El diputat d'ICV Joan Coscubiela ha acusat aquesta setmana al Govern d'aplicar una "austeritat que és suïcida mentre estan avalant una veritable estafa perpetrada per una casta de banquers sense escrúpols que estan enfonsant a famílies i a petites empreses". Així ho ha dit a la sessió de control al Govern, on ha preguntat a la vicepresidenta de l'Executiu, Soraya Sáenz de Santamaría, per el deteriorament que suposa per a la democràcia que es governi a força de decrets lleis "que atempten contra drets fonamentals com el treball, la negociació col·lectiva, la salut, l'educació, i, a més, vulneren competències autonòmiques".

En altres paraules: Coscubiela diu al Congrés allò que molta gent pensa, al carrer. I jo em pregunto: què passaria si els qui pensen així fossin majoria a les institucions? Perquè, és cert, les majories actuals són les que són, però no té per què ser així necessàriament. Vaja, penso jo. I és que si no ens limitem a pensar, sinó que a més usem totes les eines possibles per convertir aquest pensament en acció, també política i institucional, potser les dinàmiques serien una mica diferents. Pensem-hi, també, en això.

 

Tomorrow the season for the purseiners starts. In this bilingual videospeech (ENG, ESP) I explain why the report that we are gonna vote next week in Plenary, on the Bluefin tuna regulation measures, is so important. /

Mañana empieza la temporada para los cerqueros. En esta breve alocución de video bilingüe (ENG, ESP) explico porqué el informe que votaremos la semana próxima en el pleno de Estrasburgo, sobre el Atún Rojo, es tan importante. 

Hi ha evidències que, quan te les planten a la cara, són tan òbvies que no hi ha manera humana de fer veure que no les has entès. Just fa uns minuts he tingut ocasió de viure’n un nou exemple. Conjuntament amb GAIA (Global Alliance for Incinirator Alternatives) hem organitzat al Parlament Europeu una reunió en relació al tema ‘The EU Double Standards on Waste and Climate Policies’. Han intervingut Mariel Vilella i Dharmesh Shah (en nom de GAIA), Rebecca Kedari (en nom de les associacions de recicladors de base de la Índia), Damien Meadows (DG Clima), i diversos MEPs de diversos grups.

El missatge central ha quedat ben clar. Tal i com posa de manifest l’informe homònim, ens trobem immersos en una preocupant contradicció: la UE, a través de crèdits per a la captura de carboni, està finançant a països en desenvolupament (com la Índia o Brasil, entre d’altres) projectes municipals de gestió de residus (incineradores i abocadors) que a la UE serien, simplement, il·legals.

Aquesta conclusió es basa en una recerca en què s’han analitzat més de 300 projectes situats a 50 països. Malgrat que molts d’aquests projectes vulneren el principi de jerarquia en la gestió de recursos de la UE (establerta a Directiva Marc sobre Residus), la Directiva sobre Abocadors i la Directiva sobre Incineració, i a sobre emeten gasos efecte hivernacle i contaminants tòxics, el Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM) els atorga crèdits de carboni que després són venuts a empreses de la UE que es neguen a reduir les seves pròpies emissions.

La hipocresia global és, per tant, de dimensió colossal, però, com sempre, hi ha alguns països campions en exercir-la, entre els quals hi trobem el Regne Unit, França, Espanya i Països Baixos.

He escoltat atentament les explicacions dels diferents ponents, i m’he compromès a elevar el tema a les diferents instàncies europees (PE, CE i CL). Ras i curt: el sistema de comerç d'Emissions de la UE (EU ETS) ha d'aturar immediatament l'ús de crèdits de carboni de projectes d'eliminació de residus.

I és que hi ha coses que, certament, clamen al cel.

Aquesta és una de les mesures que es va votar ahir, al Comitè d'afers Econòmics del Parlament Europeu en el marc de l'informe legislatiu sobre la legislació europea bancària, relativa a nivells de capital i d'altres mesures prudencials (Directiva sobre requeriments de capital IV).

La nova directiva també demana als bancs que enforteixin la seva capital perquè siguin capaços de suportar les pèrdues i les prestacions amb una liquiditat adequada.

Els membres de Verds/ALE que van participar de la discusió i la votació van quedar força satisfets del resultat d'ambdues, tal i com expressa en Philippe Lambert, el portaveu per a les qüestions financeres del nostre grup, en la nota següent:

L'eurodiputat d'ICV registra una bateria de preguntes sobre la nacionalització de Bankia i demana transparència i processos judicials com a Islàndia

L'eurodiputat d'ICV i vicepresident del grup dels Verds/ALE, Raül Romeva, ha advertit avui que "destinar 10.000 milions d'euros de les arques públiques per salvar una entitat privada és un suïcidi per la ciutadania" i ha recordat el cas d'Irlanda, "abocada a un rescat i a un pla d'ajust europeu i del FMI" després de socialitzar les pèrdues dels bancs.  "Si no volem que a Espanya li passi el mateix i es vegi obligada a demanar ajuda internacional, la Comissió i el Banc Central Europeu haurien de ser els primers a evitar la nacionalització de Bankia i oferir una resposta europea, reconeixent la interdependència bancària i la necessitat d'avançar en la regulació europea bancària", ha remarcat l'eurodiputat ecosocialista.

Per això, Romeva ha registrat una bateria de preguntes a la Comissió europea per demanar si creu necessari investigar sobre el possible tràfic d'influències en la gestió de Bankia. "El que volem és que s'obrin processos transparents on se li expliqui a la ciutadania què ha passat i qui són els culpables d'especular", ha dit l'eurodiputat ecosocialista, a qui li agradaria veure "processos judicials com a Islàndia, on se sap què ha passat, i qui són els culpables d'especular i  perquè els bancs van fer fallida i el perquè no va funcionar la supervisió per part del Banc d'Espanya o l'executiu".

Romeva ha recordat que la Comissió anunciarà avui les seves recomanacions específiques per a Espanya dins el Semestre Europeu i la possibilitat que el Comissari Ollin Rhen anunciï la flexibilització del dèficit. "La Comissió arriba tard amb la proposta, però és hora que comencin a mirar la realitat: la recessió i la desocupació no es combaten amb més austeritat", ha declarat Romeva tot i que ha posat de manifest que "l'objectiu de dèficit del 4% per al 2013 no serà suficient si se segueixen socialitzant pèrdues, destruint l'estat del benestar i no aplicant polítiques de reactivació econòmica".

L’home s’esperava pacientment a la sala d’espera. Feia dies que li feia mal una cama, tossia sense parar, tenia migranyes, suava per les nits i li tremolava el pols. La seva dona prou que li deia que s´ho fes mirar, però ell estava sempre massa enfeinat. El negoci no li anava com abans. Maleïda crisi! No es podia permetre tancar un matí per anar al metge. Però aquell dia el dolor a la cama ja era insuportable. Va demanar al seu germà que li atengués la clientela per unes hores, a la botiga de queviures. No li agradava demanar-li favors perquè sabia que se’ls feia pagar amb interessos, però no tenia alternativa. Sobre la taula hi havia un diari del dia. Li va donar un cop d’ull ràpid. Com cada dia, des de feia un mes, només parlava de les eleccions que havien de tenir lloc aquell diumenge.  Va esbufegar. Merda de polítics! Tots són iguals! Prometen, prometen però no els importem una merda! Ho tenia decidit. No aniria a votar. Total, pel que serveix! Llavors la porta del Dr. Ramírez es va obrir, i una infermera va fer passar l’home. Un cop dins li va explicar tots els seus mals al metge. Ell se’l va escoltar, pacientment, mirant-lo als ulls. De tant en tant prenia notes en un paper. Li agradava tenir la història dels seus pacients. Era un bon professional. Feia aquella feina per vocació de servei, i li agradava. Darrerament, però, amb aquest coi de retallades els estaven collant massa. Només podien dedicar cinc minuts a cada pacient. I això els dies que anaven bé. En èpoques com aquella, amb tanta grip, el temps de visita es reduïa a tres minuts. Després d’auscultar-lo i de prendre-li la pressió, el metge va deduir que aquell home simplement patia estrès. Li va recomanar prendre’s les coses amb calma, una mica de repòs, i descansar. I ja està? Va dir l’home. No em dóna res, cap pastilla, cap xarop? Vostè és metge, no? Faci el favor de curar-me, que per això pago els meus impostos! El metge estava acostumat a aquella mena d’atacs de frustració. Va agafar el bloc de receptes i hi va escriure ‘paracetamol’. L’home va agafar la recepta i se’n va anar, renegant. Va sortir corrents de la consulta en direcció a la botiga. Havia de rellevar el seu germà, sinó aquell li cobraria el favor a preu d’or. Pel camí es va creuar amb un cartell del candidat conservador, el que repetia dia sí i dia també que el primer que faria si guanyava seria abaixar els impostos, que ja estava bé de pagar tant. Acabava de decidir-ho, votaria per aquell candidat. Sí senyor. Ja n’estava fart de pagar impostos. Aquell diumenge hi va haver eleccions. Va guanyar el candidat que l’home havia votat. Estava content. Almenys aquell sí que faria alguna cosa per ell: li abaixaria els impostos. Un mes després, aquell candidat, ara president, va enunciar que, degut a la crisi, calia que tothom s’estrenyés el cinturó, i que no n’hi havia prou amb retallar pressupostos per sanitat i educació, que malauradament també haurien d’apujar impostos. Merda de polítics! va pensar l’home. Tots són iguals! No penso votar mai més. 

Al Parlament Europeu hem votat avui una resolució que demana a l'Oficina Europea de Patents i la Comissió Europea que garanteixi la legislació europea que prohibeixi la concessió de patents sobre cultiu de plantes o animals.

Els eurodiputats ham enviat així un missatge clar a l'Oficina Europea de Patents en relació a la necessitat que respecti la legislació europea i que aturi la concessió de patents sobre formes de vida.

El creixent nombre de conflictes derivats de l’adjudicació de biopatents posa de manifest que l'OEP utilitza una interpretació massa àmplia del que pot ser patentat sota la directiva de biopatent de la Unió Europea i el Conveni sobre la Patent Europea. És cert que aquestes normes permeten patentar organismes modificats genèticament, però l'OEP va molt més enllà i emet patents sobra pràctiques d’alimentació convencional. A més, la legislació europea prohibeix la concessió de patents sobre els processos biològics i la OEP ha de respectar aquest aspecte. A la llarga, cal que l'Oficina Europea de patents se sotmeti al control democràtic i d’actuar d’acord amb les sentències del Tribunal Europeu de Justícia.

La concentració del patrimoni genètic i la seva propietat intel·lectual en mans d'un petit nombre d'empreses no té res a veure amb l'interès dels agricultors o el públic en general i la seguretat alimentària mundial. Les patents estratègiques només serveixen per reforçar els monopolis de mercat i obstaculitzar, en lloc a enfortir la innovació. En resum, els criadors i agricultors han de mantenir l'accés als recursos genètics sense traves ni controls que algunes multinacionals puguin imposar.

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman va presentar la seva proposta per a la creació d'una Europa organitzada, requisit indispensable per al manteniment de relacions pacífiques. La "Declaració Schuman" es considera el germen de la creació la Unió Europea i per això avui es commemora el Dia d'Europa.

Schuman deia: "Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt, es farà gràcies a realitzacions concretes, i a partir d’una solidaritat de fet". Des de 1950 la construcció europea ha avançat notablement, fins arribar a un punt d’inflexió crucial amb la introducció de l'euro. Però avui ens trobem en un perillós procés en què les accions concretes estan destruint la solidaritat de fet entre els estats. L'actuació des del primer rescat a Grècia, i la gestió de la crisi basada en la recepta incomprensible d'austeritat i reformes estructurals neoliberals, no deixen clara quina és la veritat solidaritat entre els estats membres.

L’Estat espanyol ha decidit celebrar sota el lema "Junts som més forts", una crida a la unitat que certament toca, en moments com l’actual, especialment de cara a la cimera extraordinària del Consell Europeu per parlar de Creixement el pròxim 23 de maig. És evident que Espanya i l'Eurozona necessiten d'una política fiscal expansiva per reactivar la seva economia, a més de resoldre d'una vegada per totes la crisi del sistema bancari.

Tanmateix, cal ser conscients que quan Draghi o Merkel parlen de creixement, parlen de reformes estructurals, i no necessàriament d'estímul fiscal o d'una política monetària més adequada a les necessitats de liquiditat de les economies del sud d'Europa. Per la seva banda, la Comissió s'atreveix a parlar de plans d'inversions europeus, d'ús dels fons de cohesió o altres vies, com el Banc d'Inversions Europeu, per invertir des d'Europa i seguir amb l'austeritat des dels Estats.

El dilema, doncs, és evident: quin és el tipus de creixement i de solidaritat que volem?

De fet, són els estats i les seves administracions les que fixen la política de salaris i els que han de garantir l'accés a drets fonamentals com l'educació i la sanitat. És a dir, si bé l'economia, de forma agregada, podria reactivar via inversions europees, està clar que si se segueix destruint a aquest ritme l'estat del benestar, el resultat és que els pobres a Europa seran encara més pobres.

Per tant, el pacte de creixement serà un pacte injust socialment si es mantenen els objectius d'austeritat a nivell estatal. Davant d’això, l'única manera d'aconseguir una sortida de la crisi econòmica solidària i justa és amb Banc Central Europeu que actuï com prestador d'última instància, que respongui a les necessitats d'una crisi bancària en un mercat integrat en l'eurozona i es permeti que la inversió europea es destinen al pagament de serveis bàsics com l'educació, la salut, la dependència, aquestes inversions socials que són el veritable capital humà d'Europa.

França i Grècia han reclamat que Europa canviï de rumb, aviat sabrem què li diu Alemanya a la seva Cancellera, i el 2014 hi haurà eleccions europees pròpiament dites, les del Parlament Europeu.

Sovint hi ha la temptació d’usar les eleccions al Parlament Europeu per tal de castigar una determinada idea d’Europa, condicionada, aquesta idea, per algunes decisions o actituds que, de fet, han pres alguns governs (digues-li Merkozy), el propi Consell o la Comissió Europea. El problema és que fent això es debilita precisament la institució que més i millor pot fer de contrapunt ciutadà a moltes d’aquestes decisions.

Quan vàrem elegir Martin Schulz President de l’Eurocambra per a la segona meitat del mandat europarlamentari, vaig ser conscient que s’obria una etapa transcendental, per al Parlament, esclar, però també per Europa com a projecte. Recentment ha visitat el nostre país, Catalunya, i ha deixat clares mostres d’aquesta voluntat, mostres que avui certifica amb un interessant article publicat a El País (l’adjunto més avall).

A Schulz, a qui sí vaig votar, a diferència del seu predecessor en el càrrec, Buzek, es va comprometre a plantar cara davant les altres dues institucions i a fer valer la veu de la ciutadania davant els governs dels Estats i la tecnocràcia política (nomenada per aquests mateixos governs). No oblidem un fet fonamental: el Parlament Europeu és l’única de les institucions europees directament elegida per la ciutadania, i és la que millor representa la diversitat d’opcions i ideologies polítiques existents a la Unió Europea.

Sí, ja sé que falta encara una mica de temps, però de fet no és tant. Seria bo que comencéssim a pensar sobre la importància d’Europa, com a via de sortida de la crisi, però també de la del Parlament Europeu, com a institució que més i millor representa la ciutadania en el complex entramat comunitari.

Dels quatre presidents del Parlament amb qui he treballat, Schulz és, de llarg, qui millor representa aquest paper que molta gent entenem que ha de tenir aquesta institució. I no és només per ser qui millor ha entès aspectes tan sensibles com la necessitat que el català sigui llengua habitual als plens, que també, sinó sobretot per què té la idea d’Europa que avui ens fa més falta que mai: la d'Europa com a resposta davant la paràlisi, el curtterminisme i l’egoisme estatalista dels governs actuals.

Les eleccions al Parlament Europeu de 2014 haurien de ser les de la revolució europeista i ciutadana. Esperem-ho. Abans, però, sabrem ja qui, i amb quines aliances, s’apropia del timó alemany, i, qui sap, potser també si a la Moncloa i la Generalitat hi ha alguna mena de moviment, cadira inclosa.

 

 

Es la hora del cambio en Europa, per Martin Schulz (per a El País, 8.5.2012)

El fin del directorio ‘Merkozy’ brinda una nueva oportunidad a la Unión Europea

Pocas veces ha sido tan amplio en todo el continente el eco de unas elecciones, como es el caso ahora con las elecciones presidenciales francesas. Pocas veces un cambio de liderazgo en uno de los Estados miembros de la UE ha creado expectativas de un verdadero cambio político. Es curioso ver cómo surgen de la crisis un nuevo demos europeo y un nuevo ámbito público. Los europeos son cada vez más conscientes de hasta qué punto son interdependientes. Bastan los desaciertos en un solo país para poner en peligro al conjunto de la economía europea, pero solo con el esfuerzo común de muchos Estados se pueden dar soluciones.

La victoria de François Hollande brinda una nueva oportunidad a la Unión Europea. Como ha dicho el nuevo presidente de la Republica francesa, en su discurso de la Bastilla, "somos un movimiento que se está levantando en toda Europa". El fin del directorio Merkozy debería enterrar el "solo austeridad", que está arruinando a las economías europeas y dividiendo a los países. Los principios políticos del nuevo presidente francés no deben alarmar a nadie, tampoco a los mercados financieros. Más bien debería ser lo contrario.

Los planes de Hollande para una iniciativa de crecimiento caen en tierra fértil, especialmente en el Parlamento Europeo, que ha reivindicado reiteradamente tales medidas. Me complace constatar que este mensaje está calando cada vez más en el discurso político. La Comisión Europea está elaborando un "pacto para el crecimiento" que los líderes de la Unión Europea debatirán en junio. En efecto, Europa necesita un plan para el crecimiento que ponga término al declive económico, al aumento del desempleo y al debilitamiento del sistema bancario.

Este pacto para el crecimiento puede ser financiado adecuadamente, ya sea mediante nuevas fuentes de ingresos, como el impuesto sobre las transacciones financieras, los bonos-proyecto destinados a inversiones en infraestructuras, o bien poniendo freno a la evasión y al fraude fiscal, eliminando los paraísos fiscales, así como mediante un uso más eficaz e inteligente de los fondos estructurales.

Un plan de crecimiento no significa imprimir dinero, sino cambiar las prioridades de inversión

Un nuevo plan de crecimiento no significa imprimir dinero. La disciplina fiscal sigue siendo esencial, como lo son profundas reformas estructurales. Una regulación más estricta debe desalentar la avaricia colectiva y eliminar los productos financieros irresponsables.

¿Qué hay que hacer? En primer lugar, se ha de dar prioridad a las inversiones con fines específicos. El Banco Europeo de Inversiones (BEI) es un buen vehículo para aumentar el gasto en grandes proyectos de infraestructura, por ejemplo en materia energética. Se puede dotar al BEI de muchos más recursos para impulsar sus programas de préstamo. La financiación de la inversión puede también provenir de los nuevos bonos-proyecto. A más largo plazo, se debería replantear la idea de los eurobonos.

Es fundamental encauzar los fondos estructurales de la UE hacia la investigación, porque el gasto en investigación y desarrollo es alarmantemente bajo en comparación con el de nuestros socios internacionales. La reforma de la Política Agrícola Común (PAC) no debe ser tampoco un tabú. No asegura la sostenibilidad de la agricultura ni tampoco rentas decentes para todos los agricultores. Sin duda alguna, nos esperan negociaciones muy duras, entre otros, también con el nuevo presidente francés.

En segundo lugar, como lo ha repetido Hollande, la situación de los jóvenes debe constituir una prioridad absoluta. La tasa de desempleo en la zona euro se ha situado en un 10,9 %, su nivel más alto desde la introducción de la moneda común. En España, la tasa de desempleo juvenil ha sobrepasado el 50 %, y en otros muchos países los jóvenes están pagando un precio desproporcionadamente alto por la recesión. Nos arriesgamos a forjar una generación perdida, lo que podría destruir el tejido social de Europa y su estabilidad. Los jóvenes no son responsables de la crisis, pero tendrán que cargar con todo su peso. El dinero que se invierta en financiar la formación profesional, mejorar las posibilidades de educación y, lo que es aún más decisivo, ofrecer incentivos a los empresarios para que empleen a jóvenes, será una inversión de futuro.

El Banco Central Europeo (BCE) ha ofrecido préstamos a los bancos, a un tipo de interés favorable. Este dinero debería prestarse, a su vez, a las pequeñas y medianas empresas, que representan la savia misma de la economía de Europa. La UE necesita también iniciativas comunes encaminadas a erradicar la evasión fiscal y los paraísos fiscales y que sustituyan a los acuerdos bilaterales fragmentarios. El fraude fiscal es un delito que socava los cimientos de una sociedad justa.

En tercer lugar, los Estados miembros no deberían recortar el presupuesto de la UE de forma indiscriminada durante las negociaciones sobre las perspectivas financieras para el período 2014-2020, en aras de unos beneficios a corto plazo mal entendidos y populistas. Si pretendemos tomarnos en serio el plan para el crecimiento, tendremos que poner los medios necesarios para llevarlo a cabo. El presupuesto de la UE es un vehículo para la inversión que impulsa el crecimiento económico y crea empleo; financia redes de transporte y energía de crucial importancia; fomenta la innovación, la investigación y el desarrollo. El presupuesto de la UE actúa como palanca que reactiva la inversión y hace posibles las economías de escala, y todo ello sin poder ser deficitario.

Europa todavía puede salir fortalecida de las actuales adversidades económicas. El euro es un proyecto que aspira a unir a los pueblos de Europa. El egoísmo de algunos Estados miembros, la incompetencia de algunos dirigentes y las torpezas de comunicación están convirtiendo el euro en un símbolo de la división. Necesitamos solidaridad, responsabilidad, imaginación, capacidad de liderazgo y, por encima de todo, unidad. Seamos optimistas, no es demasiado tarde. Europa está, por fin, cambiando de rumbo.

Martin Schulz es presidente del Parlamento Europeo.

 

En plena promoció del ‘Sayonara Sushi’ em vaig creuar a Catalunya Ràdio amb un bon amic, n’Adrià Bas. Duia una caixa. En broma, li vaig demanar si ell també estava promocionant un llibre, i em va respondre que, de fet, sí, tot i que no era seu, sinó d’una amiga, la Marina Martori. Va obrir la caixa i dins hi va aparèixer una dona nua, mig enterrada sota la sorra. Semblava morta, i no se li veien les mans. El blanc del títol, ‘Dones salvatges’, destacava sobre la sorra negra, i dues taques de color violeta, que servien de llençol per acollir respectivament el nom l’autora i l’editorial (Marcòlic), completaven aquell complex quadrat femení format per: una foto, una autora, un títol i un color. Tot plegat inquietant, i a la vegada seductor.

Ja l’havia vista abans, aquesta portada, en alguna llibreria, i vaig recordar que ja llavors m’havia enganxat.

L’Adrià es va sorprendre quan li ho vaig dir, i encara més quan vaig afegir que el tenia a la meva llista particular de llibres per adquirir per Sant Jordi. Llavors, la sorpresa va ser meva quan me’n va regalar un exemplar.

Sorprès l’Adrià, primer, i sorprès jo, després, vàrem decidir que això no ho podíem deixar així, de manera que vàrem telefonar la Marina per tal de convertir-la en el tercer vèrtex d’un peculiar triangle sorprenent. I ho vàrem aconseguir: no s’esperava, lògicament, que la truqués jo.

Tan singular situació només podia desembocar en un doble compromís: llegir el llibre, primer, i comentar-lo, després.

La primera part l’acabo de complir en el vol que m’ha dut aquesta tarda fins a Brussel.les. La segona són aquestes ratlles, que no vull acabar sense resumir, en una valoració del tot personal i intransferible, les emocions que m'ha produit aquesta lectura: ‘Dones salvatges’ és una obra coral, on múltiples veus, majoritàriament de dones, conformen una realitat a mig camí entre el misteri policial, la mitologia i la seducció. Un ritme trepidant i un redactat àgil faciliten la navegació per les ments, a vegades confoses i d’altres sorprenentment clarividents, de la multitud de personatges que transiten per l’obra. Massa personatges? És possible que en algun moment ho sembli, tot i que tard o d’hora tots hi acaben trobant el seu espai. I, per damunt de tot, un clam a la llibertat. Que de quina mena de llibertat parlo? Despulleu-vos, endinseu-vos en el peculiar mar que descriu la Marina, i descobriu-ho, sense por. Jo ho he fet, i me n'he amarat.

I aquest matí, amb la colla del 'Tot és molt confús', de Catalunya Ràdio, hem parlat de gairebé tot: d'Europa, del Parlament, de Sarkozy, d'Hollande, de Sayonara Sushi, del mar, de Cousteau, de tonyina, ... ah sí, i de iogurts.

Començar a escoltar discursos esperançadors com el de ahir a la nit d'Hollande és d'agrair. La governança econòmica europea de Merkozy ha acabat gràcies al vot ecologista, progressista i d'esquerra dels i les franceses. Ara veurem si passem a una Merkollande o si Hollande és capaç d'entendre que necessita crear aliances socials a Europa i que la sortida a la crisi passa per una Europa democràtica, no només entre França i Alemanya.

La majoria de la població a Grècia també és progressista i està en contra de la política neoliberal imposada per la Troika. Syriza és la major expressió d'aquest sentiment: la sortida a la crisi són les polítiques d'esquerres. El Parlament Grec entra en un procés de negociació interessant que tindrà els seus efectes en la política europea, però el que serà inacceptable és que la Troika segueixi imposant les seves condicions davant la voluntat popular grega.

Un possible govern de Verds i Socialdemòcrates amb el suport de la minoria danesa a la regió de Schleswig-Holstein a Alemanya és un ram de flors més al funeral de Merkozy. De fet, avui comença un procés de replantejament de l'acord per l'austeritat i l'aposta pel creixement. Però vull deixar clar que no acceptarem el pacte de disciplina fiscal a canvi d'inversions en infraestructures insostenibles. El creixement econòmic basat en la destrucció de l'estat del benestar i l'increment de les desigualtats és inacceptable. Espero que quan Hollande parla de creixement comparteixi aquesta idea i entengui que el que necessitem és un creixement amb justícia ecològica i social, garantint la despesa públics en sectors bàsics com l'educació i la sanitat.

Finalment, volem recordar-li al Sr Rajoy que les seves retallades són incompatibles amb el suposat creixement i que les polítiques d'ajust. Rajoy i Mas estan aplicant l'agenda del "consens de Brussel·les" quan la majoria social a Catalunya i a l’Estat espanyol estan en carrer demanant altres polítiques. Rajoy es vol entendre amb Hollande, nosaltres li demanem que s'entengui primer amb les persones que surten cada dia al carrer contra les seves retallades.

 

NOTA en CAST.

Elecciones en Francia, Grecia y Schleswig-Holstein

Au revoir Merkozy! Bienvenue l'Europe? Espérons

Los comicios electorales de ayer en Francia, Grecia y Schleswig-Holstein son un punto de inflexión en la deriva hacia la derecha en Europa. En este sentido, el Eurodiputado de Iniciativa per Catalunya Verds y Vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva dijo:

"Comenzar a escuchar discursos esperanzadores como el de anoche de Hollande es de agradecer. La gobernanza económica europea de Merkozy ha terminado gracias al voto ecologista, progresista y de izquierda de los y las francesas. Ahora veremos si pasamos a una Merkollande o si Hollande es capaz de entender que necesita crear alianzas sociales en Europa y que la salida a la crisis pasa por una Europa democrática, no solo entre Francia y Alemania."

"La mayoría de la población en Grecia también es progresista y está en contra de la política neoliberal impuesta por la Troika. Syriza es la mayor expresión de este sentimiento: la salida a la crisis son las políticas de izquierda. El Parlamento Griego entra en un proceso de negociación interesante que tendrá sus efectos en la política europea, pero lo que será inaceptable es que la Troika siga imponiendo sus condiciones frente a la voluntad popular griega."
 

"Un posible gobierno de Verdes y Socialdemócratas con el apoyo de la minoría danesa en la región de Schleswig-Holstein en Alemania es un ramo de flores más en el funeral de Merkozy. De hecho, hoy empieza un proceso de replantiamento del acuerdo por la austeridad y la apuesta por el crecimiento. Pero quiero dejar claro que no vamos a aceptar el pacto de disciplina fiscal a cambio de inversiones en infraestructuras insostenibles. El crecimiento económico basado en la destrucción del estado del bienestar y el incremento de las desigualdades es inaceptable. Espero que cuando Hollande habla de crecimiento comparta esta idea y entienda que lo que necesitamos es un crecimiento con justicia ecológica y social, garantizando el gasto públicos en sectores básicos como la educación y la sanidad"

"Por último, queremos recordarle al Sr. Rajoy que sus recortes son incompatibles con el supuesto crecimiento y que las políticas de ajuste. Rajoy y Mas están aplicando la agenda del "consenso de Bruselas" cuando la mayoría social en Catalunya y en España están en la calle pidiendo otras políticas. Rajoy quiere entenderse con Hollande, nosotros le pedimos que se entienda primero con las personas que salen cada día a la calle contra sus recortes".

Aquest matí m'he estirat al divan de la Sílvia Cóppulo, a 'El Suplement' de Catalunya Ràdio, i ens hem deixat anar:

Escric des de l'hotel, a les 00.12 (fa només uns minuts que el darrer bri de llum ha desaparegut darrera el volcà Snaefellsjökull, malgrat l'hora que és), al final d'un dia llarg i carregat de reunions. Sóc a Islàndia, concretament a Reykiavik, amb una delegació del Parlament Europeu.

Demà ja tornem (en el meu cas a Catalunya). Haurà estat una visita curta, ràpida i intensa, i tot i això força il·lustrativa.

Durant dos dies hem pogut parlar amb sectors molt diversos de la societat civil, política i econòmica islandesa. Hem conegut com estan afrontant la sortida de la crisi econòmico-financera, què han après des que els famosos buykings (anys enrere tan populars i avui a la presó) es van vendre mig país i el van dur gairebé a la fallida, què esperen de les negociacions amb la UE de cara a una eventual futura adhesió (que, després del que hem escoltat, crec que encara queda lluny, molt lluny), i què en podem esperar nosaltres de la seva experiència.

Preparant la visita vaig llegir l’assaig Islandia: revolución bajo el volcàn, de Xavier Moret, una excel·lent manera de conèixer la idiosincràsia d’aquest país, i el tarannà de la seva gent. He pogut constatar l’encert de moltes de les reflexions que l’autor evoca en el llibre, i les complemento amb les meves. Seria pretensiós per part meva creure que una visita de dos dies, per intensos que aquests hagin estat, em permetrà conèixer el país, però confesso que ha estat un bon tast per descobrir com, també en política, es poden fer algunes coses de manera diferent a com estem acostumats.

Malgrat que les discussions han acabat girant sobretot al voltant dels afers de pesca, el sector econòmicament mes important del país-illa, i d’aspectes com la guerra del verat, les concessions transferibles, la gestió de les pesqueries, la reforma de la PCP, la caça comercial de balenes, etc (la seva postura és clara: la pesca és el principal sector econòmic, responsable del 12% del PIB, i no acceptaran perdre'n el control, almenys pel què fa a les seves aigües territorials)... també n’hem afrontat d’altres com el paper de les institucions, la reforma de la Constitució, el futur de la política islandesa, ...

Conclusió preliminar? No tenen cap pressa per entrar a la UE. Dels principals partits, només els socialdemòcrates estan a favor de negociar amb voluntat d’entrar, els altres (inclòs el moviment roig-verd) estan dividits, amb una lleugera tendència en contra (un cop més, la pesca, i el risc a perdre'n la sobirania, és el principal element dissuasiu). No obstant, no és que tinguin res en contra la UE com a tal, de fet n'estan molt agraïts per com els ha ajudat en el context de la crisi, simplement passa que no volen formar part d’un club que els obligaria a modificar aspectes substancials de la seva política pesquera. Alguns, fins i tot, han apuntat la possibilitat que, si poguessin tenir l'Euro sense ser part de la UE, ja els estaria la mar de bé.

Al llarg de les nombroses reunions m’ha quedat clara una cosa: Islàndia és diferent, especial, singular, en moltes coses. Farem bé a fixar-nos-hi, i aprendre’n de moltes d’elles (d’altres no cal, per exemple el sistema de quotes transferibles de pesca, que de fet fins i tot ells mateixos estan corregint). Demà continuem, amb l’entrevista amb el Ministre d’Afers Exteriors, i tornarem cap a casa.

Haurà estat una visita llampec, però haurà servit per posar de manifest que, de vegades, les millors lliçons les trobem abans en les petites realitats amb vocació comunal que en els grans imperis.

 

La cerimònia, i la festa posterior, va posar la cirereta a quatre dies en què la convivència familiar va deixar també espai per a la reflexió i la reivindicació.

No oblidem que, si bé avui és possible (malgrat a algú encara li pesi) que dos homes o dues dones decideixin lliurement contraure matrimoni a casa nostra, aquest no és encara un fet ‘normalitzat’ arreu d’Europa, fins i tot a països que, per a d’altres coses, considerem molt més avançats.

Així mateix, que ningú pensi que la batalla està definitivament guanyada, aquí. Ni de bon tros. Tot el que s’ha fet, es pot desfer en un tres i no res, si no vigilem, i per això és tant important recordar(nos), que encara queda molta feina a fer en el marc de la lluita pro-drets de les persones LGBT, aquí, a la resta d’Europa, i per descomptat arreu del món, on encara hi ha països on fer allò que avui han fet desenes de parelles de dones i d’homes a Lloret de mar –és a dir, fer-se un petó en públic- està perseguit i penat fins i tot amb la pena de mort.

La Comissió ECON (afers econòmics) del PE ha votat avui a favor d’introduir una taxa a les transferències financeres. Aquesta ha estat una de les demandes històriques dels Verds en general, i d’ICV en particular. No obstant, tal i com molt bé explica en Pascal Canfin, el nostre portaveu (de Verds/ALE) a la Comissió ECON, no tot són flors i violes amb la mesura:

 

ENGL

Financial transaction tax

EP vote marks step forward for EU FTT but pension fund exemptions unnecessary

 

The European Parliament economic affairs committee today voted in favour of proposals from the European Commission to introduce an EU financial transactions tax. The Greens have long supported the introduction of an FTT with the broadest possible scope and generally welcomed the vote, although regretted proposals to exempt pension funds. After the vote, Green finance spokesperson Pascal Canfin said:

"Today's vote is another important landmark on the long road towards the introduction of a financial transaction tax. The Greens have long advocated an FTT both to help curb risky financial speculation and generate much-needed revenue for under-pressure exchequers (such as for development or climate aid, or as part as an EU system of own resources).

"Ideally, the FTT should apply in the EU as a whole but there is need to push forward with the proposals a swiftly as possible via enhanced cooperation with the widest possible group of EU members. Today's vote should be seen as an endorsement to this end. However, the Greens believe exempting pension funds from the FTT is not the right approach to take."

FRA

Taxe sur les transactions financières 

Le Parlement européen soutient le projet de la Commission

 

La commission des Affaires économiques et monétaires du Parlement européen a voté cette après-midi en faveur du rapport Podimata pour la mise en place d'une taxe sur les transactions financières au niveau européen. Ce vote marque le soutien fort du Parlement au projet de directive présenté en septembre dernier par la Commission européenne.

 

Pascal Canfin, député européen Europe-Ecologie-Verts a déclaré à l'issue du vote :

 

"Ce vote est un camouflet pour la mini-taxe Sarkozy. Le Parlement a par son vote clairement rejeté le principe d'une taxe réduite à peau de chagrin qui ne rapporterait que quelques centaines de millions d'euros. Le vote de la commission des affaires économiques et monétaires du Parlement européen marque un soutien fort à la proposition originale de la Commission européenne d'une taxe sur les transactions financières large, qui permettrait de collecter  55 milliards d'euros de ressources fiscales supplémentaires au niveau européen. Alors que les pays européens font face à des déficits importants, ces 55 milliards permettraient de financer à la fois le budget européen et les budgets nationaux. Le Parlement a aussi rappelé que ces ressources supplémentaires devaient permettre de financer les engagements européens en matière d'aide au développement et de lutte contre le changement climatique."

"Le groupe de Verts se félicite que le Parlement ait étendu le champ d'application de la taxe afin d'empêcher toute possibilité de contournement. Le principe de résidence a été complété par un principe d'émission - les produits émis dans un pays soumis à la taxe seront taxés quel que soit le lieu où ils sont échangés et un principe de propriété c'est à dire la non-reconnaissance juridique des contrats dérivés qui n'auraient pas été soumis à la taxe. Il regrette cependant que le Parlement ait accordé une exemption aux fonds de pension. Cette exemption est un mauvais signal d'autant plus que ces fonds qui sont des investisseurs de long terme sont touchés de manière marginale par la taxe qui pénalise essentiellement les acteurs de court-terme."