Els dies i les dones

Transcric de manera íntegra un article del Gerard Gort publicat al Punt sobre teatre i política cultural a Reus. Agraït, Gerard, per la part que em toca!

"El David Figueres i l’Eva Roig estrenaven fa poc a Barcelona La presó on vivim. El Gerard Domènech i el polifacètic Xavi Macaya estan en cartellera al Teatreneu amb el muntatge Cheek to Cheek. I la també reusenca Gina Llauradó ha estat seleccionada per formar part de l’elenc de Mamma Mia, on comparteix repartiment amb actrius consagrades com la Nina i la Roser Batalla. Són notícies modestes però que constaten que no només des del CAER es projecte el teatre reusenc. El CAER tindrà finalment Cèsar Compte de gerent, el nomenament del qual posa punt final a mesos de rumors que han generat tot tipus de lectures, sobretot polítiques (fins i tot en clau interna de partit) i coincideix amb el retorn de Pilar Llauradó a l’IMAC. Acabat el serial toca que tots plegats es posin les piles per fer rutllar la nova estructura organitzativa; no fos cas que els nous centres d’arts escèniques de Terrassa i Girona-Salt, com ja ens ha passat amb l’aeroport, acabin fent-ho molt millor que nosaltres, malgrat que aquestes poblacions no tinguin la tradició teatral de Reus. Algunes decisions recents no inviten precisament a l’optimisme: la comissió artística del Bartrina ha baixat, i, molt, el nivell dels seus components. Vist com van les coses s’enyora l’Alfred Fort, un actiu insubstituïble, que sàviament va marxar per assumir compromisos molt més engrescadors. L’ensorrament de les escales de la Casa Rull podria ser premonitori de moltes coses."

Gerard Gort

(foto: teatre Bartrina de Reus)

Diumenge tornava a Barcelona des de Reus amb tren. El trajecte que normalment es fa en una hora i mitja, es va fer en un parell d’hores. Se’ns informà per megafonia del retard. El tren de les vuit del vespre és el que agafa més gent. La majoria estudiants universitaris del Camp que tornen a Barcelona. En sentir-se l’anunci, l’esclat d’indignació va ser general. No crec que fos una expressió de sorpresa, més aviat fou un "… i què més!" que passava a engreixar el llarg memorial de greuges que els senyors ferroviaris han sembrat entre els usuaris del seu servei per aquestes contrades.

La fallada a Bellvitge només és la punta d’un iceberg. Qui és creu que en una setmana ho tindran enllestit?. Veient les cares dels soferts viatgers, ahir, per la televisió, n’hi havia per fer complir les paraules de Josep Maria Terricabras en l’acte al Palau de Sant Jordi: allò de l’esgotament de la paciència democràtica. Un gran eufemisme per acabar amb la sistemàtica manca d’escrúpols per dotar a tot Catalunya d’una xarxa de trens com déu mana.

El ferrocarril ha estat de sempre un element de vertebració importantíssim. A Barcelona he agafat moltíssimes vegades els Ferrocarrils de la Generalitat per anar a Terrassa, Sabadell o Sant Cugat. Sempre han sortit a l’hora que anunciaven les pantalletes, amb la freqüència correcte i sense parades ni dilacions. A més, crec que ha sabut ser una eina de connexió entre aquestes ciutats i Barcelona afaiçonant allò tan bonic de la Catalunya Ciutat que trontolla del tot així que s’allunya de la comtal.

Amuntegaments als vagons per anar cap a Barcelona on es pot arribar a seure per terra -el mateix d’anada molts divendres-, falta d’aires condicionats i calefaccions, revisors maleducats incapaços de parlar altra cosa que no sigui el castellà i retards generalitzats de com a mínim cinc minuts, estan a l’ordre del dia.

El pitjor de tot és aquesta impossibilitat per pensar que les coses no poden anar millor. Que és un mal endèmic d’un Estat que és vol modern incapaç de donar un servei que veritablement permeti una interconnexió entre el país. Saber que és impossible arribar a l’hora o conformar-se a haver de seure pels passadissos, és una arma de submissió importantíssima que condemna a les comarques allunyades de l’àrea d’influència de Barcelona, a l’ostracisme i la impossibilitat d’avançar.

Què els diguin què en pensen a Móra, Falset, Riba-roja o Picamoixons del TGV…

Feu la prova. Busqueu el rellotge calculadora que us van regalar per la primera comunió amb la pantalla en blanc, també el de l’avi que no va anar a Cuba. Afegiu-hi una parell de forquilles i una cullera. Poseu-ho tot plegat, ben junt, davant la pantalla de l’ordinador.

Ara cliqueu aquí i espereu deu o quinze minuts. Ja està?. Mireu-vos tot el parament. Us adoneu que ja podeu fer sumes i restes, que se sent un tic-tac narcotitzant i que les forquilles i la cullera estan completament doblegades? Efectivament, la mirada maragdada, penetrant, del Saül Gordillo, causa aquests estralls!!!

Fonts que ha consultat aquest bloc i que no podem revelar, han verificat que existeixen diverses investigacions en marxa per comprovar si el Saül és d’aquest planeta o no. Un home que escriu llibres, que dirigeix una agència de notícies, que penja una, dues, a vegades fins a tres apunts diaris al seu bloc, que crea portals de blocs polítics, que… Uff!

Amb tot, aquest desfici obrer, no ha estat el principal detonant d’afirmar el què afirmem. Allò que el delatà de manera instantània no fou aquesta frenètica capacitat de fer feina, no, el fet realment alienígena, és que tot ho faci gastant el més estricte respecte, fonamentant les opinions i prenent partit fins on l’objectivitat periodística ho permet. Un extraterrestre de dalt a baix, vaja.

Aquest capvespre m’he apropat a la sèu d’Òmnium Cultural a Barcelona en la presentació a la comtal del llibre Nació.cat, escrit pel protagonista d’aquest apunt d’ara. Volia constatar tot allò que només eren conjectures. L’èxit del .cat, ha estat una fita per aquest país pendent de ser normal, però també que els blocaires de la catosfera, puguem gaudir de representants tan eficients que es prenen això de teclejar en aquests caixons digitals amb rigor i professional i que en fan bandera a les primeres de canvi.

Hem d’afirmar que sens dubte assolir el domini nostrat ha estat una victòria sense precedents però també toca treure’ns el barret per aquells que prestigien aquesta terminació gatuna amb una mirada lúcida que posi a l’hora els rellotges que han de fer-nos saltar la il·lusió per tanta feina com queda per fer, els d’aquells que portaven els qui un dia deien l’hora sense passar per Madrid; algú capaç d’almenys intentar doblegar aquells que no s’atenen a raons.

En referència a tot això de la crema de fotografies dels Borbons, em sembla que l’Audiènsia Nazional no és tan ruc com ens pensem. En tot cas sap per on ha d’apretar-nos allò que no sona perquè contribuïm a què el despropòsit s’infli i s’infli. Sempre m’ha preocupat aquesta vasquitis que una part de l’independentisme català ha patit.

Aquesta necessitat d’anar sempre amb la bel·ligerància a la boca, de desfer més que de fer, sempre preparat per caure de quatre grapes a les provocacions més desmanegades, auto-alimenta un univers endogàmic moltes vegades incapaç d’anar més enllà de la pròpia autocomplaença. Hom tem que el dia que aquest país sigui independent, molts segueixin amb la mateixa inèrcia només que canviant els enemics ancestrals pels qui segons ells no fan les coses com s’haurien de fer.

Això no vol dir que haguem de restar immòbils davant les agressions diàries, però la tendència generalitzada a veure desfilar les hosts habituals, amb els crits habituals, comença a ser una pantomima allunyada de conformar un discurs que veritablement engresqui i convenci als qui encara dubten de si això de la independència, això del sobiranisme, val la pena d’escoltar o no.

L’altre dia en Saül Gordillo citava paraules de Ramon Tremosa: "la independència l’aconseguiran senyors amb corbata". Amb subtilitat, aprenent a navegar per les aigües polítiques, sabent pitjar els ressorts necessaris i  cercant les millors aliances; essent sigilosos, amatents, astuts, defugint del tot qualsevol pathos. Recomano la lectura de Nacio.cat. Em sembla un exemple palmari de que no sempre els catalans l’errem, que de vegades sabem fer les coses com Déu mana i que és aquest l’exemple a seguir en el futur.

Es veu que ara mateix no ets ningú si no estàs pendent les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, de si una de les concursants d’això del Gran Hermanu, finalment és desemmascarada o no.

Es veu que hi han deixat anar, entre la tropa de capsigranys, una noia que no és una noia sinó que és un noi, però això allà a Guadalix de la Sierra no ho saben. La nena en qüestió, divuit anyets de mosso desatrapada en un cos de mossa descarada com ella sola, va inflamant els ànims de tots els mascles de la ratera a base de posar-s’hi bé. Per reblar el clau de l’ambigüitat, me li posaren Amor al tresoret.

Els homes de la casa no se’n saben avenir. Si no s’atura, la tal Amor, un dia algú farà un disbarat  i tot després seran plors. No es pot anar per la vida dient una cosa que no ets. Mostrant una cosa que no tens. Però això a l’Amor no sembla importar-li. Ella/Ell va a la seva. El seu cosset descregut va passejant els seus encants una mica escairats, ja us ho diré, com qui no vol la cosa. Ara parla amb un, ara parla amb l’altre. Li agrada que se la mirin, que li diguin coses. Que estiguin pendent d’ella, vaja. Els productors i els guionistes ja es freguen les mans: esperen que un pollastre o altre, amb el poc suc habitual que gasten més amunt de les espatlles, caigui en la trampa de l’Amor i s’endugui una sorpresa.

Sempre n’hi ha hagut de gent que llençava al vent propostes que per ara, malgrat l’aparent solemnitat endegada, també poden ser que venguin una cosa per una altra. De moment no fer calendaris, apropar-nos a aquestes propostes encara virtuals, palpant amb insistència, comprovant que això ara tenim entre les mans, és veritablement el què ens pensàvem, no una altra cosa. No gaire lluny n’hi ha que ja s’hi han posat sense vedetismes ni necessitat d’encendre al personal en va.

La versió de l’himne nacional de Catalunya, Els segadors, tal i com la coneixem avui en dia, és obra de Francesc Alió que hi posà música el 1832 amb lletra d’Emili Guanyavents del 1899.

Sembla que l’himne vindria d’una cançó popular que es cantà al segle XVII i que sorgí a rel de la Guerra dels Segadors. Manuel Milà i Fontanals, el 1853, en va transcriure un romanç que podria ser l’origen de la lletra.

Als anys setanta del segle XX, Ramon Subirachs, n’enregistrà una versió antiga que podeu escoltar en aquest vídeo.

Bona Diada a tothom!

A la Maria de la Convergència no li agrada veure els polítics dir-se el nom del porc en públic. Des de petita li ensenyaren que els draps bruts es renten a casa. Què no li poden donar un ministeri al Duran perquè estigui calladet? O millor encara, per què no li fan un ministeri a mida?

 La Maria de la Convergència es va emocionar amb la jugada del Mas amb l’Estatut, però amb el temps, el Mas ha perdut pistonada. No sap per on va. El veu més com un firaire que ha recollit el poc que quedava, que no pas un polític de veritat. Massa somriure, massa pentinat. Refundar el catalanisme? Que es deixin de punyetes! Tornar a guanyar és el que han de fer. Llavors sí que les coses rutllaven.

Damunt la televisió, la Maria de la Convergència veu la fotografia del seu marit i ella amb el president Pujol al Pedraforca. Té un dit de pols. Normalment hi passava la camussa cada dia però després de les declaracions de l’altre dia… El President, el Nostre, el de Debò, el Molt Honorable, incitant a la Caleborroca! Com ens hem de veure, Verge Santa!

Avui ha trucat al gran. Ara s’ha asserenat, però quan era jovenet, l’havien hagut de treure de més d’un calabós: que si pedrades a la Guàrdia Civil, que si manifestacions que acabaven en punxa… "Nen, això que en diuen sobiranisme, és el mateix que allò de la independència que cridàveu tu i els teus amics peluts?", l’hi ha preguntat.

 El gran (hipotecat, enfillat, ajuntat, desajuntat i tornat a ajuntar) li diu que sí però no, mama. La Maria de la Convergència no entén res, pregunta si aquest cap de setmana tampoc podrà veure als seus néts i s’oblida a propòsit de preguntar per la seva estimadíssima nora.

… ah, no, no, escolti: jo sóc de Ferrari de tota la vida!

La noia amb accent sud-americà em truca a la tarda. Em pregunta si he fet la compra d’un llibre per internet. Contesto que sí. Vol verificar les dades amb què m’he inscrit com a usuari del servei, n’hi ha alguna que li sembla incorrecta. Ja sé per on poden anar els trets, però no dic res.

Comença a llegir-me el meu nom, els cognoms i el telèfon. Tot perfecte. La direcció postal també està bé, la meva edat, el meu estat civil i el meu document d’identitat. Quan arribem a la població la noia titubeja. No sap per on atacar-me. "¿Usted…. usted vive en Barcelona, verdad?" jo contesto afirmativament. "Es que el país que ha puesto a continuación me parece que es incorrecto. ¿Quiere usted que lo rectifiquemos?"

Fa temps que alhora d’inscriure’m en aquest tipus de serveis, al no trobar al desplegable corresponent el meu país, prefereixo posar-ne qualsevol altre. Així, Barcelona, pot ser a Guatemala, Nova Zelanda o als Emirats Àrabs. Fins ara no havia tingut mai cap problema.  Jo li pregunto si això si afectarà l’enviament del llibre. "Para nada, caballero" llavors li dic que m’està bé el què hi posa.

Espero que la noia, com a bona tele-operadora, doni per acabada la trucada agraint-me l’atenció, però no ho fa. Hi ha un llarg silenci. "Esto, señor Figueres…". Un altre silenci. "…però usted lo tiene claro que Barcelona no està en Bosnia-Herzegovina, verdad?" 

M’agrada el matís que ha fet Carretero a la informació que apareixia ahir a Vilaweb i que anunciava la possibilitat que es formés un nou partit independentista. Carretero ho ha desmentit: Reagrupament vol ser un corrent intern dins d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ho celebro.

Hi tinc molts amics a ERC. La majoria hi ingressaren provinents de tot tipus d’associacions culturals i casals independentistes. Cansats de jugar a fer política, feren el cop de cap i consideraren que era hora de comprometre’s amb un projecte sobiranista amb representació parlamentària.

Per molts, aquest determini, els ha comportat haver de sentir-se dir que aquesta opció, tan sols era una fugida endavant, la claudicació a un partit que adoptà l’independentisme només perquè era l’única peça del pastís que quedava a la safata política i que utilitzava l’independentisme com a ganxo per atraure votants; han quedat com poc menys que traïdors a la causa.

Per afegitó han topat de morros contra la feixuguesa natural dels engranatges propis d’un partit polític. Han hagut d’empassar molta i molta saliva els meus amics d’ERC per no engegar-ho tot a rodar davant certes accions dels seus dirigents, per acotar el cap davant de certs posicionaments i de certes estratègies.

Les paraules de Carretero posen la por al cos per partida doble: per una part pels qui ja els està bé que ERC sigui un partit mesell sempre a punt per recollir la mica de teca que els partits grossos els volen donar traient la llengua i remenant la cua, i per una altra, pels qui no han considerat mai que ERC tingués mai cap voluntat d’encapçalar cap procés sobiranista.

Sigui com sigui, el pensament de Carretero, no pot veure’s de cap manera com una raresa dins el partit. Almenys entre la gent que conec jo, cap ni un no proposa la sobirania com res més que no sigui l’evolució natural d’un país per aconseguir la seva plena normalitat i permetre que siguem nosaltres els que cometem els nostres propis errors.

ERC bull de persones i d’idees que plantegen estratègies per aconseguir la nostra sobirania, ERC vol i pot, malgrat les persones que ara la dirigeixen, aportar el seu gra de sorra per aconseguir la nostra independència.

Res millor que un polític ho deixi córrer com perquè li ploguin elogis. Vam disculpar la falta d’ambició política de Pujol enaltint el seu coneixement del país, vam menystenir les anades de la pilota de Maragall dient que era un incomprès. Ara tocarà rentar la cara al senyor Piqué. Per on aniran els trets? Ho desconec. I sincerament, m’interessa molt poc.

El PP, com la policia, no és tonto. Sap que a Catalunya, el seny imposat per Piqué, el pot recollir perfectament CiU. Sap que en unes eleccions on s’ha aconseguit obrir l’escletxa del fracàs de les negociacions amb ETA, cal posar tota la carn damunt la brasa. Sap que baixant al soterrani i desembalant aguilots preconstitucionals i enravenaments de braços, els vots pugen com un cava d’oferta. Pel què es pot entreveure, substituirem els sanglots sincopats de Piqué pel relliscar d’esses de l’Albertito-mai-no-he-trencat-ni-un-plat-amb-moderació. Els germans Fernàndez han estat molts anys els Pepegoteraiotilio quan una aixeta gotejava o un dirigent esquerrejava, sempre tenien la clau anglesa a punt, el "presente" a la boca.  

Acebes ha entrat al palau amb el cavall i, sabre en mà, ha fet endreça de caps i de tarannàs. Reina de cors de l’Opus, si en devia fer de temps que devia estar amb l’equip de paracaigudista a punt per saltar damunt Barcelona quan ho digués el semàfor. "Que li tallin el cap", assajava amb les ulleres posades. "Que li tallin el cap", abans d’anar a dormir amb El camino reposant al seu pit de pollastre pijama de ratlles.

De moment, els caps de Piqué i Vendrell rodolen com dos pilotes de futbol de pati. Una munió de nens malcarats, per deixar anar l’excitació, es posen a donar-hi puntades de peu. El joc no és clar: ni porteries, ni línies, ni arbitres. La qüestió xutar pilotes, fer gresca, gatzara, tabola i xerinola. Trencar tants vidres i gerros com es puguin. A l’Angelito ara tots li riuen les gràcies. A l’Angelito tots li estan amics. Dalt el cavall controla el cotarro. Pregunta: "… i si hi posem el meu tatano de president?" però ja ho dèiem que al PP poden ser moltes coses però no pas rucs. Algú se li posa a la vora i li xiuxiueja que això, en temps dels romans, ja es va provar i no va donar gaire bon resultat. 

Enguany se celebra el quinzè aniversari de la mort de Joan Fuster. La seva obra pesa. El seu rigor, la seva adscripció a un compromís. Un intel·lectual a l’antiga. Li tocà néixer en un país prou curiós: el valencià. He intentat entendre’l aquest país, i com més m’hi he endinsat, més dubtes m’han aparegut. Dubto que es pugui prendre com una totalitat. Penso que és més un colossal mirall que un bon dia, algú, va trencar en milers i milers de trossets.  

Probablement Fuster ho sabia. Es posà a la feina, des de Sueca, de tornar a reconstruir l’espill. Penso que se’n va sortir a mitges. Va tenir la virtut de tocar allò que no sona als qui el volien només dedicat a exercir de Montaigne de Ribera Baixa. Un caramel massa temptador això de reconstruir països per un sentimental militant com era Fuster.

El 1977 Montserrat Roig va entrevistar-lo a la televisió. El personatge s’hi revela amb tota la capacitat de seducció intacta. Probablement sigui un dels testimonis més valuosos per poder donar a conèixer a les noves generacions qui era Joan Fuster i sobretot per no oblidar-lo.

Entrevista: part 1

Entrevista: part 2

Entrevista: part 3

Gran descoberta aquesta franquícia de restaurants dedicats a la gastronomia catalana: "Origen 99’9%". Van començar al Born de Barcelona el 2002 i ja compten amb cinc restaurants més a la ciutat i un a Tarragona. A més de restaurant, ofereixen la possibilitat d’emportar-se els nombrosos platillos que preparen, a casa, o comprar una gran diversitat de productes del país. LLegiu-ne la carta i eixugueu-vos la salivera.

Ahir, sopant al restaurant d’Enric Granados, vaig experimentar un retrobament íntim amb el meu ideari gastronòmic i és que, regirant la carta, vaig topar amb una magnífica truita amb suc! No és un plat apte per aquestes dates, ho sé, però els ulls se m’hi van llençar i després d’una amanida, la truita va ser endrapada a quatre mans sense contemplacions. Turgències provocades pel farciment dens, no pas per afegir maizenes, com a vegades passa en aquelles truites de patata inflades, de postal, però sense substància. El suquet, de la mateixa densitat, mirant-te amb cara d’orfe a la recerca d’un bocí de pa per fer-li de pare i de mare.

El fet de trobar un plat com la truita amb suc, és molt significatiu de la mena de feina que estan portant a terme la gent d’"Origen 99’9%". Una variada i riquíssima carta que ofereix plats i begudes d’arreu dels Països Catalans sense disfressar-los amb modernitats supèrflues sinó presentant-los com a testimonis d’una cultura del menjar viva i excepcional. Cada plat, a més de la seva composició, explica la seva procedència geogràfica. 

Ho vam regar tot amb un magnífic blanc dels cellers de Bàrbara Forès de Gandesa. Un d’aquests blancs que sempre defensaré per sortir de la monotonia dels blancs que s’escolen per la gargamella sense deixar res a la boca, com aquells petons de discoteca. No, la garnatxa blanca deixa un pòsit al paladar i a la llengua d’una gran presència, però sense embafar. Dignes dels millors besos inesborrables.

Una immillorable manera de fer soroll per fer conèixer que es cou i s’ha cuit als nostres fogons ara i sempre, aquests "Origen 99’9%"; estrèpit de forquilles i ganivets tintinejant als plats, assentint amb silenci de felicitat dibuixada amb gust, cada cullerada, cada enforquillada d’allò que som.

Amb tota sinceritat, em sembla que el tema de la Fira de Frankfurt ha entrat en un terreny que ben poc té a veure amb el què significa la fira en sí. A Frankfurt principalment el què s’hi va a fer, des de fa molts anys, és a fer contactes per tal de poder vendre arreu del món autors catalans, en cas dels editors catalans, i autors espanyols en cas dels editors espanyols.

El fet que enguany Catalunya en sigui el país convidat d’honor, té un valor afegir a tot plegat, ara, d’aquí que el futur de la cultura catalana, no ja literària sinó general, depengui de l’èxit de Frankfurt és poc menys que una afirmació absurda. Tots i cadascun dels actes que es preparin per tal de mostrar la riquesa de la nostra literatura han d’anar encaminats a una sola cosa: aconseguir que els editors publiquin autors catalans fora de Catalunya. Ha de ser un recolzament i no una nosa. El fet que un autor s’hi traslladi o no, és irrellevant. El què ha de fer un escriptor és escriure. El que ha de fer un editor és editar.

A Frankfurt, els autors catalans parlen amb una sola veu, la de pertànyer a una literatura pròpia. Dubto que aquestes alçades, algú pugui confondre que la literatura catalana formi part de l’espanyola. La nostra literatura, la literatura catalana, la literatura escrita en català, gaudeix de la mateixa bona o mala salut que una literatura de dimensions en escriptors i lectors semblants. Que el govern que en teoria ha de fer difusió d’aquesta realitat plural hagi tendit a fer l’orni, és una altra cosa, però a Frankfurt l’únic filtre és el de la qualitat de cada autor i la capacitat del seu editor per ser capaç d’exportar-lo i punt.

Entre tots hem de ser prou intel·ligents com per no gastar energies en debats estèrils i polèmiques fora de lloc. Frankfurt no és el lloc per reivindicar qui som. No seré jo qui accepti que vivim en una normalitat i que no s’han d’aprofitar totes les oportunitats que sorgeixin, però hi ha moltes altres propostes de projecció que mereixen el nostre recolzament (penso ara en la magnífica pàgina del Comitè de Traduccions del PEN català, per exemple), no només uns dies a l’any sinó sempre.

Cal tornar a la dimensió moral de la literatura i atorgar-li el dret d’erigir-se com la nostra millor ambaixadora. La innegable riquesa de les nostres lletres ha de ser la punta de llança per aconseguir que la nostra veu no es vegi només com un clam de supervivència sinó també com una magnífica i sublim eina de crear bellesa.

Es confirmen totes les tendències que vaig apuntar durant la darrera contesa electoral: abstenció altíssima, fragmentació de les candidatures i entrada a l’arena política de noves formacions anteriorment sense representació.

En general hi ha una disminució de vots molt més enllà de la disculpa de l’abstenció. El PSC consolida la seva hegemonia en vots a Catalunya però amb resultats a la baixa. A Barcelona el bon paper de CiU ( de 9 a 12 regidors), pot entendre’s com un crit d’atenció no només cap al PSC sinó en general cap a les dues altres formacions del tripartit: ERC i IC.

CiU tenia en aquestes municipals l’oportunitat de veure com reaccionaria el seu entramat municipal i si l’ensulsiada seria molt escandalosa. De bracet amb el PP, CiU perd vots (al contrari del que passa als partits d’esquerra) i perd ciutats importants com és Tarragona, malgrat que el govern Nadal amb el PP ja estava molt desgastat i era cantat que a Aregio li seria difícil substituir a Nadal. Resisteix Sant Cugat del Vallès.

ERC i IC experimenten un augment de vots que segueix la inèrcia del tomb a l’esquerra general. Un apunt negatiu, la pèrdua a Reus, feu socialista però plaça sentimental per ERC, de més de 2000 vots. Un apunt curiós, l’entrada de la CORI a l’ajuntament amb els seus 1831 vots, molt per damunt de formacions com Ciudadanos.

Comentari a banda mereixen l’entrada de la CUP i de Plataforma per Catalunya a diversos ajuntaments. Els primers constitueixen una alè necessari per l’independentisme constituint-se com una opció activa a l’independentisme estàtic d’ERC i revitalitzant el discurs d’una conscienciació sobiranista partint de la base municipal. Pel que fa als segons, el discurs xenòfob esgrimit no dóna opció ni a dir que és bo que hi hagi pluralitat quan aquesta es basa en idees que van en contra dels preceptes democràtics i del respecte. Ahir a la nit es parlava de pactes entre els partits grans per actuar units contra aquesta lacra.

En general hi ha un despistament de l’electorat que busca un referent polític que parli amb la seva veu. Ahir a la nit, en el programa especial de Televisió de Catalunya, els polítics que hi participaven, van riure’s de l’afirmació de la Mònica Terribes quan apuntava que s’havia superat l’època dels líders carismàtics i que hi havia una altra classe de polítics. No penso que això sigui dolent a priori, el dolent és que no s’hagi sabut, per parts dels aparells, de buscar la fòrmula de substituir una cara per una feina feta.

En aquest sentit, fa temps que estem abonant el camp electoral per proliferació d’opcions populistes que més enllà de servir de vehicle cap al descontentament (simpàtic el de la CORI, perillosíssim el de Plataforma per Catalunya) no aporten gaire cosa més. Cal que els partits replantegin moltes coses per saber aturar aquesta circumstància, encara ara incipient, però que avança.