Avui dimecres debatim a Estrasburg (Parlament Europeu) una resolució sobre Cuba en relació a la malaurada mort d'Orlando Zapata Tamayo (la qual, per cert, vaig condemnar en l'apunt Orlando Zapata d'aquest bloc). En tant que Grup Verds/ALE, hem presentat una proposta de Resolució (l'adjunto més avall). Ahir es va negociar un esborrany conjunt amb els altres grups, i avui toca fer el debat en ple (he sol.licitat poder-hi intervenir). La votació serà demà.

8.3.2010

B7‑0178/2010

MOTION FOR A RESOLUTION to wind up the debate on the statements by the Council and Commission pursuant to Rule 110(2) of the Rules of Procedure

on the death of Orlando Zapata Tamayo in Cuba Franziska Katharina Brantner, Raül Romeva i Rueda on behalf of the Verts/ALE Group

 

B7‑0178/2010
European Parliament resolution on the death of Orlando Zapata Tamayo in Cuba

The European Parliament,
–          having regard to the statement made by the spokesperson for the High Representative, Catherine Ashton, on 25 February 2010,
–          having regard to the Council Conclusions on Cuba of 15 June 2009,
–          having regard to Rule 110(2) of its Rules of Procedure,

A.         whereas Orlando Zapata Tamayo died in prison following a hunger strike, and whereas his death could have been avoided,
B.         whereas all States have a duty and responsibility to protect the lives of their citizens and persons living within their borders, irrespective of the conditions they find themselves in,
C.         whereas the Council has engaged in a political dialogue with Cuba and has relaunched development cooperation with Cuba, and whereas Cuba is a member of the ACP group,
D.         whereas in its external policy the EU follows a general approach based on dialogue and support, rather than isolation, and whereas numerous European development agencies and foundations are active in Cuba,

1.         Deeply deplores the death of Orlando Zapata Tamayo and expresses its condolences to his family and friends;
2.         Rejects the idea that any country in the world should have political prisoners, calls for all such prisoners to be released, and insists that prisoners, whatever they are accused of, must be treated in a humane manner and held under conditions which safeguard their health;
3.         Reiterates that freedom of expression and information is a fundamental right and that over almost two decades the Internet has become one of the most important tools to guarantee freedom of expression and information; calls on the Commission to offer its financial and technical support with a view to ensuring that all Cuban citizens have access to the Internet;
4.         Takes the view that the signing of the International Covenant on Civil and Political Rights and the International Covenant on Economic, Social and Cultural Rights by Cuba in Washington in February 2008 offers Cuban citizens the fundamental tools to pursue social and political progress as they perceive it, and invites them to use those tools; in the light of those covenants, condemns the attitude of the Cuban Government towards Orlando Zapata Tamayo;
5.         Considers that the existing embargo is anything but conducive to achieving such progress, and urges all the parties involved to refrain from imposing such embargoes, including economic embargoes;
6.         Instructs its President to forward this resolution to the Council, the Commission, the Member States and the Government of Cuba.

 

Carta Europea de les Dones, de Raül Romeva (per a Crònica.cat)

Ahir al Parlament Europeu, coincidint amb el Dia de la Dona Treballadora (8 de març), vàrem valorar la presentació divendres passat, per part de la Comissió Europea, de la Carta Europea de les Dones.

La Carta de les Dones de la Comissió Europea és una declaració molt necessària i molt ben intencionada a favor de la igualtat de gènere a Europa. Tanmateix, més enllà de les paraules i les bones intencions, allò que marcarà el rumb encertat seran sobre tot les accions de la Comissió en els propers mesos i anys.

Lamento, en aquest sentit, que la Comissió no hagi consultat el Parlament Europeu ni la societat civil en l'el.laboració de la Carta. La Comissió ha de ser conscient que ens necessitarà a ambdós, Parlament i Societat civil, si vol que les propostes es concretin i prosperin, especialment en la mesura en què aquestes propostes han d'esdevenir legislació reforçada i han d'establir objectius en termes d'igualtat que siguin obligatoris per a tota la UE.

I és que en temes d'igualtat correm un risc important del qual vull advertir: el risc no només de no avançar, sinó d'anar enrera. El crisi econòmica ha afectat desproporcionadament les dones i les diferències salarials que discriminen en funció del gènere s'han eixamplat en aquests darrers anys, malgrat la presència de legislació de la UE contra això. És inacceptable que l'any 2010 les dones europees cobrin de mitjana gairebé un 18% menys que els homes, per fer la mateixa feina o per assumir responsabilitats equivalents. De la mateixa manera, és també un fet, més que lamentable, que en època de crisi augmenta notablement la violència de gènere.

La Carta de les Dones de la Comissió reïx a reconèixer els desafiaments davant dels quals ens trobem, però ara toca veure si entre totes i tots som capaços de dotar-nos de les eines que ens han de permetre superar-los.

Comencem una nova setmana de plenària a Estrasburg. A l'ordre del dia temes com Cuba, la Política Exterior i de Seguretat Comuna, Dia Internacional Dona Treballadora, Gaza, Llibertat de circulació persones amb visats llarga durada, Estratègia 2020, Deute de Grècia, efectes tempesta Xyntia, Chile i ajuda humanitària, No Proliferació Nuclear, més protecció per a persones que contractin paquets de vacances, entre d'altres i urgències de drets humans (per exemple Mèxic), entre d'altres.

Com és habitual em toca seguir algunes d'aquestes qüestions, tant pel què fa a l'el.laboració de Resolucions, com pel què fa a debats en ple. Un d'aquests temes és l'impacte de les grans catàstrofes naturals que han tingut lloc recentment tant a Madeira com a França, degut a la tempesta Xynthia.

La part important en aquesta resolució, per a mi, és que sobretot a Madeira, però també a d'altres parts, s'ha construit de manera salvatge en zones on manifestament era poc (o gens) recomanable fer-ho, precisament pel risc d'inundacions (veure considerand F de la nostra Resolució Considerando que los efectos de las lluvias tormentosas se vieron agravados en Madeira  por la expansión de las zonas urbanas y por errores de planificación y que la presión en favor de la recalificación de terrenos forestales en zonas urbanizables ha contribuido al deterioro de la protección de la vegetación y los suelos, de modo que la mitad del territorio de Madeira está amenazado de desertificación y un tercio sufre erosión grave). I el pitjor és que s'ha fet amb Fons Feder (recursos comunitaris). En la resolució exigim de manera clara que no es destini fons UE a promoure construccions d'aquesta mena (article 6 de la nostra Resolució: Pide que la cofinanciación mediante fondos de la UE (en particular los Fondos Estructurales, el FEADER, el Fondo de Cohesión y el Fondo de Solidaridad de la Unión Europea) destinada a la ejecución de dichos planes esté supeditada a la condición de un uso sostenible del suelo).

 

Ara n'estem negociant un text de compromís amb d'altres grups, però si la resolució conjunta no inclou aquestes dues premises, hi votarem en contra, ja que ens sembla absurd 'lamentar' simplement les conseqüències d'un desastres natural sense assumir-ne lliçons i responsabilitatats polítiques.

N'adjunto la Resolució complerta que, conjuntament amb d'altres col.legues dels Verds/ALE, hem impulsat al respecte: (segueix...)

Explanatory statement: Gender impact of the economic and financial crisis (Part 3 of 3)

Migration - the financial and economic crisis has exacerbated the vulnerability of migrant workers and their families

Particular attention must be given to immigrant women who make up approximately 54% of the total number of immigrants in the European Union.

The financial/economic crisis has exacerbated the vulnerability of migrant women and their families and there is increasing evidence of how migrants are affected by this crisis. There is evidence, also from the experience of previous situations of crisis, that women and children are disproportionately affected. For example, girls are the first to be withdrawn from school and violence against women and children tends to intensify in time of economic hardship.

The lack of care policies and infrastructures has led to an increase in female migrant domestic workers filling these gaps in private homes without access to social and work-related protection and benefits (and often without any legal status because of the national migration regimes.

Discriminatory practices are not only a human rights concern but also obstacles to the inclusion, acceptance and integration of migrants in host countries. Conversely, human rights based regulations and policies which promote access to decent work, health care, education and adequate housing are important not only for the protection of migrants’ human rights, but also for their social inclusion and integration. Another challenge is to ensure that migrants’ human rights, more generally, are not undermined in the context of the economic crisis.

Opportunities in policy responses and recovery plans

The responses to the recession at the European and national level also represent an opportunity and transformational moment to promote gender equality. A gender sensitive analysis at this moment also has the advantage of avoiding unintended consequences of ineffective policy or unintended outcomes. Investment in social infrastructure is an opportunity to modernise Europe, promote equality and can be seen as a parallel strategy to investment in green technologies modernising the physical infrastructure.

'Green jobs' have the potential to become a key growth segment of future European labour market, already today more than 20 million jobs in the European Union can be considered as 'green' (10% of total employment), and recent evidence shows that jobs in the renewable energy sector alone have a potential to double to 2.8 million by 2020,

The ecological conversion of the economy and the transition from so-called 'sunset industries' to low-carbon economy will create a huge demand for workers in skilled trades or professions. Filling the green collar jobs will require adequate training programs, re-training and education programmes

Yet looking at the huge amount of studies available we discover that green jobs are almost entirely male dominated, especially in the alternative energy area. Women are strongly under-represented in the renewable sector and especially in science and technology-intensive jobs'.

A fair, just and equitable ecological conversion cannot afford women's exclusion from the transition to the green economy, i.e. certain trades and professions, training and re-training. The EU Commission also recognised that 'we need women in exactly the same sort of jobs as men'. Thus without a focused effort, women will be chronically under-represented in or even excluded from the green economy and green collar jobs.

As equality between citizens is one of the Union’s fundamental values, men and women with equal skills should have equal access to all jobs, in the private and public sector alike. The second argument is very pragmatic: women's potential is indispensible for the ecological transformation of society. Europe can no longer afford to neglect its female human resources by treating women as a back-up plan to boost the workforce only when economic conditions dictate the demand.

The financial and economic crisis provides us with a huge opportunity to develop responses and perspectives and identify policy spaces for intervention and alternative solutions.

 

 

Veure també:

Informe Romeva sobre Gènere i Crisi: Introducció (Part 1 de 3)

Informe Romeva sobre Gènere i Crisi: Introducció (Part 2 de 3)

Explanatory statement: Gender impact of the economic and financial crisis (Part 2 of 3)

Segregated labour market

This current crisis is unlike previous recessions: the economic slowdown is likely to affect women more than men. In contrast to past periods of economic downturn, women now account for a much greater proportion on the labour market. Women’s integration into the workplace not only means a greater direct impact of the crisis on women themselves, but also on households, where income will be significantly affected by female job losses. And with employment patterns characterised by gender segregated labour markets, gender gaps in pay, higher levels of part-time and precarious work and higher concentration in the so called informal sector with lower earnings and less social protection, women are not in an advantageous position to weather the crisis.

There is not doubt that gender equality should be a key principle in any policy response, as the effects of the economic and financial crisis go beyond the scope of women in the world of work and have an impact on the overall stability of society, considering the various roles that women play. In times of economic upheaval, women often experience the negative consequences more rapidly and are slower to enjoy the benefits of recovery. And already before the crisis, the majority of working women were in the informal economy with lower earnings and less social protection.

Women's concentration in public sector services has, in the past, helped protect them from the initial impact of recessionary conditions. However, as employees of the public sector and users of services, for example care services, women are particularly sensitive to budget cuts as the impact of falling tax receipt takes hold. State income and expenditure are gendered; while men tend to be the main contributors to state revenue in terms of taxation due to their higher earning, women tend to be the prime beneficiaries of State expenditure through the provision of services that are also gendered: childcare, dependent persons care, housing, education and health. Reductions therefore in public expenditure are far more likely to impact directly women.

Gender impact analysis prior to public spending cuts is crucial to understanding the gender impact of such policies both in the short and the long term. Activation aiming to lower benefits payments by making employment an attractive option and active inclusion policies that seek to engage women and men in the labour-market are also gendered as these depend on the provision of subsidised services such as childcare/dependent persons' care.

Reductions in public expenditure will also undoubtedly result in the transfer of services such as care back to women, preventing them further from fully participating in all aspects of life. Similarly the impact of expenditure cuts to support services in socio-economically disadvantaged communities will result in a greater reliance on women both within families and in the community.

Impacts on labour and employment

The unemployment rate for males rose from 7.5 to 9.9% in the Euro Area and from 7.2% to 9.7% in the EU 27 between November 2008 and November 2009. The female unemployment rate increased from 8.6% to 10.0% in the euro area and from 7.8% to 9.2% in the EU27. The monthly EU employment report for February 2009 lines out that "the unemployment rate for women has been higher than that of men, but the gap has been narrowing". Compared with a year ago, all Member States recorded an increase in their unemployment rate in 2010. The more vulnerable groups will be most affected as the employment situation deteriorates and as generally known these are women.

Women are more likely to have a disadvantaged position on the labour market, e.g. due to higher incidence of precarious contracts, on voluntary part-time and a persistent unfavourable pay gap (17.4% on average in the EU in 2007 with figures up to 30.3% in Estonia) with repercussions on their lifetime earnings, social security protection and pensions, resulting in higher 'at-risk of poverty rates', especially once in retirement. In 2007, the at-risk of poverty rate was higher for women (17 %) than men (15 %) and this gap was especially high for older persons (22 % for women compared to 17% for men) and single parents (34 %).

However, the unemployment rate measure does not necessarily capture the full impact of the changing economic conditions on both women and men. Indeed national data confirm that falling employment rates for women are not necessarily accompanied by similar rises in unemployment rates. Women are often part-time unemployed and are not classified as unemployed but as (part-time) employed and thus women's unemployment can be regarded as underestimated in relation to men's. In order to measure women's unemployment in the same way as men's, greater attention should be paid to part-time unemployment and it should be treated and published the same comprehensive way as full-time unemployment. The trends in employment and the data they are bases on can be questioned. In the EU, it has been decided that individually-based statistics household be disaggregated by sex. However, this is only the first step in the direction of data which can catch the differences between women and men.

En el marc de l'informe que estic preparant per a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats en relació a l'impacte de gènere de la Crisi Financera i Econòmica (Gender Impact of the Economic and Financial Crisis) inicio una sèrie d'apunts en què aniré exposant el contingut de la meva proposta, la qual haurà de ser sotmesa a votació al Parlament Europeu. Els tres apunts següents tenen a veure amb la part explicatòria (descripció de motius i context), als quals seguirà una altra sèria d'apunts amb el contingut pròpiament dit de l'informe /incloent, per tant, els considerants i l'articulat, que és la part que la Comissió FEMM haurà de votar). Vull agrair de manera molt especial la feina feta per Elisabeth Horstkoetter en l'el.laboració del present text:



Explanatory statement: Gender impact of the economic and financial crisis  (PART 1 of 3)

Introduction

The world economy is facing the most severe recession since the Great Depression. 'The global financial crisis has become a wider economic crisis. There has been a crash of the global financial system, speculative bubbles and wild swings in values attached to housing, stocks, commodities (including food and energy); over-financialisation of the economy with consequent instabilities, the bankruptcy and near-bankruptcy of banks and other major financial institutions, failure in the provision of credit to the 'real economy' with consequent detrimental effects on the real economy and the quality of people's lives'. Hundreds of millions of people have lost their jobs, their income, their savings and their homes.

Equality between women and men is one of the objectives of the European Union and must be an inherent part of all political responses. The initial crisis and subsequent recovery plans at European, national and international (G20) level however have failed to acknowledge, understand, analyse and rectify the gender impact of the crisis.

Gender inequality the cause and consequence of the financial and economic crisis

The financial and economic crisis is gendered in its nature and in its effects. All categories of the recovery policies are gendered: reform of the financial governance, supporting industrial sectors and companies, supporting labour markets; supporting investment; and supporting household purchasing power.

Women are under-represented in most financial decision-making. 'The governance of the financial architecture is gendered in the principles, aims, practices and knowledge base that underpin decisions; and in the composition of the governing bodies where there is a huge underrepresentation of women'.  Not one governor of the central banks of the EU member States is a woman. Only one of the six members of the executive board of the governing council for the European Central Bank is a woman. All governance of the financial architecture is gendered in the principles, aims, practices and knowledge base that underpins decisions; and in the composition of the governing bodies where there is a hug under-representation.

To include women in financial decision making means to include different priorities and practices which may be advantageous to the social system as a whole as well as to women. One of these is their approach to risk taking. Others include their preferences for public service provision of education and health, which support not only gender equality but also long term development of human capital.

The face of the recession is a man's face. Press articles focus on striking men in industry, manufacturing plants closing down and bankers losing their bonuses. Women are non existent in this picture; there has been no detailed analysis of the female dimension and the differing impacts on women. What is the gender composition of the employment in the industrial sector and companies that are given financial support? This question matters because a support for the future of men's rather than women's employment increases rather than decreases gender inequality.

Is feminization of management a protection against the crisis?

It is hard to escape the fact that almost all decision-makers in the economic crisis are men. "Fannie Mae and Freddie Mac were headed by men when they got out of control and made loans to people with low incomes to people with big dreams who did not know any better. AIG in the US, Northern Rock in the UK, and Hypo-Bank in Germany - all were headed by men.

If Lehman Brothers had been Lehman sisters, run by women instead of men, would the credit crunch have happened? Both feminist and mainstream economists have pointed out that the credit crunch is quite literally a man-made disaster. The crunch has emboldened advocates of boardroom diversity, who insist we now need to get more women at the top in financial institutions as a matter of urgency. Male failure might open up opportunities for women to smash through the glass ceiling.

Iceland is leading the way. Since its humiliating economic collapse, the island nation in the North Atlantic has turned over key levers of finance to women. It now has a female prime minister, and women lead two of its major banks, replacing men who were blamed for crashing the institutions with reckless excess.

The theory that women could have had a restraining effect on the excesses of men is made clear in a French study called 'Global Financial Crisis: Are women the antidote?' Published in October by French business school Ceram, it shows that firms in the CAC40 (the French equivalent to the Dow Jones or FTSE indices) with a higher ratio of women in management have shown better resistance to the financial crisis.

Michel Ferrary, a professor at Ceram in France, believes that gender balance is the key to taming the culture of risk-taking that has dominated the financial sectors of many nations. He found out that banks with greater gender balance have navigated the economic crisis far better than banks with less gender balance. 'Several gender studies have pointed out that women behave and manage in a different way than men. They tend to avoid risk and to focus more on a long term perspective. A larger proportion of female managers balance the risk taking behaviour of their male colleagues'.

Employment inequality is still the norm in boardrooms across the globe, where men in suits continue to dominate both exec and non-exec role. Yet legislation in Norway has effectively addressed this imbalance. Spain has passed a similar law; within seven years, companies must give four out of 10 board seats to women.

In June 2003, the Norwegian government submitted a legislative proposal aimed at achieving 50% female representation on the boards of all public and lager private companies. On 1 January 2006, rules on gender representation on company boards came into force in Norway. The new regulations state that there should be a minimum proportion of both sexes on the board, of approximately 40%.

 

 

Veure també:

Informe Romeva sobre Gènere i Crisi: Introducció (Part 2 de 3)

Informe Romeva sobre Gènere i Crisi: Introducció (Part 3 de 3)

Fa temps que diversos chefs de reconegut prestigi, entre els quals Carme Ruscalleda, reclamen la possibilitat de poder servir meduses cuinades en els seus menús (veure l'article  Fish or foul? Chef wants jellyfish on menu publicat a la BBC el passat 10 de setembre). Un dia vaig sentir que en parlava a la ràdio i com es lamentava que, actualment, no és possible fer-ho en virtut d'una Regulació de la UE segons la qual les meduses no es poden considerar 'aliment'.
Vaig pensar que tenia tota la raó i em vaig començar a interessar pel tema. De vegades, normatives que tenen sentit en un moment determinat el perden segons com evolucionen les coses. Aquest, crec, és un d'aquests casos. Tot plegat m'ha portat a documentar-me i a demanar a la Comissió Europea, via pregunta parlamentària, de modificar aquesta trava legal per tal de permetre introduir en la cuina, catalana o no, aquesta especialitat que ja consumeixen en d'altres parts del món.

Adjunto a continuació la pregunta argumentada:

Written Question by Raül Romeva to the European Commission on The possibility of reclassifying jellyfish as foodstuff

In July of 2009, the Commission's Directorate General responsible for environment released a news alert warning of a "huge rise in jellyfish populations around the world" due to human activities.  While climate change has led to warming coastal waters that are favourable to this marine creature, overfishing has diminished stocks of the animal's traditional predators, such as herring and sardines.  The recent bloom of jellyfish, according to the DG article, poses the risk of becoming "destructive" unless early action is taken.  Abundant anecdotal evidence suggests that typical beachgoers in Southern Europe have already felt the effects of this wave: in August of 2006, for example, the BBC reported that up to 30,000 holidaymakers in the Mediterraneanhad been stung by jellyfish since the summer began.

As a response to our changing marine environment, one possible response on the part of the Commission could be to reclassify jellyfish as foodstuff, a change for which numerous European chefs have been pushing.  Last September, the BBC published an article about the efforts of celebrated Catalan chef Carme Ruscalleda in convincing people of the nutritional benefits of eating European species of jellyfish, which she describes as tasting "fresher" than the Asian-imported types she serves in her restaurant.  Currently, what is stopping Ms. Ruscalleda from serving European varieties of jellyfish is Commission Regulation (EU) No 86/2010, adopted on 29 January 2010, which describes jellyfish as a non-fishery item.

Yet given the clear environmental benefits to serving and eating jellyfish, how does the Commission justify its current ban on jellyfish as foodstuff?  Furthermore, when did the Commission first explicitly define jellyfish as a non-fishery item?  After all, in Council Regulation (EC) No 1005/2008, which Commission Regulation (EU) No 86/2010 amended, jellyfish was not listed in Appendix 1 as a non-fishery item.  Why did this change occur?  Finally, what, if any, measures is the Commission taking towards reclassifying local jellyfish as foodstuff?

 

Se'ns acaba de presentar l'aposta 2020 de la Comissió Europea que pretén substituir la fracassada estratègia de Lisboa, com esperàvem, ens arriba curta de mires, mancada d'ambicions i, almenys a parer meu, marcada per una voluntat continuïsta d'una Estratègia, la de Lisboa, que ja va fracassar pels mateixos motius.

Em preocupa, si bé no em sorprèn, les dificultats que té la Comissió per assumir la urgència d'avançar cap a un veritable Green New Deal, una Revolució Verda que permeti fer front a les diferents crisis que ens afecten amb garanties de resultats a curt, mig i llarg termini.

La CE repeteix errors: presenta un programa sense exigir obligacions. Calen compromisos concrets i capacitat d'exigir resultats. Per altra banda, resulta també preocupant l'obsessió de la Comissió a l'hora de basar tota acció destinada a promoure el desenvolupament econòmic en el simple creixement del PIB.

Toca recordar que aquesta és una estratègia abocada al fracàs. El creixement del PIB no proporciona en absolut, per ell mateix, millores en la igualtat social, ni garanteix un millor medi ambient ni fa més felices les persones.

Tot plegat ha fet que des del Grup Verds/ALE alguns membres del Parlament Europeu reaccionéssim a la proposta de manera clarament crítica i reclamant més ambició i coherència: (segueix...)

La Comissió Barroso II comença a mostrar, sense cap mena de pudor, les seves credencials. Un dels motius pels quals algunes i alguns no el vàrem votar va ser per la seva gens amagada connivència amb determinats actors com les multinacionals promotores de productes Genèticament Modificats (OGM). Avui n'hem tingut un nou i preocuant exemple amb l'autorització (la primera en 12 anys) d'un nou cultiu per a una varietat genèticament modificada d'una planta(veure nota sobre decisió Comissió). El nou comissari europeu de Salut i Protecció dels Consumidors, John Dalli, ha donat avui llum verda a la varietat de patata "Amflora" (pensada principalment per a aplicacions industrials), produïda per la farmacèutica alemana BASF. Adjunto la nota que n'he fet al respecte:

 

COMUNICADO DE PRENSA - Bruselas, 2 de marzo de 2010-03-02

 

Transgénicos

 

 

La comisión autoriza la patata 'Amflora' a pesar de las dudas a nivel sanitario y las reticencias de los consumidores

 

 

La Comisión Europea ha expedido hoy la primera autorización en 12 años de nuevo cultivo para una variedad genéticamente modificada de una planta. El recién instalado comisario europeo de Salud y Protección de los Consumidores, John Dalli, ha dado hoy luz verde a la variedad de patata "Amflora" (pensada principalmente para aplicaciones industriales), producida por la compañía farmacéutica alemana BASF.

 

El eurodiputado de los Verdes/ALE Raül Romeva ha comentado:

 

"Me ha chocado que el comisario de Salud y Protección de los Consumidores sólo haya necesitado unas pocas semanas en su nueva posición para mostrar tal apoyo flagrante a los intereses industriales por delante de los intereses generales que debe defender desde su cartera. Su decisión de autorizar la patata Amflora es una bofetada al 70% de consumidores contrarios a los alimentos genéticamente modificados, así como a la clara posición anti-transgénica del Parlamento Europeo."

 

"Hay serias reservas sobre el hecho de que Amflora contenga un gen marcador de resistencia a los antibióticos,  una técnica obsoleta. La  Agencia Europea de Seguridad de los Alimentos se desacredita sosteniendo que es 'poco probable' que la presencia de este gen tenga efectos sobre la salud humana o el medio ambiente, una asunción que es rechazada por la Organización Mundial de la Salud . Permanecen serias  dudas sobre las posibles consecuencias para la salud humana y el medio ambiente. Como ciertas variedades no transgénicas ya han probado tener las mismas características diseñadas en Amflora, sólo puedo sacar la conclusión que esta autorización es en el mejor de los casos innecesaria y en el peor de ellos peligrosa."

 

 

Adjunto la carta que hem enviat el Bureau de l'Intergrup pro Drets LGBT del Parlament Europeu a diferents persones amb responsabilitat en Política Exterior de la Comissió i del Consell, en relació a la situació que viuen les persones LGBT a països com Uganda, Malawi i Kènia, i com entenem que cal tractar aquesta qüestió en el marc de les relacions UE-ACP:

To:             Baroness Ashton of Upholland
High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy

                  Mr Andris Piebalgs
European Commissioner for Development

                  Mr Domenico Rosa
Head of Unit, EU and ACP Institutional Relations

                  Mr Kamalesh Sharma
Commonwealth Secretary-General

                  Baroness Kinnock of Holyhead
UK Minister for Africa

Concerns:  Worrying developments in Uganda, Malawi and Kenya

 

Brussels, 26^th February 2010

Dear _____,

We are deeply concerned that the situation of sexual minorities in Uganda, Malawi and Kenya is worsening steadfastly.

The Ugandan parliament is currently debating a bill condemning the ‘crime’ of homosexuality with fines, imprisonment and the death penalty, as well as fining and imprisoning their families and allies of lesbian, gay, bisexual and transgender (LGBT) people. A heated public debate has developed unwaveringly since last September, and a sizeable proportion of Ugandan citizens—homosexuals or human rights defenders—are increasingly threatened and attacked. The European Parliament expressed its strong concern about these developments, and called on the Council and the Commission to make their opposition known to Ugandan authorities[1][1].

Malawian authorities have made a series of arrests among human rights defenders who put up posters asserting the rights of LGBT people. Furthermore, the prosecution of two men who performed a traditional marriage ceremony will likely lead to a lengthy prison term. National public figures have repeatedly called for violence against gay and lesbian people.

In neighbouring Kenya, a series of calculated moves led to mob violence against LGBT people in the Mtwapa township. Apart from the Kenyan Human Rights Commission, authorities have remained silent. An implicitly endorsed climate of growing hatred affects LGBT people, an increasing number of whom are going into hiding, according to local human rights defenders.

International solidarity demands that the European Union and its Member States step up and continue their efforts to promote the universality of human rights. We are aware of the fact that the Commission, as well as Member States such as the United Kingdom and Sweden, have expressed their concerns both formally and informally to authorities in Uganda.

Bearing in mind the widespread international condemnations of the above developments as well as your earlier efforts to curb hate violence in the region, we urge you to continue working with workers on the ground and diplomatic representations to ensure these issues remain high on the political agenda. In particular, we are keen to know that your services will bear these situations in mind in their diplomatic dealings with individual countries, as well as in the current renegotiations of the Cotonou Agreement. We firmly believe that the inclusion of non-discrimination on the grounds listed in Article 19 of the Treaty on the Functioning of the European Union, including sex and sexual orientation, is a sine qua none condition to renew the Agreement with African Caribbean and Pacific countries.

Looking forward to hearing your views about these pressing matters,

On behalf of the European Parliament's Intergroup on LGBT Rights,

Yours sincerely, (segueix...)

La mort d'Orlando Zapata és un fet trist i lamentable. No hi ha excuses ideològiques que valguin per justificar l'empresonament de persones per motius de consciència, ni tampoc per justificar les condicions amb les que moltes d'aquestes persones viuen arreu del món.

Cuba ha de prendre nota d'aquest i d'altres fets, i ha de ser conscient que no pot demanar solidaritat internacional per la seva 'causa' mentre proliferin situacions com aquesta. Sóc dels qui pensa que hi ha senyals d'apertura en el règim cubà, però casos com els d'Orlando en dificulten la bona marxa.

No he amagat mai la meva sensibilitat d'esquerres i la meva vocació social i socialista, però, per sobre de tot, reivindico la meva condició de persona implicada i defensora dels drets humans allà on aquests es vegin vulnerats.

M'inquieta, en aquest sentit, el maniqueïsme latent que determinats casos susciten, i em revolta que aquest maniqueïsme a voltes es tradueixi en desqualificacions i etiquetatges gratuïts.

Que, posem per cas, Cuba i Colòmbia no és el mateix, és un fet. Però vull poder lamentar i denunciar la mort d'Orlando Zapata, per què és un fet lamentable en ell mateix, així com las constants vulneracions de drets humans que tenen lloc a Colòmbia, Rússia, Xina, Estats Units, Israel, Palestina, la UE, Nigèria, Malawi, Birmània, i un llarg, llarguíssim, etcètera, de les quals toca parlar-ne tant sovint com convingui, i de manera tant alta com sigui possible.

Això sí, demano una mica d'eqüanimitat a tanta gent que només veu les maldats cubanes i s'oblida de tantes altres que es fan en el nom, suposadament, de 'les llibertats i la democràcia', com també demano a tanta gent que considera que tot allò que passi a Cuba està justificat en nom d'una revolució que, com a mínim, mereixeria ser revisada en el fons i en la forma. 

Entremig d'aquestes dues postures hi ha molta gent, diria que la inmensa majoria. Jo m'hi compto.

Avui per tant, lamento, condemno i deploro la mort d'Orlanda Zapata, i demano que sigui la darrera, bàsicament per què reclamo l'alliberament de totes les persones preses polítiques, de Cuba, i del món.

Em faig ressò de la decisió del Parlament adoptada el passat dilluns en relació als drets de les persones amb diversitat funcional i cognitiva. És, sens dubte, una bona notícia que caldrà seguir. Adjunto la nota que n'ha fet el mateix servei de premsa del Parlament Europeu:

El Parlamento Europeo, por los derechos de las personas discapacitadas

Uno de cada diez europeos padece algún tipo de discapacidad, cincuenta millones de personas. La Unión Europea lleva años luchando contra la discriminación de las personas discapacitadas y por el pleno respeto de sus derechos; por ello, se prepara ahora para unirse a la Convención de las Naciones Unidas sobre los derechos de las personas con discapacidad. El lunes 22 de febrero, los eurodiputados reclamaron que todos los Estados miembros la ratifiquen de inmediato.

"Es un proceso político, más que legal", afirmó durante la audiencia la vicepresidenta del Foro Europeo de la Discapacidad, Erzsébet Szöllősi, en referencia al proceso de ratificación de la Convención por parte de la Unión Europea.

En la misma línea, la presidenta de la subcomisión de Derechos humanos del Parlamento Europeo, la eurodiputada finlandesa de Los Verdes Heidi Hautala, lamentó las reticencias a ratificar la Convención expresadas por algunos Estados miembros, "basadas en argumentos relacionados con su coste". Hautala no ocultó su preocupación ante la posibilidad de que millones de europeos tengan que esperar años para beneficiarse de la ratificación del documento por parte de la Unión Europea.

Szöllősi subrayó la importancia de que las personas discapacitadas "participen plenamente en la aplicación de la Convención", del mismo modo que es fundamental "la participación de la sociedad civil".

Promover, proteger y garantizar

La Convención de las Naciones Unidas sobre los derechos de las personas con discapacidad entró en vigor ya en mayo de 2008, con el objetivo de promover, proteger y garantizar los derechos humanos y libertades fundamentales de todas las personas con discapacidad. La Convención se hace eco de los principales elementos de la estrategia comunitaria sobre discapacidad, en la que se combinan medidas de lucha contra la discriminación, de promoción de la igualdad de oportunidades y de inclusión activa.

El pasado 26 de noviembre, el Consejo se mostró favorable a la ratificación de la Convención. Se trata de la primera vez que se acuerda el ingreso de la Unión Europea como entidad en un acuerdo internacional sobre derechos humanos, que se convertirá de hecho en vinculante en todos los Estados miembros cuando la ratificación sea formalmente depositada ante las Naciones Unidas.

Derribando barreras

Cabe destacar, en cualquier caso, que la Unión Europea ya promueve la mejora de las condiciones laborales y de vida en general de los ciudadanos comunitarios, luchando contra la exclusión y la discriminación y derribando posibles barreras. La inclusión activa de las personas con discapacidad está apoyada por estrategias a largo plazo, como la estrategia europea sobre la materia, que cubre el periodo 2004-2010.

Además, la Unión Europea incorpora consideraciones relacionadas con la discapacidad en todas las políticas pertinentes, y el Parlamento Europeo no sólo actúa como legislador, sino también desde un plano activo. Por ejemplo, cuenta con un intergrupo sobre discapacidad (grupos informales de eurodiputados de varios grupos políticos diferentes con un interés común).

Els diputats i diputades catalans del Parlament Europeu hem assumit avui un full de ruta per a la millora del reconeixement de la llengua catalana a la UE proposat per Horitzó Europa. Val a dir que és un Full de Ruta que compartim amb nombrosos col.lectius de la societat civil que ens han demanat que assumissim aquesta responsabilitat, la qual entomem amb ganes i convicció. És molta la inquietud que existeix al voltant d'aquesta qüestió, fortament emocional, i molta la necessitat que resolguem quan abans millor aquesta mena de greuges històrics, lingüístics, culturals i nacionals.


FULL DE RUTA PER LA MILLORA DEL RECONEIXEMENT DE LA LLENGUA CATALANA A LA UNIÓ EUROPEA EN ELS PROPERS MESOS

Tenint sempre present l’objectiu últim d’assolir la plena oficialització de la llengua catalana a la Unió Europea (per mitjà de l’esmena del reglament 1/1958 del Consell), els sotasignants acordem i ens comprometem a aplicar una estratègia comuna per avançar en el reconeixement de la nostra llengua a les institucions europees mentre no arriba la seva plena oficialització.

El full de ruta per augmentar el grau de reconeixement de la llengua catalana a la UE en els primers 12 mesos de la propera legislatura del Parlament Europeu consisteix a treballar per:

1.      Fer complir en la seva integritat els acords administratius que el Regne d’Espanya ha signat en els darrers quatre anys amb cinc institucions i òrgans de la UE per a permetre-hi un ús oficial (tot i que limitat) de la llengua catalana, en especial:

a.      en allò relatiu a la traducció i publicació al lloc web de la UE dels actes legislatius aprovats per codecisió del Parlament Europeu i el Consell de la UE;

b.      en la sistematització de les relacions escrites entre els ciutadans i les institucions i òrgans signants;

c.       i en la relació entre el Defensor del Poble Europeu i els ciutadans europeus (possibilitat de dirigir-s’hi en català i la disposició a Internet del formulari de reclamació i altres documents informatius del Defensor del Poble Europeu).


2.      Fer complir la totalitat de les conclusions del Consell Europeu de juny de 2005, en el qual els caps d’Estat i de Govern de la UE van acordar permetre l’ús de la llengua catalana en les sessions plenàries del Parlament Europeu.

3.      Actualitzar o complementar els acords signats per tal d’agilitzar i racionalitzar certs procediments. En especial, es demana:

a.      Que els acords esmentin explícitament la llengua catalana i no s’hi refereixin com a “llengua distinta del castellà que tingui estatut de llengua oficial segons la Constitució espanyola”

b.      que les institucions i òrgans comunitaris signants responguin directament en llengua catalana qualsevol comunicació escrita enviada en aquesta llengua per un ciutadà assumint-ne els costos i sense necessitat d’un òrgan espanyol que n’assumeixi la traducció a i des del castellà, com preveuen alguns dels acords signats;

c.       que en totes les reunions oficials del Consell de la UE i en les sessions plenàries del Parlament Europeu i del Comitè de les Regions s'habiliti interpretació al català, sense necessitat de preavís;

d.      que es pugui fer servir el català en els textos de caràcter jurisidiccional o que es refereixin a l’aplicació d’una norma legal en les relacions escrites entre els ciutadans i el Tribunal de Justícia de la UE;

e.      que es pugui utilitzar el català en les sessions plenàries del Comitè Econòmic i Social.


4.      Impulsar la creació del portal web de la UE (“Europa”) en llengua catalana.

5. Garantir la presència dun/a traduictor/a al català a la Representació de la Comissió Europea a Catalunya i a les Illes Balears.

Un vot per a la història. Amb la votació d'avui a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat (FEMM) del Parlament Europeu ha fet un pas endavant impressionant cap a la millora dels drets de les mares treballadores (ampliant fins a 20 setmanes el permís de maternitat), i de la igualtat (en incorporar també el permís de paternitat per, almenys, dues setmanes). Malgrat la oposició, casi numantina, d'una part del PPE, la majoria de la Comissió hem donat suport a la proposta i, si bé és cert que no hem aconseguit incorporar tot allò que ens hauria agradat, el balanç final és certament positiu, tal i com constatem a través de la següent nota:

PRESS RELEASE - Brussels, 23 February 2010

Parental leave
EU Parliament raises minimum maternity and paternity leave standards

Today a majority of MEPs in the European Parliament committee for women's rights and gender equality (FEMM) voted in favour (1) of a legislative report that sets a minimum threshold of fully paid maternity leave of 20 weeks, with additional paternity leave (also at full pay) of at least 2 weeks. The vote followed a call outside the committee room - by Greens/EFA MEPs, parents and children - for these improvements to be made to the Commission's legislative proposal. (2)

Green MEP and FEMM committee member Raül Romeva commented:

"I welcome that Parliament's women's rights and gender equality committee has voted in favour of a minimum of 20 weeks maternity leave at full pay throughout the European Union. Adequate maternity leave should be a right for all new mothers, not just those who can afford it. Additionally guaranteeing two weeks of fully paid paternity leave presents an excellent opportunity for fathers in Europe to play a more active role in family life. I call on our Parliament colleagues, Council and the Commission to support our position so that the EU can make a real step forward in empowering parents to better reconcile their work and family life."

(segueix...)

Aquesta tarda votem la postura de la Comissió de Drets de les Dones en relació a la Directiva sobre Permís de Maternitat (compte a no confondre amb la Directiva sobre Permís Parental, que és una altra, i que segons la Comissió se'ns presentarà aviat per valorar-la). És un dels temes que la passada legislatura va quedar penjat degut al bloqueig que per sorpresa van fer al darrer minut el PPE i ALDE, impedint-ne la votació en la darrera sessió plenària de la legislatura. Hem reprès la feina, i la ponent, Edite Estrela, ha hagut de recomposar els acords de compromís. En tant que Ponent a l'ombra pel meu Grup, he seguit el tema amb detall. Dues qüestions susciten interessants debats i controvèrsies: la duració del Permís (actualment 16 setmanes, la Comissió proposa ampliar a 18, diversos grups al PE demanem que siguin, com a mínim, 20, tot i que personalment defenso les 24 setmanes, tal i com demana l'OMS), i la inclusió del Permís de Paternitat de forma complementària amb el de la mare, de dues setmanes (mínim).

Precisament en relació a aquesta segona qüestió alguns diputats i diputades del Grup Verds/ALE hem organitzat per avui una acció directa en favor que els pares assumeixin la seva corresponsabilitat en la cura dels infants acabats de néixer:

Do you think fathers in the EU should be guaranteed at least two weeks, fully paid paternity leave?

The Greens/EFA Group is calling for fathers who support this improvement in paternity leave rights to show their support – together with their babies or small children – at a crucial committee vote at the European Parliament in Brusselson Tuesday, 23 February at 15:00. This is when Parliament's FEMM committee (for gender equality and women's rights) will be voting on the Estrela report on pregnant workers, maternity and paternity leave.

The Greens/EFA Group supports the Socialist rapporteur Edith Estrela in her call for two weeks fully paid paternity leave. MEPs from several other political groups are opposed to including these rights in this legislation.

With the action at the committee we want to show that there are real live fathers and babies who care about the outcome of the vote. T-shirts and balloons will be provided to help get the message across. Together, we can help win this victory for fathers and their children!

When: Tuesday 23 February at 14:15 till 15:15

Where: European Parliament, Brussels (Altiero Spinelli building)

14:15   Fathers, mothers, and children assemble in meeting room 3M004
14:45   Distribute balloons in front of committee room 3E2
15:00   Group photo shooting for press in front of committee room 3E2

Finalment!!!!! Després de setmanes, i mesos, de marejar la perdiu (o la Tonyina, en aquest cas), la Comissió Europea ha fet pública la seva postura en relació a la Tonyina Vermella. És evident que va ser clau la votació de fa uns dies al ple del Parlament Europeu, en la qual la majoria vàrem reclamar a la Comissió i el Consell (en contra de l'opinió de la resta de diputats de l'Estat) que secundessin la proposta de Mònaco d'incorporar la Tonyina Vermella a l'Apèndix I de CITES. En l'apunt intitulat Sant Raül Romeva? què més voldria que haver fet algún miracle, ja vaig fer un breu resum del dificultós camí que hem seguit fins arribar aquí, i de com entenc que toca afrontar un problema que té clarament una doble dimensió: ambiental i social. La decisió d'avui de la Comissió és una bona noticia, donades les circumstàncies, i un bon cop d'esperó per al Consell, que és a qui toca ara pronunciar-se, però ens obliga a ser cautes pels molts interrogants que manté oberts com, per exemple, en relació a quan s'implementaria la decisió (en cas de ser adoptada finalment a la reunió de CITES del març) o quina serà la política de subvencions públiques que seguiran les institucions europees (de fet, el principal problema és definir què s'entén per flota artesanal i, per tant, sostenible). Adjunto la reacció que he fet a la noticia de la Comissió:

 

PRESS RELEASE - Brussels, 22 February 2010

 

Bluefin tuna

Greens welcome Commission support for bluefin trade ban but warn against further handouts to fishing industry

 

 

European Fisheries Commissioner Maria Damanaki and Environment Commissioner Janez Potocnik today announced European Commission support for Appendix 1 listing of bluefin tuna in CITES (1), albeit with a delay and under certain conditions. The joint statement of the new Commissioners marks an end to the division of opinion between the two Directorates-General in recent times.

 

Green MEP Raül Romeva is European Parliament rapporteur for bluefin tuna and will present a report on bluefin tuna trade issues at the EP fisheries committee tomorrow. He commented:

 

"I welcome that the European Commission is at last presenting a strong and united front to support a ban in the international trade of bluefin tuna. Member States must now follow suit if bluefin tuna stocks are to have any chance to recover. If the EU is serious about respecting scientific advice - as it claims - it should support an immediate closure of the bluefin tuna fishery as well as a ban in the international trade of bluefin tuna instead of imposing conditions and delays.

 

It may already be too late. The EU has been instrumental in the bluefin tuna's slide towards extinction, contrary to the Commissioners' claims today. The Commission and the Member States have lobbied aggressively against adequate conservation measures at ICCAT (2) and several Member States have subsidised the fishing vessels that have pushed bluefin tuna stocks to breaking point. (3)

 

The EU must not compound its earlier errors by providing yet more taxpayers' money to those same owners of industrial fishing vessels who are responsible for driving the species and their own businesses to the edge of collapse."

 

 

Notes to editors:

 

(1) Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora. An Appendix 1 listing of a species implies an international trade ban. CITES next meets in Doha, Qatar, 13-25 March 2010.

 

(2) The International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas

 

(3)  In response to a written request from Raül Romeva, the Commission admitted that Member States had provided €34.5 million in subsidies to vessels fishing bluefin tuna from 2000-2009.

 

 

Finalment, després de sis mesos de funcionament del Parlament, havent passat per l’elecció del President i els membres de la Comissió Europea, havent entrat en vigor el Tractat de Lisboa (amb tot allò que comporta, en quant a feina i responsabilitat per part del PE), és el moment en què comencen a funcionar els intergrups, els quals hem anat creant al llarg dels darrers mesos. Són col.lectius de diputats i diputades de diferents grups polítics que tenim interessos afins en un tema determinat. Un dels més actius, i al qual pertanyo des que vaig començar a treballar al Parlament és l’Intergrup que treballa a favor dels Drets de les persones LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transexuals), del qual en sóc un dels vicepresidents. Una de les funcions de l’Intergrup és, precisament, exercir de controladors de les altres dues institucions europees: el Consell i la Comissió. Ho fem a través de interlocucions directes, interpel.lacions parlamentàries, cartes, preguntes escrites i orals, informes, i d’altres vies. L’objectiu és procurar que la sensibilitat pels temes LGBT, i especialment la garantia dels Drets i les Llibertats d’aquestes persones, estigui present en tota l’activitat política, legislativa i declarativa de les institucions europees. En el text que adjunto més avall expliquem quina és la funció de l’intergrup: (segueix...)

En el marc de dues intervencions que em toca fer aquesta setmana (una demà divendres, a l 'Oficina del PE a Passeig de Gràcia en el debat sobre 'Catalunya, estat independent a Europa' i l'altra dissabte, en la Convenció sobre el Fet Nacional organitzada per ICV), he estat reflexionant sobre un afer que fa temps m'inquieta: on som i cap on volem anar en clau nacional catalana, en el nou espai europeu.

D'entrada una confessió, que ja no és nova, em temo: sóc dels qui durant molt de temps he defensat una visió federalista de l'Estat, dels qui considerava que allò que calia era convèncer els nostres amics i amigues de la resta de l'Estat per fer institucionalment visible la realitat plural, plurinacional i plurilingüística de l'Estat espanyol. Tanmateix, constato que a la resta de l'Estat ningú no creu en la necessitat d'avançar cap a una fórmula federal. Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més creu possible ni necessària?

Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible i, a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable, en tot cas en els termes com ho hem defensat fins ara. Segueixo pensant que el federalisme és una bona opció, però crec que aquest federalisme ha de ser en clau europea, i no estatal, i, per tant, l'ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia, els Països Catalans o Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l'objectiu clar de poder actuar en la política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal que, ni són necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l'Estat.

No tinc cap sentiment anti-espanyol, també vull deixar-ho molt clar. La meva reflexió no la fonamento en cap animadversió ni antipatia cap a les anomenades 'espanyes'. De fet, constato sovint, molt sovint, moltes complicitats en temes molt diversos amb gent d'altres comunitats autònomes, a la vegada que amb gent amb qui comparteixo país, llengua i cultura, sovint constato profundes divergències, de fons i de forma, en la manera de veure i interpretar el món, proper o llunyà.

No obstant, lamento les dificultats per tractar per part de les instàncies estatals el fet nacional català amb la normalitat i el respecte que li pertocaria. Per dir-ho en termes planers: del PP, quan era al govern, no esperava cap mena de complicitat en aquest sentit, però sí l'esperava d'un PSOE que es deia federalista. La decepció ha estat tal que jo no hi veig recorregut en aquesta opció.

Tot plegat em porta a la necessitat de redefinir el propi concepte identitari en termes propers als que usa Amin Maalouf: "La vraie question est de faire cohabiter au sein de chaque identité, toutes les appartenances qui constituent cette identité. Cette question se pose partout, en Europe par exemple. Faire cohabiter au sein de l’identité de chaque personne en Europe un facteur local, régional, national, et européen est difficile. Pour moi, chez qui ces appartenances viennent d’univers en conflit, c’est plus compliqué encore, mais je n’ai pas d’autre choix que d’essayer. On ne peut renier l’un des deux, il faut tenter de les concilier." En altres paraules, totes i tots tenim una identitat individual resultat d'una combinació singular de moltes d'altres, algunes de les quals ens venen donades, i d'altres són una opció.

És precisament la recerca d'aquesta identitat moderna de catalanitat europeïsta la que em serveix per estructurar la meva tesi, en tres parts:

1. Nou repte: construcció d'una nova identitat federalista, ja no estatal sinó europea

-Una identitat europea i catalana que evoluciona dia a dia (UE, globalització, immigració, ...)
-Necessitat de participació directa dels pobles i la ciutadania en la presa de decisions europees (llengua, presència parlament europeu, participació Consell UE,...)
-Constatació que no existeix una mentalitat federal ni voluntat de representar la diversitat nacional per part del govern de l'Estat.
-Eficiència en la gestió (subsidierietat, proximitat ciutadania, ...)
-Els Estats nació ja no serveixen per construir europeïsme (no volen cedir sobirania, ni cap a dalt ni cap a baix): ris de renacionalització.


2. Definir l'ens a federar: Euroregió (Pirineus-Mediterrània)

-Eines Tractat de Lisboa
-Construir un espai compartit a partir d'afinitats: social, econòmic, infraestructures, cultura, serveis, ...
-Trascendir els límits dels Estats
-Andorra com oportunitat


3. Com avançar (full de ruta)

-Desconexió de l'Estat i conexió amb Europa
-Riscos de l'aproximació estatalista (no ens calen més, sinó menys estats)
-Riscos de l'aproximació euroescèptica.
-Repte: connectar amb Europa, per via directa, sense intermediaris, però per fer més Europa.
-Enfortir Europa desde la dimensió catalana.

Continuarà...

Reconec que m'ha sorpès veure'm tant present en la manifestació que va tenir lloc abans d'ahir a l'Ametlla de Mar en relació a la Tonyina Vermella. En els cartells que portava la gent s'hi podia llegir: 'Sant Raül Romeva, patró dels pescadors andalusos' entre d'altres consignes (cliqueu la fotografia). La noticia, recollida per El Punt, feia referència a una proposta que ha fet el Govern de l'Estat de concedir la quota de captures de la Tonyina Vermella que pertoca als vaixells d'encerclament a les almadraves andaluses.

Val a dir que no tinc l'honor d'haver participat en la decisió concreta que es critica, bàsicament per què prové del govern de l'Estat i aquest no té el costum d'implicar-me en aquesta mena de decisions. Vaja, ni en aquesta ni en cap. Dedueixo, per tant, que la raó per la qual se m'ha fet protagonista rau més en les opinions que he defensat al Parlament Europeu, les quals he argumentat al meu bloc (especialment en la categoria Mars i Oceans).

Confesso que, de totes les pancartes, però, la que m'ha sorprès especialment és la que diu 'ICCAT sí, CITES, no'. I m'ha sorprès per què, precisament, si la Tonyina Vermella ha arribat a la situació actual, propera al col.lapse, és per la incapacitat d'ICCAT per fer allò per la qual cosa va ser creada: garantir la sostenibilitat de les captures de Tonyina Vermella. Vull recordar (ho he explicat sovint en aquest bloc) que ICCAT està clarament influenciada pels grans lobbies d'encercladors francesos i italians (a França tenen 35 vaixells d'encerclament per una setantena dels italians), i per països que respecten més aviat poc les normes de control. No per casualitat l'acrònim ICCAT ha estat sovint llegit en forma de 'International Commission to Catch All Tuna'.

És cert que no totes les responsabilitats són iguals, ni de lluny. Alguns han pescat molt més, i de manera molt menys legal, legítima i sostenible que d'altres. És clar que sí. Però reconeguem també que el gran problema l'hem tingut a partir del boom de les granges que han disparat les captures (en el cas espanyol sobretot a partir de mitjans dels 90). El cas és que, a escala global, actualment ens trobem amb una biomassa al voltant d'un 15% de la que hi havia abans de començar l'activitat extractiva. Alguns, davant d'aquest panorama, voldrien que deixés de ploure només per a ells, en el seu trocet. Però això no va així, malauradament, i allò que he constatat en els darrers anys és que, en els moments clau, hi ha hagut un corporativisme per part de sector i dels governs més directament implicats, per a mi clarament equivocat.

La conseqüència d'aquestes pressions sobre els decisors polítics que han de prendre les decisions en el sí d'ICCAT ha estat que aquests han optat per no fer cas a les recomanacions científiques que els alertaven de la gravetat de la situació i, durant anys, els representants polítics, liderats entre d'altres per la delegació de la UE, ha aprovat quotes de captura molt per sobre dels límits raonables que suggerien aquests científics. És el ja famós problema conegut com el dilema del presoner: aquell en què dos presoners, en buscar maximitzar el benefici individual enlloc del col.lectiu, acaben per sucumbir a la pena màxima.

En les diferents reunions d'ICCAT en les quals he participat, i en les quals he coincidit amb la delegació catalana formada per alguns representants del sector (sobre tot Balfegó i Fuentes), i de la Direcció General de Pesca de la Generalitat, he manifestat la meva inquietud pel fet que l'esmentada delegació s'aliés amb les tesis dels qui pressionaven en la direcció equivocada (sobretot les delegacions d'encercladors francesa i italianes, molt més nombrosa i no sempre respectuosa de les normes i dels límits establerts de captures). Especialment preocupant he trobat també l'actitud dels negociadors de l'Estat espanyol, contravenint en alguna ocasió, fins i tot, Proposicions no de Llei adoptades al Congrés de diputats.

Fa dos anys a Marraqueix alguns dels participants vàrem proposar una moratòria per a tot el sector que, entre d'altres conseqüències, hauria permès redimensionar-lo, reduint sobretot aquelles flotes clarament sobrecapacitades (italiana i francesa), millorar els sistemes de control sobre els qui pescaven il.legalment, i recuperar uns estocs clarament depauperats. Per a Catalunya la mesura hauria estat raonablement fàcil d'afrontar, donat que només compta amb sis vaixells (tot i que, de fet, dos són de Fuentes i, per tant, no serien estrictament catalans). Les pressions, un cop més, dels grans lobbies, ho van fer impossible, i la delegació catalana va perdre una nova oportunitat en aliar-se amb ells. Ja llavors vaig considerar-ho un error, i així ho vaig manifestar.

La darrera reunió, a Recife (Brasil), el passat novembre, suposava la darrera oportunitat per prendre les mesures que haurien permès salvar els estocs i no haver d'anar a CITES, però el guió de la pel.lícula es va repetir i la reunió va tornar a fracassar. Un cop més, les recomanacions científiques eren obviades i primava més l'interès de determinats sectors que el sentit comú i la responsabilitat. Tindrà alguna cosa a veure el fet que durant anys la UE hagi estat subsidiant aquest sector?, ens preguntem molta gent.

Les opcions per salvar la Tonyina (i tota la gent que en viu) cada vegada eren menys, vaja, són menys, fins el punt que diversos grups de científics i ongs han hagut de fet sonar el xiulet de 'temps de descompte'. Per sort hi ha qui ha reaccionat a temps, com Mònaco, i ha proposat incloure la Tonyina en l'Apèndix I de la Convenció Internacional que regula el Comerç d'Espècies Amenaçades (cosa que, de fet, en prohibeix el comerç internacional). És una mesura dràstica, sí, però necessària donat que els qui havien hagut de salvar la Tonyina Vermella fins ara, és a dir ICCAT, porten anys condemnat l'espècie i el sector.

Si s'aprova aquesta mesura (ho sabrem el proper mes de març) caldrà pactar mesures transitòries i, segurament, reformes en algunes parts del sector, certament, potenciant les activitats amb menys impacte i que garanteixin una major sostenibilitat de l'estoc. Tot això hauria estat molt més senzill, més barat per al contribuent i menys traumàtic per al sector, si s'hagués reaccionat abans i millor.

Lamento, de fet porto  ja uns quants anys lamentant-ho, que quan tocava ser valents i tenir visió de futur, algunes parts del sector, també el català, optessin per donar suport als aliats equivocats.

Ara pagaran justos per pecadors, es queixen alguns. És probable, però durant massa temps hi ha hagut una preocupants connivència entre uns i altres.

M'honora que em facin protagonista i que, fins i tot, alguns em vulguin santificar o patronitzar. Hauria desitjat que aquest nomenament fos per motiu de la lluita (i potser d'algun miracle) que hagués comportat salvar l'espècie. Tanmateix, em temo que només sóc un pobre mortal sense cap altre mèrit que el de fer la seva feina d'eurodiputat, per a la qual va ésser escollit, i que simplement ha procurat ser conscient, i conscienciar els altres, de la gravetat de la situació. De fet, per poc que algú vulgui saber la veritable història dels fets i no vulgui caure en la sempre fàcil, i tan sovint equivocada, instrumentalització prelectoral, ho pot fer consultant aquesta humil bitàcola.

Ara com ara, confio que encara siguem a temps de salvar un dels animals més fascinants dels nostres mars i oceans, i del qual en viuen, a més, centenars de persones, dins i fora d'Europa.

Seria una llàstima que la nostra avaricia, ceguesa, electoralisme i visió curta de mires, un cop més, ens conduís al ja tan habitual lament del 'Ai, si haguéssim reaccionat abans!'.

Jo, per si de cas, deixo escrites aquestes ratlles recordatòries que espero no acabin essent un trist epitafi, no per a mi, és clar, sinó per a la Tonyina i la part del sector que ha fet bé les coses, i vol seguir fent-ho bé.

Grècia: la crisi mirall (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Els ministres de finances s’han reunit avui, a Brussel.les, per tractar, entre d’altres, la situació a Grècia.

Celebro, en primer lloc, la decisió dels i les Ministres de donar suport a Grècia en cas que es doni lloc a una situació d’emergència derivada de l’actual crisi pressupostària. És una mostra important de solidaritat europea que, també ho he de dir, he trobat a faltar fins ara. Es tractava fonamentalment de no deixar Grècia caure al buit.

Grècia ha estat un dels principals receptors de fons comunitaris, però no sempre ha usat els diners de manera correcta (aprofito per recordar que en el cas espanyol també tenim alguns casos de mal ús o ús indegut dels ajuts comunitaris que ens han fet enrogir en el passat). Grècia ha d’emprendre, de manera immediata, reformes estructurals en el seu sistema impositiu, fer un pas endavant creïble en la lluita contra la corrupció i l’evasió d’impostos, i afrontar una dolorosa però necessària retallada en la despesa, la qual, però, ha de ser socialment suportable. Com? Doncs, per exemple, enlloc d’afrontar una retallada salarial que podria suposar més un mal remei que una solució, és preferible començar per reduir l’enorme despesa militar, que és una de les més grans de la UE en termes de PIB.

La UE s’enfronta amb aquesta crisi, és cert, a un difícil equilibri: cal que es mantingui ferma en la seva demanda en favor de dura a terme reformes que són necessàries, però ho ha de fer de manera  que no suposi una amenaça a les perspectives econòmiques i socials del país.

La UE ha d’aprendre de les lliçons de l’actual crisi. En primer lloc cal, ara més que mai, una política econòmica molt més integrada i políticament supervisada a escala europea. En aquest sentit, des de Verds/ALE donem suport a la proposta de concedir a Eurostat, l’agència d’estadístiques de la UE, més capacitats per a auditar els comptes dels governs nacionals.

En segon lloc, en el marc de l’estratègia “Europa 2020”, cal apostar per una política econòmica integrada durant aquesta dècada i la UE hauria de reconsiderar la proposta espanyola d’introduir objectius obligatoris per a “Europa 2020”.

Finalment, tambè pensem que Brussel.les hauria de poder emetre Eurobons, cosa que permetria fer front a la crisi financera grega d’una manera molt menys costosa, i els permetria sortir abans de la crisi.