Els dies i les dones

Abans no entrem a l’agost i tot entri dins aquell letargi tan agradable pels qui ens quedem a les ciutats, el juliol ens dóna els darrers cops de cua en forma d’agradables fruits. Per exemple, el que es podrà collir demà a les 21:00 a L’Estruch de Sabadell. La companyia Raravis, formada per Andrés Corchero i Rosa Muñoz, presenta els treballs sorgits a partir del seu Laboratori de creadors.

“Fruit” és una proposta escènica creada per la Simona Quartucci i l’Eva Roig, dirigida per la primera i interpretada per la segona, que ens dóna la meitat, d’una magrana, d’una poma, d’un aubercoc. Un espectacle erigit damunt l’emoció, la seducció i la suggerència. Dansa? Teatre? De tot i més. Un projecte multidisciplinar que proposa universos a voltes opacs, a voltes lluminosos; a voltes surrealistes, a voltes precisos; a voltes tristos, a voltes alegres, però mai indiferents.

Com que hi he col·laborat tangencialment, m’estimo la criatura com un d’aquells tiets que s’ho miren tot de lluny sorruts però que patirà perquè tot surti bé. Un tall de síndria, de meló, per fer passar la set o per fer-la venir? Sigui com sigui, veniu a tastar-lo, no en quedareu decebuts, segur!

Us n’adjunto el programa de mà. Podeu consultar-lo més avall fent clic damunt Fruit

Les polítiques culturals de les ciutats mitjanes i petites, cada vegada més, edifiquen les cases per la teulada. La necessitat de projecció i de poder-se fer un lloc a l’ombra de la totpoderosa Barcelona, fa que sigui molt més important bastir un programa que sigui vistós i cridaner que no pas, crear d’arrel, les infrastructures mínimes per fer crèixer aquesta mateixa casa, des dels fonaments. El que hauria de ser la culminació d’un projecte que va madurant amb la lentitud necessària perquè es facin les coses bé, es transforma en el punt de partida amb tot el risc que això comporta.

D’un temps ençà Reus aposta per les arts escèniques a partir de tres braços: el Festival Cos de mim i teatre gestual, el Festival Trapezi de circ i el Centre d’Arts Escèniques de Reus(CAER). Bevent de la forta tradició teatral de la capital del Baix Camp, es va veure amb bons ulls endegar aquests tres projectes. Els resultats no crec que siguin desfavorables i és que si pels reusencs, de dins i fora vila, és un honor que el nom de Reus s’assocïi a una disciplina que a la capital del Baix Camp és viva i forta, també hi ha la sensació que malgrat l’acceptació és plena per part del públic, hi ha una certa desídia per part de les administracions a dotar aquests projectes d’una perdurabilitat veritable. I que hi hagi una espasa de Damocles sempre penjant.

Cas a banda mereix l’assumpte del CAER. Una aposta ambiciosa que per ara ningú no sap cap on va i que és l’exponent més clar del fracàs d’una concepció de la política cultural feta a cop de talonari i amb estretor de mires. En Gerard Gort, en un article al Punt, ja apuntava que més enllà del CAER -ara s’ha vist que tampoc no calia anar massa lluny- existia vida. I és que existeix, i no cal anar a fora a Reus, a dins a Reus, hi ha propostes teatrals interessants que és imperatiu no deixar de ressenyar.

Una d’aquestes, és l‘Escola de Teatre del Centre de Lectura. Més de deu anys dedicada a ensenyar teatre. Res de justificar la quota dels papes que paguen religiosament perquè el nen o la nena té vel·leïtats teatrals. No, res d’això. S’ensenya Teatre, un art molt més complicat del que ens pensem. Em consta que s’hi sua la samarreta. Sense anar més lluny, dissabte passat, tereseta com sóc, no em va donar la gana de perdre’m l’espectacle final que el Taller d’Interpretació 2 d’aquesta mateixa escola, dirigit per l‘Ester Cort, va posar en solfa dalt l’escenari del Teatre Bartrina. M’agraden les fruites del bosc, es deia.

L’espectacle, de Commedia dell’arte, fou una divertíssima mostra de la voluntat d’això que dèiem, no demostrar que la partida pressupostària familiar dedicada a l’ensenyança del teatre estava ben invertida, sinó que es va poder gaudir d’un espectacle teatral amb totes les lletres on l’única cosa que es pot objectar és l’absència d’un ritme escaient que només s’aconsegueix amb el rodatge natural que qualsevol proposta teatral amb cara i ulls, aquesta ho és, es mereix.

De fet, l’Escola, fa anys i panys que va nodrint els nostres escenaris d’actrius que estan fent coses. La mateixa Ester Cort, amb el seu imperdible El projecte Alfa (Quina vergonya no seria ni no es pogués veure a Reus!), passant per l‘Alba Aluja que vam poder veure a El mort; la Roser Ferrando que va ser elegida per a participar en el taller Habitants de la gent del Teatro de los sentidos; l‘Eva Roig que està preparant un “solo” sota la direcció de la prestigiosa Simona Quartucci o una altra Roig, en aquest cas la Bàrbara Roig, que vam poder veure a la Sala Beckett protagonitzant L’olor sota la pell.

Estaria molt bé que a aquests noms -perdó pels que em deixo- els de la Mercè Bonet, la Sílvia Casals, l‘Adrià Díaz(d’aquest subjecte se n’ha de sentir a parlar), la Gisela Escoda, el Pau Ferran, la Pilar Olmos, el Quim Packard, l’Elena Rius, la Júlia Vila, la Montse Viladés, que participaren en el Taller que us comentem, tinguessin demà l’oportunitat de participar en altres obres teatrals, tal i com han fet les seves companyes d’escola.

També estaria molt bé que els responsables de remenar les cireres teatrals a Reus, de tant en tant, baixessin de les seves encimbellades butaques fredes i es deixessin acaronar pel càlid vellut de les butaques d’una platea, la reusenca, que està portant arreu dels Països Catalans, la millor de les acreditacions possibles, les d’una feina ben feta així que s’alça el teló.

Més enllà de remenar pressupostos, cal parar l’orella, cal saber que hi ha gent que fa coses i que és de justícia que la ciutat que va veure néixer i agombolar aquesta passió que és pujar dalt d’un escenari, reconegui el seu treball i en faci difusió i seguiment. Que es tingui en compte l’Escola com a eix fonamental de cara a traçar qualsevol política teatral a la ciutat per tal d’engrandir aquest descomunal planter de comediants tant i tant bons. Queda dit.

Hi ha una tendència preocupant: el fet de fer-nos creure que adaptar les pautes televisives de la ficció, al teatre, constitueix una evolució, una “manera moderna” de fer teatre. No hem d’oblidar que la televisió va néixer directament del sainet, de l’entremès més xocant i que evolucionà cap a la sitcom (comèdia de situació), el seu gènere més característic. Fer tornar la televisió al teatre és una regressió innecessària. Sota aquest varnís de modernitat, del que es tracta és de traslladar els paràmetres de ganduleria expositiva -que en televisió funciona d’allò més bé- al teatre, oferint productes digeribles, diluïnt el fet teatral i arribant a un públic ampli que trobarà la mar de bé que això de teatre sigui tan semblant a arrepapar-se al sofà i fer anar el comandament.

Les disculpes dels que fan aquestes coses tenen una certa raó de ser quan critiquen l’abús que es fa, per part d’alguns directors, de posar damunt els escenaris, muntatges teatrals sota un filtre massa personal, escapçant, tallant, amb projeccions, esquitxos, bestieses variades i amb molt poc respecte pels actors que es veuen convertits en pepes hilarants limitant-se a salvar els mobles d’allò que se’ls demana que facin sense entendre gairebé cap on va tot plegat. Tenen raó. Però entre un extrem i l’altre.

Les Germanes de Carol López, podríem enquadrar-lo en el primer exemple. Amb el parany de Txèkhov i amb un cartell copiat de la pel·lícula de Woody Allen Hannah i les seves germanes, alguna cosa de Txèkhov i d’Allen hi trobem quan s’alça el teló, però poc. Tres germanes es reuneixen el dia de la mort del seu pare. Fins aquí Txèkhov. La desesetructuració de la família que havia estat fins llavors. Una mare que decideix viure amb intensitat la seva estrenada viduïtat. La germana gran de casa adossada i quatre per quatre abandonada pel seu marit per una de més jove. La mitjana, fotògrafa, que estrena nóvio, dels que duren i que patirà una malaltia que la portarà a la mort. La germana petita, una tarambana post-adolescent que no sap fer-se gran. Afegiu-hi a aquesta trama unes quantes cançons, uns quants balls, acudits (Allen es veu que va aquí) moltes portes que s’obren i es tanquen i tindreu Germanes.

La proposta, a priori, no és dolenta. S’hi nota massa la capa de pintura Focus, però, de cara buscar una comercialitat massa senzilla, inflant els moments al més pur estil Paco Morán-Joan Pera. Aquest allargament, repercuteix en la percepció de l’obra que vol ser una comèdia “seriosa” i se li imprimeix un ritme de vodevil que entra en calçador. Sort en tenim d’agafar-nos a petites coses com el flash-back del primer acte, les sortides d’acció o el trencament entre drama i comicitat que tota l’estona t’assalta,  que permeten salvar una mica la història. Detestem els moments Matrix, l’abús de la música i una indulgència massa evident cap al potencial públic aviar. Això no és modernitat teatral, això és peresa dramatúrgica.

Val a dir que el treball de les actrius és meritori. Els personatges estan ben perfilats i malgrat els excessos que comentàvem i dels quals no se n’escapa cap àmbit de la representació. Amparo Fernández ens dóna una mare que vol saltar per damunt d’una vida on no va poder triar, sense histrionismes; Maria Lanau és la germana gran, una mica impostada, que acabarà passant-se la vida fent gazpacho; Montse Germán és la germana mitjana, el personatge més agraït i del qual Germán en treu tot el profit possible; Aina Clotet és la petita en una composició una mica freda però suficient. Marcel Borràs fa de fill adolescent amb convicció i Paul Berrondo fa de nòvio de la mitjana sense brillar especialment.

Ens hagués plagut veure una actualització de les germanes Txèkhov sense el farciment que denunciàvem, armes a Carol López n’hi sobren. La comèdia és una cosa molt difícil i fer-la caure pel pedregar de la facilitat comercial, en desvirtua precisament la seva dificultat intrínseca. Ni el the end fent l’ullet a la memorable escena final de la mítica sèrie Six feet under, no ens va poder treure aquell regust tant empipador del sí  però no. Del gat per la llebre. Llàstima.

Plantar-se davant l’amic Willam i fer alguna cosa de profit és molt difícil. Shakespeare és com aquells aiguamolls: hi entres i a mesura que avances, si no saps unes quantes coses, pots anar-te enfonsant i enfonsant fins que de tu només en quedi un bombolleig simpàtic i poca cosa més.

Ara, la moda, és fer Shakespears amb vestits formals, corrent, dient el vers de qualsevol manera, estisorant aquí i allà sense cap mena de respecte i posant tantes projeccions com es pugui, encara que siguin les vacances a Salou, la comunió de la nena o la darrera calçotada. Projecteu, projecteu, maleïts!, sembla que sigui la proclama.

La companyia Dei Furbi, al Tantarantana, també ha decidit provar sort amb l’anglès Homes de Shakespeare. Afortunadament no van amb americana i corbata i de pantalles res de res. Vestuari com de retalls virolats. Ens agrada. L’aposta dels furbis, fer un mesclat de diverses escenes amb un punt de vist prou original, si més no, pel que fa a abordar les obres.

Tres actors en escena (Òscar Bosch, Robert González i Toni Vinyals). Faran tant d’home com de dona. En l’època isabelina les dones no podien actuar. Suen la cansalada. Tant físicament com teatralment. Un exercici potent, radical en el sentit que ataca directament el fet teatral. Despulla la narrativa i s’enfronta amb el pinyol de la teatralitat. Risc, molt de risc. Se’n surten?  A mitges. Impecables els tres actors. Donen molt d’ells mateixos. La proposta no admet mitges tintes. Ara bé, malgrat gaudir i molt, a l’espectacle li falta ser una mica més indulgent amb el públic.

Malgrat que les obres que es representen poden ser perfectament identificables només que es tingui més de tres dits de front, si en tens dos et pots perdre, si en tens un espera que l’obra surti com a joc per la Plei, no és pas per aquest motiu que el pot fer refrectari a un cert públic. Ens ha semblat que hi mancava una certa estructura d’espectacle per fer-ho tot plegat més digerible i que consti que faig d’advocat del diable perquè és un espectacle per xal·lar als qui ens agrada el teatre ristretto sense sucre ni llet. Per entendre’ns, ens semblà una magnífica teranyina d’escenes enfilades, però més com un taller magnífic, que no pas com un espectacle com a tal.  

Riem i piquem de mans amb l’escena dels Enrics del “Jo sóc” que sembla no acabar-se mai, en l’adaptació de la cançó dels Luthiers per mostrar-nos Titus Andrònic, la recreació de les bruixes al voltant de la caldera de McBeth o en el magnífic Caliban de Toni Vinyals -impressionant!-, però les cançons ens semblen que no aporten res i contribuiexen a afeblir un ritme, insòlit en un Shakespeare, que és una veritable troballa i que és una llàstima desvirtuar-lo d’aquesta manera. Altres cosetes: què hi fa, per exemple, aquella via de tren allà al mig?

Sigui com sigui, una proposta original, fresca, valenta, que deixa molt bon sabor de boca, que s’ha de veure; que sorprendrà, que no et deixarà indiferent. I parlant de Shakespeare això ja és molt més del que algunes llaunes que he vist darrerament, m’han procurat parlant d’aquest geni anglès.

Un home que badava palplantat davant una casa, està a punt de ser atropellat per un cotxe. L’amo de la casa, el fa passar i el convida a una cervesa perquè es refaci de l’ensurt. A partir d’aquest fet tant trivial, Josep Benet i Jornet, basteix la que és la seva darrera obra: Soterrani que es pot veure a la Sala Beckett dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Pep Cruz i Pere Arquillué.

El text és una filigrana dramatúrgica. A l’experiència de Benet i Jornet en el món del teatre, cal afegir-hi l’experiència en el món del guió. La primera, li serveix per fer aflorar dalt l’escenari, tot un món tortuós, brut, demoníac, defugint la truculència, sense ser massa explícit –pel meu gust fins i tot hi ha massa coses que no caldria explicar-les- sabent traspasar al públic inquietants sensacions d’invalidesa emocional, de brutor introspectiva.

El domini del guió, fa que Benet i Jornet basteixi una trama molt simple jugant amb elements de suspens que a vegades recorden Hitchcock però sense sucumbir mai a mostrar-ho tot, jugant la carta del bon teatre, de la suggerència, afaiçonant un esquelet coherent on tot llisqui sense dubtes, però tenint molt clar que les vicissituds que passen els personatges són només excuses per mostrar el món del qual parlàvem més amunt.

L’espai sobri, només una cadira i un sofà, juga a favor d’una sobrietat, també, en la direcció dels actors. Un cert engavanyament inicial xoca contra una falsa necessitat de l’espectador, mal acostumat per la televisió, que l’actor escupi el text buscant una pretesa naturalitat. Això no és un culebró, això és teatre. D’aquí que el llenguatge pla, realista, dur, es digui des d’una contenció teatral del tot escaient.

A desgrat d’establir una distància entre text i espectador, aquesta contenció juga a favor de crear una atmosfera on veiem que se’ns va empenyent i empenyent cap a un precipici que no sabem de què està fet, però que sabem, inexorablement, que serà impossible no caure-hi. La interpretació de tots dos actors, juga a favor d’aquest sentit. Potser més fred Arquillué, perversament còmode Pep Cruz.

Una bella obra teatral, inquietant, desagradable si és vol, però que sap copsar la corrupció, la maldat, en estat pur i el què és millor, no la trasllada a un pla neutral, allunyat, sinó que se t’enganxa a l’ànima i no para fins a fer-te obrir corriols de bilis pròpia, personal; humana, en definitiva.

En aquests moments, al teatre català hi ha una pugna entre dues maneres d’entendre el teatre. Per una part aquells que es dediquen a passar pel sedàs del seu suposat talent, qualsevol obra que els caigui a les mans. Ja pot ser un Shakespeare, un Lope de Vega, un Miller, un Russiñol o un Pirandello. Esquarterat, recompost amb moltes projeccions i gent nueta a dojo, hom ja es pot treure del cap fer una llegida ràpida de l’obra que va a veure, abans. Allò que es trobarà serà molt i molt diferent del text original. Se’n salvarà l’essència -tal i com es podrà llegir en aquells textos indigestos del programa de mà, que es dediquen a afegir més confusió i no pas a aclarir res. Tot plegat excelses i poderoses masturbacions -l’essència, l’essència!- on als actors se’ls demana que facin de tot, menys actuar.

Per una altra banda, hi ha els qui entenen el teatre, com un bell acte d’amor. Amor pel text, amor per l’actuació, amor per explicar una història. En definitiva, amor per commoure, que és del que es tracta. Malauradament, aquesta mena d’entendre el teatre, es dissipa en innombrables teatrets i sales, que sovint no surten a primera plana i on l’espectador es converteix en un indigent furgant i furgant entre contenidors de boca-orella o entre els altaveus que ell considera autoritzats per perquè el sedueixin.

Oriol Broggi i el seu teatre, és dels de la segona mena. Ens posaren la xeringa al braç amb aquella Antígona i des de llavors que anem amb els ulls esbatanats, balbucejant, vestits amb un xandall ratat, demanant més i més. Afincat a la Biblioteca de Catalunya, el projecte de LaPerla29, basteix una voluntat clara: revisitar els clàssics però sense caure en la prepotència de traduir-ho tot a una falsa provocació desmesurada i absurda, fent-nos empassar que aquesta és la lent amb què s’ha de mirar avui en dia tot el teatre. D’aquesta manera, a Sófocles o a Txèkhov, se’ls dóna validesa actual no a través d’un taller barat de xapa i pintura, sinó bevent de l’arrel, escoltant, treballant, provant. Estimant.

El desembarcament de Broggi al TNC s’ha d’aplaudir. La revisió que en va fer de La primera història d’Esther, el gener del 2007 a la Sala petita fou espectacular. De llençar coets. Un espectacle que estrijolava el text de l’Espriu i el convertia en un torrent verbal que fluïa com una mala cosa. Ni arideses ni entrebancs. Una veritable festa. La nova proposta d’Oriol Broggi, aquest Cercle de guix caucasià, beu molt d’aquell Espriu.

Val a dir que la proposta no decep en absolut. Brecht encara és el murri que et sacseja, que no vol que t’hi estiguis, davant seu, com si tinguessis un comandament a distància a l’abast. No, Brecht, et vol per a ell solet. Per què? Doncs per què si estàs cansat i vols distreure’t una mica de tanta banalitat existent, ell et dóna el pa d’aquella solidaritat humana que diuen que existeix en alguna banda de nosaltres. Per què Brecht és el poeta que s’amaga rere la granota de mecànic i fa dir “t’estimo” amb l’olor del vent que ho fa vinclar tot, amb el pit al descobert, sense xarxa. Un vell cascarràbies social que no admetrà mai que en el fons, és un líric com una casa.

El cercle de Broggi pot dividir-se en dues parts. Totes dues porten nom de dona, o millor dit, nom d’actriu. En el  primer torn la reina indiscutible és Marta Marco. La seva Grushe és gran, portentosa. En el recorregut, sense renunciar al simbolisme exigit i jugant amb els joguets que li proporciona Broggi, la humanitat d’aquesta serventa humil, traspua sense forçar mai. Hi veiem l’estima pel nen que no és seu, pel seu soldat que ha de tornar, pel país desfet, pels peus descalços que trepitgen la terra i la gana. Cal destacar l’agombolament d’habituals en el teatre de Broggi, (Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pere Ventura) sempre eficaços, perfectament perfilats i definits. En el seu lloc Jordi Banacolocha.

En la segona part, qui regna és Anna Lizaran. Brillant Azdak. Jugant amb l’exageració però mai passant-se de frenada. Potser focalitzant en excés l’atenció doncs en el moment de prosseguir amb la trama del nen, en l’interregne en què totes dues Dames comparteixen tron, un ha de posar-se de nou la camisa de l’emoció per dins els pantalons i rendir-se davant el fet que hi havia una història que s’estava explicant.

Coses que no ens agradaren. Potser l’espai. A Broggi li agrada jugar amb espais petits, propers, la magneficiència de la Sala Gran, juga en contra de la proposta, sobretot a la primera part, on part del text es perd malgrat comptar amb una escenografia del mateix Jean-Guy Lecat, preciosa, no acaba d’acomodar-s’hi l’espectacle, malgrat s’hagint tret dues o tres fileres de butaques. Amb tot, la potència de la imatge de quan entren els actors, és absolutament memorable, impactant. Tampoc ens agradà el triunfito Víctor Estévez, que en el paper de narrador, mou els braços com un ventilador i no se sap gaire bé on posa la veu. Una llàstima. Això de l’espai es veu millor en la segona part, on es delimita més l’escena i tot resulta més palpable. Tampoc no ens va acabar de fer el pes l’ús de titelles i ombres, tampoc la projecció d’una part del text. Quelcom que funcionava a “Primera…” però que aquí queda desproporcionat, sobrer. No aporta res.

Sigui com sigui, les dues hores i tres-quarts, amb entreacte per fer un pipí o netejar vidres, són una delícia on les busques del rellotge s’alien al costat dels músics de Cabo San Roque -encert total- per deixar-nos seduir per aquesta bella fàbula que va escriure algú el 1944, algú que es deia Bertolt Brecht i que va dir entre moltes altres coses, que malament del país que necessita herois, res no deia de les heroïnes, d’aquesta Marca Marco, d’aquesta Anna Lizaran que tornen a fer-nos avinent que ara, com ahir, com sempre, també per boca de Brecht, les revolucions es donen als carrerons sense sortida, i què és un teatre sinó això?

Davant els impulsos massoquistes, hom sempre s’hi llença amb l’esperança fàtua, de la redempció. Hi ha vegades que arriba. Hi ha vegades que no. Previnguts com estàvemdel que anàvem a veure, vam pensar que potser hi hauria una llum salvadora que il·luminaria la nostra reticència inicial. Però no, tot plegat només va servir per certificar allò que havíem sentit a dir  i avorrir-nos, sobiranament, com una ostra. No som experts en musicals, però tenint com a referència un altre Sondheim que ara es pot veure en forma de pel·lícula, Sweeney Todd,  malgrat que estigui bastant mutilat, un es pot adonar que Sondheim no pot ser que sigui una cosa tan supèrflua, tan mantegosa i sense esma.

Boscos endins és el títol de l’obra d’Stephen Sondheim que la gent de Dagoll Dagom assassina. No és una mort ràpida, sense dolor, no. Es tracta d’un suplici dilatat, etern, de dues hores i quaranta-cinc minuts amb vint minuts d’entreacte! La caputxeta, la Ventafocs, en Jan de les faves màgiques i el seu corresponent forner i fornera, van a la recerca, boscos endins (d’aquí el títol) per tal de complir amb allò que els seus respectius contes expliquen. La primera part és un desenvolupament entrecreuat de les diferents històries amb apunts una mica àcids, al final, que presagien una visió diferent dels contes a la segona part. Després dels pipís corresponents i estirar les cames esperonats per aquesta mica de cosa que s’endevina, un s’asseu, espera que el teló s’aixequi donant la volta a tanta marenga i s’adona que no, que allò que es percebia, només era una falsa alarma. L’escavetxinada continua, lentament, fins a la fi.

L’aposta de Dagoll Dagom per dedicar-se a allò que s’anomena “teatre per a tots els públics”, és respectable. Ara bé, ens cau una mica l’ànima als peus sabent que en el currículum d’aquesta companyia, hi ha coses tant magnífiques com Antaviana, el Mikado, Mar i Cel o Flor de Nit. Diuen les males llengües que donada l’exagerada inversió en els dos darrers espectacles que esmentem lligat al fet que els espectacles no van poder sortir de gira per la seva complexitat tècnica, van donar una minsa rendibilitat. Ara bé, no sé si desestimar la qualitat en pro de la recaudació, pot donar gratificacions tan substancioses. Com a nosaltres la pela ens interessa poc i del que es tracta és de veure bon teatre, a continuació explicarem perquè Boscos endins, no és bon teatre.

Hi ha una màxima que en el teatre i en l’art, en general, ens sembla vital de no violar: mai s’ha de proporcionar a l’espectador totes les claus per “entendre” allò que es contempla. Hi ha d’haver una part de sugerència, de misteri, si es vol, per tal que l’experiència artística esdevingui plena per aquell que la veu, la pugui interioritzar i faci un viatge personal a partir d’allò que se li ofereix. A Boscos endins, la sugerència és nul·la. Un magnífic i majestuós escenari que roda com els cavallets de la fira, una il·luminació desaforada, decorats fastuosos, atrezzo fulgurant (cal, per exemple, que veiem com es retallen els peus de les germanes de la Ventafocs quan els tallen dits i talons per tal de fer creure al príncep que elles són les propietàries de la sabata de cristall?) donen massa informació sense cap mena d’escletxa perquè l’espectador hi tregui el nas.

Pel que fa a la direcció, el cas és més flagrant encara. Partint que en el suposat manual del “teatre per a tots els públics” un deu poder llegir en l’apartat dedicat als actors, que aquests s’han de comportar damunt l’escenari com  autèntics ximples. Mirades, gestos, pauses, matisos no hi tenen cabuda, doncs. Deixant la part musical a banda, perquè no hi entenem, pensar que pel simple fet de saber cantar, algú pot fer-se càrrec d’interpretar alguna cosa, encara que sigui musical, és una gran absurditat. Ni la OT Gisela fent de Ventafocs, ni la Mone fent de bruixa, aporten res més que una presència en moviment amb la manca habitual de recursos gestuals. La veu d’espinguet de la Caputxeta Anna Moliner és desesperant. A Carlos Gramaje encara no li hem trobat un adjectiu prou ambigu com per respectar-lo almenys pels grans Saïd i Reynal que tenim al cor. La resta es limita cantar quan toca i poca cosa més.

D’acord que potser Boscos endinsno és una obra que ofereixi gaire punts per fugir d’allò que estrictament marca el text i l’argument, però lluny de la temptació de l’estripada postmoderna, sí que partint de recursos més realistes i naturalistes, es podria haver fet un treball actoral més conjuntat i subtil, aprofitant la mica de càrrega crítica que s’hi pot intuir per fugir de tant sucre, deixant-se estar d’una escenografia on t’ho dona tot ben mastegat. Si coneixeu algú que li agradi el teatre i us cau malament, busqueu arguments per fer-li entendre que els Dagoll Dagomhan tornat als orígens amb aquesta darrera obra. Que malgrat el què diuen, s’ha d’anar a veure perquè condensa perfectament aquella voluntat de no fer del musical un gènere obertament comercial, com al començament. Si us creu, haureu fet passar una mala estona a algú, però el regust dolç de la venjança consumada us omplirà la boca.

Hi ha rutines que s’adopten amb tot el plaer del món. Per exemple, treure el cap per la programació de l’Espai Brossa sempre que es pugui. Hi deixen entrar bona gent al Brossa. S’hi escolen veus de veritat, mascarades amb l’afecte i l’efecte pels qui agraeixen la proximitat, la intensitat de ser-hi a prop a prop de l’emoció erigida.

Aquest dies s’hi convida Joan Vinyoli al local Brossià. Si deixeu les portes obertes, un Vent d’Aram batrà portes i finestres. Però no ho veureu. La poesia de Vinyoli, com tota bona poesia, no es veu. Queda amagada a l’altra banda del mirall. Surfeja a cavall del deix de pols que transita, com en una autopista en dia de pont, per un riu de llum.

Lluís Solà fa molts anys que ensenya a dir-los els versos als actors. La seva és una aproximació precisa, on la combinatòria ment-cos-veu s’executa amb una vigorositat plaent, justa, esclatant. Sorprèn poder sentir el vers amb un acompanyament tant just i amb un domini del silenci tant exacte.

L’acompanyen Pep Paré, més mesurat en el cos, però igualment desmesurat en anar desfent el collar de perles. Sublim el poema del fil, commovedor de veritat. Mercè Miró els acompanya amb una flauta. També els sap dir els poemes. Amb aquell ritme calmós, component un clima adient al costat dels seus companys de travessa.

Potser l’espectacle no acaba de ser rodó del tot. La filigrana estilística del vers dit amb aquesta precisió insòlita, la fa refractària a un tractament que l’allunyi del propi bastiment estètic que per sí la paraula dóna. Així, l’ús de les projeccions n’alenteix el ritme i en comptes de complementar-lo, el porta a una dimensió massa banal, massa retòrica. Però és una apreciació de tiquis-miquis.

Fins diumenge es pot anar al Brossa i sentir i viure els poemes de Joan Vinyoli dits amb una sensibilitat que infla velams cap a l’emoció. Aneu-hi.

Ho aclarim. S’acabava el Temporada Alta de la ciutat i per cirereta, Joan Ollé hi estrenava el seu Coral Romput. Dic el seu, perquè almenys n’hi ha dos més: el que va escriure el seu autor, Vicent Andrés Estellés, el 1971 i el que varen musicar Ovidi Montllor i Toti Soler vuit anys després.

A la plaça del Vi, un entrepà de truita. Se’ns ennuega, tenint al nostre darrera, Pascal Comelade fent el mateix. Escortats per les seves patilles i la seva timidesa, fem cap al Teatre Municipal. Primera sorpresa a l’entrar: a tots els assistents se’ns obsequia amb una reedició en cedé del disc que comentava abans. Entre sanglots i ploreres ajornades, ens confonem entre l’aroma del vellut. A la presidència l’alcaldessa Pagans. A platea hi distingim també Guillem Terribas. Més vips: Àlex Rigola, Josep M. Fonolleras, Isabel-Clara Simó, Maria-Mercè Roca…

S’abaixen els llums. S’apuja el teló. El que ve a continuació, les meves paraules no seran capaces de captar-ne ni una centèsima part. El poema, de més d’una hora de llargada, és partit en dues parts. Pere Arquillué assegut en un balancí. L’ajuden Eduard Farelo, Montserrat Carulla i Joan Anguera. Un menjador, un diumenge. Roden els alexandrins. Hemistiqui a hemistigui. Comencen amb por, amb prudència. Les parets són opressives, com el diumenge a la tarda, com el menjador.

El vers es diu amb una lentitud que fa posar la gallina de pell, cadascú hi dóna la seva calidesa. A l’Arquillué ja el volíem raptar quan va dir Ferrater. Què n’hem de dir de la Carulla?, Farelo ens porta on vol. Anguera és un murri ensimismant-nos vers a vers. Però costa ablamar. Hi ha una fredor com estàtica. Hi ha els primers jocs: un nen, un home gran, una noia nua. Bé, hi té cabuda, ajuda.

Toti Soler va fent dits contra les cordes, algú va apujant a poc a poc el foc, ens anem escalfant. Sí, el plany d’Estellés per haver perdut la filla es confon amb l’olor de col del primer segona, amb la sentor de suor dels amants de l’escaleta. Ho tenim: l’univers del poeta, tantes vegades transmutat en nosaltres, el veiem. I l’Arquillué i companyia també s’hi troben. Algú obre la tapa de l’olla i amb el cullerot ho remena. Un pessic de sal i ja ho tindríem. Coral romput damunt un escenari, qui ens ho havia de dir, eh? Llàstima que els "xiquets", els "xiulits" i els "nàixer", perdin, en l’oriental, la música del valencià.

El que passa a la segona part, haurà de figurar amb lletres daurades i subratllat tantes vegades com faci falta, en un llibre que porti per títol Moments Sublims de Bellesa Nua sense Ombra i Feridora Com Ella Sola. Perquè allò no és teatre, allò no és la poesia. Amb sol de tarda, Arquillué parlant dels grills, després la Carulla agombolant-lo, Farelo clamant al cel i Anguera amb la mateixa parsimònia exultant, són petites agulles de cap fent budú a la sala de màquines que mou tot aquest que ara us escriu i tremola com una fulla només de recordar-ho. L’emoció es desborda i ni salvavides ni res. Ens ofeguem amb ganes d’ofegar-nos. Plorem perquè no hi ha sortida possible.

S’aplaudeix a pleret. S’aplaudeix molt. El crític Marcos Ordóñezes posa dret! (això no és cap joc de paraules, és cert) Ningú no ho vol que els repics de mans esbandeixin encara les restes de mots enganxades al prosceni, a les llotges, en nosaltres. S’aplaudeix i es dóna les gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, per haver bastit una meravella com és aquest nou Coral Romput, aquest plor en mànigues de camisa, amb samarreta imperi si es vol. Aquest bocí de desbordats versos llençats contra tants records, contra tants homenatges. Imperdible, sublim, esfereïdor. Se’n parlarà.

(NOTA: Penjo la crítica desfavorable del Xevi Planas al Punt. No cal dir que no hi estic gens d’acord)

Adaptar una obra narrativa al teatre sempre comporta certs riscos. La primera cosa a tenir en compte és si es vol fer el traspàs directe de la història despullant-la de qualsevol arquitectura narrativa per vestir-la amb una altra de teatral, o bé, respectar la base narrativa i situar-se a mig camí deixant clar que es parteix d’un material no teatral. Totes dues opcions són vàlides i malgrat que pot semblar que la primera opció sigui la més senzilla -és més complaent de cara a l’espectador, això sí- només ho és en aparença, perquè si la conversió es fa malament, l’espectacle pot anar pel pedregar de tota manera.

Partir d’una obra de Stefan Zweig, ja és treballar sobre segur. Zweig és un escriptor sublim, que té un gran respecte pel fet d’escriure i que basteix una obra lluminosa on cada paraula esdevé un cant a al bellesa. Amb aquest material, Manuel E. Orjuela, ha adaptat per a l’escena la novel·la curta de Zweig Carta d’una desconeguda, que es pot veure fins el dia 9 de desembre al Teatre Borràs de Barcelona.

Orjuela opta per aprofitar el molt aprofitable de Zweig sense riscos innecessaris, optant per dividir el personatge d’aquesta dona que a les portes de la mort escriu una carta a l’home de la qual sempre ha estat enamorat, un escriptor, en quatre veus encarnades per quatre actrius diferents.

L’obra aposta per mostrar la tràgica història d’aquesta dona sense entrar a analitzar els mecanismes d’adoració cega que la dona va sentint per la persona de l’escriptor, un personatge que no sabem mai què pensa ni com és en realitat perquè se’ns mostra sempre a través dels ulls subjectius de la dona.

La direcció de Fernando Bernués compleix a la perfecció aquesta voluntat de treballar l’espectacle cap endins subratllant el meravellós text de Zweig repartint-lo entre les quatre actrius i provocant la interacció entre totes elles proporcionant-los una dramatúrgia senzilla però efectiva. L’única cosa una mica molesta és la reiterada repetició a l’uníson d’una mateixa frase, un recurs que a vegades funciona però que si se n’abusa, cansa.

Emma Vilarassau encapçala el repartiment en el paper principal d’aquesta dona malaurada. Comença molt amunt la Vilarassau i ja es veu que necessitarà un relleu per fer portable tota la dissort. Vilarassau està esplèndida, deixa anar els cops de ràbia no des del crit, sinó des de la contenció, no es permet desprendre’s de la culpa que en certa manera li és necessària per no enfrontar-se amb la seva desesperant follia que l’ha atrapat totalment.

Carlota Olcina encarna la dona en la seva edat infantil, quan s’inicia tota la fascinació per aquest escriptor que va a viure al seu mateix edifici. Ens agrada. No cau en al nyonyeria i és destacable la química amb la Vilarassau que des del seu vestit de vellut actua com a pal de paller de les altres veus. Hi ha el matís, es fa creïble i té presència escènica més enllà dels apunts de direcció durant tota l’obra.Ivana Miño es posa en la pell de la dona en la seva joventut. No aporta gaire cosa. Diu el text i fa el que li manen des del desmanyotament, quan s’irrita, fàcil i previsible de la sobre-actuació.

Marta Marco es fa càrrec de la dona en l’edat adulta. El seu paper és el més agraït perquè hi ha un canvi, una evolució -que no desvelarem- que permet un recorregut més llarg. Treball també entès com l’afaiçonament d’una culpa interior gairebé massoquista; s’hi veu còmode en el rol, recull el testimoni de la Vilarassau escalant la pujada al cim del que el personatge pot donar quedant-se, una vegada conquerit, gairebé a la mateixa alçada que la Vilarassau.

En resum podríem dir que Carta d’una desconeguda és un espectacle honest. Un muntatge que es basteix a partir de l’esplèndida prosa de Zweig proporcionant-l’hi la dramatúrgia que necessita. Aprofita l’aparició televisiva de les actrius a la telenovel·la "Ventdelplà" sense donar-ho tot mastegat -es veu la feina feta- proporcionant una bona estona de teatre correcte, sense filigranes conceptuals ni mandangues per l’estil: senzillament teatre ben fet.

Fa uns anys no hi havia projecte teatral on almenys un dels actors no es despullés de pèl a pèl damunt l’escenari. La cosa evolucionà cap al tractament sistemàtic dels clàssics representant-los amb corbata i vestit. Ara sembla que la moda rau en les projeccions de vídeo.

No ets ningú si no hi ha una pantalla rere el teló. Deixant de banda els quatre que saben treure profit de tot plegat, la majoria de vegades el despropòsit és espectacular. Davant això, hom sempre es pregunta perquè un grup de gent que vol fer teatre, no demana a un autor que li escriguin un text, busca un director, l’assagen i el representen deixant-se d’històries efectistes?

Afortunadament encara hi ha algú que té dos dits de
front. Gent que senzillament decideixen optar per formar companyia, amb
tot el què comporta aquest “senzillament”, i es llencen a la piscina.
Ni incomunicacions humanes, ni existencialismes de sabatilla, ni
reivindicacions estètiques post-modernes. La companyia Viuda de Iguana e hijos (Èlia Corral, Ester Cort, Òscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz i Mireia Piferrer) va presentar el passat dia 5 a la Sala Trono de Tarragona, El projecte Alfa, un hilarant text de Biel Perelló.

Un ex-professor universitari que perfectament podria fumar un puro,
portar un bigoti pintat i anar demanant ous durs; el seu ajudant que
acabarà vestit de Charlot; una monja una mica tarada; una pubilla de
casa bona viva com ella sola i un explorador africà amb fogots eterns,
marxen a l’Àfrica després de raptar la mòmia de Lenin a Moscou per
retrobar la mare de la pubilla. Com ja us podeu imaginar, l’argument és
el de menys; tot plegat és una gran absurditat llaurada d’acudits i
gags per fer descollonar al personal.

L’experiència professional de Perelló en el camp
dels guions, serveix per bastir una estructura que funciona com un
rellotge de precisió. Sap enganxar al públic des del primer moment i
portar-lo cap allà on vol ell. El text és agraït perquè Perelló sap
combinar diferents registres humorístics: des de fricades starwarianes
a bromes sexuals de mal gust, passant pels equívocs més innocents. Amb
tot, no és una tirallonga gratuïta d’acudits, no, hi ha un substrat
teatral que admet aquesta disparitat de registres fent que hi
convisquin sense cap mena de problema. A mi l’utilització de la mòmia
com a Mcguffin i la seva resolució final, m’entendrí.

La direcció de Jordi Frades també
contribueix a donar un ritme àgil a la comèdia. Sap adequar el perfil
de l’actor a les exigències del paper sense intel·lectualitzacions,
cercant la gestualitat, sense passar-se, i sobretot recolzant-se en el
text. Potser el fet que Frades vingui del món de l’àudio-visual,
contribueix a donar una vivacitat concreta a l’obra imprimint un
discurs semblant al que podríem trobar en un producte televisiu on la
interpretació molt més neutre, està al servei del text. Els actors
saben jugar el seu rol sense histrionismes, en el seu just punt.

Les pretensions de El projecte Alfa
s’assoleixen en escreix. La comèdia funciona. Malgrat l’aparent
lleugeresa de tot plegat, al darrera es percep una feina feta a
consciència en tots els camps. A la butaca hom riu, somriu i es fa un
panxó de riure. Això pot semblar que és fàcil i no ho és. Fer riure
sempre ha estat infinitament més difícil que fer plorar, malgrat que no
tingui el mateix prestigi i aquí es riu a pleret.

Recomanem aquest
projecte alfa, encara en rodatge, per la seva frescor i per la seva
honestedat i sobretot, perquè no hi surt gent despullada, vestuaris
desfasats o imatges reproduïdes. Només una comèdia per fer riure, que
no és poc.

Molta son avui. Amb els amics vam celebrar l’estrena d’ahir. No n’hi havia per tirar coets, però si més no hi ha espectacle, que ja és molt. Poca afluència de públic. La pluja, un dijous… Massa coses fora del teu control. Algunes reaccions a peu de platea esperançadores. El futur de tot plegat? Ja es veurà. Els qui ens dediquem a això de la creació sabem que res és fa amb dos dies. Cal paciència, constància, no defalllir.

Aquesta vespre baixaré a Tarragona. Una altra companyia amiga també estrena el seu espectacle "El projecte Alfa", escrita pel Biel Perelló, guionista habitual dels programes del Miquel Calçada -ex Miquimotu-. Pel poc que ha pogut transcendir, és una comèdia esbojarrada que promet. Ja ho sabeu, si sou a Tarragona, avui o el proper dia 12 a les 21:30 a la Sala Trono Villegas. Riure una mica sempre va bé.

(NOTA: Després de tres anys d’anonimat físic, decideixo donar la cara. El copirrait de la foto és de l’amic Puigdencama)

Fa cinc minuts que em passejava passadís amunt i avall vestit amb la roba que portaré demà. Faig patxoca davant el mirall. Tot correcte. Després de refer el guió -és el que té haver-t’ho de fer tot tu-, memoritzar les quatre darreres indicacions i revisar que tot estigui a punt, tant l’Eva com jo estem preparats per morir d’èxit, demà.

Fa gairebé un any que patollem amb aquests textos i amb aquest espectacle. Va néixer com un encàrrec que al final no es concretà, però vam seguir endavant: ens ho havíem passat massa bé fent i refent les paraules d’aquests escriptors que han estat empresonats, com per arrufar-nos davant el primer contratemps.

Fa molts anys que conec l’Eva. És una gran actriu i una gran amiga. Després de compartir molts anys d’amistat, també en un encàrrec on jo havia de llegir uns poemes i ella m’havia de dirigir una mica, vam adonar-nos que a més d’entendren’s en la complicitat del dia a dia, ens enteníem confegint alguna cosa semblant al teatre. Va ser un agradable descobriment.

Han estat setmanes molt intenses. Ho hem girat tot del dret i del revés, però crec que hem bastit quelcom honest, quelcom que és de veritat. Demà vull passar-m’ho bé. Vull sentir com l’energia flueix, com ens compenetrem, com ens posem al servei dels qui sense atracar a ningú,  ni assassinar a ningú o estafar a ningú, són empresonats només per escriure allò que algú no vol sentir.

Les paraules no poden lluitar contra tants tirans arreu del món que fan omplir les presons d’escriptors, però poden fer visible allò que aquests mateixos tirans volen silenciar. Les paraules no poden fer tornar a casa tants innocents que tenen com a única arma una ploma, però poden deixar constància que un moment donat, en un lloc concret, es van cometre atrocitats, genocidis i hi va haver algú per a explicar-ho i per això mateix el van tancar.

Si avui veniu a les 22:00 al centre cívic Cotxeres Borrell de Barcelona, no espereu grans proclames ni discursos ni demagògies barates, no, hi veureu una actriu i un escriptor posat a actor circumstancial posant veu i gest a les paraules dels qui un dia es van trobar privats de llibertat i van tenir por i ho van voler explicar, no res més. Us hi esperem!

Són curiosos els camins per on et mena la vida. Si fa uns anys m’haguessin dit que acabaria dalt d’un escenari posant veu a textos d’escriptors que han estat a la presó, hagués contestat que l’abús de l’alcohol és dolent i que s’ho fessin mirar. Però tenint amics i amigues dedicats a això del teatre, i tastaolletes com sóc, no és tan estrany que acabés sucumbint a freqüentar, sempre dins de les meves limitacions -enormes- algun d’aquests espais.

Tinc un profund respecte per qualsevol dedicació artística i la intromissió sempre m’ha semblat quelcom perillós. Amb tot, crec que a tots els qui ens dediquem a aquests fregats, ens nua la necessitat íntima d’expressió. Ja sigui escrivint, actuant, pintant, esculpint, cantant o el què sigui, hi ha per sota el vestit de l’especialització, aquest punt de partida que fa que navegar altres aigües no es faci tan estrany.

Tot i així, mai és el mateix. Les eines que tinc apamades com a escriptor, les que conformen la meva Veu, no em serveixen dalt d’un escenari i tot i que no em resulta especialment dramàtic desfer allò que se’m demana no només en text sinó també en acció, l’escenari em resulta inhòspit, no pas feréstec, però un terreny estrany. Amb tot, en comptes de fer-me tirar enrere, el fet de trobar-me en un paratge desconegut, m’esperona a fer-me’l meu, a no deixar-me vèncer per les contrarietats. Una mica com lluitar contra el foli en blanc, contra un text encara sense forma definida.

Reflexions que em faig en veu alta ara que entrem en la recta final dels assajos de La presó on vivim, espectacle que presentem oficialment el proper dia 4 d’octubre dins el marc del Laboratori Tísner. Ja us n’aniré informant.

Més enllà del Grec hi ha vida artística. Així ens ho recorden diversos locals de la ciutat. Un d’ells, el Brossa espai escènic, continua celebrant el seu desè any de funcionament amb un espectacle marca de la casa. Fins el dia 29 de juliol, el mag Hausson hi presenta Style Galant, polifonia màgica. He llegit crítiques de l’espectacle que posaven de relleu un cert anacronisme en les propostes escèniques de l’espectacle. Considero Hausson un gran artista. I com a gran artista, Hausson, és plenament conscient de les seves limitacions i en treu profit.

 El seu semblant melancòlic, el seu abillament a l’antiga, la pulcritud en l’execució dels números, juguen al seu favor en bastir un espectacle on el personatge que interpreta hi és inserit no com un factor a part de l’espectacle, sinó com un element més. Podem intuir un recorregut existencial per aquest artista pulcre, que ens va encisant amb les cartes, amb les cordes; amb la màgia. I això l’hi dóna un afegit teatral interessantíssim.

De les sessions d’il·lusionisme que feia Robert Houdin al París del segle XIX passant per Méliès i arribant a Brossa, Housson ens fa somiar. El seu fer defuig l’espectacularitat. Encerta cartes. Encerta números. "Com pot ser?" i sobretot domina l’escena per tal donar al número l’embolcall necessari perquè guanyi en espectacularitat però sempre des de la proximitat i des de la senzillesa. 

Hausson cuida els detalls (aquí ha comptat amb l’ajuda en la direcció d’Hermann Bonnín, codirector amb Hausson del mateix Espai Brossa). Un encert el paper de la partenaire. Dóna molt de joc. També el fet d’incloure un saxofonista. Amb tot, hi ha un distanciament per mi excessiu, entre els números que fa Hausson i l’atmosfera de l’espectacle: una música d’ambient massa estrident i poc adequada per un lloc com el Brossa. En tot cas, penso que sense renunciar a aquest aire de music-hall, hi hauria d’haver una evolució més suau, més continguda. El número de les cordes homenatjant a Brossa em va semblar sublim i un exemple del que hauria de ser.

Pels qui es vulguin deixar seduir per les arts de l’il·lusionisme, no hi ha cap mena de dubte que no pode deixar-se perdre aquest espectacle. Mai que t’encertin els pensaments havia estat tant i tant gratificant.

(foto: Xavier Bertral)