Els dies i les dones

Hi ha una cuina grisa. Llepada d’anys i de ronya. El temps aturat. Una taula. Unes cadires. Una nevera. Una màquina elèctrica de fer cafè. Ginebra barata que té gust de colònia. Quatre perdedors. El primer en sortir de l’ombra –o d’entrar-hi- un barber. Té por que la seva dona el deixi. El perquè, ja el sabrem més endavant. L’actor. De càsting en càsting sempre dient-li que no s’adiu amb l’actor o actriu principal. L’excita robar als supermercats. Un enterramorts. Es folla una prostituta ucraïnesa. Crida molt però només s’esbrava. És un covard. Un professor universitari de matemàtiques. Cada dia es desperta a la cambra del seu pare mort.

Queden periòdicament per jugar a cartes. Pòquer. Queden periòdicament per sentir-se part d’alguna cosa. D’algun lloc. Ho han perdut tot –si és que mai van tenir res- i busquen en el joc, en el risc de perdre o guanyar, una espurna que encengui alguna cosa en les seves vides miserables. La cuina plena de dies i de merda, els reté. Un dia el professor els demana un favor. Això els posarà en circulació cap a un joc perillós que saben d’avançada que no els salvarà de res. És la primera vegada que potser fan alguna cosa plegats que no sigui jugar a cartes. La resta…

A grans trets aquest és el plantejament. Els jugadors la nova proposta escènica de Pau Miró. Veritable Home de Teatre, signa l’obra i la dirigeix. I cal dir que hi excel•leix en tots dos casos. El text és un d’aquells artefactes dramàtics poderosos que et prenen des de la primera rèplica. Com sempre, marca de la casa, allò que es diu és tant o més important com el que no s’explica. Entre mot i mot, entre lletra i lletra, Miró omple de silencis, de mirades, de complicitats, un entramat sublim. Material d’orfebreria dramàtica de gran volada.

Treballar damunt un canemàs tant ben trenat, permet a Miró passar d’allò oníric a allò realista. D’allò dramàtic a allò còmic. Tot pel mateix carril: el de la precisió escènica on els personatges canvien i evolucionen sense que la variació de registres quedin forçats o siguin gratuïts. L’univers d’aquests quatre homes madurs, una vegada bastit, assentat, permet totes les piruetes que Miró s’empesca. Demiürg trapella, se’n surt de totes i amb nota alta.

Per fer-ho, compta amb un quartet de luxe: Boris Ruiz és el barber. Només cal veure com recull el cigarret que l’enterramorts llença a terra només en aparèixer en escena. Un exercici de contenció on cada gest, mil•limètricament traçat, confereix al personatge tot un reguitzell de petites accions corrents fins arribar al seu moment de glòria amb l’anunci que fa, traient-se de la butxaca de la camisa, el guió que pot portar-los, a tots quatre, a tocar el cel. Mesurat. Gran. Molt gran.

Jordi Bosch, l’enterramorts, ratlla sempre l’histrionisme, però se sap domat i contingut malgrat sempre estar a punt de caure en el desvari absolut. Se’l veu pres d’una soledat íntima que el tenalla i on ni tan sols el desfogament usual amb la prostituta eslava aconsegueix apaivagar.

Jordi Boixaderas sap gestionar el patetisme d’aquest actor que no aconsegueix cap paper. Arrogant. Cínic. De tornada de tot. Troba sortida en l’excitació que el provoca que l’enxampin quan roba als supermercats. Al cap i a la fi, un succedani del que representa la descàrrega d’adrenalina subjacent dalt d’un escenari quan s’actua. Com els altres, amb els seus racons i les seves mancances. No sap que està a punt d’interpretar el paper de la seva vida.

Andreu Benito rivalitza en grandesa amb Ruiz. Oposats en la manera d’atacar els seus personatges, la seva presència esdevé gairebé shakesperiana. Un patriarca que Miró defuig de situar en un pla més enlairat que els altres personatges malgrat ser una mica qui aporta els elements argumentals que fan avançar l’acció. A aquest professor, com als altres, també li veiem les dissorts, les pors. Les contradiccions a flor de pell.

Benito és un Lear que ha superat la seva necessitat de saber l’amor que li professen les seves filles, en aquest cas, els seus fills. La seva preeminència només és una excusa dramàtica. Per entendre’ns, Miró no proposa el joc de saber si Cordèlia talla cabells, dóna sepultura a persones o fa escalfaments de veu. Res del que els pot oferir aquest Lear els interessa als seus fills. Tots van a la mateixa barca. Tots plegats fa molt de temps que perden plegats. I amb tot, cada gest de Benito, té una significació especial. Pesa.

La direcció de Miró sap matisar i acaba d’enlairar tot el que diem més amunt. Malgrat l’escenografia realista, no s’encaterina en tancar als personatges en aquesta espai –com potser faria Mamet i que és un referent que sura i hi és palpable-, no. Miró sap obrir l’escenari, aquesta plataforma damunt un fràgil entarimat que de seguida il•lumina per sota mostrant-nos que tot, gairebé sempre, se sosté damunt ben poca cosa.

En tindria prou marcant a cada personatge i ja hauria fet la seva feina, però és ambiciós i juga sàviament a desencaixar el pla sempre que pot. Com dèiem, pot ser només mostrar el que hi ha a sota de tot. Pot ser deixar veure un treballador del Lliure ajudant a un dels actors a posar-se una jaqueta. Són aquestes petites coses el que donen singularitat i alta volada a l’espectacle i l’impregnen d’una certa inquietud que la fan deutora de no entendre el teatre com una cosa morta i estàtica reduïda al text i als actors, sinó com un joc viu i poderosament transgressor fugint de l’adotzenament realista. Vida passada pel sedàs de les acotacions.

Més que personatges de casino luxós, aquests quatre jugadors, els podríem emmarcar més en una d’aquelles sòrdides vetllades de bingo a la recerca de la sort que malgrat que finalment els arriba, no en saben fer res. Perquè perdre o guanyar no importa. Qui cantem bingo som nosaltres, a la butaca, per haver assistit a una lliçó magistral de teatre. Ells, dalt l’escenari, només esperen la propera temptativa. Altrament només juguen i juguen i juguen i juguen… Els jugadors.

Fotografia: Ros Ribas