Els dies i les dones

Una botiga d’objectes rars, desfasats, fora de lloc. Un repertori d’objectes inservibles amb ínfules d’antiguitats valuoses. Cap atenció van cridar durant la seva vida útil. Cap atenció criden ara, convertides en rampoines que només acumulen pols. Som als Estats Units. En la profunditat d’aquest país. En aquesta geografia, David Mamet hi deixa els tres personatges que protagonitzen American Buffalo.

Dos, van tenir l’oportunitat de demostrar alguna cosa en el seu moment, un moment que es perd en el temps. El tercer, amb la vida per endavant, ja s’insinua que ha pres camins que no el menaran a cap lloc concret. Com els objectes de la botiga, es pensen que són especials, que finalment tindran el cop de sort. No es donarà mai. I probablement, ho saben.

Una moneda. Un paio que entra a la botiga i demana al seu propietari, el bo d’en Don, quan en vol per una moneda on hi ha un búfal gravat. Li dóna un grapat de dòlars. Don hi veu el seu moment. Envia el noi, Bob, a seguir-lo. Donaran el cop. Li fotran la moneda i tot el que puguin. Sí, el seu moment ha arribat. Finalment.

Teach, però, para l’orella. Histriònic. També ha perdut tots els trens. Vol participar de la gresca. Convenç Don per deixar fora de l’empresa al noi. Convenç Don per fer-li entendre que ell és el seu home. Ell donarà el cop. Ho valora. Desconfien. Al final… No, no hi ha cap sorpresa, o potser sí? Són ells, Teach, Bob, Don, qui porten tot el pes. És tot el que no és diu l’important.

Julio Manrique torna a enfrontar-se al mestre Mamet. Ho va fer el 2008 amb Els boscos. No la vam veure, no en podem parlar. Però sí de l’itinerari següent: Product i La forma de les coses. Totes dues, com aquest American Buffalo són obres de text que se’n diu. Personatges que parlen i parlen i parlen… Manrique en sap treure profit. Basteix el muntatge a partir d’ells. Apunta. Matisa. Però en els tres casos, sempre són rates tancades en una ratera. Obres com de cambra. El pitjor del cas és que es creuen que en poden sortir. Sempre il•lusos. Nedant cap al precipici.

 En aquest cas, Manrique, emplaça els tres actors en aquesta botiga plena a vessar d’inutilitat. L’espai, barroc, participa com un quart personatge. Una escenografia de no-res considerada com un temple pel seu amo, en Don. Un refugi pel noi, en Bob. Un lloc on passar l’estona per Teach. L’estètica dels 70 tot i voler ser realista, dóna una certa caspositat afegida que en cap cas desvirtua els personatges. Els fa arrelar-se, encara més, en aquesta sensació que cap dels tres no podria ser a enlloc més que en aquesta botiga on no hi entra mai ningú. Els protegeix.

Ivan Benet és Don. Un personatge calmat. En aparença inalterable per res. Complex per dins. Benet el mastega des de la serenitat. No és una serenitat, però, que presagia la tempesta. Seria massa fàcil. Fins i tot en el seu punt de no poder més, d’estar fart de tot, el cabreig és contingut. No hi ha catarsi. Benet troba la comoditat des de la contenció sense forçar-ho. Arrodonit. Don, com la resta, va morir fa molt de temps. El seu ritme és el ritme en què s’ha anat marcint tot. Té Bob (Pol López, correcte, no dóna gaire joc el personatge) Li dóna consells. Vol fer-lo un home de profit. Redimir-se, en el fons.

La complexitat enigmàtica de Don contrasta amb la hiperactivitat de Teach, immens Marc Rodríguez, ja va demostrar de què era capaç a La forma de les coses. De la mateixa manera que la tranquil•litat que transpira Don no és forçada, el nerviosisme de Teach (comença molt amunt Rodríguez i no afluixa mai creixent i creixent) tot i que irritant, es fa desagradable pel propi personatge, no per la manera de treballar. De fet és Rodríguez qui porta el pes de l’obra, com ja he dit, a un ritme endiablat que no decau mai, s’hi deixa la pell i com a espectador, s’agraeix, molt més quan Manrique aposta per muntatges on prima la proximitat entre actor i espectador. Un tu a tu.

Manrique llegeix aquest Mamet amb rigorositat. Dirigeix sense dirigir. Vull dir, que se sap que els actors necessiten guies, però en cap cas es veuen. Com si els putxinel•lis es moguessin sols. El Mamet de Manrique és una obra petita en el format, però molt gran en l’execució. Tancada cap endins. Un lectura de la misèria humana. Un pretext argumental mínim serveix a Mamet de parlar del sempre: les persones i allò que els fa por, allò que desitgen, allò que perden… i Manrique sap fer-ne teatre, i del bo. Un plaer.