Aquest matí José Manuel Durao Barroso ens presenta la seva proposta de nova Comissió. Els grups polítics intervenen valorant-la i posant de manifest els reptes que consideren més rellevants per al mandat de cinc anys que l'esmentada Comissió haurà d'afrontar. Barroso I no ens va convèncer a moltes i molts, i per això fa cinc anys hi vàrem votar en contra. Barroso II segueix sense convèncer.

La resolució que hem presentat el Grup Verds/ALE posa de manifest alguns dels elements que considerem més rellevants a l'hora de valorar el procés seguit així com la proposta col.legiada.

En concret, vull destacar els següents punts de la nostra resolució: (segueix... / sigue...)

Fa mesos, de fet anys, que en parlem, li he dedicat nombrosos apunts en aquest bloc (els podeu trobar a la categoria Mars i Oceans), i els mitjans europeus hi paren cada cop més atenció (veure per exemple, aquesta nit, a les 23.05, a Canal +, el Documental 'The End of the Line'). Parlo de l'estat dels nostres mars i, en particular, d'algunes espècies especialment amenaçades, com al Tonyina Vermella.

Fa uns dies els grans xefs francesos es van sumar a la ja llarga llista de grups, entitats i organitzacions que reclamen de fa temps una actitud més responsable en relació a la Tonyina Vermella, i demanàven donar suport a la proposta de Mònaco d'incloure l'espècie a l'Apèndix I de la Convenció que regula el comerç internacional d'espècies amenaçades (CITES), decisió que s'hauria de prendre el mes de març a la reunió que tindrà lloc a Doha.

A manca de saber encara quina és la postura oficial que prendrà la Comissió Europea (sabem, això sí, que hi ha una disputa entre la DG Medi Ambient, a favor de la proposta de Mònaco, i la DG Mare, contrària), els qui haurem de posicionar-nos aquesta setmana en plenària serem, finalment, el Parlament Europeu.

El context serà el debat relacionat amb la pregunta Oral a la Comissió i al Consell en relació a les principals prioritats de cara a la propera reunió de CITES, i la votació dimecres de la Resolució a càrrec de la Comissió de Medi Ambient (ENVI), intitulat: Principales objetivos de cara a la Conferencia de las Partes de la Convención CITES (B7-0069/2010). És especialment important que en el votació es mantingui la redacció actual del paràgraf quart segons el qual el Parlament Europeu: Insta a la Comisión y a los Estados miembros a que apoyen la inclusión del atún rojo (Thunnus thynnus) en el Apéndice I de la CITES, de acuerdo con la propuesta del Principado de Mónaco;.

Diversos diputats i diputades, entre els quals nombrosos espanyols del PP i del PSOE, han presentat esmenes per intentar eliminar o, almenys, diluir, aquest redactat. Seria un greu error que alguna d'aquestes esmenes prosperessin.

En aquests moments estic preparant la meva intervenció per demà a la tarda, moment en què tindrà lloc el debat.

S'anomena Nitrox a una mescla d'oxígen i nitrògen que s'usa en el busseig tècnic i recreatiu. L'aire està compost d'aproximadament 21% d'oxígen i 79% de nitrògen. Nitrox o Aire Enriquit són termes usats habitualment en relació a mescles oxígen-nitrògen que contenen més oxígen que aire ordinari, és a dir, més del 21%. Existeixen dues mescles estàndar: Nitrox I, amb 32% d'oxígen i 68% de nitrògen, i Nitrox II, amb 36% d'oxígen i 64% de nitrògen.

Fins fa poc aquesta era una qüestió que simplement m'ocupava quan anava a fer submarinisme. Ara ha esdevingut un feina més. El cas és que fa poc vàrem adoptar una Directiva segons la qual el material venut a la UE amb mescles superiors al 21% d'oxigen (és a dir, Nitrox) havien d'incorporar la conexió DIN M26, que és lleugerament diferent de les habitualment usades quan es fa servir aire normal. Ni els usuaris ni els centres de busseig acaben de veure l'avantatge de la mesura, i en canvi sí en veuen molts inconvenients.

Tot plegat comporta una incomoditat i una despesa aparentment inútil, cosa que alimenta la percepció, ja molt extesa, segons la qual aquesta mesura no és sinó una estretagema de la industria per vendre més i obligar a consumir un producte en realitat innecessari. 

La mesura es va adoptar camuflada en una d'aquestes directives relatives al mercat interior, entre mil altres esmenes i, ho reconec, no hi vaig parar esment, i suposa un exemple més de com treballen alguns lobbies, els quals, sinó els estàs a sobre contínuament, et poden col.lar coses com aquesta. De vegades comptem amb 'altres lobbies' que contraresten els industrials, i t'avisen a temps per tal que no passin aquestes coses, però malauradament en aquest cas no va ser així. Ara el mal ja està fet, i és la nostra obligació esmenar-lo. 

Amb aquesta voluntat d'esmena, per tant, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea: 

Pregunta de Raúl Romeva i Rueda a la Comisión sobre material equipos nitrox

En tanto que practicante del submarinismo con botella, deseo hacerme eco de la preocupación generada entorno a la implementación de las normativas europeas EN 144-3 y EN 13949, según las cuales se establece que el material vendido en la UE para su utilización en mezclas superiores al 21% de oxígeno (más conocido como Nitrox) debe incorporar la conexión DIN M26. Dichas normativas están generando una fuerte oposición de la comunidad submarinista debido al enorme gasto que supone dicha medida, sin que ello se vea justificado por un aumento en la seguridad en el uso de dichos aparatos.

Es consciente la Comisión de la polémica causada en el sector de las actividades subacuaticas debido a la implementación de dicha medida? Se plantea la Comisión revisar dicha medida? Puede justificar la Comisión las razones objetivas para la adopción de esta medida, y si estas siguen siendo válida?

Foto: Preparant-me per a una inmersió amb Nitrox. Font: RR

A la Comissió de Llibertats, Justica i Interior (LIBE) del Parlament Europeu vàrem votar ahir un tema crucial pels drets civils i la democràcia: calia ratificar o no la decisió del Consell, presa de manera unilateral i sense consultar el Parlament Europeu, com hauria hagut de fer, de prorrogar l’acord amb els Estats Units per tal que puguin reclamar quan vulguin dades sobre les transferències bancàries en el marc del SWIFT. D'aquest tema ja n'he parlat anteriorment (veure per exemple l'apunt de novembre SWIFT: Transferència de dades que vulneren els drets fonamentals i el dret a la privacitat, i per una bona descripció del problema podeu consultar aquesta nota).

SWIFT (sigles de l’anglès Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication, és a dir, Societat per a les Comunicacions Financeres Interbancàries Internacionals) és una organització de la qual depèn una xarxa internacional de comunicacions financeres entre bancs i altres entitats financeres.

La votació d’ahir, que no és definitiva per què toca ratificar-la en el ple de la setmana vinent, va ser, si més no, clara: va posar de manifest que la majoria de la Comissió volíem que l’acord es supengués donades, un, les poques garanties en termes de privacitat i bon ús de les dades transferides, i dos, la manca d’un debat públic així com la falta de rigor i respecte interinstitucional, en haver pres una decisió sense haver consultat el Parlament Europeu, cosa que és obligada des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa.

En concret, el resultat de la votació va ser 29 a favor de suspendre l’acord (sobre tot Verds/ALE, GUE, ALDE i majoria Socialistes, excepte el PSOE), 23 a favor de mantenir-lo (bàsicament PPE i PSOE), i 1 abstenció.

Aquesta votació posa de manifest la importància de tenir en compte els drets civils i la democràcia a Europa a l’hora de prendre decisions d’aquesta envergadura. El ple d’Estrasburg de la propera setmana haurà de ratificar la decisió que vàrem adoptar ahir a LIBE, moment en què la decisió serà finalment vinculant.

Si el ple revertís (que espero que no ho faci) el resultat de la votació d’ahir a LIBE, això suposaria un clar missatge d’afebliment del Parlament Europeu en tant que garant democràtic dels drets i les llibertats de la ciutadania.

Ja al setembre alguns grups del Parlament Europeu vàrem expressar la nostra oposició frontal a una decisió, presa de manera unilateral pel Consell (és a dir, pels governs), donades les insuficients garanties en termes de protecció de dades i de protecció legal de la ciutadania davant de possibles mals usos d’aquesta informació per part de les autoritats dels Estats Units (veure aquesta nota).

A més a més a més de les qüestions de fons, però, cal denunciar també la manca de respecte institucional mostrat cap al Parlament Europeu, la única institució europea elegida directament per la ciutadania.

Si el ple ratifica la nostra decisió d’ahir, significarà, en canvi, que el Parlament deixa clara la seva voluntat de ser un actor clau en tots aquells aspectes que, com la transferències de dades SWIFT als Estats Units, afecte els drets i les llibertats de la ciutadania.

Si el Parlament acorda no mantenir l’acord, deixarà obert el marge de negociació, i permetrà una major transparència i exigència de reciprocitat en acords d’aquesta mena.

Ningú vol posar en perill les relacions transatlàntiques, allò que volem és que aquestes siguin conseqüents amb els legítims drets i llibertats de les persones.

La no discriminació és de fa temps un dels aspectes als quals dedico més atenció en la meva activitat europarlamentària. Actualment sóc ponent de la Directiva sobre Igualtat de Tracte indiferentment de l'edat, religió o creences, orientació sexual o discapacitats més enllà de l'àmbit laboral. En vaig parlar en anteriors apunts  (p.e. Si es greu patir una discriminació imagineu com és patir-ne diverses alhora). Prenc el relleu de la meva col.lega Kathalijne Buitenweg, dels GroenLinks, qui no va repetir com a eurodiputada. Ella va liderar en el PE l'informe sobre aquesta Directiva, quan era un tema dels anomenats 'de consulta', i va aconseguir un acord molt difícil, i gens menyspreable, entre les diferents sensibilitats polítiques, moltes d'elles clarament oposades.

El tema va passar a la taula del Consell, on es troba ara. Amb el Tractat de Lisboa, el tema entra en la categoria de 'consent'. És a dir, que el PE haurà de ser consultat novament pel Consell quan tingui una proposta legislativa definitiva, i nosaltres haurem de dir si hi estem d'acord o no. No serà una gestió senzilla.

Avui fem el primer intercanvi d'opinions a la Comissió de Llibertats, Justícia i Interior (LIBE), amb la presència del Consell i la Comissió, en la qual se m'ha de concedir el mandat per liderar el debat en les discussions que tindrem, sobretot, amb el Consell. Serà un dels temes protagonistes de molts dels apunts que aniré penjant en les properes setmanes.

Per tal de fer una mica de memòria adjunto un breu text en què explico la situació, els antecedents i el per què d'aquesta Directiva: (segueix...)

El compte enrera accelera dia a dia. Avui ha estat França qui, finalment, s'ha sumat a la proposta de Mònaco d'incloure la Tonyina Vermella en l'Apèndix I de la Convenció Internacional sobre Comerç d'espècies protegides (CITES), tot i que amb algunes reserves que, si es mantenen, debilitarien molt el gest. Sigui com sigui, ara la pilota es troba a la teulada (o coberta) del Parlament Europeu (votem la setmana vinent), de la Comissió (ha de fer pública la seva postura) i del Consell (amb una presidència, l'espanyola, que s'obstina a anar contracorrent oposant-se a la proposta monegasca). La votació final, a CITES, tindrà lloc a Doha durant la reunió que tindrà lloc entre el 16 i el 25 de març. La meva valoració de l'anunci francès la resumeixo de la següent manera:

Atún Rojo: le toca ahora a Europa mojarse

Después de que lo hiciera Italia, el Gobierno francés acaba de hacer público su apoya la propuesta de Mónaco de incluir el Atún Rojo en el Apéndice I de la Convención Internacional sobre Comercio de Especies Amenazadas (CITES), decisión que debe tomarse en Doha (Qatar) entre el 16 y el 25 de marzo. Ello conllevará la prohibición del comercio internacional de dicha especie, víctima en los últimos tiempos de la sobrepesca hasta el punto de encontrarse al borde de la extinción.

Para el eurodiputado de ICV y vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva. 'Este es un primer paso hacia una verdadero compromiso en favor de la reconversión de una actividad económica que exige importantes cambios, también a escala europea. Sólo la recuperación de la especie, junto con cambios estructurales en el sector (potenciando la pesca artesanal en detrimento de la industrial) puede ser garantía de que dicha actividad, y especialmente los puestos de trabajo a ella vinculados, se mantenga a medio plazo. No obstante, en la propuesta francesa hay un gran interrogante con relación a la prórroga de 18 meses que acompaña a la decisión. Dicha prórroga, o moratoria, conllevaría el riesgo de hacer nulo el impacto de la declaración hecha pública hoy y es contraria al principio de precaución previsto en el derecho internacional para la pesca.

La protección de los recursos pesqueros, y más generalmente de la biodiversidad, es una urgencia económica y social.

La pelota se encuentra ahora en la cubierta de la Comisión Europea, que tiene que hacer público pronto su posicionamiento, del Parlamento Europeo, que debe votar la semana próxima en Estrasburgo sobre la cuestión, y del gobierno español, que ocupa la presidencia semestral del Consejo y el único país directamente concernido que se opone a la propuesta de Mónaco.

Confío en que finalmente se impondrá el sentido común y que las tres instituciones sabrán estar a la altura de las circunstancias y de la responsabilidad histórica que les toca, y apoyarán de forma clara y sin matices la inclusión del Atún Rojo en el Apéndice I de CITES.

De no hacerlo preparémonos para tener que explicar a nuestros hijos e hijas, y a los miles de personas cuyo puesto de trabajo depende del buen estado de los estocs, por qué, cuando tuvimos la oportunidad de salvar la especie, simplemente, la echamos por la borda.

 

'Això nostre s'està acabant'. La frase és d'una amistat periodista amb qui de tant en tant ens trobem a Brussel.les. Treballa en un mitjà dels considerats 'importants' (en guardo l'anonimat per no causar-li problemes). És una persona de les que viu la seva feina amb una passió i una implicació 'de les d'abans'. Li agrada buscar històries amb contingut, estudiar-les, analitzar-les, tractar-les i, finalment, explicar-les. Li agrada, en definitiva, informar. 

Es pren molt seriosament la seva responsabilitat comunicadora. L'incomoda veure com la tendència majoritaria dels mitjans, i especialment de les direccions i redaccions, passa per buscar el sensacionalisme abans que el rigor, l'anècdota abans que el fons, la difamació abans que la cautela o la presumpció d'innocència.

Al cap i a la fi es tracta de 'vendre' més que d'informar o comunicar.  Però la meva amistat no es rendeix. Sovint em truca: 'escolta, estic interessat en aquest tema. Podem parlar-ne?'. -'Amb molt de gust', responc. I quedem. Li passo informació, tot allò que en puc saber.

Ell pregunta i investiga. Jo em contagio de la seva implicació i ganes de fer una bona història. Junts busquem allò que en termes periodístics es coneix com 'un ganxo'. L'excusa que ens permeti explicar la història en el marc de la voraç actualitat.

Ens uneix el desig de fer arribar l'activitat eurocomunitària a la gent, sense demagògies: parlem de control d'armes, d'igualtat i no discriminació, de drets socials, d'immigració, de pesca, de recursos marins, de subvencions,.... Sovint però, després de magnifiques vetllades i trobades, em telefona per dir-me: 'Ho sento, no m'ho compren'. Ho diu compungit, dolgut. 'Me'n faig el càrrec', li responc. I ho dic de tot cor.

Dies més tard em torna a trucar: 'disculpa que et molesti, però de la direcció em demanen que parli d'aquest tema (diguem-ne X), ja sé que no té cap interès i que no passa de simple anècdota, però els fa gràcia'. 'Cap problema, parlem-ne també', li dic. Al cap i a la fi, ell fa la seva feina, com jo faig la meva.  

Aquesta història és verídica, i té uns protagonistes concrets. Tanmateix, constato que allò que li passa a la meva amistat periodista li passa també a molts altres professionals de molts altres mitjans. Són moltes i molts els qui es troben en la mateixa situació. Gent que viu per la seva feina, i que se la creu. Però sobretot que no comprèn, i que s'esvera, de veure cap a on està derivant la seva professió.

Són, moltes i molts d'ells, veritables herois i heroïnes a qui vull retre un personal i sentit reconeixement. Són periodistes. Perquè sí, perquè la professió encara existeix i és més necessària que mai, especialment en el marc dels nous aires que condueixen la comunicació i la informació.

No ho tenen fàcil, com no ho tenim ningú dels qui dediquem temps i suors a les entranyes euroinstitucionals, però són necessaris, imprescindibles.

No amic meu, 'això vostre' no s'acaba mentre existeixi gent com tu. No ens ho podem permetre.

Ahir vàrem discutir a la Delegació de Relacions Parlament Europeu - Amèrica Central les situacions de Panamà i Hondures. La Comissió Europea i el Consell ens van exposar la seva estratègia en relació a la negociació dels Acords d'Associació en quant a aquests dos països, Acords sobre els quals manifesto, un cop més, les meves enormes reticències, especialment en relació a la situació d'Hondures, i a la legitimació que aquestes negociacions poden comportar de'un règim colpista. Confesso que no sóc especialment simpatitzant del President derrocat, Zelaya, però encara ho sóc menys de la manera com se'l va derrocar, sobretot pel precedent que aquest fet pot suposar en la regió i per al món sencer. És per això que ahir vaig voler posar de manifest la meva preocupació a través de la següent nota de premsa: 

PRESS RELEASE - Brussels, 1 February 2010

Honduras

EU Association Agreement talks would legitimise coup

Today the European Parliament's Foreign Affairs Committee and Central American Delegation held a joint meeting on the subject of Panamaand Honduras. Green MEP Raül Romeva, a member of the EP Delegation to Central America, commented:

"Today's meeting in the European Parliament represents a clear manoeuvre by the EPP and certain Liberals to forget about the coup in Hondurasand get the negotiations for an EU-Central American Association Agreement back on track.

If the EU invites the new government of Hondurasto the negotiation table, it rewards the perpetrators of a coup against a democratically elected government. The EU must not turn a blind eye to the grossly inflated participation rates that were designed to legitimise Porfirio Lobo's election and the move to grant amnesty to all who committed human rights violations in the wake of last year's coup. This would send a message around the world that the EU will eventually embrace those who illegitimately seize power.

As EU foreign affairs High-Representative, Ashton should know better than to naively express hope in the new Agreement on National Reconciliation and Strengthening of Democracy in Honduras. The leadership has already flagrantly ignored other agreements mediated by the OEA, the UN and Costa Rican president Oscar Arias - why would it change now?

Narrow economic interests are the real motive for those who advocate association agreement negotiations with Honduras. They want a weak negotiating partner in order to facilitate access to cheap mining concessions, agrofuels and textiles at the expense of the Honduran population as a whole. The EU must stand by its democratic values if it wants to be seen as a credible power in the world."

*** ENDS ***

En el marc de l'el.laboració de l'informe que estic preparant per a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat (FEM) sobre Crisi i gènere, i tenint en compte que, per a mi, la sortida a l'actual combinació de crisis (econòmica, ambiental, social, institucional, financera, ...) passa per apostar de manera clara i convincent per un Green New Deal, he volgut fer una reflexió prèvia en clau 'Gènere i Green New Deal'. Efectivament, el Green New Deal ha esdevingut una mena de fórmula màgica que aspira a resoldre tots els problemes. El risc, però, és que de vegades els termes i els conceptes acaben essent víctimes del seu èxit i correm el risc de perdre de vista no només els seus orígens, sinó l'essència, dels mateixos. Ara que tothom, o gairebé tothom, parla de Green New Deal, és bo recordar com i per què va néixer aquest concepte i, especialment, què implica el seu ús, ambientalment, social, política i econòmica. Per altra banda, és bo entendre que apostar, com toca fer, per mesures marca 'Green New Deal', ens obliga a no perdre de vista tampoc altres 'marques', també molt necessàries, com la lluita per la igualtat d'oportunitats. En concret, la reflexió que adjunto a continuació, per a la qual he comptat amb la inestimable col.laboració de la meva col.laboradora Elisabeth Horstkötter, preten posar de manifest i corregir, en la mesura de les meves possibilitats, alguns d'aquests dèficits:

WORKING DOCUMENT: Gender aspects of the Green New Deal                       

 

The Green New Deal sets out a new direction for Europe and implies massive investment in education, science and research in green, future-oriented technologies in order to put Europe at the forefront of a global economic revolution[1].

 

The concept is very challenging but a key piece of the puzzle is missing - the gender aspect.

 

Green jobs = good for the environment, bad for women?

 

Initially the Green New Deal was perceived as a tool to get out of the triple crisis (economic recession, social injustice and the ecological crisis)[2] but it has evolved rapidly. Green Group debates now feature the Green New Deal within the context of a much broader scope including social, employment and regional policies.

 

In terms of jobs, the ecological conversion of the economy and the transition from so-called 'sunset industries' to low-carbon economy will create a huge demand for workers in skilled trades or professions. Filling the green collar jobs will require adequate training programs, re-training and education programmes.

 

Yet looking at the huge amount of studies available we discover that green jobs are almost entirely male dominated, especially in the alternative energy area. Women are strongly under-represented in the renewable sector and especially in science and technology-intensive jobs'[3].

 

A fair, just and equitable Green New Deal cannot afford women's exclusion from the transition to the green economy, i.e. certain trades and professions, training and re-training. The EU Commission also recognised that 'we need women in exactly the same sort of jobs as men'[4]. Thus without a focused effort, women will be chronically under-represented in or even excluded from the green economy and green collar jobs.

 

Women's talent will boost the Green New Deal

 

Taking the Green European Manifesto seriously (investment in education, science, research) and being aware of the gender segregation in the labour market we cannot restrict the Green New Deal simply to the old vision of green collar jobs. It goes much further and covers a vast range of issues (education, services, health etc).

 

There are additionally two fundamental arguments of which the first is a question of principle: as equality between citizens is one of the Union’s fundamental values, men and women with equal skills should have equal access to all jobs, in the private and public sector alike. The second argument is very pragmatic: women's potential is indispensible for the Green New Deal. Europe can no longer afford to neglect its female human resources by treating women as a back-up plan to boost the workforce only when economic conditions dictate the demand.

 

On average, 80.8% of young women (20-24) reached at least upper secondary school in the EU 27, compared to only 75.4% of young men. Women represent as much as 59% of university graduates. However, study fields continue to be greatly segmented with a low presence of women in computing, engineering and physics.

 

Women represent around 60% of tertiary graduates in law and in business and administration and are highly over-represented in journalism and information; humanities; health and welfare; education science[5].

 

Up to now barriers prevent women from using their full potential and gaining access to jobs and positions for which they are qualified. One of the main barriers to women’s employment and career advancement is the difficulty of balancing work and family life because women are still considered as those primarily responsible for looking after children and other dependents.

 

Ecological transformation meets work-life balance

 

In our recent discussions the Green New Deal developed towards a more comprehensive 'blueprint' for a new society with new social, human values and different regulatory modes[6].  

 

Moving along this path we will discover that the Green New Deal provides us with the unique possibility of tying together the ecological modernisation of European societies with better work-life balance in which men and women equally share responsibilities in public and private domains, in economic political and family life.

 

Issues of reproductive work, care and social work have not been addressed properly in the Green New Deal. The ecological transformation of society, care policies and the provision of care services are intrinsically related to the GND and consequently to the achievement of equality between women and men.

 

In this sense we follow the UN approach that "the significance of care is part of the fabric of society and integral to social development. To overcome the gender bias that is deeply entrenched in systems of social protection and to make citizenship truly inclusive, care must become a dimension of citizenship with right that are equal to those that are attached to employment"[7].

 

Equality between men and women is therefore a Green New Deal topic in both social and political spheres. The current debate shows that we still have a long way to go to change attitudes. We will only achieve equality when we adopt adequate measures to prevent women from facing discrimination in society and the workplace - measures that also succeed in men taking up their share of domestic responsibilities.

 

 

 

En resposta a la petició que vàrem fer els Verds al PE, el servei jurídic del Parlament Europeu ens ha fet arribar la seva valoració sobre l'Acord de Pesca UE-Marroc. La conclusió és clara: l'omissió dels límits clars de l'àrea que afecta l'acord (que no exclou explícitament les aigües saharauis), i el fet que sabem que vaixells europeus han pescat en aigües saharauis sense que això hagi repercutit en benefici de la població saharaui, suposen una clara irregularitat, quan no il.legalitat, que convé corregir. Avui en parlem a la Comissió de Pesca del PE. De fet ho he preguntat explícitament a la Ministra Espinosa, en la seva condició de Presidenta del Consell, qui s'ha escaquehat dient que això ho han de decidir les dues parts (UE-MARROC) la setmana vinent, a Rabat.

Ignacio Cembrero, de El País, em va contactar ahir per tractar-ho avui a El País. Adjunto la notícia. (segueix...)

Dany Cohn Bendit i servidor publiquem avui a El País una Carta al President (espanyol i europeu) Rodríguez Zapatero, en què li fem arribar la nostra visió d'Europa, i les prioritats per a la Presidència que tot just comença. Ho fem precisament el dia que el Bureau del Grup Verds/ALE ens reunim a Madrid, per la nostra reunió habitual en el marc de les Presidències rotatòries de torn, i que aprofitarem per trobar-nos amb les diferents famílies verdes de l'Estat, amb l'ojectiu de trobar espais de treball comú.  

Carta a José Luis Rodríguez Zapatero (Cohn-Bendit, Romeva), en El País, 28/01/10

 

Empieza 2010 y estrenamos presidencia y tratado. Tras las elecciones de 2009 el mapa político e institucional europeo ha cambiado enormemente. Pero no siempre dichos cambios van en la dirección correcta, al menos para quienes creemos en Europa como reto, como oportunidad y como creadora de soluciones. El Tratado de Lisboa supone un paso adelante en la reforma institucional, pero un nuevo fracaso de la lógica excesivamente intergubernamental que hace tan difícil el progreso de Europa. Por ello, la presidencia española del Consejo de la UE debería permitir avanzar en dos objetivos diferentes pero íntimamente relacionados: primero, establecer medidas que nos permitan salir de la crisis y reorientar el modelo económico de la UE; segundo, reorientar la UE en un sentido más social, ecológico y democrático, aprovechando aquellos elementos de claro avance que incorpora el Tratado de Lisboa, aunque siendo conscientes de que debemos ir mucho más allá.

Vamos por partes. En primer lugar, preocupa constatar que en el programa de la presidencia española, las intenciones sobre los planes de estímulo son inciertas, y las menciones sobre el gobierno económico de la Unión, muy marginales. El principal objetivo de la presidencia rotatoria española debe ser definir cómo, y con qué instrumentos, debemos combatir la crisis en sus múltiples dimensiones, y especialmente afrontar la lucha contra el paro. Ello requiere ir a la raíz del problema, atacando las causas de la hasta ahora equivocada e ineficiente política económica europea.

Para ello, la primera tarea de la presidencia debería ser liderar, y ganar, el debate sobre los planes de estímulo. Son muchas las voces que apuestan por una retirada prematura de dichos planes. Ello sería un grave error. El margen de endeudamiento de los Estados todavía es elevado, especialmente en países como España, y por tanto los planes de estímulo son absolutamente viables, especialmente en un momento en que los síntomas de la recuperación son débiles o inexistentes, y donde los niveles de paro siguen siendo muy elevados.

En segundo lugar, hace falta que la presidencia lidere el debate para repensar el modelo de gobierno económico de la UE. Europa no puede continuar con una moneda única y 27 políticas fiscales coordinadas por un pacto de estabilidad que en tiempo de crisis se ha mostrado inútil. Es preciso avanzar hacia una Hacienda comunitaria, dotando a la UE de capacidad de gasto e intervención. Esto es especialmente necesario para los países de la periferia de la zona euro, como España, los más afectados por la crisis.

El tercer frente son las políticas de combate contra la evasión fiscal y los paraísos fiscales. En un momento en que las cuentas públicas soportan una presión altísima debido a los planes de estímulo y a la protección social, la UE debe priorizar la recuperación de los fondos que hayan sido evadidos de Hacienda. Las medidas acordadas en el marco de la OCDE en materia de intercambio de información son insuficientes. Y la UE tiene una especial responsabilidad puesto que la mayoría de los paraísos fiscales se encuentran en suelo europeo. En este campo, además, es preciso apostar por una verdadera fiscalidad verde basada en el simple pero fundamental principio del "quien contamina debe pagar". Sólo así se desincentivará la inversión en políticas contaminantes y se potenciarán las limpias.

Por último, el presidente Zapatero habla siempre de la necesidad de reducir la dependencia energética, lo que efectivamente es importante, pero mucho más lo es apostar por el ahorro energético, y ahí el programa de la presidencia enmudece.

La Unión Europea fracasó estrepitosamente en Copenhague, en la Cumbre del Clima, entre otras cosas por no hacer caso de los científicos que reclaman que los compromisos de reducción de emisiones no sean del 20%, sino, como mínimo, del 30% en 2020. Además, aunque la presidencia apuesta por potenciar el coche eléctrico, lo que está bien, se olvida sin embargo de que lo que de verdad nos falta en Europa es una red de transporte ferroviario eficaz y eficiente. Ello es fundamental para reconducir el crecimiento y los modos de producción y transporte.

La economía española y la del conjunto de la UE necesitan no sólo un relanzamiento, sino una reorientación profunda. La recuperación debe basarse en sectores respetuosos con el medio ambiente, que reduzcan nuestra dependencia de las energías sucias y no renovables y permitan adelantar hacia una economía descarbonizada, y fomentando sectores de alto valor añadido y con ocupación de calidad.

Para ello es preciso revisar la fatídica Estrategia de Lisboa, que se ha acabado convirtiendo en un instrumento para continuar liberalizando el mercado de trabajo, y apostar por un Gran Pacto Social Europeo que incluya, por supuesto, a los sectores sociales y ecologistas europeos, al estilo de la Grenelle de l'Environment, en Francia.

Los partidos verdes europeos estamos listos y dispuestos, como se ha puesto de manifiesto en el encuentro que estos días hemos tenido en Madrid. Pero, ¿lo está usted, señor presidente?

Daniel Cohn-Bendit es eurodiputado y copresidente de los Verdes en el Parlamento Europeo. Firma también este texto Raül Romeva, eurodiputado de ICV y vicepresidente de Verdes / ALE en el Parlamento Europeo.

 

 

Avui la Comissió de Medi Ambient del Parlament Europeu vota la Resolució relativa als objectius estratègics de la UE per a la 15 Reunió de la Conferència de les Parts de la Convenció sobre Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades (CITES) que ha de tenir lloc a Doha (Qatar) del 13 al 25 de Març d'enguany.

El text a votar compta, entre d'altres, amb un paràgraf per a mi clau, el 4:

Bluefin tuna
4. Urges the Commission and the Member States to support the listing of northern bluefin tuna (Thunnus thynnus) on CITES Appendix I, in line with the proposal of the Principality of Monaco;

Aquesta és, entenc, l'única manera de protegir i recuperar una espècia altament amenaçada com la Tonyina Vermella (Bluefin Tuna) de l'Atlàntic, una espècia tan amenaçada com ho pugui estar el Rinoceró Blanc, tal i com porten anys reiterant nombrosos estudis científics. I aquesta és la postura que port anys defensant en tant que membre d ela Comissió de Pesca i FAers Marins del PE, i participant en les darreres reunions de la ICCAT (Comissió Internacional que regula les activitats relatives a aquesta espècie).

Per altra banda, aquesta, la incorportació de la Tonyina Vermella a l'Apendix I de CITES és una aposta que està guanyant cada cop més adeptes, tan socials com polítics. A escala de la UE, per exemple, ha estat motiu de disputa entre dues Direccions Generals, la de Medi Ambient (Dimas), a favor inclusió, i la de Pesca (Borg) en contra, i el tema ha estat també motiu de controvèrsia política a diversos països com França (on Sarkozy va mostrar-se favorable a la inclusió), Itàlia, Alemanya, Regne Unit i el mateix Estat espanyol.

De fet, és aquest darrer qui ha protagonitzat l'oposició més ferotge a la proposta de Mònaco. I que la seva oposició a la protecció de la Tonyina és un afer d'Estat ho posa de manifest la coalició que a la votació d'avui han establert els diputats i diputades del PSOE i del PP, no necessàriament amb el suport del seus respectius grups europarlamentaris (S&D i PPE). En concret, els diputats del PSOE (Josefa Andrés Barea, Carmen Romero López, Magdalena Alvarez, Luis Yáñez-Barnuevo García, Antolín Sánchez Presedo volen canviar el text original del ponent a través d ela seva esmena 27, per tal que el paràgraf 4 digui el següent:Considers that the results of the annual meeting of ICCAT in Recife (Brazil) from9 to 15 November 2009 are positive, as the sustainability of the fisheries regulated by this organisation is ensured; welcomes the consensus reached by all sides with regard to the adaptation of ambitious and unprecedented measures which will signify progress in the management and conservation of this species;

En la mateixa línea, les diputades del PP Carmen Fraga Estévez, Pilar Ayuso, Esther Herranz García presenten una esmena, la 28, per substituir l'esmentat paràgraf 4 pel següent text: Respects and welcomes the new conservation measures for northern bluefin tuna (Thunnus thynnus) adopted by ICCAT at its 21st Annual Meeting in November 2009; understands that measures such as a 40% reduction in catch possibilities, an obligation to cut the fleet by a further 50%, and limiting the fishing season to only one month per year implies a substantial sacrifice for Community enterprises, but is convinced that these measures are an essential step for the rebuilding of the species.

A les propostes espanyoles s'hi ha afegit una d'italiana, la signada per Rossi , i que proposa el text següent (encara per a l'Article 4): Welcomes the agreement reached in the Agriculture and Fisheries Council on the reform of the European control system in the fisheries sector and the additional measures adopted by ICCAT concerning the protection of northern bluefin tuna (Thunnus thynnus) stocks, and thus considers it excessive, for the time being, to include this species in Appendix I in line with the proposal of the Principality of Monaco;

Totes aquestes esmenes (27, 28 i 29) tenen per objectiu evitar que la Tonyina Vermella sigui inclosa en l'Annex I de CITES.

Reitero un cop més que davant la dramàtica situació que viu la Tonyina Vermella s'imposa prendre mesures dràstiques i valentes. No fer-ho ens portarà a haver de lamentar d'aquí a molt poc temps, la desapârició d'un dels animals més fascinants del mar, a banda de provocar un impacte sòcioeconòmic importantíssim.

La votació d'avui és clau per saber qui vol què. Prenguem nota.

Acabo de rebre al meu despatx l'amic sindicalista colombià de la CUT, Luis Alberto Vanegas, qui m'ha exposat de manera clara i preocupant la situació de les persones sindicalistes a Colòmbia. Les xifres d'assassinats i desapareguts fan fredar (2734 casos documentats des del 86). Però encara més la impunitat que ampara aquests crims.

El 60% dels sindicalistes assassinat al món són de Colòmbia.

I en tot aquest context, ens trobem aqeusts dies al PE amb una campanya del govern colombià, així com dels grups majoritaris de la cambra (ja sigui PPE, PSE o ALDE) en favor de les negociacions de l'Acord de Lliure Comerç de la UE amb Colòmbia.

Faig meves les paraules del Secretari General de la CES, John Monks, qui ja en una carta signada al juliol de 2009 s'expressava en els següents termes:

'We would urge your Government (en referència als governs de la UE) to call a halt to the FTA (FRee Trade Agreement) negotiations, which we understand it is planned to conlcude with indecent haste within weeks, and so make it clear to the Colombian authorities that the EU and its Member States do not condone the current situation in Colombia but expect serious change to the better before normal bilateral relations can be resumed'.

M'he compromès a fer arribar novament al Consell i la Comissió la meva oposició al decurs actual de les negociacions.

A més a més, en el debat que hi va haver ahir a la Comissió de Desenvolupament, la nostre representant, Catherine Grèze, va exposar perfectament la línia del nostre Grup Verds/ALE, i que es resumeix en la següent nota de premsa: (segueix...) 

Poc a poc van passant els i les diferents Ministres per les Comissions parlamentàries que els concerneix per explicar el programa específic en les seves àrees per als propers sis mesos.

Ahir va començar la seva particular visita la Ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, qui va comparèixer davant la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat del Parlament Europeu.

Ho va fer força bé, tot i que cal reconèixer que, de la llista de Ministres que passarà, és de les que pot venir amb la tranquil.litat i la seguretat que serà més aviat poc criticada. És evident que pocs països poden donar lliçons al Govern espanyol en temes d'Igualtat. Si bé en alguns debats a escala estatal sóc una mica crític, és evident que a escala europea, i tenint en compte com està el pati, hem de fer pinya aquelles i aquells qui defensem la Igualtat com a Política, amb majúscules.

Aído va parlar de la Directiva sobre Permís de Maternitat (estancada ara per què el PPE i ALDE la van tombar el passat mandat, i especialment per què, sobretot el PP, s'oposa a reconèixer el dret i l'obligació dels pares a assumir les seves obligacions en els primers dies de vida del nadó), de la Directiva sobre Igualtat de tracte (de la qual sóc ponent per al PE, i que es troba encallada al Consell per què alguns països, sobretot Alemanya, s'oposen a considerar perseguibles algunes discriminacions), de la necessitat d'acabar amb les diferències salarials entre Dones i Homes, de l'Observatori de Violència de Gènere, de la perspectiva de gènere en la gestió de la crisi, etc...

De fet, potser és en aquest darrer aspecte, la perspectiva de gènere en la gestió/sortida de la crisi, on vaig trobar a faltar propostes concretes. En tant que ponent de la Comissió de Drets de les Dones per a la qüestió, li vaig demanar de quina manera pensava la Presidència espanyola aportar aquesta perspectiva de gènere en la reactivació de l'economia tenint en compte que els sectors sobre els quals s'està volent fonamentar aquesta recuperació són, fonamentalment, masculinitzats. No vàrem concretar res. Confio que podrem fer-ho més endavant.

L'anècdota de la compareixença la va protagonitzar el seu col.lega de Grup, el diputat socialista belga Marc Tarabella, un dels pocs homes que forma part de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat. Malgrat que la Ministra va argumentar, crec que molt encertadament, el fet que els estereotips negatius continuen condicionant el progrés professional de les dones, el diputat Tarabella li va espetar, en l'encapçalament de la seva pregunta el següent: 'Fins avui pensava que la Bella de Càdiz (en referència a l'opereta de Francis López) era un personatge imaginari, però ara veig que existeix i, a més, se li pot fer preguntes'. El comentari, per molt que fos benintencionat, que no ho dubto, no va ser ben rebut per moltes i molts dels qui erem allà. Era, simplement, un comentari inadequat. La Ministra va tenir la cintura de referir-s'hi amb un: 'no aprofundiré en el seu comentari inicial, ho prendré com un compliment i prou'.

I és que, malauradament, em temo que el tema dels estereotips segueix essent la gran xacra a combatre, una altra prioritat per a la Presidència espanyola de la UE que haurà d'afrontar en la reunió prevista pel 31 de maig, a Madrid, precisament dedicada a l'eradicació dels estereotips negatius de dones que apareixen als mitjans de comunicació.

Segueixen les compareixences: avui amb Rubalcaba, Corbacho i Caamaño.

 

En el marc de la creixent i penso que justificada oposició que ha aixecat la proposta d'instal.lació d'un Magatzem Temporal Centralitzat (eufemisme que significa, de fet, cementiri nuclear) a Ascó, i més enllà de la decisió que acabin prenent demà a l'Ajuntament, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea en què l'insto a posicionar-se sobre aquesta mena d'instal.lacions.

Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea relativa a al Almacén Temporal Centralizado de residuos nucleares en España

Ascó (Tarragona) es una de las ciudades precandidatas a albergar un cementerio de residuos nucleares bajo la denominación de “Almacén Nuclear Centralizado”, al tener en su término municipal una central nuclear.

Dejando de lado el hecho que la apuesta por este tipo de instalaciones pone en duda la voluntad de avanzar hacia un modelo energético que permita excluir las nucleares, existe también una oposición local que merece ser tenida en cuenta.

Los municipios vecinos y los gobiernos supramunicipales y regionales han mostrado el desacuerdo con la instalación de la infraestructura en el municipio de Ascó, así como una buena parte de los vecinos de dicha localidad.

Los motivos para este desacuerdo son de diversa índole: en primer lugar hay motivos de salud, dado que no se han realizados estudios epidemiológicos desde hace más de 20 años sobre los efectos de los centros nucleares en la salud de las personas.

En segundo lugar, hay argumentos sobre la seguridad de las instalaciones, ya que la central de Ascó ha sufrido diversos accidentes en los últimos meses con la liberación de  partículas radioactivas y todavía sigue muy vivo el recuerdo del cierre de la central de Vandellós I, próxima a Ascó, por un grave accidente sucedido en 1989.

En cuanto a los argumentos socioeconómicos, cabe destacar que la comarca donde está ubicada Ascó, la Ribera d’Ebre, tiene casi un 17,4 % de personas viviendo bajo el umbral de la pobreza y tiene una de las rentas familiares disponibles más bajas de su comunidad. Su población se ha envejecido sensiblemente y por ejemplo, en el propio Ascó, de la localidad emigran cada año unos 18 residentes.

Es decir, el modelo de especialización nuclear no ha repercutido ni en un mejor bienestar ni en el desarrollo económico de la zona.

En relación a todo ello, ¿Tiene constancia la Comisión del debate sobre la construcción de un Almacén Temporal Centralizado para el almacenamiento de residuos nucleares en España? ¿Ha pedido, o piensa pedir, información detallada al respecto, para asegurar que el proyecto se presenta con arreglo a la legislación comunitaria? ¿Considera la Comisión que hay los estudios suficientes para considerar estos centros como seguros y no nocivos para la salud? ¿Qué opina la Comisión de la construcción de dichas infraestructuras sin el consenso territorial? ¿Qué opina la Comisión de que la nuclearización de un territorio suponga un empeoramiento de su situación socioeconómica?

 

 

 

Un dels temes que hauran de debatre a fons els Ministres de Justicia i Interior de la UE durant la Presidència espanyola serà la dels escàners corporals per als aeroports. Ja he expressat reiteradament la meva oposició a la mesura per quatre motius: és desproporcionada, genera molts dubtes en relació als impactes sobre la salut (veure per exemple nota de Miguel Jara, Los escáneres son peligrosos), si es fa de manera unilateral (només a alguns aeroports i a alguns països) genera una sensació d'inseguretat i discriminació més que no pas el contrari, i, finalment, suposa una nova mesura enutjosa, incòmoda i perillosament vulneradora de la privacitat.

La meva opinió, tanmateix, no és més que una opinió entre moltes d'altres, però en tant que coordinador del Grup Verds/ALE a la Comissió de Llibertats, Justicia i Interior del Parlament Europeu (LIBE) és el meu deure informar-me i fonamentar la meva postura escoltant les reflexions que facin la gent més coneixedora i experta en el tema que jo mateix.

Tres exemples, entre d'altres, els hem pogut llegir a la premsa ahir i avui. Si ahir era a El País (La seguridad al desnudo, d'Esther Mitjans Perelló (directora de l'Agència Catalana de Protecció de Dades) i Una dicotomía compatible, d'Enric R. Bartlett, professor de Dret Públic i degà de la Facultat de Dret d'Esade), avui era a La Vanguardia, amb Una verdadera seguridad aeroportuaria, d'E. N. Luttwak, expert del Centre d'Estudis Estratègics de Washington. Tots ells experts en els seus àmbits, i tots ells argumentant en una mateixa direcció: ara com ara, massa ombres, massa dubtes, massa incomoditats, massa incerteses, com per seguir endavant amb la proposta.

De moment, els dubtes inicialment exposats es van ratificant a mida que vaig llegint opinions i valoracions de gent que en sap molt més que jo. Així doncs, mantinc la meva postura.

Faig meves les paraules de Joan Herrera emplaçant totes les forces polítiques catalanes a fer un pronunciament contrari al cementiri nuclear a les Terres de l'Ebre. Trobo efectivament un disbarat i una irresponsabilitat que el territori més nuclearitzat de tot l'Estat espanyol pagui l'hipoteca d'aquesta infraestructura.

Aquí és on contatarem realment qui estima o no el país, qui creu o no en la seva gent, i qui confia o no en el seu futur.

Aquells que volen una opció de futur per al territori no es poden quedar de braços plegats davant del cementiri nuclear.

Sóc partidari de mantenir, no ja com a partit, sinó com a país i com a societat, més encara, com a Humanitat, una oposició ferma i inequívoca en contra a l’aposta de curta mirada i incalculables conseqüencies que significa l’aposta nuclear.

La falta de rigor de Rodríguez Zapatero en aquest tema és, també, reprobable, tal i com assenyalava Herrera desde Tarragona, perquè “vol instal.lar un cementiri nuclear sense saber quant de temps haurà de continuar acollint aquest tipus de residus ja que no existeix un calendari de tancament de les nuclears”.

En definitiva, trobo més que justificada la resposta social que estan donant diversos col.lectius oposant-se a la proposta.

Acabo de signar el Manifest a Favor de la Reserva de les Formigues. Ho he fet convençut, però preocupat alhora pel fet de veure com un debat que hauria de ser altament positiu, constructiu, il.lusionant, està derivant en un enfrontament, crec, que molt poc sà i, a llarg termini ho veurem, autodestructiu. Deixeu-me argumentar la meva postura, insisteixo, fermament favorable a la protecció.

No vull amagar, d'entrada, la meva condició de part directament afectada, en tant que practicant apassionat del submarinisme amb ampolla. De fet, és precisament en tant que submarinista he tingut accés a tota mena d'opinions en relació a les reserves marines: favorables i no favorables. Fa poc, en una immersió, el patró em deia. "Coi amb tanta reserva aviat no podrem fer res al mar". No em vaig amagar, i vaig dir allò que també vull afirmar aquí: 'Sóc un entusiasta de les reserves. Em fascina baixar, i gaudir de les meravelles submarines, i vull seguir-ho fent durant molt de temps, així com que els meus fills m'hi acompanyin quan en tinguin l'edat. Així doncs, prefereixo una bona immersió, amb un bon fons, que no pas cinc amb un fons erm, sense vida'.

En altres paraules, considero que adequadament dissenyades, ben gestionades, socialment acceptades i del tamany pertinent, suposen allò que Enric Sala anomena un compte d'estalvi (veure Per què costa tant protegir i tan poc destruir? (actualitzat el 9/1/09 amb entrevista a Enric Sala).

Sóc clarament dels que pensem que la conservació i el desenvolupament econòmic són conceptes que poden casar perfectament, sempre que es facin bé les coses, i es tinguin clares les prioritats. Cada cop mes, la millor, i sovint l'única, manera de promoure el desenvolupament econòmic d'una zona costera és aplicant mesures conservacionistes.

Las reserves marines són com comptes d'estalvi on dipositem un capital que no es toca i que es va incrementant amb interessos. L'alternativa, una costa i un mar sense reserves marines, és tenir un compte d'estalvi del qual anem traient diners, però no hi posem res.

Rebobinem una mica i fem-nos les preguntes adequades:

Primera: De qui és el mar? (segueix...)

En el marc de l’informe que estic preparant per al Parlament Europeu en relació a Crisi i Gènere, estic consultant una sèrie de documents que, per ells mateixos, em semblen prou importants. A hores d’ara no es tracta d’inventar res, em sembla, sinó de posar en pràctica moltes de les coses que nombrosos grups d’experts i expertes ja han proposat. Aquesta és la meva feina. Així doncs, en aquest procés, em sembla interessant compartir amb vosaltres algunes d’aquestes idees i publicacions, com les que podeu trobar, per exemple, al lloc web de Women Watch: Information and Resources on Gender Equality and Women Empowerment, vinculat a les Nacions Unides.

Considero particularment interessants les dues reflexions següents, les quals posen molt bé de manifest l'amplitud del problema:

"The financial crisis is expected to have serious, widespread impacts on the real economy and particularly on the lives of people already in poverty. Historically, economic recessions have placed a disproportionate burden on women. Women are more likely than men to be in vulnerable jobs, to be under-employed or without a job, to lack social protection, and to have limited access to and control over economic and financial resources. Policy responses to the financial crisis must take gender equality perspectives into account to ensure, for example, that women as well as men can benefit from employment creation and investments in social infrastructure.

Sha Zukang, Under-Secretary-General for Economic and Social Affairs

 

"The scale and impact of the current crisis is still largely unknown, but it is expected that women and girls in both developed and developing countries will be particularly affected by job cuts, lose of livelihoods, increased responsibilities in all spheres of their life, and an increased risk of societal and domestic violence. A systematic gender analysis of the current economic crisis is critical for developing viable solutions and upholding human rights standards."

Yakin Ertürk, UN Special Rapporteur on Violence against Women

En quant als textos de referència podeu trobar els següents: (segueix...)

Una de les meves responsabilitats al Parlament Europeu és el seguiment de les vulneracions de drets humans que tenen lloc al món, i fer-ne les denúncies, en forma de Resolució, pertinents. El sistema és el següent: primer els grups han d'acordar els tres temes d'Urgències a debtre (normalment els dijous de ple d'Estrasburg per la trada), i llavors cada grup fa una proposta de resolució que a continuació toca negociar amb els altres. De vegades s'arriva a un acord de compromís, i de vegades no. En un cas i altre cal votar, ja sigui la proposta conjunta, o les de cada grup.

Per altra banda, hi ha casos que segueixo de forma més específica. En tant que membre de la Delegació amb els països ASEAN, per exemple, un d'aquests casos és Filipines. La seva situació fa temps que reclama que no ens n'oblidem, les constants persecucions, i fins i tot assassinats, a determinats grups i defensors de drets humans, ens obliga a ser vigilants. Els darrers deu anys han desaparegut, almenys, 1000 persones implicades políticament en organitzacions socials o partits d'esquerres. Així doncs, s'imposava una resolució de denúncia, que adjunto, i que tocarà debatre i votar avui dijous. (segueix...)