énfasis renovado en la banca pública de inversión.

La fiscalidad y la regulación bancarias

El actual sistema regulatorio y fiscal en materia bancaria es absurdamente contradictorio. El Estado impone unas tasas mínimas de capitalización y patrimonio propio. Y sin embargo, al propio tiempo, se ofrece a los bancos desgravaciones fiscales por tomar prestado dinero para apostar. Ese absurdo resulta de gravar fiscalmente los “beneficios” de los bancos. Pero cuando un banco toma prestado dinero para comprar derivados, los costes de intereses en que incurre se descuenta de sus ingresos fiscalmente gravables. Puesto que la noción de “beneficios bancario” es cuando menos dudosa, la sencilla solución pasa por abolir los impuestos de sociedades para los bancos y substituirlos por un impuesto sobre sus pasivos. Si juntamos eso con una drástica elevación de los mínimos de capitalización requeridos (de un 15%, pongamos por caso, de sus activos), el Genio bancario regresaría a ka botella de la que nunca tendría que haber salido.

Una banca de inversión pública verde

Una adecuada regulación bancaria, cualesquiera que fueren los otros beneficios sociales que reportara, no conseguiría por sí sola revertir la escasez de inversiones en actividades productivas. La experiencia internacional sugiere que para movilizar las montañas de ahorro ocioso existentes, necesitamos bancos públicos de inversión dirigidos por especialistas en los sectores que necesitamos desarrollar.

Un error que la izquierda debe a todo precio evitar esta vez es el de pensar que la solución radica enteramente en el área de los proyectos de infraestructuras. Aunque es verdad que la construcción de sistemas de transporte urbano y la inversión en tecnologías existentes de energía undimotriz, solar y eólica son importantes tanto para el medio ambiente como para laceración de puestos de trabajo a corto plazo, el reto que hay que plantearse debe ser mucho mayor: cómo invertir en tecnologías transformadoras. El recientemente fallecido Tony Benn dijo una vez que ningún general dejaría de hacer un bombardeo porque se hubiera rebasado el presupuesto. Si eso es así, resulta grotesco que nuestras sociedades no puedan reunir los recursos para lanzar un nuevo Proyecto Manhattan que emplee a tantos científicos como sea posible con el encargo de descubrir nuevas formas de energía verde, no sólo de desarrollar las tecnologías primitivamente verdes ya existentes.

La financiación de un Proyecto Manhattan verde de este tipo sólo puede venir de una visión ambiciosa que ponga a trabajar en común al mayor logro europeo, el Banco Europeo de Inversiones (así como su organización hermana, el Fondo Europeo de Inversiones, que ya tiene el encargo de financiar empresas pequeñas y medianas en el área de la renovación urbana, de la tecnología y de la energía verde) y a nuestros bancos centrales (el BCE y el Banco de Inglaterra, los bancos centrales de Suecia, Dinamarca, etc.). En nuestra Modesta proposición para resolver la crisis de la Eurozona, [3] hemos expuesto la vía por la que eso podría hacerse. Resumiendo: ¿por qué la flexibilización cuantitativa tendría que reducirse a la creación de dinero por el banco central con el propósito de hinchar los bonos públicos, los activos inmobiliarios y los derivados tóxicos, y no con el propósito, harto más productivo, de sostener el valor de los bonos del Banco Europeo de Inversiones )BEI) y, potencialmente, de un nuevo banco británico público de inversión que colaborara con el BEI? Esa sería la respuesta europea innovadora al BNDS brasileño (que acab de invertir más de 5 mil millones de dólares en tecnologías limpias) o al plan quinquenal chino (2011-15) de invertir 1,5 billones de dólares (cerca de un 5% del PIB de China) en energía verde, biotecnologíaa y automóviles sin emisiones.

Epílogo: en campaña por la democracia, estabilizar el capitalismo y reimaginar el socialismo

Si la señora Thatcher tiene una lección que ofrecernos a la izquierda es la de que el radicalismo progresivo es el único antídoto contra el radicalismo regresivo. Durante décadas, hemos permitido que nuestra“razonabilidad” fuera el cómplice pasivo de un asalto total a la racionalidad, al desarrollo y a la propiedad. Durante la Conferencia del Partido Laborista en 1976, Tony Benn había ya advertido: “Estamos pagando un grave precio político por 20 años en los que, como Partido, hemos puesto sordina a nuestra crítica del capitalismo y edulcorado nuestra defensa del socialismo”. Es trágico que en los 20 años que siguieron al lúcido discrso de Benn, los socialistas europeos perdieran la capacidad hasta de distinguir entre el capitalismo y ciertos“sistemas de mercado” supuestamente neutrales. Entretanto, el capitalismo ponía enérgicamente manos a la obra socavándose a sí propio y cimentando el camino hacia su propia implosión en 2008. Ha llegado la hora de que la izquierda reviva su perspectiva crítica sobre el capitalismo y comience a planificar un futuro que vaya más allá.

Eso no quiere decir que estemos cerca de estar en condiciones de reemplazar el capitalismo, El realismo nos obliga a reconocer que quien hoy está plenamente al mando del continente europeo es la Bancarrotocracia, y que las únicas fuerzas en marcha son las de la extrema derecha más obtusamente fanática. La izquierda no puede volver a equivocarse como en los años 30, pensando que la gran crisis llevará de modo natural a algo mejor. Muy bien podría ser que lo que trajera consigo fuera la más abominable distopía. Por eso es esencial estabilizar el capitalismo –a través de la regulación bancaria, de un vínculo entre los bancos centrales y la inversión pública y de una red de seguridad social más amplia—, al tiempo que se lucha por una revitalización de la democracia a todas las escalas: local, nacional y europea.

Nuestro éxito en ese limitado pero crucial empeño es condición necesaria de la forja de un futuro sostenible en donde el grueso de la población pueda trabajar retribuidamente en empresas innovadoras de las que ellos mismos sean los solos accionistas.

NOTAS: [1] Para una explicación completa de este mecanismo de reciclaje global, véase Yanis Varoufakis: El Minotauro global, Madrid, Capitán Swing, 2013. [2] Mariana Mazzucato (2011). The Entrepreneurial State: Debunking public vs private sector myths, London: Athem Press. [Véase en SinPermiso, 6 de agosto de 2013: Mariana Mazzucato, “El mito puramente ideológico de los “emprendedores” privados tecnológicamente innovadores”.] [3] Yanis Varoufakis, Stuart Holland James K. Galbraith (2013). “Una modesta proposiciñon para resolver la crisis de la Eurozona, Versión 4.0”, en SinPermiso, 21 julio sw 2013.

Yanis Varoufakis es un reconocido economista greco-australiano de reputación científica internacional. Es profesor de política económica en la Universidad de Atenas y consejero del programa económico del partido griego de la izquierda, Syriza. Actualmente enseña en los EEUU, en la Universidad de Texas. Su último libro, El Minotauro Global, para muchos críticos la mejor explicación teórico-económica de la evolución del capitalismo en las últimas 6 décadas, fue publicado en castellano por la editorial española Capitán Swing, a partir de la 2ª edición inglesa revisada. Una extensa y profunda reseña del Minotauro, en SinPermiso Nº 11, Verano-Otoño 2012.

Traducción para http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6819: Mínima Estrella

sinpermiso electrónico se ofrece semanalmente de forma gratuita. No recibe ningún tipo de subvención pública ni privada, y su existencia sólo es posible gracias al trabajo voluntario de sus colaboradores y a las donaciones altruistas de sus lectores.

raulromeva | diumenge, 30 de març de 2014 | 09:05h

Author/s: Roger Cassany

MEP Raül Romeva: "My time in Europe has convinced me that independence is a necessity"

Interview with the MEP from Iniciativa per Catalunya, who is not running for reelection · Romeva says he is frustrated with Europe, more than skeptical

He is one of the most favorably valued MEPs both here and abroad. But he is not running in the elections on May 25. Raül Romeva (ICV) has been in the European Parliament for ten years and now he's leaving with something of a bad aftertaste. He says he's disappointed and frustrated, but he clarifies that he's anything but "euroskeptic" because he's convinced that the European Union is useful and that it just needs to be changed. In this interview, he gives an overview of his time in the European Parliament and explains how the obstacle that he came up against in order to speak Catalan in session was the catalyst for his independentism. "If something so easy, so symbolic and so inexpensive can be impossible in the current framework, that means we have a problem with the framework". And he concludes that the only path is becoming a state. He also speaks about the problems with Europe, how they see Catalans from Brussels, and also what he plans to do from now on.

Let's begin with the required question. The Constitutional Court has just rejected the Catalan Declaration of Sovereignty. What consequences might that have?

Personally, I don't think the Constitutional Court has any credibility. It's an organ that since its ruling on the Catalan Statute of Autonomy has been absolutely discredited. For me, this ruling has no effect whatsoever. It doesn't surprise me, unfortunately, but it doesn't change anything.

Let's talk about Europe. These are your last weeks in the European Parliament. You've been there ten years. Are you satisfied with what you've gotten done?
For starters, ten years are a lot. And with respect to that, the first thing I'd like to point out is that the European project is dynamic. In ten years, I have been able to see that everything changes and that what seemed impossible ten years ago is possible today. Therefore, it's a project that adapts itself to the needs and circumstances at hand. Second observation: Europe is a good idea but it has serious difficulties getting things done. Maybe that happens because it’s too young; it's only sixty years old. Whatever the case, it has serious leadership, credibility, partnership, jurisdictional, and institutional problems, among others.

Are you leaving disappointed?
In many instances, Europe has been disappointing, yes. I can say that those of us who were "EU enthusiasts" have become, and I count myself among them, "EU frustrated" or "EU disappointed". We continue to believe that Europe is a good idea but we are very disappointed in the way those in charge carry out this idea. There is a problem at the command bridge, not just of transparency but also of accountability and the way that decisions are made. And that makes a lot of people, who think that Europe is necessary, feel skeptical today about this Europe, as it stands, being the answer.

Have you become a "Euroskeptic"?
No, being a "Euroskeptic" is not the same as feeling disappointed with this Europe. "Euroskeptics" have stopped believing in the concept of Europe. In contrast, I want to change this Europe. This Europe is not the Europe that we need.

What would have to change?
The very concept of it. Europe has to understand, or those of us who have a role in the construction of Europe have to understand, that there are two important challenges. The first is that it can't be exclusively an economic space. That is, Europe is basically an economic union with some political jurisdictions. And that has serious limitations: the suit has gotten too small and is out of fashion. And it's not just me saying that, others have said the same thing, including Jacques Delors. He said, when the Euro was created, that we if we didn't back the Euro with one common fiscal policy, not twenty-eight different policies, just one; and a common economic and monetary policies, and a banking union, that it wouldn't work. And that is what has happened and that I can bear witness to these last ten years. I have been a direct witness to what many warned would happen even back in 2004. Therefore, the first problem is political credibility.

The second: Europe also has a problem with democratic credibility. That is, it doesn’t makes sense today that you have a European parliament without the power of legislative initiative; it also doesn’t make sense that you have a transparent parliament but that co-legislates with the Council of Europe, which is an opaque organ about which it's impossible to know who decides what and how; it doesn’t make sense that you can't—through the European parliamentary elections—decide who will form the government, the European executive; it doesn’t make sense that in the big economic decisions the parliament only has a consultative power. Therefore, there is a whole series of structural and institutional deficiencies that make it difficult to engender confidence in European institutions in the citizenry.

Is this disappointment your motive for leaving?
No, my decision to step down was made when I accepted the candidacy in 2004. At that time, I began with a very clear idea, that institutional politics must be cyclical. That doesn't mean that you can't change spaces, that is, being a member of the Catalan Parliament and then in some other institution, as long as there are always transitional phases. But whatever the ambit, cycles are good. And in the representative institutional framework, they're even better. I went in in 2004 with the commitment of doing five years if I won a seat in the parliament and at any rate, I might stay on for an extra mandate, if necessary. I decided that from the beginning and I said so publicly, and I was so convinced that if I broke that promise now, it would look really bad.

But not so long ago, you announced that you would join Bové's list in the French State…
Not after all, no. I agreed to join the list as a symbolic gesture, that's true. But it turns out to be a candidate of a given place, you have to be registered there. Six months ahead of time. And I want to be able to vote in Catalonia, which is where I should vote and where I want to vote. I will campaign with them, yes, and whatever necessary, but I won't be on the party list.

What have you done in the European Parliament that you are most proud of?
Wow, it's hard to pick just one thing. In general terms, what I'm most proud of is having fought to put at the top of the priority list in an institution like the European Union everything that refers to the rights and liberties of citizens: personal and collective rights, equality between men and women, immigrants' rights… Having made that a standard of my activity in parliament for ten years makes me happy.

And what disappoints you most?
There are two things that have left a bad aftertaste. First: everything that has to do with the European welfare state. For me, Europe makes sense as a bastion for the welfare state. And the welfare state, in Europe, right now, is gravely wounded. I hope it's not fatally wounded, but I can tell you that it's a deep wound. It's in a very fragile situation. That has been a serious personal, but also political and collective, disappointment. But it's also true that that is a, shall we say, titanic task.

The second thing that has disappointed me, a lot, is something that was really easy to achieve but we have not been able to do it, and that has really frustrated me terribly. I'm talking about the ability to speak Catalan in the European Parliament. This has been one of the factors that has made it most clear to me that if we stay in Spain, we will not survive. If something so easy, so symbolic, and so inexpensive turns out to be impossible in the current framework, than that means there is a problem with the framework. That was the catalyst that convinced me that we have to change our status. It has been enormously frustrating. If those of us who believed it was possible to fit within the Spanish State declare that not even that is possible, there is only one solution: become our own state.

Did you become pro-independence for that reason?
Let's say that I've ruled out other options for that reason, yes. I recognize that I have never been viscerally opposed to independence, I always was clear that it is the country's historic and national right. But for me, independence was always one in a series of options, not the only one by a long shot. And if the Spanish State had made a good, respectful, federalist offer to Catalonia, I would have accepted it without any trouble. If they had recognized me culturally, linguistically, nationally, and institutionally, I would have felt very comfortable there, I'll admit that. What happened? Well, the other options, besides independence, have disappeared. And I've had to opt for this choice because there are no alternatives. Independence was never a vital necessity for me. Now it is a necessity, but it was possible that it didn't have to be. These last ten years have convinced me that independence is a necessity.

Given what you've said, do you think the European Union is still useful?
Luckily for Europe, it's a dynamic project. If we look at the historic picture, Europe is a brilliant invention, in every sense. If we look at its evolution, it has been very useful. Therefore, it is useful and necessary. Even essential in some aspects. But now it needs a restart. Europe has stopped being attractive and it's not what many of us dreamed of. A Europe that changes democratically elected governments simply for tactical maters; a Europe that allows shooting at immigrants who are trying to make it by sea to European, not Spanish, but European coasts; a Europe that considers that there are first class and second class languages; a Europe that imposes a whole series of measures that imply that many people will be left homeless or without their basic needs covered and even find themselves at the brink of suicide… This is a Europe with a serious problem. It has a structural problem.

You've made a long list of problems. Are you sure it can be changed?
We have to be very conscious that this isn't going well. For me, for example, I don't care at all about this idea of European flags and symbols. Europe has serious problems. The thing that I'm interested in knowing is which values it guarantees and which it doesn't. The people are angry with Europe. And people from all over, from all different countries, for a variety of reasons. And the vision they have for moving the project forward varies from person to person. If we listen more carefully to the voice of the frustrated people who want to renationalize and center European policies on the state, then I think we are making a mistake. We have to change Europe because it is useful and it serves a purpose, and for that we have to direct our efforts to those people or those political forces that, from a critical point of view of Europe, want to change it for the better. This is the debate that we're getting into and that will be the key in the May 25th elections and beyond.

During these ten years you and other Catalan MEPs have demonstrated clear unity in the defense of the Catalan language. Will that be maintained?
I hope that is not lost. I also want to say that this unity of action was there before I got there. I continued the work of other MEPs. I even remember Santiago Fisas, from the PP, at our side, defending the Catalan language with other Catalan-speaking MEPs. But it turns out that he was pressured and that's over with now. But this unity was there. Yes, it's true that the times have brought us to a place in which this division between Catalonia and the state is more visible than ever. But this unity is not a unity of parties. Or it shouldn't be. It's a natural unity, of the people. And I witness everywhere I go that there is a clear demand in certain areas for us to not be partisan and to demonstrate unity. I believe in it, because among other things, I am first a citizen, and then a political representative. Said in another way: we are living a historic moment and therefore, let's not screw it up, no matter what party we follow.

You're referring to the sovereignty process…
Yes, and if we analyze the independence processes that there have been in Europe—and it's not me who says so, but Martí Anglada, who has studied them very carefully—there is a very interesting idea: those cases that have come out better are the cases in which the sovereignty process has been multicultural and nonpartisan. The movements that have come out best are the ones in which sovereignty has been diverse. And the ones that have come out worst are those that have created a single color sovereignty of a homogenous flavor. I am absolutely convinced that this is what's happening with what we're cooking up at home. The force of Catalonia's sovereignty is its diversity. You might be a leftist, in the center or on the right, and be convinced that we need a different framework in order to begin to finally confront a range of political projects for real. And I have understood the unity of the European Parliament in this way. And I have promoted it.

You were the vice president of the Green party in the European Parliament. Do they understand our case?
Yes, I was the vice president of the European Greens, that's true. And this is a group in which nationalism is not looked at favorably. It's a universalist culture, that I share, of breaking down borders and not creating new ones. And therefore, this group conceptually goes toward a world in which there are fewer states, not more states. And I totally agree. But meanwhile, while those states exist, there are realities that have the right to have the same status as all the others. Neither more nor less. The same. I agree that one day all states should disappear, that would be better. But while they exist, it's not fair that one part of a state which does not feel comfortable within that state should not have the right to express itself democratically. My job has been to convince my colleagues in the Green Party that this is a democratic right; not a nationalist need nor a matter of flags or anything about being better or against anyone, but rather a democratic demand. And if there's one thing that the Greens as a political family has, it's that they are scrupulously democratic. And therefore, they understand it. Maybe we haven't found the empathy that we would have liked, but at least there is a clear democratic agreement.

Do you see an independent Catalonia within the EU or outside?
If it were up to me, it'd be better if it were inside. And I repeat, inside a Europe that must change. Now there are two equally important processes. The first is the Catalan sovereignty process. And the second is changing Europe. I even think that in order to change Europe, it'd be better to be inside rather than outside.

And if it weren't up to you?
I'd say that legally and politically, Catalonia could be perfectly within the European Union. What does it depend on? On the political will of those involved.

Barroso currently says no…
Careful, Barroso—like many other people in Europe—is simply reading the treaties in a particular way. In the same way that people read the Spanish Constitution in a particular way. Which doesn't rule out other different readings. And those that say that Catalonia will have to apply for readmittance like any other state starting from scratch forget two things. First, that there are no precedents, it's never happened before and there is no mechanism set up to handle it yet. There is none, as has been reported by various scholars like Graham Avery who says that we are European citizens and therefore a new mechanism must be established. And second, it doesn't say anywhere that a referendum is prohibited, nor that an independent Catalonia would be out of the EU. If there is one thing that Europe has demonstrated is that it is flexible enough to resolve all of the challenges that come up. Remember East Germany, the Baltic Republics, the Balkans, the Czech Republic and Slovakia… All of that seemed impossible and it happened anyway. Europe has always known how to find solutions. And Europe, which like I said is a dynamic project, has shown us that whatever is not explicitly prohibited is not impossible.

Do we have enough friends in Europe?
Europe is made of states and the friends of states are other states. Therefore, we don't have any friends of our own, neither will we. But watch out: Europe is pragmatic and it is in no condition to deny a democratic right. I have found a lot of people in Europe who have told me, "I don't understand you, I don't agree with you, but you are free to decide." Note that no important political figure with responsibility in the European Union has ever said that the referendum cannot be held. Everyone has made interpretations of the treaties, speculating about what will happen once the referendum is held, but no one has said that the referendum cannot be held. That would be to deny a democratic right. And Europe is based on democratic foundations. Therefore, if we do it right, we will find fewer and fewer adversaries. Allies, maybe not, but fewer adversaries, if we do it right.

And are we doing it right so far?
Yes, I believe we are. Now we are an uncomfortable dossier for Europe, but if we don't make any missteps, sooner or later that dossier will have to be opened and studied. We are coming at a bad moment and we’re a bother. Some would love to hide the dossier under the sofa and let it disappear, but right now, the dossier is on the table. Not only is it on the table but every day it grows and gets fatter. And each time that someone wants to hide it under the mat, there's another Catalan Way or big demonstration. And it comes right back up on the table. It's a dossier that must be opened. Those people who said three years ago that we are "a nuisance" now say, "hey, ok, go ahead, tell me what this is all about".

Well, I imagine that losing a territory like Catalonia is no small thing for the European Union…
Precisely. And that is another factor. Catalonia has an importance in Europe with respect to infrastructures, commerce, economy… It has the importance that it has, neither more nor less. But it's an importance that must be contended with. It's pretty hard for me to imagine, and this is certainly a speculation, that the interests that are currently based in Catalonia as a market space and in investment will just stand there with their arms crossed when they see that this whole territory is disappearing from their market. Further, I'm one of the people that believes that Catalonia has been, is, and must continue to be one of Spain's principal allies. Economically, socially, politically, with personal relationships, etc. Therefore, if we do this process properly, everyone wins: Catalonia, Spain and Europe. Here, it's not about seeing it as a victory and a defeat, but rather a victory for everyone.

Does your probable successor, Ernest Urtasun, think the same?
He is totally convinced that the current moment demands democratic steadfastness with respect to the right to decide. He is completely committed to that, as is the party. And we've talked about it a good deal. That's what he believes and what he will work for. And many of the other things that I have worked for are part of his DNA. I think he will do an extraordinary job. I have no doubt about it.

What will you do from now on?
My priority right now is to stop. I think transitions have to be well carried out. I need to distance myself a bit. These ten years have been very demanding and I need to evaluate how I can work better. There are so many things to do and so many spaces in which each of us can contribute our amount of commitment, that I have to look at it calmly, to see what the needs are, what I can bring to the table and where I feel comfortable. For now, I'm just stopping.

You've just published a novel, your second…
Yes, and look, now I'm going to publish a book about Catalonia and Europe. Ten years give for a lot and some of the thoughts that I've shared with you are going to make up this new book, a book of essays, that will be published in September. How is the Catalan topic seen from Europe? The answer is in the book. And the novel that I've just published is indeed fiction. It's a reflection on one of the debates that for me is most current: the debate on energy. It's a global and cross-generational debate. It talks about the consequences of what we're deciding today: how it affects the planet, and above all, future generations. It's a fictional story based on real problems and with a clear political side.

No matter what you do, will you continue to write?
That will always be true.

 

raulromeva | diumenge, 30 de març de 2014 | 08:59h

Adjunto aquí l'entrevista que em va fer en Roger Cassany , per a Vilaweb.cat.

Raül Romeva: 'El pas per Europa m’ha convençut que la independència era una necessitat'

Entrevista a l'eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya, que no es presenta a la reelecció · Es declara 'eurofrustrat', però no 'euroescèptic'

És un dels eurodiputats més ben valorats aquí i a fora. Però ja no es presentarà a les eleccions del 25 de maig. Raül Romeva (ICV) ha estat deu anys al Parlament Europeu i ara se'n va amb un mal regust. Es declara decebut, 'eurofrustrat', però aclareix que de cap manera 'euroescèptic', perquè està convençut que la Unió Europea és útil i que, en tot cas, cal canviar-la. En aquesta entrevista fa balanç del seu pas pel Parlament Europeu i explica que la barrera amb què ha topat per a poder fer servir el català als plens ha estat el detonant del seu independentisme. 'Si una cosa tan fàcil, tan simbòlica i tan barata resulta que és impossible en el marc actual, vol dir que tenim un problema de marc.' I en conclou que l'única via és esdevenir un estat. També parla dels problemes d'Europa, de com ens veuen, als catalans, des de Brussel·les, de quines simpaties tenim i de què pensa fer d'ara endavant.

Comencem amb una pregunta obligada. El Tribunal Constitucional ha tombat la declaració de sobirania. Quines conseqüències pot tenir?
—Jo, al Tribunal Constitucional, ja no li dono cap credibilitat. És un òrgan que des de la sentència de l'estatut ha quedat absolutament desacreditat. Per mi, aquesta sentència no té cap efecte. No em sorprèn, malauradament, però és que no canvia res.

Parlem d'Europa. Són les vostres últimes setmanes al Parlament Europeu. Hi heu estat deu anys. Us sentiu satisfet de la feina feta?
—D'entrada, deu anys són molts anys. I, en relació amb això, la primera constatació és que el projecte europeu és un projecte dinàmic. En deu anys he constatat que tot canvia i que allò que fa deu anys semblava impossible, avui és possible. Per tant, és un projecte que s'adapta a les necessitats i a les circumstàncies. Segona constatació: Europa és una bona idea però té seriosos problemes d'execució. Potser passa que és massa jove, té només seixanta anys. Sigui com sigui, té seriosos problemes de lideratge, de credibilitat, de simpaties, de competències, institucional, etc.

Us n'aneu decebut?
—En molts casos Europa ha decebut, sí. Jo he pogut constatar que aquells que érem 'euroentusiastes' hem esdevingut, i jo m'hi compto, 'eurofrustrats' o 'eurodecebuts'. Continuem creient que Europa és una bona idea i però ens decep molt la manera com els executors d'aquesta idea la porten a terme. Hi ha un problema en el pont de comandament, no tan sols de transparència, sinó de rendició de comptes i de manera de prendre les decisions. I això fa que molta gent que pensem que Europa és  necessària, avui dia siguem escèptics respecte que aquesta Europa, tal com és feta, sigui la resposta.

Us heu tornat 'euroescèptic'?
—No, no és igual ser un 'euroescèptic' que sentir-se decebut d'aquesta Europa. Un 'euroescèptic' ja no creu en el concepte d'Europa. Tant li és. En canvi, jo la vull canviar, aquesta Europa. Aquesta Europa no és l'Europa que ens convé, que ens cal, que necessitem.

Què hauria de canviar?
—La pròpia concepció. Europa ha d'entendre, o hem d'entendre els qui tinguem un paper en la construcció d'Europa, que té dos desafiaments importants. El primer, ja no pot ser un espai exclusivament econòmic. És a dir, Europa és bàsicament una unió econòmica amb algunes competències polítiques. I això ja no dóna més de si, el vestit s'ha fet petit i passat de moda. I això no ho dic jo: ja ho va dir, entre més, Jacques Delors. Va dir, quan va crear l'euro, que si no dotàvem l'euro d'una política fiscal comuna, no vint-i-vuit polítiques diferents, sinó una; i d'una política econòmica i una política monetària comunes, i una unió bancària, no funcionaria. I és això que ha passat i que he constatat en aquests deu anys. He estat testimoni directe d'allò que molts avisaven, ja des del 2004, que passaria. Per tant, el primer problema és de credibilitat política. El segon: Europa també té un problema de credibilitat democràtica. És a dir: que tinguis un parlament europeu sense capacitat d'iniciativa legislativa, avui ja no s'entén; que tinguis un parlament transparent però que és colegislador juntament amb el Consell d'Europa, que un òrgan opac en què no és possible de saber qui decideix què i de quina manera, tampoc no s'entén; que tu no puguis, a través de les eleccions al Parlament Europeu, decidir quin és el govern, l'executiu europeu, això tampoc no s'entén; que en les grans decisions econòmiques el parlament només pugui tenir un paper consultiu, tampoc no s'entén. Per tant, hi ha un seguit de deficiències estructurals i institucionals que fan que no hi hagi, per part de la ciutadania, una confiança en les institucions europees.

És aquesta decepció que us fa plegar?
—No, la decisió de plegar era ja presa des que vaig acceptar de ser candidat, el 2004. Aleshores vaig començar amb una idea molt clara, que era que la política institucional havia de ser cíclica. Això no vol dir que no es pugui canviar d'espai, és a dir, ser diputat al Parlament de Catalunya i després en una altra institució, sempre que hi hagi fases de transició. Però en qualsevol àmbit els cicles són bons. I en el marc institucional representatiu, encara més. Jo ja vaig entrar el 2004 amb el compromís de fer cinc anys si entrava al parlament i, en tot cas, renovaria un mandat més, si s'esqueia. Ho vaig decidir des del principi, ho vaig dir públicament i n'estava tan convençut que si ara trenqués aquesta promesa quedaria molt malament.

Però no fa gaire vau anunciar que aniríeu a les llistes de Bovè a l'estat francès…
—No, al final no. M'hi vaig comprometre, en una posició simbòlica, és cert. Però passa que per ser candidat a un determinat lloc hi has de ser empadronat. I sis mesos abans. I jo vull poder votar a Catalunya, que és on em toca votar i on vull votar. Faré campanya amb ells, també, i tot allò que calgui, però no aniré a les llistes.

Què us enorgulleix més d'haver fet?
—Ostres, és difícil de triar una sola cosa. Dit en termes generals, del que estic més content és d'haver batallat per posar al primer lloc del rànquing de les prioritats d'una institució com el parlament europeu tot allò que fa referència als drets i les llibertats dels ciutadans: drets personals, col·lectius, igualtat entre homes i dones, drets dels immigrats… Haver posat això com a estendard en la meva activitat al parlament durant deu anys em fa feliç.

I de què us sentiu més decebut?
—Hi ha dos aspectes que m'han deixat un mal regust. El primer: tot allò que té a veure amb l'estat del benestar europeu. Per mi, Europa té sentit en tant que és un baluard de l'estat del benestar. I l'estat del benestar, a Europa, ara mateix, està molt tocat. Espero que no estigui tocat de mort, però sí que constato que està ferit greu. Es troba en una situació molt fràgil. Això ha estat una decepció personal important, i també política i col·lectiva. Però això és cert que és una tasca, diguem-ne, titànica. La segona cosa que m'ha decebut, i molt, i que era ben senzilla d'aconseguir i no n'hem estat capaços, m'ha deixat terriblement frustrat. Parlo de la possibilitat de poder utilitzar el català al Parlament Europeu. Aquest ha estat un dels factors que més manifestament m'ha deixat clar que si continuem dins Espanya no ens en sortirem. Si una cosa tan fàcil, tan simbòlica i tan barata resulta que és impossible en el marc actual, vol dir que tenim un problema de marc. Ha estat el detonant que m'ha convençut que cal canviar d'estatus. La frustració ha estat brutal. Si aquells que crèiem que hi podia haver un encaix dins l'estat espanyol constatem que ni tan sols això és possible, només hi ha una solució: esdevenir un estat.

Us heu fet independentista per aquest motiu?
—Diguem que he eliminat unes altres opcions per això, sí. Reconec que no he estat mai al·lèrgic a la independència, sempre he vist clar que és un dret històric i nacional del país. Però per a mi la independència era una opció més, no pas l'única, ni de bon tros. Si l'estat espanyol hagués fet una bona oferta federal i de respecte vers Catalunya, ho hauria acceptat sense problemes. Si m'haguessin reconegut culturalment, lingüísticament, nacionalment i institucionalment, jo m'hi hauria sentit molt còmode, ho reconec. Què ha passat? Doncs que la resta d'opcions, a banda la independència, han desaparegut. I m'he hagut de quedar amb aquesta opció per falta d'alternatives. No ha estat una necessitat vital, la independència, per a mi. Ara sí que és una necessitat, però podria no haver-ho estat. Aquests deu anys m'han convençut que la independència era una necessitat.

Pel que dieu, penseu que la Unió Europea és, encara, útil?
—La sort d'Europa és que és un projecte que es mou. Si mirem la fotografia històrica, Europa és un gran invent, en tots els sentits. Si se'n mira l'evolució, ha estat molt útil. Per tant, sí, és útil i necessària. Fins i tot imprescindible en certs aspectes. Però ara cal un reinici. Europa ha deixat de ser atractiva i no és aquella per la qual molts vam somniar. Una Europa que canvia governs elegits democràticament simplement per qüestions tàctiques; una Europa que permet que es dispari a immigrants que malden per arribar per mar a les costes europees, no espanyoles, europees; una Europa que considera que hi ha llengües de primera i de segona; una Europa que imposa un seguit de mesures que impliquen que molta gent es quedi sense casa o sense les necessitats bàsiques cobertes i fins i tot es trobi abocada al suïcidi… És una Europa que té un problema greu. Té un problema estructural.

Heu fet una llista llarga de problemes… De segur que es pot canviar?
—Hem de ser molt conscients que això no va bé. A mi, per exemple, aquesta idea de les banderes i símbols europeus m'és absolutament igual. Europa té problemes molt greus. El fet que m'interessa és saber quins són els valors que garanteix o no garanteix. La gent està emprenyada amb Europa. I gent de tot arreu, d'uns països i d'uns altres, i per motius diferents. També són diferents les visions que tenen uns i altres sobre com s'ha de tirar endavant el projecte. Si donem més veu als emprenyats que volen és una reestatalització i renacionalització de les polítiques europees, jo crec que ens equivoquem. Hem de canviar Europa, perquè és útil i ens serveix, i per això hem de dirigir l'esforç a aquella gent o aquelles forces polítiques que, des d'una visió crítica amb Europa, la volen canviar i millorar. Aquest és el debat en què entrem i que serà clau en les eleccions del 25 de maig i també després.

Aquests deu anys heu exhibit amb els altres diputats catalans una clara unitat en la defensa de la llengua. Això es mantindrà?
—Espero que no es perdi. També vull dir que aquesta unitat d'acció ja hi era abans no hi arribés jo. Jo vaig continuar la tasca d'uns altres diputats. Fins i tot recordo Santiago Fisas, del PP, al nostre costat, defensant el català amb més diputats de parla catalana. Però passa que va rebre les pressions que va rebre i es va acabar. Però aquesta unitat ja hi era. Sí que és veritat que els temps ens han conduït a una situació en què s'ha fet més visible que mai aquesta fracció catalana enfront de la resta de l'estat. Però aquesta unitat no és una unitat de partits. O no ho hauria de ser. És una unitat natural, del poble. I jo constato arreu on vaig que hi ha una demanda clara perquè en determinats temes no siguem partidistes i ens mantinguem units. Jo m'ho he cregut, perquè entre més coses abans de ser representant polític sóc ciutadà. Dit d'una altra manera: vivim un moment històric i, per tant, no l'espifiem, siguem del partit que siguem.

Parleu del procés sobiranista…
—Sí, i si analitzem els processos d'independència que hi ha hagut a Europa, i no ho dic jo, sinó Martí Anglada, que els ha estudiats molt bé, hi ha una idea molt interessant: aquells casos que se n'han sortit millor són aquells casos en què s'ha defensat un projecte sobiranista plural i transversal. Els que se n'han sortit millor són aquells en què el sobiranisme ha estat divers. I els que se n'han sortit pitjor són els que han fet un sobiranisme d'un sol color i una línia homogènia. Jo estic absolutament convençut que aquest és el cas que hem de cuinar aquí. La força del sobiranisme a Catalunya és la diversitat. Tu pots ser d'esquerres, de centre o dreta i estar convençut que ens cal un marc diferent per a poder començar a confrontar finalment diversos projectes polítics de veritat. I jo, la unitat al Parlament Europeu, també l'he entesa en aquest sentit. I n'he fet molta bandera.

Heu estat vice-president dels Verds al Parlament Europeu. El nostre cas, s'hi entén?
—He estat vice-president dels Verds Europeus, sí. I aquest és un grup en què els nacionalismes no són benvistos. És una cultura, que jo comparteixo, universalista, de trencar fronteres en lloc de crear-ne. I, per tant, en aquest grup conceptualment es va cap a un món on no hi hagi tants estats, no pas on n'hi hagi més. Jo hi estic totalment d'acord. Però mentrestant, mentre existeixin els estats, hi ha realitats que tenen dret a tenir el mateix estatus que les altres. Ni més ni menys. El mateix. Estic d'acord que si un dia desapareixen els estats, serà millor. Però mentre existeixin, no és just que una part d'un estat que no s'hi sent còmode no tingui ni la possibilitat d'expressar-se democràticament. La meva feina ha estat convèncer els meus companys del partit dels Verds que això és un dret democràtic; no una necessitat nacionalista ni una qüestió de banderes ni una qüestió de ser millors ni d'anar contra ningú, sinó una demanda democràtica. I si una cosa tenen els Verds com a família política és que són escrupolosament democràtics. I, per tant, això ho entenen. Potser no hi hem trobat l'empatia que hauríem volgut, però almenys sí que hi ha una complicitat democràtica clara.

La Catalunya independent, la veieu dins la Unió Europea o fora?
—Si depengués de mi, val més ser a dins. I repeteixo: dins d'una Europa que cal canviar. Ara cal fer dos processos igual d'importants. El primer és el procés sobiranista català. El segon és canviar Europa. Fins i tot crec que per canviar Europa ens convé més ser a dins que no a fora.

I si no depèn de vós?
—Diria que jurídicament i políticament una Catalunya independent pot ser perfectament dins de la Unió Europea. De què depèn? De la voluntat política de les parts.

De moment Barroso ja diu que no…
—Compte, Barroso, igual que molta altra gent a Europa, simplement llegeix els tractats d'una determinada manera. De la mateixa manera que hi ha gent que llegeix la constitució espanyola d'una determinada manera. I això no exclou lectures diferents. I els qui diuen que Catalunya hauria de demanar l'entrada com qualsevol altre estat que demana l'ingrés des de zero s'obliden de dues coses. La primera, que no hi ha precedents, no ha passat mai i no hi ha cap mecanisme previst. No n'hi ha cap, com han recollit diversos estudiosos com Graham Avery, que diu que nosaltres ja som ciutadans europeus i, per tant, cal establir un nou mecanisme. I la segona: enlloc no prohibeix que es pugui fer el referèndum ni que una Catalunya independent quedi fora d'Europa. Si una cosa ha demostrat Europa és que té prou flexibilitat per a resoldre tots els desafiaments sobrevinguts. Recordem l'Alemanya de l'Est, les repúbliques bàltiques, les balcàniques, Txèquia i Eslovàquia… Tot això semblava impossible i ha acabat passant. Europa sempre ha sabut trobar solucions. I Europa, que com deia és un projecte molt dinàmic, ens ha ensenyat que allò que no és explícitament prohibit no és impossible.

Tenim prou simpaties a Europa?
—Europa és feta d'estats i les simpaties dels estats són els altres estats. Per tant, de simpaties directes no en tenim, ni en tindrem. Però atenció: Europa és pragmàtica i no es troba en condicions de negar un dret democràtic. M'he trobat molta gent a Europa que em diu 'no us entenc, jo no hi estic d'acord, però sou lliures de decidir'. Fixa't que mai cap càrrec important amb responsabilitat a la Unió Europea no ha dit que el referèndum no es pogués fer. Tothom ha fet interpretacions dels tractats especulant sobre què passaria un cop fet el referèndum, però ningú no ha dit que no es pogués fer el referèndum. Seria negar un dret democràtic. I Europa es basa ens els pilars democràtics. Per tant, si ho fem bé, anirem trobant cada vegada menys adversaris. Aliats potser no, però, d'adversaris, cada vegada menys, si ho fem bé.

I ho fem bé, de moment?
—Sí, crec que sí. Ara som una carpeta incòmoda per a Europa, però si no fem cap pas en fals aquesta carpeta tard o d'hora s'haurà d'obrir i d'estudiar. Som inoportuns i molestem. Alguns voldrien amagar la carpeta sota el sofà i que desaparegués, però ara per ara la carpeta continua sobre la taula. No tan sols és sobre la taula sinó que cada dia s'omple i creix. I cada vegada que algú la vol posar sota l'estora resulta que hi ha una Via Catalana o una gran manifestació. I torna automàticament sobre la taula. És un dossier que s'haurà d'obrir. Aquells que fa tres anys em deien 'sou uns pesats', ara em diuen 'escolta, va, explica'm de què va tot això'.

Bé, m’imagino que perdre un territori com Catalunya tampoc no deu ser cap minúcia per a la Unió Europea…
—Efectivament. I això és un altre factor. Catalunya té un pes a Europa per infrastructures, per comerç, per economia… Té el pes que té, ni més ni menys. Però és un pes que cal tenir en compte. A mi se’m fa molt difícil pensar, i això sí que és una especulació, que els interessos que hi ha ara abocats a Catalunya com a espai de mercat i d’inversió es quedin de braços plegats quan vegin que tot aquest territori desapareix del seu mercat. A banda, jo sóc dels que defensa que Catalunya ha estat, és, i haurà de continuar essent el principal aliat d’Espanya. Econòmicament, socialment, políticament, en relacions personals, etc. Per tant, si aquest procés es fa ben fet, hi guanyaríem tots: Catalunya, Espanya i Europa. Aquí no es tracta de plantejar-ho com una victòria i una derrota, sinó com una victòria de tots.

Qui previsiblement ocuparà el seu lloc, Ernest Urtasun, pensa igual?
—Ell està absolutament convençut que el moment actual exigeix fermesa democràtica pel que fa al dret de decidir. En això està absolutament compromès, com hi està el partit. I n’hem parlat molt. Això s’ho creu i ho treballarà. I molts dels altres aspectes que jo he treballat formen part del seu ADN. Crec que farà una feina extraordinària. No en tinc cap dubte.

Què fareu a partir d’ara?
—La meva prioritat ara és parar. Penso que les transicions s’han de fer ben fetes. Necessito agafar una certa distància. Han estat deu anys molts exigents i necessito valorar com jo puc treballar millor. Hi ha tantes coses a fer i tants espais on aportar cadascú de nosaltres la nostra dosi de compromís, que ho he d’analitzar amb calma, veure quines són les necessitats, què puc aportar i on em sento còmode. De moment, m’aturo.

Acabeu de publicar una novel·la, la segona…
—Sí, i mira, ara n’he de lliurar un de nou sobre el tema de Catalunya i Europa. Deu anys han donat per molt i algunes de reflexions que t’he fet són les que formen aquest nou llibre, d’assaig, que es publicarà al setembre. Que com es veu el tema català a Europa? La resposta és el llibre. I la novel·la que acabo de publicar és, això sí, ficció. És una reflexió sobre un dels debats per mi de més actualitat, que és el debat energètic. És un debat global i transgeneracional. Parla de les conseqüències d’allò que decidim avui: com afecten el planeta i, sobretot, les generacions futures. És una ficció basada en un problema real i amb una clara dimensió política.

Feu el que feu, continuareu escrivint?
—Això sempre.

raulromeva | Feminicidis i violència masclista | diumenge, 30 de març de 2014 | 08:54h

Acabo d’arribar d’Atenes, on he participat en l’Assemblea de la Interparlamentària d’EUROLAT. A banda dels habituals temes que s’hi acostumen a tractar (Migracions, Seguretat, Desenvolupament, Economia, Política,…) hem també la qüestioó de les violències contra les dones, el qual he batallat per tal que formés part de l’agenda regular de l’Assemblea EUROLAT des dels inicis. No és un tema menor, tal i com us podeu imaginar. Avui, a Europa, moren per violència masclista 7 dones cada dia. A països Llatinoamericans els feminicidis continuen sent alarmants i la impunitat és la resposta arreu. Davant d'aquesta realitat, juntament amb Gloria Flórez, diputada progressista del Parlament Andí, hem defensat una resolució sobre femenicidis que demana als Estats i a la UE que actuïn per eliminar aquests crims, acabin amb la impunitat i protegeixin a les víctimes.

La resolució, adoptada per gran majoria (i amb l’abstenció del PP), comença reconeixent que "la violència contar les dones s'expressa de formes variades com la violència física, sexual i psicològica que afecta a dones de totes les edats tant a l'esfera privada com a la pública - essent aquestes comesa per les seves parelles, familiars, desconeguts, grups criminals o fins i tot per agents de l'Estat, i que, en casos extrems, acaben amb l'homicidi de la dona per raons de gènere, anomenat feminicidi". També explica que "els feminicidis són un problema global, i les dues regions tenen molta necessitat de cooperar i d’aprendre per acabar amb aquesta realitat". Entenem que cal una actuació integral contra la discriminació i les violències vers les dones i que cal ser conscients que són les dones pobres i en situació de major vulnerabilitat les que més pateixen.

Així, la Assemblea d'EUROLAT celebra la incorporació dels tema de violència de gènere dins del Pla d'Acció UE-CELAC 2013-2015, però va més enllà i demana que "la Cimera UE-CELAC es comprometi a incloure sistemàticament un seguiment regular i eficaç amb el conjunt dels actors pertinents el punt «Violència de gènere, violència sexual, Feminicidis i Impunitat a Llatinoamèrica i Europa» en el programa de les seves respectives reunions oficials".

La resolució també demana millorar les estadístiques per visibilitzar quantes dones moren per violència masclista, demana millorar els sistemes policials, judicials i administratius per acabar amb la impunitat i la violència institucional contra les dones, protegint les víctimes i augmentant la prevenció i sobre tot, reconeix que a casa nostra, a Europa, els feminicidis també existeixen. Per tot això, hem de modificar els codi penals, lleis de violència i el marc europeu per acabar amb aquesta xacra social.

Per últim, la resolució demana una vegada mes als Estats de la UE i a la UE que ratifiquen el Conveni d'Istanbul sobre la violència contra les dones i que entri en vigor tot modificant les legislacions estatals

Concloc així la meva darrera assitència a una Assemblea d’EUROLAT amb la satisfacció d’haver vist com aquest òrgan, que reuneix membres de parlaments europeus i llatinoamericans, una resolució que suposa un pas més en la defensa dels drets de les dones i per la igualtat.

 

Al Desembre del 2013 ens vàrem reunir amb el Comissari de Competència de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, per abordar la preocupant situació de crisi del model energètic que viu Espanya. Mesos més tard, presentava dues preguntes a la Comissió Europea denunciant, una vegada més, la vulneració de la normativa europea del mercat energètic espanyol.

Concretament, i acompanyant la Plataforma por un nuevo modelo energético, vàrem denunciar l'oligopoli del mercat elèctric espanyol, en el que la generació i la comercialització elèctrica estan controlades per 5 grans empreses (Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, EDP i EON). Aquesta situació, vàrem destacar durat la reunió amb Almunia, "té com a conseqüència una falta de liberalització i lliure competència del mercat elèctric".

He afirmat ja en nombroses ocasions que considero intolerable que Espanya tingui un sistema elèctric en el que es permeti la convivència d'un dèficit tarifari de 26.000 milions d'euros, amb uns beneficis de les companyies elèctriques que doblen els de les europees i amb una pujada de la factura elèctrica d'un 80% des del 2004. Aquesta situació evidencia una disfunció al mercat elèctric  que ja va ser criticada al 2012 per la Comissió Europea.

Per aquest motiu, varem enviar també la nostra inquietud al Comissari d’Energia, Günther Oettinger, el qual, en resposta a les nostres preguntes acaba d’afirmar que la Comissió Europea està "preocupada amb la situació del mercat elèctric espanyol que ha donat lloc a un elevat dèficit de tarifa en el sector elèctric espanyol i que s'ha exhortat a les autoritats espanyoles perquè n'eliminin les seva causes ".

Davant les denuncies que hem fet arribar darrerament a la CE, en les quals reiterem que no està garantida la separació efectiva entre empreses de generació, distribució i comercialització de l'electricitat, la Comissió recorda que la separació de les activitats contribueix a la correcta aplicació de la normativa del mercat interior. Tot i així,  justifica que les activitats de producció i transport estiguin en una mateixa empresa vertical integrada ja que, com afirmen, l'òrgan regulador del mercat elèctric, la Comissió Nacional de Mercats i Competència (CNMC), els ha assegurat que la xarxa elèctrica espanyola compleix "altres requisits". Tot plegat, fa pensar que el mercat elèctric espanyol està evadint la normativa europea mitjançant excepcions legislatives que permeten mantenir un sistema oligopolitzat que no assegura una competència real en el mercat.

Pel quà fa la substitució de l'antiga Comissió Nacional d'Energia (CNE) per la CNMC, denunciàvem que Espanya no compta, ara com ara, amb cap autoritat reguladora independent que controli el mercat elèctric. En la seva resposta, la CE destaca que la existència d'un regulador sòlid i independent és una peça fonamental de la normativa del mercat interior de l'energia a la UE i afirma que la CE que es mantindrà vigilant i avaluarà la CNMC per assegurar els requisits d'independència de la legislació de la UE.

 Adjunto a continuación les preguntes que hem fet arribar a la CE, i les respostes d’aquesta, per a informació pública:

 

ES E-001153/2014

Respuesta del Sr. Oettinger en nombre de la Comisión  (24.3.2014)

 

La Comisión está en efecto preocupada con esta situación que ha dado lugar al déficit tarifario imperante en el sector eléctrico español, y ha exhortado repetidamente a las autoridades españolas para que eliminen sus causas sistémicas. La Comisión espera con expectación los efectos reales de la reforma que se está llevando a cabo para luchar contra el déficit.

Respecto a la aplicación de las normas del mercado interior de la UE y, en particular, de la Directiva 2009/72, la Comisión está estudiando, en colaboración estrecha con las autoridades españolas, si las medidas de transposición españolas cumplen lo dispuesto por dicha Directiva.

 

En lo relativo a las normas de separación, es verdad que separar las actividades de producción y transporte contribuye de forma fundamental a la aplicación de la normativa del mercado interior. Ahora bien, las disposiciones de la UE son diferentes para las redes de transporte y distribución. Respecto a esta última, la legislación de la UE no impide que la empresa de distribución forme parte de una empresa integrada verticalmente, siempre que cumpla otros requisitos. La conformidad de la red de transporte gestionada por Red Eléctrica Española con las normas de separación de la UE ha sido confirmada por el regulador español en colaboración con la Comisión Europea.

 

La existencia de un regulador sólido e independiente es una pieza fundamental de la normativa del mercado interior de la energía en la UE. La Comisión se mantendrá vigilante y evaluará la conformidad de la CNMC  con los requisitos de independencia de la legislación de la UE partiendo del desempeño de las tareas concretas de regulación de dicho organismo y, en particular, de las decisiones adoptadas por esta entidad en su quehacer cotidiano.

 

 

Pregunta con solicitud de respuesta escrita E-001153/2014

a la Comisión

Artículo 117 del Reglamento

Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE)

 

Asunto:                Oligopolio energético en España

 

Uno de los grandes problemas del sector eléctrico español se debe a que el 80 % de la generación de la electricidad y un 90 % de su comercialización están controlados por cinco grandes empresas (Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, EDP y E.ON), por lo que podemos afirmar que nos encontramos ante un mercado eléctrico oligopolizado.

Este sistema eléctrico oligopolizado vulnera claramente la Directiva 2009/72/CE, por no garantizar la separación efectiva entre empresas de generación, distribución y comercialización de electricidad y por violar el artículo 56 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea (TFUE), y la Directiva 2009/72/CE, por las restricciones existentes para la prestación de los servicios de generación, distribución y comercialización de energía.

El mercado eléctrico español incumple el artículo 106 del TFUE, en especial en relación con las normas de derecho de la competencia y del mercado, al impedir la entrada en el sistema de las energías renovables.

El mercado eléctrico oligopolizado permite fenómenos como la convivencia de un déficit tarifario de 26 000 millones de euros (Comisión Nacional de Energía, 2013), que a día de hoy algunas fuentes apuntan que ya llega a los 28 000 de euros, con unos beneficios de las compañías eléctricas que doblan los de las europeas y con una subida de un 80 % del precio de la factura eléctrica desde 2004 (actualmente España paga la tercera electricidad más cara de Europa después de Chipre y Malta).

El nuevo regulador único introducido en España (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia) no garantiza una autoridad reguladora independiente que controle y supervise el mercado eléctrico, por lo que se incumple la Directiva 2009/72/CE.

Teniendo en cuenta todo esto, ¿qué opinión tiene la Comisión sobre la situación actual del mercado eléctrico español? ¿Qué mecanismos tiene la Comisión para garantizar que los órganos competentes y responsables exigen el cumplimiento de la normativa comunitaria citada anteriormente? ¿Piensa actuar la Comisión para asegurar el cumplimiento de la normativa europea por parte del Gobierno español?

 

 

Pregunta con solicitud de respuesta escrita E-001872/2014

a la Comisión

Artículo 117 del Reglamento

Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE)

 

Asunto:                Vulneración de la Directiva 2009/72/CE por la reforma energética española

 

Considerando que España todavía no cumple con la Directiva 2009/72/CE sobre el mercado interior de la electricidad, por no garantizar la separación efectiva entre empresas de generación, distribución y comercialización de electricidad y por las restricciones existentes para la prestación de los servicios de generación, distribución y comercialización de energía.

Considerando que el plazo de transposición de la Directiva era el 3 de marzo de 2011 y que el 15 de octubre de 2012 la Comisión advirtió a España que no estaba cumpliendo con las fechas establecidas.

Considerando que la nueva Ley 24/2013 del sector eléctrico español (conocida como reforma energética) no resuelve ninguno de los problemas del sector eléctrico, ya que las grandes empresas siguen sin separación vertical, el sector clave de la distribución sigue como monopolio territorial y las grandes empresas se benefician de su posición perjudicando a los otros actores.

Considerando que mediante la Ley 3/2013 se suprimieron toda una serie de organismos reguladores independientes y se creó la nueva Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC), contradiciendo las indicaciones de la Directiva 2009/72/CE.

1.            ¿Conocía la Comisión la infracción por parte del Gobierno español de dicha Directiva?

2.            ¿Qué mecanismos tiene la Comisión para garantizar que, por parte de los órganos competentes y responsables, se exige el cumplimiento de la normativa comunitaria citada anteriormente?

3.            ¿Qué acciones piensa emprender la Comisión para asegurar el cumplimiento de la normativa europea?

 

raulromeva | Béns comuns | dimecres, 19 de març de 2014 | 15:47h

La Comissió Europea s’ha pronunciat avui sobre la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) "L’aigua i el sanejament són un dret humà. L'aigua és un bé públic, no una mercaderia" (Right2Water). La bona noticia és que la Comissió Europea ha acceptat la Iniciativa, que de fet és la primera que aconsegueix recollir les signatures requerides. Tot i així, la Comissió encara ha de presentar les propostes per elaborar una legislació europea que protegeixi l'accés a l'aigua.

Sigui com sigui, és un moment certament històric per a la democràcia europea i per la protecció del medi ambient. Amb les 1.884.790 signatures recollides, les organitzacions promotores de la ICE han superat l'enorme repte que suposava una campanya de dimensió europea. La ICE, com a primer i de moment únic instrument que permet una democràcia participativa directa, suposa un inqüestionable trasbals al procés decisori europeu. Per descomptat, peró és una eina fonamental per dotar el projecte europeu de credibilitat democràtica. Ara és la Comissió qui ha de presentar la proposta legislativa.

Per altra banda, el tema en sí que planteja la proposta, el dret a l'accés a l'aigua, és crucial. Com es pot acceptar que una família no tingui accés a l’aigua corrent degut a que les polítiques d'austeritat imposades (l'austericidi) comporta la privatització de serveis bàsics? Aquesta és la pregunta que més d' 1.8 milions de persones s'han fet, i transmeten ara a Europa.

Per a algunes persones, però, la resposta és evident: clarament no es pot acceptar, de cap manera.

L'aigua és un dret, no una mercaderia. La mobilització massiva i el treball de centenars d'associacions han vist compensat finalment el seu esforç. Personalment les felicito per la clarividéncia i la titànisca tasca que han dut a terme.

Confio (de fet, insto) la Comissió Europea a que estigui a l'alçada de les circumstàncies i ens presenti ràpidament les accions concretes que li demanem.

Finalment, espero que aquesta Iniciativa sobre un dels béns comuns més emblemàtics, l’aigua, serveixi per engegar un debat a tots els nivells que aconsegueixi el reconeixement jurídic i polític de tots els béns comuns a les institucions europees, tal i com alguns diputats i diputades promovem des de fa temps.

raulromeva | Béns comuns | dimarts, 18 de març de 2014 | 11:04h

Al llarg de la setena legislatura europarlamentària (que just està a punt de finalitzar), hem protagonitzat diversos debats al voltant del concepte de Béns Comuns. Especialment significativa ha estat la Iniciativa Ciutadana Europea: Right2Water.

Els Béns Comuns són universals, pertanyen a tothom i no se'n poden apropiar ni les autoritats públiques ni interessos privats. Les institucions europees, en tant que garants que són de les llibertats fonamentals, de la pau i la diversitat cultural han d'assegurar el respecte i la cura dels béns comuns.

Aquest és el motiu pel qual avui presentem el Manifest sobre els Béns Comuns, amb el qual fem una crida a que el proper Parlament compti amb un intergrup formal que treballi la qüestió dels Béns Comuns amb l'objectiu de concedir-los un estatus legal, tal i com ja existeix en alguns països d'Amèrica Llatina.

Durant la presentació comptarem, entre d'altres, amb la presència i participació de Ms Anne LeStrat, Presidenta d'Eau de Paris i Aqua Publica Europea, i de René Fernández Revollo, Ambaixador davant la UE del Estado Plurinacional de Bolivia.




Manifest pels Béns Comuns a la Unió Europea

 

Els béns comuns són universals, pertanyen a tothom i en cap cas han de ser acaparats per les autoritats i /o els interessos privats. Les institucions de la Unió Europea, en el seu paper de garants de les llibertats fonamentals, la pau, la diversitat cultural i l'estat de dret, han de vetllar pel respecte i la preservació dels béns comuns.

Per definició, els béns comuns pertanyen a la col·lectivitat. L'aigua, bé comú emblemàtic, no es pot privatitzar ni ser considerada una mercaderia. Tampoc ho hauria de ser la cultura, l'educació i la salut, que són patrimoni comú, i que han de ser protegits i enriquits per les col·lectivitats democràtiques.

En el context de crisi i austeritat actual, quan sovint s’estan promovent transferències d'autoritat d'allò públic cap al privat, un enfocament polític sobre els béns comuns representa una oportunitat per construir un nou projecte democràtic per la societat europea basat en la participació ciutadana, la possibilitat de gaudir dels drets fonamentals i l'enriquiment cultural, moral i intel·lectual de les persones.

Per aquest motiu, demanem al Parlament Europeu que reconegui el concepte de bé comú i l'integri en la legislació europea. Alguns governs municipals, però sobretot diversos col·lectius de ciutadans i ciutadanes, ja han reconegut aquest fet i han impulsat mesures de gestió dels béns comuns. La Carta Europea dels Comuns o la "Iniciativa ciutadana europea de l'Aigua - un dret humà" en són alguns exemples. Així mateix, s'han dut a terme accions concretes, com la remunicipalització dels serveis d'aigua potable a grans ciutats com París i Nàpols, o la gestió col·lectiva dels cinemes a Itàlia.

Per fer front als reptes econòmics, socials i ambientals de la nostra societat, el Parlament Europeu hauria d’adoptar una actitud progressista i establir per als béns comuns un règim jurídic que en permeti la gestió i la seva protecció, diferent d’aquell que regula els serveis d'interès general. Cal protegir els béns comuns amb normatives definides pels ciutadans i ciutadanes europeus. Aquest reglament hauria d'assegurar el gaudi dels drets fonamentals de totes les persones, la participació ciutadana i l'enriquiment cultural, moral i intel·lectual de tots els éssers humans.

Per això, demanem la creació d’un intergrup, que vagi més enllà dels partits polítics i que tingui com a objectiu establir les bases per al reconeixement jurídic i polític dels béns comuns a les institucions europees.

raulromeva | Castellers | dilluns, 17 de març de 2014 | 12:40h

En Hiro i l'Omi són mestres. Els darrers dos anys han donat classe a l'escola japonesa, a Sant Cugat. Formen part del col.lectiu de formadors que volta pel món per atendre les necessitats de la canalla japonesa repartida arreu. Ara han de tornar al Japó. El govern nipó no els permet estar-s'hi més temps.

A Sant Cugat hi ha moltes empreses de tecnologia japonesa on treballen molts professionals d'aquell país, també durant un període de temps limitat, abans no se'ls enduen de nou. La raó de tanta mobilitat, tal i com ells mateixos expliquen, és ben senzilla: impedir que estableixin vincles amb la societat que temporalment els acull. Vaig conèixer aquesta dinàmica gràcies a la singular radiografia que en va fer Imma Monsó a 'Hi són, però no es veuen'.

L'aparició d'en Hiro i l'Omi als assajos dels Castellers de Sant Cugat va ser, per tant, tot un aconteixement. Sempre amb el somriure tatuat al rostre i la llibreteta a punt, per anotar-hi noms i paraules en català, es fonien entre les espatlles, els braços i les cames de la gent de la colla. Esmicolant el tòpic segons el qual els japonesos defugen el contacte físic i l'excessiva proximitat, en Hiro i l'Omi, vestits de verd collserola, s'encaixaven en les pinyes, donaven pit, patien si les coses anaven maldades, i s'abraçaven i petonejaven amb la resta de la colla quan s'assolia una fita. Fins i tot van acabar diluïts en la premsa que suposa una soca, la de la torre de vuit folrada, igual com algunes de les seves amistats (noies incloses).

Un dia, en un assaig, vaig fer de segon en un pilar. N'Omi voltava. En baixar se'm va acostar i amb el polze aixecat em va dir: 'Sugoi!' (Trad.: magnífic, molt bé). Aquesta expressió es va convertir en el nostre vincle personal. No era fàcil mantenir converses fluïdes. El seu nivell de català, castellà, o fins i tot anglès era dèbil, però el meu japonès és encara pitjor. I malgrat tot ens enteníem perfectament: la voluntat, quan n'hi ha, per comunicar-se i dialogar, ho pot tot.

Dotats tots dos d'un cos fibrat, propi dels maratonians que són, van acabar fent de segons en un pilar de quatre, a plaça. Va ser fa dos diumenges. El crit de guerra d'en Hiro (al més pur estil samurai) i el 'grasias coia', entre llàgrimes emocionades, de n'Omi quedaran gravats per sempre més en les retines i l'ànima gausaca. Igual com el vídeo de l'Omi tancant la pinya d'un pilar en un gairebé perfecte català.

En un emotiu discurs (en Hiro en castellà i l'Omi en català), es van acomiadar del grup divendres passat. A aquestes hores ja deuen ser volant de nou cap al Japó. S'enduen un munt de records i de vivències i, és clar, milions de fotografies, entre elles la que em serveix per il.lustrar aquest post. Al ja conegut bufet format pel Barça i Gaudí, aquests japonesos hi han afegit un suculent plat de cultura castellera.

En Hiro i l'Omi han fulminat el vell (i palesament injust) tòpic amb què sovint etiquetem la gent originària del país del sol naixent, i han creat un estret vincle entre cultures diferents. Ells hi eren, i han volgut que els veiéssim. Han aportat el seu color singular a la paleta formada pel mosaic d'orígens, llengües i cultures que són (som) els Castellers de Sant Cugat: alemanys, italians, francesos, catalans, manxecs, extremenys, gallecs, xinesos, madrilenys, portuguesos, ... La barreja de tants colors conforma un llenç d'estil expressionista on les emocions prevalen per damunt del traç. Les pinzellades es toquen, se superposen, es barregen, i, en conseqüència, els colors muten, creant així realitats dinàmiques que canvien amb el pas del temps. Jo sóc perquè tu ets. I tu ets perquè nosaltres som. A l'Àfrica en diuen Ubuntu. Aquí en diem empatia.

Arigato, Hiro! Gràcies, Omi! Sugoi, tots dos. Sayonara, i fins sempre.

raulromeva | Llibres: Retorn a Shambhala | divendres, 14 de març de 2014 | 15:06h
Dijous vinent, 20 de març, presentem "Retorn a Shambhala" a Tarragona, amb Gemma Torrents, Fermí Fernández i Laura Alvarez (20.00 a La Capona, Gasòmetre 41-43)


Avui, el Parlament Europeu ha adoptat els informes finals que recullen importants crítiques al paper de la troica. A grans trets, els dos textos adoptats posen l'èmfasi sobre les desastroses conseqüències socials dels programes fiscals imposats per la troica, denuncien que aquests programes han tingut conseqüències del tot inacceptables sobretot en las franges més vulnerables de la societat, i exigeix que la situació no es repeteixi. Els informes també demanen a la Comissió que avaluï les conseqüències d'aquests programes sobre la pobresa i la inclusió social, així com també l'impacte sobre els drets fonamentals, la delinqüència i l'augment de la xenofòbia. Per altra banda, es demana un major suport a les mesures per fer front a l'atur massiu a la UE i a l'assistència a les persones que viuen en la pobresa, especialment a través de programes per a l'accés a un habitatge digne i assequible.

La investigació del Parlament Europeu posa de manifest que els anomenats programes d'assistència s'han elaborat a partir de diagnòstics completament errats, al mateix temps denuncia l'existència de nombrosos conflictes d'interessos. Tot plegat, a més, es veu enfortit pel fet que la manca de control democràtic en relació a les decisions adoptades i implementades per la troica comporten que el descrèdit en les institucions europees no pari de créixer.

Així mateix, també s'insisteix a la Comissió Europea per tal que prengui mesures en els pròxims dos mesos que assegurin que els programes respectin els convenis col·lectius i perquè proporcioni els mitjans suficients per prestar serveis essencials de salut i d'educació. És important destacar que els informes també demanen una major reestructuració del deute sobirà grec i sol·licita activar de manera retrospectiva la recapitalització directa del sector bancari als Estats membres en virtut dels programes d'assistència.

No obstant això, alguns dels apartats que han acabat incorporats al text són excessivament tous (i fins i tot complaents) amb el paper de la troica, i no s'assumeix amb la dimensió crítica que pertocaria les gravíssimes conseqüències de les decisions adoptades. Era un moment per assenyalar culpables i corregir algunes d'aquestes mesures, i no s'ha fet, almenys no en la profunidatt que el moment requeria. També lamento que nombroses esmenes presentades tant pels Verds/ALE com per la GUE hagin estat rebutjades, les quals, si s'haguessin incorporat al text, haurien enviat un missatge molt més clar i contundent, especialment en relació a la necessitat de desmantellar la troica i de dur a terme una auditoria del deute, que algunes i alguns de nosaltres entenem imprescindible per tal de determinar quina part d'aquest deute és il.legítim i, per tant, s'ha de cancelar.

Per tot plegat he optat per abstenir-me a la votació final, ja que considero que tot i que el Parlament ha fet un pas important endavant, aquest ha quedat massa curt.

Ahir vàrem adoptar al PE l'informe final del Parlament Europeu sobre les revelacions fetes per Edward Snowden. El Parlament Europeu va enviar així un missatge clar als governs de la UE i dels EUA: cal acabar amb la vigilància de ciutadans i ciutadanes duta a terme pels serveis secrets i revelada per Edward Snowden.

L'informe destaca els abusos de drets per països com Holanda, el Regne Unit, França, Alemanya, Polònia i Suècia a través de la vigilància massiva. Els eurodiputats i eurodiputades varem donar majoritàriament suport a les propostes del grup dels Verds/ALE sol·licitant als EUA acabar amb la recollida massiva de dades de manera indiscriminada i sense basar-se ni tan sols en sospites, així com de garantir els drets a la protecció de dades dels ciutadans i ciutadanes de la UE.

Fins que ho faci, la UE ha de congelar qualsevol acord d'intercanvi de dades amb el EUA, així com també els acords de SWIFT i PNR i la decisió de "Port segur".

El Parlament també va donar suport a la proposta del grup dels Verds/ ALE per un nou acord digital que serveixi "per enfortir una indústria europea de la indústria tecnològica independent, oferint productes i serveis segurs.
Malauradament, la majoria del Parlament Europeu també va votar a favor de deixar Edward Snowden a l'estacada en rebutjar una esmena dels Verds/ALE demanant que es concedeixi a Snowden la protecció per part dels Estats membres de la UE. Aquest rebuig és una clara mostra de covardia. D'aquesta manera, es transmet el missatge que aquella gent qui gosi denunciar injustícies quedarà desamparada.

Aquest gest respon, diguem-ho clar, la incomoditat de moltes i molts col.legues per enfrontar-se amb els EUA, que, per altra banda amplifica també la reticència de moltes i molts col.legues a suspendre les negociacions sobre un acord comercial entre la UE i els Estats Units (TTIP), almenys fins que els EUA cessin la seva vigilància massiva de ciutadans de la UE.

Finalment, el Parlament Europeu també va votar el projecte de legislació de la UE sobre protecció de dades, adoptant les propostes amb una àmplia majoria.

Han passat 3 anys des de l'accident a la planta nuclear de Fukushima, l'11 de març de 2011. Tot i així, estem a anys llum d'haver resolt els problemes que van causar el desastre, i els barris continuen patint les cicatrius del terratrèmol i del tsunami.

Ahir, al Parlament Europeu, vaig poder escoltar el testimoni directe d'un supervivent i resistent: Naoto Matsumura. El vàrem convidar des del Grup Verds/ALE. Matsumura, es va negar a evacuar, al març del 2011, la zona prohibida al voltant de la planta de Fukushima quan aquesta va esclatar. Durant molt de temps ha estat ignorat pels mitjans de comunicació japonesos. Tot i el tsunami i l'apocalipsi nuclear, i malgrat que els reactors segueixen emetent radioactivitat, ell ha optat per romandre a la terra dels seus avantpassats, a la seva granja, amb uns pocs animals que segueixen vius. Actualment, Matsumura és' l'últim habitant de Fukushima'.

Amb aquest acte de resistència, l'agricultor mostra el seu enuig cap a Tepco, el gegant de la indústria nuclear, i preserva també el seu honor en negar-se a tenir el mateix destí dels residents evacuats de les zones contaminades, condemnats a vagar eternament malalts i considerats, fins i tot, pàries.

En la seva lluita contra de la nuclear, Matsumura adverteix que el risc de patir nous accidents d'aquestes característiques no ha desaparegut, ni al Japó, ni enlloc.

A més d'escoltar Matsumura, els Verds/ALE també vàrem dur a terme diverses accions simbòliques per recordar el desastre i, sobretot les seves víctimes, al Parlament Europeu a Estrasburg.


Aquestes accions van servir per recordar que els treballs de descontaminació continuen a un ritme extraordinàriament lent. L'aigua injectada en els tres edificis dels reactors per tal de refredar els nuclis fosos està contaminada i, com que els edificis de contenció estan fracturats, es filtra a les aigües subterrànies. Sota l'emplaçament nuclear hi passa un riu subterrani. EL riu havia estat desviat artificialment quan la central es va construir, però les obres de desviació van quedar malmeses pel terratrèmol, de manera que el riu ha tornat al seu curs natural, sota la central. Els prop de 400 m3 d'aigua que transporta el riu es barregen amb l'aigua altament radioactiva que s'escapa després de refrigerar el nucli.

La gestió de tot plegat pateix d'una constant improvisació. Prima el curt termini i es menysté els efectes de les decisions preses en el mig i llarg termini. Es continua alliberant radioactivitat en el medi, sobretot a les aigües subterrànies i a l'oceà, la qual cosa comporta un enorme impacte sobre els productes alimentaris locals, així com en l'activitat econòmica dels pescadors locals.

La catàstrofe també ha tingut greus conseqüències en els habitants de Fukushima, en particular en els nens i nenes, que actualment n'estan notant els efectes sobre la seva salut. I malgrat tot això, el nou govern japonès continua apostant per la nuclear com a font de generació d'energia, igual com molts d'altres països, inclosos d'europeus.

Els prioritats energètiques que van presentar la Comissió fa unes setmanes mantenia l'aposta per la nuclear. El Parlament ha matisat aquesta postura, però finalment seran els governs dels Estats els qui, a finals d'aquesta setmana, abordaran el futur energètic de la UE després del 2020.

Un cop més, reitero el meu compromís, personal i com a membre d'ICV i de Verds/ALE, amb el fet que la UE ha de posar fi a l'ús de combustibles fòssils i a les fonts d'energia perilloses de seguida. Mantenir, o fins i tot augmentar, l'ús de l'energia nuclear al territori de la UE és una decisió completament xocant i no té cap mena de sentit econòmic, ambiental ni social.

Els Verds al Parlament Europeu hem demostrat que l'única manera de reduir les emissions de CO2 d'una manera rendible i segura real és mitjançant la disminució i l'estalvi de l'energia i apostant per les energies renovables. Per tal de fer un canvi cap a l'economia verda, la UE ha d'establir un objectiu vinculant ambiciós per al 2030 de reducció d'emissions d'almenys el 60% basat en objectius vinculants ambiciosos per a l'eficiència energètica (40%) i el desenvolupament de fonts d'energia renovables (45%).

Fukushima, malauradament, il.lumina quin és el camí que no hem de seguir, i ens indica cap a on hem d'avançar. Quan més triguem a obrir els ulls, totes i tots plegats, més probabilitats de patir nous Fukushimes arreu.

Nota final: Fukushima, i el debat al voltant de l'accés a l'energia, va donar peu a escriure la novel.la 'Retorn a Shambhala', un llibre d'aventures al voltant de la necessitat de canviar de paradigma mental (individualment i col.lectiva) en relació a l'energia.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 330 visites
  • Aquesta setmana: 1538 visites
  • Aquest mes: 7956 visites
  • Des de l'inici: 858843 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 783 visites
  • Aquesta setmana: 5319 visites
  • Aquest mes: 16682 visites
  • Des de l'inici: 3359825 visites

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930