Els dies i les dones

Avui és el darrer dia que Antoni Bassas despertarà a molts catalans. Aquest despertar admet tots dos sentits. El primer, el de fer-los conscienciar de les lleganyes matinals i menar-los, sense massa incidents, cap al cafè amb llet primer. El segon, el d’inocular-los, a través de la seva veu -aquesta veu!- un parer, una manera de pensar, que els permeti enfrontar-se amb les lleganyes i el cafè d’abans, amb armes suficients.

Arriba un moment que els gossos envelleixen i ja no borden tant com abans. O també pot passar, que al seu amo, no li interessi que ara, pel que sigui, el seu ca, etzibi a tord i a dret, tants lladrucs. Si ets un gos, aquest és el teu destí: o callar de mica en mica perquè ja no et sents amb força per cridar tant com abans, o acceptar l’estirada de corretja de qui et posa el plat a terra amb un bol d’aigua al costat. No hi ha cap altra opció.

El més complicat per a una d’aquestes bèsties, és creure que el seu capteniment és propi, que el territori conquerit a base de queixalades i de fer fora tothom que gosés posar en dubte el seu paper, ha estat aconseguit a plom, sense que ningú l’ajudés. En certa manera això és així, però només perquè l‘amo del collar ha volgut que fos així i, de la mateixa manera que ara, no convé que ensenyi tant les dents, sense dir res, en silenci, abans, s’aplaudia i passava la mà pel llom de l’animal recompensant-lo per una feina que l’amo, s’estalviava de fer.

És dur ser un gos quan notes que ja no t’estimen, quan notes que ja no ets necessari. Et pots defensar, pots fer valer tots els èxits que has procurat als qui un dia t’escolliren com el seu millor amic. Però l’amo és l’amo i els anys passen per a tothom. De la mateixa manera que t’imposares per alguna qualitat a d’altres candidats, ara, segur, ells trobaran algú altre que els lleparà i els donarà la poteta, tant bé, com ho feies tu.

Mentre llegia l’article dominical de Joan de Sagarra, dedicat a Josep Benet, m’assabento de la mort de Salvador Escamilla. Dues grans pèrdues. No sé si a vegades en som conscients sobre què es basteix un país. O en el nostre cas, una visió del país; perquè el país, amb totes les de la llei, encara no el tenim, de moment. Més que les institucions, els governs, fins i tot les banderes, hi ha les formigues, els escarrassos. Persones que no es planyen de la realitat de viure on viuen, de córrer la fortuna o la infortuna, d’haver nascut en un lloc on gairebé sempre tot està per fer.

Sagarra explicava al seu article, la tasca de coordinador que Benet va tenir durant diverses campanyes cíviques, com amb un bloc, un llapis i un telèfon, possiblement Benet va fer més que molts dels que ara corbategen pel Parlament tenint-se-les de “polític”. No crec que Benet busqués la foto, ni el copet a l’esquena, molt menys que premedités donar aquell servei al país, només per treure’n un rèdit més endavant, fos del que fos. No, Benet, com en moltíssimes altres coses, va penjar l’americana al respatller de la cadira i en mànigues de camisa es va posar al servei del país senzilament perquè s’havia de fer i prou.

Salvador Escamilla, no va ser menys. Tenia un programa de ràdio. Tenia la possibilitat de donar un servei, de tornar a fer que es cantés en català, que sorgissin noves veus. La seva empenta, la seva voluntat de servei, la seva generositat, va fer-lo entrar de seguida al club de les persones que posen al servei d’una causa, part del seu talent. Sense que li demanin, sense esperar res. Perquè cal. Perquè algú ho ha de fer. Serien molts els noms que s’haurien de citar. Persones que van assumir amb totes les conseqüències, construir, fer, tornar a alçar tot un país perdent-hi hores, diners, comoditats….

Aquests darrers mesos se n’han anat molts altres noms: Josep Palau i Fabre, Cassià Maria Just, Jordi Sarsanedas… S’han de recordar aquests noms. S’ha de dir que enmig del cru hivern, aquestes persones, portaren a les seves espatlles, com els diminuts insectes, dues o tres vegades el seu pes a l’esquena, en forma de projectes, d’il·lusions, d’esperances. Van procurar tenir el graner sempre ple, per nosaltres, pels qui havíem de venir, per si mai tornava l’hivern.

Hi va haver un moment, a l’especial de Televisió de Catalunya que van organitzar en motiu de les Eleccions, que van enganxar a la Mònica Terribas, amb el tap del boli a la boca. En va sortir airosa, com sempre, i tot va continuar igual. Hi havia coses per apuntar, perquè en això de les eleccions, hi ha un període de transició que va des de que la gent vota fins que no se saben els primers resultats oficials, que el ball de xifres és tal, que més val tenir-ho tot per la mà i no deixar-se res de res.

De l’interregne, però, es passa a la realitat i la realitat, avui, és que el PSOE guanya amb comoditat a Espanya. No aconsegueix la majoria absoluta que se li penjava al principi, però pot permetre’s treure pit no havent de precipitar-se en aliances d’urgència. El PP també guanya en escons i en vots. Les dues Espanyes. Rajoy i la corbata vermella. ZP i la punyeta aquella de la cella. Anècdotes. En aquestes eleccions tot s’ha simplificat. A les esquerres: votem PSOE. A les dretes: votem PP. Ensulsiada de IU. El vot útil ha estat un directe al fetge contundent.

A Catalunya, com als còmics de l’Astèrix: resistint. Lleida i Girona es converteixen en les úniques circumscripcions on el PP no tindria representació parlamentària. A CiU estan contents. Milloren els resultats de l’any 2004. Duran és un bon actiu polític per ell mateix però una nosa per a la coalició. Somreia Duran ahir –Duran, Madí i Iceta porten les mateixes ulleres, no metafòriques, sinó de veritat- en la que probablement deu haver estat una de les conteses electorals més difícils de la seva vida. Els seus 11 diputats pesaran. Veurem però, de quina manera poden aguantar els camals arremangats tenint els peus en dos rius alhora: donant suport a Madrid i flairant perfum sobiranista. Es preveu la pràctica del transvestisme. A Polònia ja poden ampliar el fons d’armari.

ERC cau, cau i cau. D’acord, aquesta vegada no hi hagut viatges a Perpinyà, tenir una Blancaneus i els seus corresponents set nans a Madrid era massa, molt bé. Ara, però, hom s’imagina ERC com en una d’aquelles pel·lícules on els perdedors, siguin del que siguin, comencen a fer desaparèixer documents, omplen maletes amb tot el què puguin abastar i busquen com a desesperats un taxista nadiu que els porti a l’aeroport per marxar com més aviat possible. Que molts han seguit la flauta del PSC “… que ve el llop, que ve el llop, que ve el llop”, potser sí. Almenys aquesta era l’excusa amb què ahir van parar els primers cops els suposats independentistes. Els burxocs interns ja estan afilats. S’ha retirat la tapa que protegia el pastís de la successió. Un avís: en aqueses pelis, el taxista nadiu, acostuma a ser sempre un traïdor rancuniós.

El PSC arrasa a Catalunya. Carme Chacón optimista. Els girasols tots cap a orient. “Para lo que sea, José Luís” i “Que hay de lo mío”, seran dues frases usuals dels de la rosa i el puny aquests dies. Jo ho treuria això de “Catalunya” de les sigles. L’aixeta raja pel socialisme. Hi va haver l’ensurt de l’assassinat al País Basc, però ara com ara, afortunadament, això només és una desgràcia per la família i amics del dissortat. S’ha passat per damunt i això és bo. “Nosotros encara somos los del Felipe Gonsáles” i encara que sigui increïble, la gent s’hi enganxa i empassa. Malenis, esvorancs, apagades, “apoyaré…”, tot oblidat.

Mentrestant la PDD ha rebut els primers cops de bastó. Han tornat a casa amb blaus i cops sense entendre d’on venien. Angelets! Res, home, res; això no serà res. Des de quan ens han deixat decidir a nosaltres? Però és que, és que, és que… Esca de mistos!, que deia l’àvia. Amb una llàgrima als ulls titil·lant ara cau, ara no, hem tret l’aigua giginada i les tirites i hem començat a resoldre les malures i a explicar batalletes d’estelades i corredisses a ritme de txiquitxiqui.

 

Ens hem obert pas seguint l’estela d’una banda de grallers cofats amb barretines. Comencen a tocar. Terricabras fuma amb nerviosisme. Falta poc perquè toquin les cinc i comenci tot el sarau. Toquen les gralles. Són molts els congregats per veure qui és que dóna la cara al començament. Terricabras fa que balla per esbandir tantes ullades que li vénen al damunt. El so dels instruments dóna el tret de sortida. Comencem a avançar. Són molts els qui s’ho queden mirant i no s’afegeixen a la mani, de moment. 

Comencem a baixar Via Laietana avall. Som just davant la "columna" d’Òmnium Cultural. Primers càntics. "Independència, independència, independència". També "Maleni no, Pantoja sí". Qui diu que no ens ho podem passar bé? L’amplada de Via Laietana esponja tot l’embotiment de Fontanella i del principi de Plaça Catalunya. A mesura que la comitiva baixa, es va afegint gent i més gent. Hi ha senyeres posades com a capa, hi ha estelades posades com a capa. Hi ha emprenyament mostrat de la manera més civilitzada posat com a capa. Hi ha nens amb cotxets, hi ha pares, hi ha mares, hi ha avis, àvies, tiets, cosins…

A les riberes del gentam, n’hi ha que només s’ho miren. Un nen pregunta si tiraran caramels. L’espectacle dels qui n’estem farts, s’ho val. L’espectacle de la solidaritat per reinvertar, per reblar el calu d’allò que fa més de mil anys que som i que volem ser i que sabem ser. Es torna a cridar "Independència". Serà un clam seguit. La gent ho coreja. "Què caram Rosalia, si diuen Independència, nosaltres Independència". Toca ara recuperar un transport ferriovari digne. Però també Independència, Indepèndencia, Independència, què carai! 

Escridassades davant la comissaria. Parelles de quaranta i cinquanta anys es miren murris alçant la veu contra el poder. Les finestres estan tancades. En un altre temps s’hi obligava a admetre mentides. Foren altres temps de dictadura i altres temps de democràcia també. Som massa gent aquesta tarda com per cometre cap estupidesa. Som molts més contra la desídia d’un Estat que tant els fot quina sort ens atrapi. Som molts més, som tots, cridant que les coses poden i han de tenir un altre color.

Es torna a cridar davant la seu de CCOO. Quin paper tan galdós els dels sindicats! És que els treballadors no tenen dret a poder anar als seus llocs de treballs en unes condicions que no s’assemblin als dels porcs o als xais embotits dins d’autobusos? On han estat tot aquest temps d’esvorancs i esbufecs? Fent hores sindicals? Mirant què en podien treure de tot plegat?

Recta final. Al fons, es veuen els llums de l’escenari que acollirà els darrers parlaments. Hem anat de Catalunya a França. De què ens serveix un tren que ha d’anar més de pressa fins a Madrid? Les metàfores, en temps de combat, encara que sigui diligent, controlat i cívic, sempre són la millor manera de lluitar contra la realitat. Fem un riu a la mateixa estació. Descansem en encabat a les escales. Veiem la corrua de gent com avança, com crida, com s’abraça a alguna cosa tangible que és la solidaritat, la fraternitat de més catalans que els han tocat allò que no sona. De més catalans que n’estan tips de parar l’altra galta.

Cridem, cridem, cridem per fer-nos sentir. Som una nació. Ja n’hi ha prou. No hem sortit de sota una col. No fa dos dies que tenim sentit de pervivència. Cridem, cridem, cridem, perquè és l’únic privilegi que es dona als qui duen grillons, encara que siguin invisibles. Cridem i ho fem ben fort, perquè ens hi va el futur, perquè ens hi va el present. No pas per nosaltres, sinó per tots els qui avui han demanat de ser pujats a coll-i-be. Per tots els qui dormien plàcidament com qui sent ploure, als cotexts,però una pluja d’estels on cadascun, porta escrits els desitjos de més llibertat, de més sobirania, de més nació.

Avui, a Barcelona, els carrers eren propietat de la Gent. Hi ho escric amb majúscula perquè  majúscules eren les paraules de confiança en el demà. Perquè majúscul ha estat el grau de participació. Perquè majúscul ha estat el grau de tolerància. Cap incident, cap accident, cap esfondrament. Hem treballat amb compte. Els torns s’han succeït sense cap sorpresa. Totes les mesures de seguretat s’han acomplert. Bastim rails de temps i de futur. Bastim les llavors d’una llibertat plena, sense peatges ni entrebancs fútils. Som catalans i volem ser-ho sempre i molt. Barcelona era llum i color, vermell i groc. Barcelona era constància heretada per aconseguir allò que no ens deixen tenir. Barcelona tornava a ser un baluard contra l’opressió. Barcelona era una festa!

(Foto: Saül Gordillo 🙂

Demà a les 19:00 a la seu d’Òmnium Cultural (C. Diputació, 276 – Barcelona) tindrà lloc la presentació en societat de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Es comptarà amb l’assistència del Víctor Alexandre i del Saül Gordillo a més del blocaire número 500.

Com a bloc adherit a aquesta trepa confirmo la meva assistència esperant saludar a molts blocaires companys de trifulques cibernètiques.

Llegeixo la conferència de l’Artur Mas. Vaig tenir temptacions d’anar-hi. Però havia quedat per anar a escoltar el Monzó. Jo, entre Monzó o Artur Mas, em quedo amb el primer; almenys rius. Podeu veure la seva genial intervenció, aquí.

Afortunadament, no em vaig perdre res. Vull dir que em trec el barret davant l’esforç de tot el departament de comunicació de CDC per haver confegit una conferència d’aquesta magnitud, és un gest d’alta política. Un treball impecable i ambiciós que dóna una capa de pintura nova al vaixell una mica closcadet per tant solcar mars que és Convergència, avui. Convenia. Amb tot, només ho interpreto com un full de ruta en clau interna, un petit pas endavant per tal de buscar una redefinició en un context polític nou, però molt per sota de les aspiracions reals de vocació regeneracionista del catalanisme en general.

En aquest sentit la declaració de Mas fou una declaració de màxims, vull dir que l’olla barrejada que és el partit no dóna per més, i s’aplaudeix que Mas, polític sorgit de ple en l’era on el mot "carisma" s’ha substituït per l’eficiència gestora, pel "Montillisme", per entendre’ns, vulgui mostrar-se com algú amb personalitat pròpia. Potser algú ha picat, però és l’aparell que hi ha al darrera de Mas, no pas Mas.

En un pamflet infame que va escriure Vicenç Villatoro carregant-se el segon tripartit, explicava que l’esquerra sempre havia jugat la carta de la dualitat: és a dir volent enfrontar l’esquerra contra la dreta, equiparant-lo a la resta de l’estat espanyol tot fent del catalanisme un afer modest que només interessa als quatre entestats amb anar amb espardenyes de veta i emocionar-se amb la Santa Espina. Ho plantejo a l’inrevés, tants anys de pujolisme, han fet que el mot catalanisme o nacionalisme, hagi esdevingut sinònim d’una actitud mesella, de porró i barretina; una semàntica desmenjada que no engresca, que no fa aixecar passions, que ja no fa trempar.

De fet, Mas no renuncia a estendre la mà a Espanya. No es proposa la ruptura, malgrat que en tota la conferència és clar que, totes les mesures que planteja, passen per obtenir-ne l’excel·lència a partir de l’autogestió, és a dir tenint un Estat que vetlli realment pels nostres interessos. No és temps d’ambigüitats, jo sóc independentista; vull que el meu país, Catalunya, tingui el màxim grau de sobirania, una situació que ara com ara, només pot donar-me un Estat. Crec que aquesta és l’evolució natural pel meu país, si aquesta manera de pensar és hereva del catalanisme, del nacionalisme, del juantxisme o dels ritus Jedi,  m’importa ben poc.

Tot plegat són fulls d’encenalls. De què serveix tanta conferència si Mas diu que tornaria a fer el què va fer, pactant amb Zapatero l’enculada de l’Estatut? De què serveix tota aquesta posada en escena sí al proper mes de març, malgrat tot el desgavell ferriovari, Mas fa president al socialista mentider? Mas no s’ha despentinat, la seva clenxa immaculada no s’ha adaptat al país i ha pretès que el país s’adaptés a la seva clenxa i ara a Catalunya, toca despentinar-se, senyor Mas. Despentinar-se.

Si no fos perquè la persona amb qui sopo -algú que ha vist més món que no pas jo- corrobora la meva teoria matisant-la, no m’atreviria a deixar anar el que seguirà. Un no és un gat vell en res, però hi ha coses que ja no m’empasso. La darrera pantomima que m’ha semblat que feia pudor de socarrim, tot allò del Sr. Borbó a la cimera sud-americana.

Tot el que envolta la figura del rei d’Espanya, sempre ha estat tractat amb una discreció i un hermetisme absolut. De sempre s’ha allunyat al rei i la seva família, de qualsevol implicació política, com si fer memòria de quina manera fou imposada la dinastia i quin lloc ocupa en la jerarquia de l’estat, no convingués. Molt millor erigir un món de Barbis i Kens on tot el sant dia fan regates, donant carnassa a la premsa groga en forma de casaments, batejos i comunions. La figura del rei i el seu entorn, és poc menys que una telenovel·la per lliuraments que fa molts anys que engreixa els incauts. De quina manera està organitzada la Casa del Rei? Quina mena de gent hi treballa, i com? Això ho sabem?

Segons corre per Madrid, el rei estaria amb el cul ben apretat. La campanya de Jiménez Losantos per enderrocar-lo i posar al Felipe al seu lloc, és la resposta de l’extrema dreta als qui, per l’altra banda, parlen de reformar la Constitució per encabir-hi allò del federalisme o fer front als moviments sobiranistes del País Basc o de Catalunya. Si el rei és el garant d’aquesta unitat, un nou rei podria ser el representant d’una nova unitat on, està clar, tot això de la pluralitat  i de les nacions històriques, ni tan sols apareixeria en cap preàmbul.

En aquest sentit, hi hauria un pacte amb Zapatero: jo et faig guanyar les eleccions i tu em garanteixes que tot seguirà tal i com està i que el PP no arribarà al govern. El viatge a Ceuta i Melilla fou quelcom totalment escandalós. No hi havia cap mena de raó per aquell viatge. Seguint en la mateixa direcció, qui va quedar com un senyor davant el món sencer reprovant a Chàvez el seu comportament? Aquella calma davant el presumpte cabreig monàrquic, fou veritable? O fins i tot: Chàvez va dir el què va dir, per voluntat pròpia o perquè alguna cosa hi tenia a guanyar participant en aquells pastorets?

En els darrers mesos, el rei l’han mostrat com algú cansat, com un avi venerable que ja no hi toca. Fins i tot l’Audiència Nacional hauria posat el seu gra de sorra per crear una persecució contra la crema de fotografies per fer ablamar els ànims dels "perifèrics" en la seva contra. Algú recorda, més enllà dels discursos, haver sentit al rei o a algú de la seva família, més de dues paraules seguides? Per què la Casa del Rei, no ha pogut evitar ni la filtració del descontentament del monarca pel propi locutor de la COPE en un esmorzar, ni fer que les imatges de televisió a les que ens referim, sortissin a totes les cadenes malgrat que consta que sa majestat n’ha protagonitzat més d’un d’aquests irats mutis?

Dissabte passat al meu poble, el Fòrum per l’autodeterminació per Reus, organitzava una taula rodona amb diverses plataformes sobiranistes o independentistes. Es volia debatre les accions a emprendre després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el recurs contra l’Estatut. Malgrat ser un dissabte al matí, l’afluència de públic fou important. Reveladores les paraules d’Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes, quan afirmà que l’Estatut seria tombat sense cap mena de dubte. Es parlà de la urgència per assolir la nostra plena sobirania. Presència blocaire: Antoni Veciana, Marc Arza, Toni Fullat i Jaume Renyer, que era convidat a la taula.

La falta d’imparcialitat del TC és absoluta. En paraules de López Tena, la distinció entre conservadors i progressistes no és tal. Més aviat s’hauria de distingir entre conservadors i els que directament no farien escarafalls en tornar a fer el pas de l’oca. És a dir, a una banda hi hauria els que només volen carregar-se l’Estatut i a l’altra, els que a més de l’Estatut voldrien carregar-se el matrimoni entre homosexuals, les autonomies, la llibertat de premsa…

En aquest context, la sentència desfavorable es donà per feta. La necessitat d’una reacció dels catalans, sigui de la mena que sigui, s’ha de donar. Inadmissible que un òrgan judicial invalidi quelcom que s’ha decidit a les urnes. Amb la il·legalització de Batasuna es penalitzà als bascos, ara amb l’Estatut es penalitzarà als catalans.

Hem de tenir clar que potser ha arribat el moment de no parar més l’altra galta. Ahir, uns quants, ens vam acostar a la plaça Sant Jaume per deixar patent la nostra vergonya per tot l’assumpte del TGV. M’esperava menys persones i tot. Malaurada la presència de membres de les joventuts del PP i dels nounats Unión Progreso i Democracia. Amb tot, el descontentament dels catalans, es va fer sentir.

La nostra fita és aconseguir que la causa independentista assoleixi una internacionalització. Que no haguem de pagar el peatge de Madrid fins i tot per això. Només demostrant al món sencer que la nostra voluntat de poder decidir, en tots els àmbits, es fa des de l’estricte legalitat, en un context democràtic i per voluntat popular, podrem fer que ens facin cas. Cal que deixem enrere els tòpics: si s’ha d’explicar què volem, s’ha de fer en castellà, en francès, en anglès i fins i tot en soahili. Fins i tot, tal i com va comentar amb ironia López Tena, cal fer-nos nostre la vella màxima de la mateixa Guàrdia Civil, que serveix de títol, degudament traduïda, a aquest apunt d’avui.