El dia més llarg
Publicat el 6 de juny de 2009 per aniol
Avui, 6 de juny de 2009, fa 65 anys del desembarcament de Normandia i jo ho aprofito per homenatjar un dels meus llibres preferits. El dia més llarg de Cornelius Ryan és una treballada crònica dels dies anteriors i posteriors al desembarcament, que l’escriptor va reconstruir després d’entrevistar milers de soldats i veterans -d’ambdós bàndols- i de civils.
El resultat és fascinant. Lluny de tota èpica militar, es centra en els protagonistes i les persones; explica petites històries i fets que formen, entre tots, un trencaclosques divers que no es queda amb els americans i anglesos massacrats a la platja i va més enllà per explicar-nos com ho van viure des dels soldats alemanys dins els bunkers fins la senyora que va veure caure un paracaigudista al seu hivernacle.
És un gran llibre molt recomanable per a qualsevol amant de la història i per a qualsevol friki de la Segona Guerra Mundial.
El resultat és fascinant. Lluny de tota èpica militar, es centra en els protagonistes i les persones; explica petites històries i fets que formen, entre tots, un trencaclosques divers que no es queda amb els americans i anglesos massacrats a la platja i va més enllà per explicar-nos com ho van viure des dels soldats alemanys dins els bunkers fins la senyora que va veure caure un paracaigudista al seu hivernacle.
És un gran llibre molt recomanable per a qualsevol amant de la història i per a qualsevol friki de la Segona Guerra Mundial.
La foto és la portada del DVD de la versió cinematogràfica.
Cornelius Ryan (5 de juny de 1920-23 de novembre de 1974) va escriure tres obres dedicades a la Segona Guerra Mundial: El dia més llarg (1956), Un pont massa llunyà (1974) i La darrera batalla (1966), una altra obra recomanable que utilitza la mateixa fórmula per narrar la caiguda de Berlín.
Com que no tinc a mà l’edició en català, hauré de posar-vos el primer paràgraf de l’original.
“The village was silent in the damp June morning. Its name was La Roche-Guyon and it had sat undisturbed for nearly twelve centuries in a great lazy loop of the Seine roughly midway between Paris and Normandy. For years it had been just a place that people passed through on their way to somewhere else. Its only distinction was its castle, the seat of the Dukes de La Rochefoucauld. It was this castle jutting out from the backdrop of hills behind the village that had brought an end to the peace of La Roche-Guyon”.
La niña del pozo
Publicat dins de Literatura: gènere en extinció | Deixa un comentari
Gràcies per la recomanació. Els escriptors que escriuen la realitat del que veuen o van escoltar explicar les vivències per els soldats d’un bandol i d’un altre i els civils, normalment els seus libres són VERITAT. Per això em van agradar tant i tant les dues pel.lícules de Clint Eastwood d’Iwojima. Hi ha un llibre molt i molt bò de la guerra del Vietnam escrit per un xicot vietnamita, soldat del Viertcong:
– Bao Ninh – 1952 – Hà Nôi –
El dolor de la guerra. Ediciones B –
El Govern de Viêt Nam no li va donar el visat per anar a recollir un premi internacional fins ara fa tot just dos anys !
Una reinvidación de la humanidad y del derecho a la superviviencia ; va escriure un crític literari. Edicions B destina el 0,7 % dels guanys per la venda del llibre a Amnisitia Internacional.
Aquest reportatge és per flipar. Finde amb frikis i propaganda nazi.