Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 11 de juny de 2012

DE QUAN PLOVIEN BOMBES A BARCELONA

Podia passar en el moment menys esperat. Mentre es dinava. Mentre es portaven els xiquets a escola. Mentre es passejava tranquil•lament pel carrer. Si un era a casa, la ràdio ho avisava. Encara avui, trobaríem, segur, persones grans de Barcelona que ens sabrien acabar la frase: “Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig…”. La veu de Teodor Garriga des de Ràdio Associació de Catalunya posava als barcelonins en alerta. “…Aneu als vostres refugis en calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres”.

Mussolini ha fet instal•lar el seu Comando Aviazione Legionaria delle Balearia a Mallorca. Serà des d’aquesta illa des d’on s’enlairaran els avions que una vegada i una altra, deixaran anar bombes damunt la ciutat. Primer, la població no hi està avesada. Veure volar un avió encara és una cosa extraordinària. Aviat, aquesta circumstància, deixarà de ser un esdeveniment curiós per esdevenir un senyal d’alerta i de mort. Els motors dels avions, primer. Tot seguit, el xiulet esfereïdor de les bombes caient.

Les primers víctimes aniran comptabilitzant-se. Moltes vegades, els atacs italians, ni tan sols vénen ordenats pels militars espanyols sublevats. És la primera vegada en la història que en una guerra es castiga a la població civil. L’apel•latiu “Guerra Total” farà que Barcelona sigui la primera ciutat condemnada a experimentar aquesta nova cruel manera de fer la guerra. Ja no es tracta de combatre al front. Cal desmoralitzar i crear el terror a la rereguarda. Es planifica i s’estructura la millor manera de destruir la ciutat. Res d’objectius militars. La destrucció per la destrucció. Barcelona patirà durant la guerra 384 bombardejos. 

Malgrat que són moltes les protestes internacionals denunciant aquesta massacre que no s’havia vist mai, no serviran de res. Barcelona serà bombardejada progressivament fins arribar al març del 1938 al zenit del sadisme. Del 17 al 19 de març de 1938 disset incursions –també hi intervingueren avions alemanys- deixen el centre la ciutat gairebé destruïda. Gairebé un miler de morts i nombrosíssims ferits.

 Els bombardejos damunt la ciutat, seran un entrenament. Mussolini primer, però també Hitler amb la seva Legió Cóndor, faran servir la capital i després altres ciutats catalanes i espanyoles com a macabre banc de proves per tal perfeccionar els seus instruments d’aniquiliació de cara a la Segona Guerra Mundial que s’està gestant. Els homes són al front. A la ciutat queden les dones, els nens i els adolescents. Alguna cosa s’ha de fer per tal de parar el degotall de morts.

A Barcelona el 1937 es crea la Junta de Defensa Passiva. S’utilitzen el metro i totes els llocs que poden servir com a potencials refugis contra les bombes. De seguida, però, es fa necessari la construcció de refugis per tal de protegir les persones de les bombes. A Barcelona es construeixen més de 1400 refugis. Un d’ells, el 307, al barri de Poble-Sec, excavat a la falda de la muntanya de Montjuïc, pot visitar-se. El Museu d’Història de Barcelona en té cura. 

L’altre dissabte hi vaig anar. Era una visita que tenia pendent. La informació que introdueix aquest apunt, a grans trets, és la que es dóna als visitants abans d’entrar pròpiament al refugi. Ho trobo un gran encert. La contextualització és necessària. Cal explicar a la gent on es posarà. La barbàrie que s’instal·la a Barcelona. El perquè, el com i el quan.

Una vegada a dins, els gairebé 400 metres de galeries posen de manifest amb quina tenacitat els veïns de Poble-Sec es donaren a possibilitar un refugi segur davant la pluja de bombes. En algunes roques, encara s’hi poden veure les esgarrinxades dels pics i de les pales. La dinamita és al front. Cal avançar lentament amb la força dels braços.

Cal treure la terra a fora. Instal·lar un mínim de confort que vol dir letrines i una petita infermeria. Bancs perquè la gent pugui seure. Preveure les mínimes contingències com els atacs de pànic o els plors per tal que no s’escampin. Demanar a la gent que no parli de política. De religió. En definitiva, mitigar qualsevol espurna que pugui convertir l’estada, que no se sap mai de quan serà, en un infern semblant al que hi ha instal·lat a fora. 

L’enfocament didàctic, fent pal·lesa que es tractaven de persones del carrer que van haver-se d’espavilar per procurar-se un lloc segur per sobreviure, és del tot encertat. La bestialitat del terror instrumentalitzat contrasta amb la solidaritat no només de la gent del Poble-Sec sinó les d’arreu de la ciutat, del país i d’Espanya que van haver-se d’espavilar com van poder.

Churchill, l’any 1940, en un discurs adreçat a la població londinenca, també sota les bombes, en donava testimoni:  “No vull subvalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona”.

Una visita molt recomanable que dura uns 45 minuts (obre els dissabtes i diumenges al matí) explicada amb professionalitat i rigor i que sap fer-te viatjar a un període de la nostra història que no s’hauria d’oblidar mai. Una gran experiència.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de No passaran! per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent