Els dies i les dones

Ho anunciàvem fa uns dies. Viuda de Iguana e hijos torna a la càrrega. Si l’any passat, per aquestes mateixes dates, una colla de tarats segrestaven la mòmia de Lenin i se n’anaven a l’Àfrica a rescatar una marquesa a ritme de monges gipis, científics degenerats, exploradors sortits, bledes solellades i l’homenatge més pertorbador que s’hagi pogut fer mai a Charles Chaplin –tot això i més passava a El Projecte Alfa-, ara la companyia, ha decidit tirar per l’homenatge a les pelis d’espies dels cinquanta amb Els malvats.

Biel Perelló torna a signar un text sense fissures: compacte i rodó com un ou. Jordi Frades –aquesta vegada amb el mateix Perelló- torna a donar la direcció que cal i l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer (la nit que la vaig veure va ser substituïda per la Laia Martí) i el Miquel Àngel Ripeu es disposen a llegir la partitura amb el talent interpretatiu que els caracteritza.

De fet l’originalitat de l’argument no és tanta. És la típica història del típic esquiador olímpic americà vidu que perd el seu amic assassinat conjuntament amb dues persones més i un mim a Europa, li segresten la filla i es penja d’una dona perillosa, més dolenta que la llana de gos, que l’utilitza per passar un microfilm que segueixen els del KGB, l’FBI, i no sabem si la TIA, a l’altra banda del taló d’acer on mentalistes, jueus que ara humilien alemanys, oficials britànics que no es poden estar de fer gala del seu complex humor i un repertori variat de vilatans alemanys obtusos com ells sols, fan avançar o entorpeixen l’avenç de la història, no ho sabem, entre genials persecucions automobilístiques i d’esquiadors, fins a culminar en… No, això ho haureu de descobrir vosaltres.

La recepta es repeteix i funciona. Aquesta vegada, la trama, com és normal, es complica un xic. Perelló beu de Hitchcock, de Graham Greene, d’Orson Welles… I ho fa amb l’art habitual de bastir un text des de sota, donant tanta importància a crear un univers creïble, delirant però creïble, com a posar l’acudit, el gag, en el moment adequat. S’ha passat el ribot per damunt de l’estripada gratuïta, aquest cop, potser la sal grossa no és tant evident en aquests Els malvats, però igualment, es riu, es riu amb la complicitat d’estar sent espectador d’una proposta d’una gran intel•ligència teatral, i que ningú no se m’espanti, he dit intel•ligència teatral, ebenisteria de nivell; amb els Iguanos, l’únic que es necessita és estar predisposat a passar una bona estona i prou.

Els malvats prorroguen la seva estada al Versus Teatre [atrápalo]. I és que el fet d’haver penjat el cartell d’entrades exhaurides més d’un dia i més de dos té el seu reconeixement. Sense subvencions públiques han demostrat que tot i no rebre el favor dels de dalt, si que reben el favor dels repics de mans i ens n’alegrem. Aquest nou esglaó dels abanderats de l’humor idiota mereixa aquesta continuïtat, i més, per encabir tota la gent que s’ha quedat i es quedarà sense poder veure l’espectacle. No sempre per falta de seients (Espektra, tot i ser curta de vista, és efectiva).

Ens traiem el barret davant de la feina feta tot esperant tornar a deixar-nos rabejar de nou per tanta absurditat perfectament dirigida, tornar a deixar-nos passejar per una Europa que no existeix amb uns personatges que seria un perill per a la humanitat que existissin.

Doncs sí, quan ens pensàvem, encimbellats per la crítica especialitzada i la molt especialitzada, que almenys tardaríem dos o tres anys a poder tornar-los a veure en escena donada la complexitat intel·lectual del seu teatre, la gent de Viuda de Iguana e Hijos [facebook] tornen a delectar-nos amb un nou espectacle: ELS MALVATS.

Per la promoció que ens ha arribat, podem deduir, que almenys pel que fa a ambició ningú no els guanya: “16 localitzacions del tot el món, 45 personatges, amenaces de bomba, armes de mentida i petons de veritat” i el no menys desdenyable atreviment de proporcionar-nos “la persecució d’esquiadors més gran que s’hagi vist al teatre” (!!!)

Hem d’aturar-nos. No podem escriure amb palpitacions. N’hem vist fotos i a més de tot això que dèiem més amunt, s’hi perceben cares de malèvoles intencions, atmosferes opressives, estupendíssimes femmes fatales i què sé jo quantes coses més!

Tornen les rèpliques genials de Biel Perelló -fins i tot hi ha un dels actors que se li assemba- torna la direcció exquisida del Jordi Frades aquest cop també compartida amb l’autor Perelló, torna el mestratge d’actors d’aquells que treballen-tots-molt-bé com són Elia Corral, Ester Cort, Óscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu.

Són uns quants els que han dit que no hi surten -jo tampoc- ara, això sí, jo quan en tingui oportunitat, seré al pati de butaques omplint-me els sentits amb tot el que se’m vulgui donar.

Tot plegat s’estrenarà el proper dia 11 de desembre a la Sala Trono de Tarragona i farà temporada a Barcelona al Versus Teatre a partir del 17 de desembre.

Seria una veritable llàstima que no m’hi acompanyéssiu.

Podeu llegir la crítica de l’espectacle fent click aquí

Ens ho havien dit que a principis d’aquest any, l’actor Pep Tosar, havia desembarcat al Círcol Maldà de Barcelona per tal d’establir-s’hi i fer teatre. Això de fer teatre, pot semblar una frase més, però tractant-se de Pep Tosar, no ho és en absolut.

Amb dues obres estrenades: La casa en obres i Molts records per a Ivanov(Premi de la crítica), que ens vam perdre, a principis d’aquest octubre, Tosar encetava temporada amb un nou muntatge: Nocturn, un espectacle que corroborava allò que dèiem més amunt.

A partir de l’obra d’Antonio Tabuchi Rèquiem, Tosar afegeix a aquest text, altres fragments de l’italià enamorat de Portugal, sobretot contes, per tal d’encaixar-los i donar-nos un espectacle sobri, íntim, preciosista i fins i tot llòbrec en l’escenografia i plantejament rítmic, peró lluminós pel que fa als resultats que assoleix.

En un Portugal intemporal, un escriptor decideix tornar a mirar-se Les temptacions de Sant Antoni del Bosch, un quadre que solia admirar amb alguns amics en el passat. D’aquesta confidència a un dels cambrers del bar del museu i de la visita que fa l’escriptor a la casa on durant  un any va intentar escriure una novel·la i on va conèixer un estrafolari escriptor, Tadeus, i s’enamorà d’Isabel, assistirem a un recorregut, oníric del tot, que l’escriptor fa a través del temps per tal de demanar als fantasmes de tots dos, uns perquès que en cap cas, com sol passar en aquests casos, no apaivagaran cap incertesa. Hi ha més coses, però tot i que la història no amaga cap cop d’efecte (Tosar és savi i sap que sempre és el COM i mai el QUÈ) ens n’abstindrem de desvelar-se res més.

Amb els nocturns de Chopin de fons, la proposta de Tosar és d’una precisió subtil i emocionant. Res hi sobra: ni les projeccions, ni la música en directe. Tot emociona. El ritme cadenciós amb què es mouen els personatges atorga un tempo bell, que Tosar no fa servir en tota l’obra, només en les parts en que Isabel llegeix la carta que l’escriptor li va escriure. A aquest esllanguiment calmat, el complementa un tempo més realista que ens relata la peripècia pròpia de l’escriptor salpebrada amb un humor que resta feixuguesa a la proposta però que en cap cas s’allunya de l’atmosfera donada. Una senzilla pantalla translúcida, emfasitza físicament aquesta dualitat: la del somni i la de la realitat, sempre confonent-se.

Pel que fa a les interpretacions, Tosar, com a protagonista, imprimeix al seu personatge un allunyament de la concepció general de l’espectacle, com un espectador de tot plegat, molt ben confeccionat i acollit pels seus companys: Víctor Pi ens dóna un cambrer misteriós i un Tadeus, l’escriptor que coneix el protagonista, ple de racons i de subtileses; Anna Carné, en papers menors, demostra una gran versatilitat sempre creïble i Cecilia Ligorio és Isabel, la dona que llegeix les cartes de l’escriptor i que demostra un gran ofici començant el paper des de tan amunt i sense defallir en tot l’espectacle. Una proposta, la de Tosar, que ens reconcilia amb la fal·lòrnia aquella, cada vegada més estesa, que en el teatre l’art d’explicar una història en tota la seva dimensió, ha desaparegut. Seguirem de molt a prop aquest Círcol Maldà.

“Un dia, mirant Les temptacions de Sant Antoni vaig pensar que si l’home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar-me un personatge presa de l’obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix on ell vol, fins i tot a la temptació suprema”, ens diu Tabuchi al programa de mà.

Remordiments tindreu vosaltres si no aneu al Círcol Maldà. Teniu temps fins el dia 15 de novembre. Imprescindible de debò!

Des del passat dia 6 de setembre i fins el proper dia 4 d’octubre, es pot veure al teatre Tantarantana de Barcelona, el 5è cicle de teatre físic, dansa i perfomance.

D’entre totes les propostes, m’agradaria recomanar-vos el que s’hi podrà veure avui i demà a les 21:00.

Es tracta de l’espectacle FRUIT creat i interpretat per l’Eva Roig i dirigit per la Simona Quartucci.

Definir amb poques paraules que és FRUIT és una mica complicat: un devessall d’emocions filtrades per la plàstica, el gest, la dansa i la imatge, es donen la mà en aquest muntatge sense concessions a la galeria, sensual del tot.

Comproveu-ho per vosaltres mateixos.

Què fas si ets actor i t’avorreixes a l’estiu? Fàcil: agafes una obra de Shakespeare, entabanes a un grapat de col·legues de professió, compres quatre leotardos, busques un espai prou digne per a representacions teatrals a l’aire lliure i l’avorriment, per art de màgia, desapareix.

Més o menys d’aquesta manera, la companyia Parking Shakespeare, de Barcelona, ha decidit fer-se seva la iniciativa que fa molts anys que ja funciona a l’anglosaxònia i portar el geni del dramaturg anglès, a un parc de la Ciutat Comtal.

Per donar-se a conèixer i engegar, s’ha triat una comèdia: L’amansiment de la fúria. L’espai, el Parc de l’estació del Nord de Barcelona. Elles i ells són: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Òscar Garcia, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Víctor Tejera. Dirigits per Pep Garcia-Pasqual a partir d’una nova traducció de Salvador Oliva, que certifiquem, que el dia de l’estrena, va xalar d’allò més.

Hi són cada dia a les 19:00 h. fins el dia 2 d’agost i de gratis!

La comèdia, ambientada en la itàlia encara dividida en ducats, explica la història d’un pare que té dues filles, una de càndida i una mica bleda i una altra que té un geni de mil dimonis, efectivament, la fúria. Les poncelles s’han de casar i tot un reguitzell de mascles de tota mena, aniran fent les mil i una per aconseguir el seu amor o millor dit, aconseguir l’amor del seu pare i no precisament amb les seves virtuts personals sinó més aviat amb les de les seves butxaques. Els equívocs sovintegen, les disfresses més. Tothom no és qui sembla. Els criats fan d’amos, els amos de criats. Al final, com toca, la fúria serà domada i tothom beurà i es casarà i serà feliç, o no. Teatre dins del teatre. Teatre fora de teatre.

L’espai triat per la companyia per donar-se a conèixer, potencia aquesta teatralitat. Deixant de banda que la proposta ens va semblar correcte, al servei de voler fer passar una bona estona amb un text de l’oncle Will -que no és poc- amb una direcció a l’alçada de les circumstàncies i interpretacions notables, és precisament la capacitat d’emmarcar l’espectacle en un espai com aquell, el que més ens va agradar.

Com ja em dit, la comèdia juga tota l’estona amb aquest travestisme. Els personatges entren i surten -ja sigui de l’espai de representació, com dels seus personatges- i ens agrada, que l’espai, circular, pugui participar d’aquest teatre fora del teatre. Així, assistirem a les corredisses dels actors per arribar a temps a la part de l’escena on han d’aparèixer o com fan un glop d’aigua.

Tot i que aquest aspecte sembla anodí, no ens ho sembla, perquè d’aquesta manera, voltant el públic, s’aconsegueix que públic i actors, quedin a un mateix nivell i es potenciï la popularitat de la proposta; una nuesa que defuig, així, la reverència que a voltes, una obra de Shakespeare, provoca. És bo recordar que la companyia del d’Straford, fa més de de tres-cents anys, anava de poble en poble fent funció amb el més mínim.

Aplaudim aquesta fresca proposta. S’encomana, als bancs, la bona sintonia del projecte. Un parc, una tarda, una farsa i riure i deixar-se anar. Res més senzill o res més complicat. Ens agrada la murrieria i bon fer de la direcció de Pep Garcia-Pasqual i sobretot ens agrada que encara  hi hagi persones que sense suport institucional -fins a la data, de subvencions res de res- encara siguin capaços d’encomanar el bon rotllo necessari per fer teatre sense cap altre compensació -i aquesta afirmació no és una llicència literària, perquè les representacions són gratuïtes i ningú cobra ni cinc- que la dels aplaudiments.

Seria una llàstima que un projecte com aquest quedés només com una provatura i no passés d’aquí. Senyors de l’Ajuntament, a posar-se les piles!, que aquests xiquets ja els han fet la feina: hi ha talent, hi ha ganes, hi ha possibilitats, “Shakespeare a la fresca?”, “Shakespeare als Parcs?”, facin-s’ho com vulguin però no ho deixin córrer; l’any que ve en volem més de passar les tardes mentre se’ns representa una comèdia o un drama o el què sigui.

Manuel Cuyàs deia, no fa gaire, que l’arquitecte Ricard Bofill era un arquitecte de vestíbuls. Ja pot ser un teatre, un aeroport o un edifici d’oficines: primer el vestíbul, després la resta.

El Teatre Nacional de Catalunya no s’escapa a aquesta concepció. La lluminositat rere les vidrieres amb les lletres vermelles deixant ben clar on et trobes, escampa una benignitat que el marbre blanc acull projectant-la cap a les persones que hi ha esperant d’entrar a les diferents sales.

Cada dia hi esmorzo, jo, al TNC. Hi treballo a la vora. A l’hivern al solet. A l’estiu, o almenys una part, sota una de les oliveres. Al matí hi ha poc moviment. Per això, aquest capvespre de teatre, veure tot aquell gentam amunt i avall, com si fossin figurants d’un anunci d’una coneguda marca de vermut blanc, em sorprèn amablement. Ells amb camises virolades i mocasins. Elles amb vestits blancs lluïnt tomba-i-tomba solar. Paco, la camisa; que som al Nassssional!

Sala petita. El Present vulnerable. Rara avis, la companyia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz, ballen poemes de Feliu Formosa. Fa anys que Corchero i Formosa col·laboren plegats. Un repte això de ballar poemes. Com és balla un poema? Com es dansen els versos? Sabem que s’han basat en el llibre Cançoner. Un bell cant a la pèrdua que Formosa va escriure en perdre la seva primera companya. Hi ha ecos de Ferrater, al meu parer. La poesia de Formosa no és senzilla. L’univers de Formosa no és senzill. Una altra joia, menys complaent que l’anterior llibre: Per puck. Un homenatge en forma de versos, al teatre.

Als versos afegir-hi els els dietaris de Formosa i un volum dels quals, dóna títol a l’espectacle. Un teixit que s’ha de considerar un tot. Lucidesa surant sempre per damunt de paisatges, d’experiències, de pèrdues en clau alemanya. El teatre, la poesia, la traducció, les depressions: Feliu Formosa.

Tres homes i dues dones. Ells són Diego Anido (bèstia escènica, en aquest cas, efectiu però discret, amb tot, creieu-me: qualsevol espectacle on aquest home hi surti, segur que val la pena de veure), Jordi Mas i Xavier Ripoll. Elles són la pròpia Rosa Muñoz i Constanza Brncic, immensa, molt gran.

Una línia vermella separa les dues parts. Els que es queden. Els que se’n van. Però pots quedar-te i ser lluny. Pots ser lluny i ser a la vora. Una estructura de ferro al mig, també. El balanceig, el perill que es precipiti, que caigui, ens dóna la fragilitat.

Pautat l’espai, la desdoblació es reparteix entre ells i elles. Corchero no cau en la banalitat de focalitzar-ho tot en només en la personalització entre ell i ella. Els moments, per exemple, de contacte físic entre Anido i Brncic (commovedor) són d’una profunditat emotiva molt elevada, però si cal remarcar alguna cosa de Corchero, és haver sabut portar a l’escenari, un cert desencís que si es llegeix a Feliu Formosa, moltes vegades la seva obra traspua.

De tota manera, el muntatge no llisca tot el que hauria de lliscar. Encara que no crec que sigui problema de concepció sinó que moltes vegades això del Buhto, pot arribar a ser una mica desesperant si hom no va amb les pedres suficients a les butxaques per tal que, certs moviments o certes coreografies, no et facin volar cap a afers més domèstics o senzillament no et facin marxar de la sala per avorriment.

Hauríem de parlar de correcció. Hauríem de parlar d’execució pulcre d’un grup de ballarins a les ordres d’algú que ha llegit a través de la gestualitat, l’obra d’un dels grans de les nostres lletres. Corchero l’ha llegit bé, però el muntatge no sempre convenç. Hi ha puntes de sublimitat, tots els ballarins estan a l’alçada de l’exigència, però hi ha vegades, bastit tot el vaixell, que la nau va per una banda i allò que se’ns vol dir, els mariners, per una banda, resolent plantejaments amb un risc potser massa bla.

Un dels actes més esperats d’aquesta festa major de Reus, és la recuperació, per part de la companyia local de teatre La Gata Borda [bloc i facebook], del ball parlat de Dames i Vells.

Imagineu-vos quatre vells decrèpits casats amb quatre dames que encara busquen guerra. Imagineu-vos que els tals ancians, comencen a dir penjaments de les seves esposes i aquestes dels seus marits. La cosa va pujant de to i l’esquitxada, no només afecta a les pròpies relacions matrimonials, no, sinó que també rep allò que se’n diu l’entorn.

Per posar remei a tal atzagaiada, el batlle, el rector i un mosso d’esquadra miraran de posar-hi ordre i és clar, us penseu que aquests tres en sortiran ben parats?, i ara!, també reben; i reben amb tots els noms i tots els cognoms, perquè és clar, que els han d’explicar a quatre vells i a quatre senyoretes una mica lleugeres de què significa allò de la correcció política?, tira, tira…

A grans trets, això és el que es podrà veure a la plaça del Castell de Reus demà a les 19:00 h. Però no patiu perquè l’actuació es repetirà en diferents parts de la ciutat a les 20:00 i a les 21:00 i el dia 28 tornaran a esbatussar-se més i millor i a fer sortir els colors a més d’un.

Parlar de Dames i Vells, és parlar de Tarrag…, vull dir del “barri marítim”. Tot i que a Reus, al segle XVI consta que ja es feia, a la “pescadora i marinera” el ball s’ha popularitzat d’una manera espectacular i com que en sóc un admirador declarat i cada any cau l’espineta amb cargolins, lleig quedaria en aquests papers, que no en parlés. Molt més quan els responsables del ball pelacanyes, apadrinaran el ganxet. 

Com que he tret el nas més d’una vegada per entre les cortines d’aquest tinglado, sé amb quina passió s’està vivint tot plegat. Crec que per Reus ha de ser tot un honor rebre aquesta recuperació. Una recuperació que més que una recuperació, en són tres:

La primera, la voluntat de tornar a Reus, un element festiu que havia quedat oblidat; allò de no saber on es va si no se sap d’on es ve.

La segona, el fet d’introduir a la festa major una mica d’esperit crític i de mala llet, sense que sigui necessari que per esdevenir un ball de veritat -de fet parlaríem de teatre, que no pas de dansa- hagi d’anar al tediós seguici i pugui tenir el seu lloc en paral·lel als altres elements.

La tercera, la voluntat d’un grup de gent jove amb iniciativa, talent, que fa les coses com Déu mana i que s’estimen la seva ciutat, per tirar endavant un projecte del qual, més enllà de la satisfacció pròpia que en pugui treure cadascú, serà Reus qui hi sortirà guanyant podent gaudir de la representació. Jo no m’ho perdria per res del món.

Em faig ressò d’una bona iniciativa que el proper dia 14 de juny es farà a l’Auditori.

Es tracta del concert benèfic basat en textos del llibre Quiet, de Màrius Serra, amb les actuacions d’El Tricicle, Nina, Quimi Portet, Gossos, Lluis Gavaldà i Joan Reig (Els Pets), Pau Riba, Pep Bou, Joan Miquel Oliver, Bruno Oro, Elisabet Raspall, Ivette Nadal, Gòspel Viu.

També Carles Capdevila, Sergi López, Albert Om, Queco Novell, Bruno Oro, Neus Bonet, Jordi Herralde, Matthew Tree, Jordi Martínez, Marta Angelat…, llegiran diversos fragments del llibre.

Màrius Serra exercirà de mestre de cerimònies en un espectacle vibrant de dues hores en el qual les lectures de breus fragments de Quiet exerciran de fil conductor entre les diverses actuacions musicals i teatrals que il·lustraran les diverses emocions que comporta la convivència amb la pluridiscapacitat.

Podeu seguir els quiets a: http://moutepelsquiets.blogspot.com

Dos territoris d’argila. L’un a terra, l’altre és una paret. El que es trepitjarà encara conserva el color rogenc, en el que està alçat, hi ha una pàtina de blanc que cobreix la superfície. El silenci. La llum damunt l’escenari. Els estossecs que van atenuant-se, es pleguen els genolls buscant la postura adequada.

Llavors la terra bombolleja. A cops de puny, la paret comença a entrar en efervescència. Com si tingués la varicel·la o el sarampió. A la terra li comença a sortir acnè. Els culpables, vestits de negre, surten a escena després de deixar la paret boteruda. Un home alt amb els cabells blancs. Un altre de més baixet, pentinat amb els cabells en punxa. Un donava cops, l’altre donava colps.

Ara treuen unes eines i comencen a desfigurar l’espai. A terra hi creixen atzavares de fang. També pegots de terra que es llauren. Els primers dubtes: són pagesos?, són artistes?, són només dos nens fent pastetes? Ells dos no es parlen, només es confonen amb l’espai. Van per feina. Creen, desfigurant. De tant en tant es miren.

Tornen a la paret. Esgarrinxen, al costat del grans sobtats, tot de petits solcs, autopistes fetes amb les puntes dels dits, pentagrames sinuosos, cabells pentinats amb les grapes. No s’hi reconeixen figures. Només gestos, intencions. I comencen a fer-se petits els homes enmig l’exaltacíó que  percudeix el plàstic que protegeix els altaveus que escupen sons, disposats a banda i banda de l’escenari.

I si fos en el moviment en què ens haguéssim de fixar? Potser sí. Però també és la terra que parla, que es desdibuixa. Un buc amb aigua en un extrem. Hi deixen a remullar els eines, ara. Quan tornin a reventar el fang, hi haurà esquitxos. Els pegots es llencen contra el blanc i sobten el buit, el silenci, amb escups de terra i d’aigua, barrejats.

Tots dos es donen a tatuar la pell dels dos espais amb talls que no sagnen: colpegen, destrossen, estrafan… Però la destrucció és creativa i no fan res més que despertar una bèstia adormida que batega a través del seu fer esclau davant la tel·lúrica, magmàtica, disposició de tots dos espais de Terra.

El frenesí augmenta. Ara, tots dos homes, ja bruts, ja confosos els seus vestits d’home amb els de l’argila, comencen a treure atuells tot just sortits del torn. De lluny, el fet que semblin cuits, fa preveure estralls. Però tot participa de la blanor: terra i aigua; els homes vingueren després.

Els atuells són les màscares. Els atuells són els úters. Se’ls van posant al cap i desfiguren la fesomia. Sorgeixen els monstres: s’hi posen ulls i boques i trompes i antenes i nassos i orelles gegants. Després s’ho treuen i ho llencen contra l’espai. La repetició imprimeix, damunt el mur, tot un bestiari efímer.

Un dels homes ara es confon més amb el fons. És el més alt. Es rebrega, vol entrar dins el blanc que ara ja no és blanc perquè el fang de terra, tinta l’albor. L’altre home, cobreix el seu cap, sembla que el vulgui anul·lar, donar-lo en oferiment. El rostre li desapareix. Tot és fang damunt la seva testa i rellisca.

Queda empegat al blanc. L’altre home, ja sol, es determina a fixar la gesta. Amb un líquid, ruixa les superfícies. S’hi està una bona estona. No podem veure a l’altre home diluït, l’home fixat, com un perdedor de la guerra contra els elements: en l’Art ningú hi perd; en l’Art tothom hi guanya. Una cortina del líquid que va ruixant la llum barrejant les volutes de pols amb el que deixa anar la mànega.

I el ball encara no ha acabat. Malgrat que tot queda com gelat, fixat en aquest Ara que s’ha allargat des que sorgiren els primers furóncols, l’home dels cabells com un porc espí, traça més línes accetuant la vermellor del fang cru contra el blanc exaltat que ha deixat el líquid. És un moviment més íntim. Personal. Però l’altre home surt del seu estatge. També vol rematar la feina. I són tots dos, una vegada més, transformadors de la realitat fins que obren uns forats a la paret, uns forats prou grans per deixar-se engolir i acabar, d’aquesta manera l’espectacle.

Quan surten a saludar, amb una vollldam a les mans, ningú admet que per crear res facin falta set dies. Miquel Barceló i Josef Nadj ens han demostrat que, amb una hora, es pot afaiçonar la Bellesa en l’estat més pur. I nosaltres hem estat uns privilegiats per haver-ho presenciat.

“Diferents històries. Diferents personatges. Diferents relacions. Diferents espais. Diferents moments. Es troben. Es separen. Es retroben. Sempre ens fem però la mateixa pregunta. Per què? Per què ens costa tant expressar el que sentim, el que volem, el que ens agradaria. Per què l’orgull, la raó, la por s’interposen en el camí que ens acosta a allò que desitgem? No tenim respostes, però podem reflexionar-hi”.

D’aquesta manera, la gent de la Gata Borda, companyia teatral de Reus, ens presenten el seu nou espectacle Petites ocupacions, muntatge a partir del llibre de contes de l’escriptora francesa Ana Gavalda, M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc.

Això serà a la Sala Santa Llúcia (Raval de Robuster, 24), de Reus.

Divendres 3 d’abril a les 21:00
Dissabte 4 d’abril a les 21:00
Diumenge 5 d’abril a les 18:00

Després del seu exitós primer muntatge M’agraden les fruites del bosc, aquesta jove companyia ganxeta, sota la direcció de l’Ester Cort, inicia aquest segon projecte. Una alenada d’aire fresc al teatre amb gent jove i creativa que a més ens permetrà descobrir un nou espai reusenc per fer-hi teatre.

Imprescindible!!!

Acostar-se als clàssics sempres és, o hauria de ser, una responsabilitat. A no ser que es tinguin les idees molt clares, el risc d’empescar-se un nyap és molt alt. Shakespeare és potser, en aquest aspecte, l’autor més maltractat. Qualsevol s’hi atreveix i és clar, després, passa el que passa. Un espectacle teatral és molt més que el text. Pensar que perquè ens enfrontem a un clàssic, ja tenim una part de la feina feta, és un error. La tasca de saber adequar el text al moment actual, estirant tots i cadascun dels fils dramatúrgics que l’autor deixa suspesos, és igual per un Shakespeare, per un Brecht que per un Pitarra.

Dic això perquè saber que a la Sala Muntaner de Barcelona s’hi representava una versió de “Un tramvia anomenat desig” em va fer arrufar el nas. Molt més quan, mal acostumats com estem, ni el director ni els actors, no ens eren del tot coneguts. Hi havia el risc d’assistir a l’enèssima recració a l’escenari, de la pel·lícula que en va fer Elia Kazan, de l’obra de Tenesse Williams, és a dir, samarreta imperi per a Kowalski i molta llàgrima per tot arreu. Hi havia però, en aquest muntatge, un assumpte que ens inquietava: què hi feia la pallassa Pepa Plana en tot aquest assumpte? Intrigats, vam anar a descobrir-ho.

I que grat va ser equivocar-nos de mig a mig en el què ens esperàvem! La proposta de l’Ester Nadal, de l’escola Joan Ollé, és tota una proclama en favor del teatre. Nadal signa un dels espectacles més sorpresius d’aquests darrers temps -sense pantalles, ni gent conill, ni esquitxades-. Nadal, s’ha arromangat la camisa i ha anat passant paletades de Tramvia pel sedàs de la seva saviesa teatral fins quedar-se amb la sorra fina del millor teatre. De la clown, en parlarem a part.

A d’hores ara no explicarem què és el tramvia de Williams. Aquesta nit enganxosa de Nova Orleans, Blanche Dubois que fuig esperant alguna cosa al pis minúscul, opressiu, de la seva germana Stella. La brutalitat de Kowalski, el seu marit polonès. El lúgubre afer amb Mitch, que tampoc vol estar sol. La dependència, la necessitat de buscar l’altre per ser, per fer, el Jo. I la calor, l’ofegament, la maldat, els esdeveniments que fan posar els personatges de la nostra part i en contra cada dos per tres a ritme de jazz.

Nadal sap donar volada a la grandesa del text de Williams. Les acotacions, per exempe, -poètiques acotacions- són dites per un personatge (Jorge Picó) a part, integrant-se en el transcurs de l’obra, com un corifeu únic, que dóna volada dramàtica al muntatge. La música en viu, l’economia de recursos escenogràfics i uns carrils d’avenç interpretatiu molt ben marcats, sabent perfectament què vol de l’actor,  i que llisquen amb una suavitat magnífica, fan un espectacle deliciós. Molt gran.

Hans Richter ens fa un Kowalski la brutalitat del qual reprimeix i només sap treure quan toca. Fa por, terror, però no pas pel que mostra sinó pel que amaga. Distanciat de Marlon Brando, bé. Irina Robles és l’Stella convincent que viu la seva història d’amor i que espera un nen. És el personatge més desagraït però se’n surt, l’humanitza, no el fa només un sac de boxa que tothom pot pegar. David Verdaguer ens dóna un Mitch sense matisos, molt pla, potser perquè l’escena amb què parla amb Blanche, el seu moment, no ens sembla massa ben resolta. L’únic punt negre de la representació. Minúscul en un firmament de felicitat escènica.

Hem retardat l’aparició de Pepa Plana fins al final perquè es mereixeria apunts i apunts aquesta dona. L’encert d’incloure a la pallassa en el paper de Blanche Dubois és absolut. L’aplaudim molt. La seva interpretació és per veure-la amb ulleres de sol de tant refulgent com és. Els moments que fa de clown, no cau mai en l’histrionisme, domina l’escena i el seu cos amb perfecció i crea una Blanche detestable a voltes, malaurada a vegades, patètica sempre. Seria fàcil dir que és el puntal del muntatge, però això seria fals, perquè tot i la importància dins de l’obra de Williams, fins i tot la gran alçada de la seva interpretació, queda agombolada per aquest Tramvia ple de detalls, de racons, de colors.

Ens sap greu dir que a Barcelona el passat dia 25 de gener era el darrer dia que es podia veure. Però esperem que aquesta producció andorrana, pugui rodar per tots els Països Catalans i que pugueu gaudir d’aquest grandíssim espectacle. Aquest és el nostre desig.

El passat dijous dia 15 de gener la companyia Viuda de Iguana e hijos (grup al facebook) va estrenar al Teatre del Raval de Barcelona, la hilarant El Projecte Alfa o estampes africanes amb Lenin de fons, escrita pel Biel Perelló i dirigida per Jordi Frades.  S’hi estarà fins el dia 8 de febrer (funcions de dijous a diumenge).

No ens entretindrem a fer-ne un desgranament crític d’aquesta obra perquè ja ho vam fer en el seu moment (podeu llegir la crítica fent clic aquí), quan es va estrenar a Tarragona l’any passat. En tornar a llegir l’article que vam escriure, ens hem adonat que el  què apuntàvem llavors, és del tot vigent i només hi afegirem que el fet que hagi pogut rodar una mica per diverses sales, ha acabat d’arrodonir els pocs escaires que l’obra tenia. Tampoc ens aturarem a enumerar, com anaven vestits els nombrosíssim vips que van assistir a aquest esdeveniment tant esperat.

Sí que en canvi, comentarem el que en una entrevista a Cultura 21, el seu director, Jordi Frades, fa uns dies, comentava: “Crec que falta humor que no sigui necessàriament intel·ligent. Som massa avorrits i previsibles. Crec que cal fer apostes per un camí més idiota, com la nostra obra. No prendre-s’ho tot tant a la transcendent.”

Hi estem d’acord. Hi ha d’haver espai per a propostes de tots els colors i de totes menes. Molt més quan “El projecte…” no té cap altra missió com no sigui la d’estirar riallades de magnitud, durada i intensitat diversa, perquè el bombardeig de situacions còmiques ve una rere l’altra. Un no parar, vaja. 

 També manllevarem les paraules de l’autor de l’obra dirigint-se al respectable públic al programa de mà:

“(…) Els nostres referents no són ni Pinter, ni Txèkhov, ni Strindberg. Ens hem inspirat en el cinema d’aventures de sèrie B, en les novel·les de Jules Verne, en Mortadelo y Filemón, en La guerra de les galàxies i en els germans Marx. El projecte Alfaés un exercici d’esportivitat humorística i prou. Qualsevol transcendència més enllà d’això serà responsabilitat de l’espectador. El tòpic de “l’humor intel·ligent” ha fet molt de mal al món cultural però, per sort, hi ha una nova generació d’idiotes que demanen pas. El projecte Alfa vol ser abanderada del nou humor imbècil.”

Doncs ja ho sabeu, res d’anar a escalfar els seients perquè toca, res d’anar a lluir les joies i les pells, res d’entrar al Temple de la Cultura Dramàtica; cada nit l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer i el Miquel Àngel Ripeu, pugen a dalt l’escenari per fer la cosa més difícil del món: fer riure i dono fe, que durant 70 minuts ho aconsegueixen de manera magistral.

Qui s’apunta a descobrir-ho? De veritat us perdreu la que sense cap mena de dubte serà la comèdia de l’any? Correu a buscar la vostra entrada, va. De pressa, que s’acaben.

Acabada la Segona Guerra Mundial, Charlotte Von Mahlsdorf, una aficionada alemanya a les antiguitats, va decidir fundar un museu. Les peces que l’integrarien, serien mobles i objectes que els nazis consideraven decadents i que Von Mahlsdorf, va trobar que valia la pena de conservar pel seu valor artístic i artesanal. Així és com va nèixer el Grundeizetmuseum, a Berlín.

Fins aquí, la gesta de Von Mahlsdorf, no destacaria per cap altre raó com no fos la d’una decidida defensora per preservar tot un seguit d’objectes de la barbàrie nazi. Però que passaria si diguéssim que la tal Von Mahlsdorf, no era una senyora, sinó un senyor que va nèixer amb el nom Lothar Berfelde? Que el seu pare era un dèspota nazi que ell mateixa va assassinar en defesnsa pròpia? Que la lectura d’un llibre sobre transvestits que li va donar a llegir una tia seva lesbiana, la faria adonar-se que el fet que sempre hagués anat vestida amb roba de dona, malgrat el seu sexe, tenia un nom? Afegiu-hi a tot plegat el fet que durant la partició de les dues alemanyes, Von Mahlsdorf regentà, al sòtan de l’esmentat museu, un dels locals homosexuals més famosos i que és possible que col·laborés amb la sinistra Stasi i ja tindrem una senyora història.

Von Mahlsdorf va escriure la seva biografia, que va titular Ich bin meine eigene Frau (“Jo sóc la meva dona” ) i que a l’Estat Espanyol l’edità el 1994 Tusquets. Anys més tard, el dramaturg Doug Wright, encisat per la història, es posa en contacte amb Von Mahlsdorf i fruit de les seves trobades des del 1992 fins a la mort de Von Mahlsdorf el 2002, escriu l’obra de teatre I’m my own wife, que obté diversos premis.

Fins el dia 14 de desembre, si no es prorroga, que ho esperem, es pot veure a la Sala Villarroelde Barcelona, l’adaptació que Fernando Masllorens i Federico González del Pino, amb traducció de Joan Sellent, han fet de l’obra. La direcció és de Marta Angelat i com a únic actor, Joel Joan.

Cal dir d’entrada que qualsevol perjudici sobre el fet de comptar amb un actor de la potència mediàtica de Joel Joan, cal deixar-lo a l’entrada del teatre, perquè l’espectacle és d’un d’aquells bombons teatrals que cal no perdre’s de cap de les maneres. Un bolet d’aquells introbables i suculents, enmig el bosc de la cartellera actual.

L’espectacle és un monòleg on Joan interpreta alternativament i sempre vestit de dona, els papers de la Charlotte i del mateix Doug. La força de la seva interpretació, recau en la capacitat de mostrar una Charlotte totalment creïble, una veritable senyora gran que ens anirà desgranant la seva història. La contenció i la capacitat per no sortir mai ni un mil·límetre del paper, ni tan sols quan torna d’encarnar el rol de Doug, és una proesa de sensibilitat actoral, imaginem meitat mèrit de Joan, meitat de Marta Angelat i la seva brillant, sensible i intel·ligent direcció.

L’espectacle flueix d’una manera magnífica. La història de la Charlotte, sense efectismes, sense sortides de to, per la seva aparent inversemblança, ens sedueix des que ens explica com funciona un vell fonògraf. L’art de Wright per confegir un text que funciona com un rellotge i l’escenografia sempre encarada per donar brillantor al text i a l’actor s’hi ajusten com un guant. Jo sóc la meva dona, és un d’aquells espectacles que quan t’aixeques de la butaca, després d’aplaudir a rabiar, voldries tornar a veure d’immediat una vegada i una altra.

La història d’un home que va haver de lluitar per defensar allò que era? Una lliçó d’història sobre l’alemanya nazi i després sobre l’alemanya sota la dictadura del comunisme? Una farsa sobre la fragilitat dels objectes i sobre la fragilitat de les persones que se saben d’un sol color quan som més esberladissos i molt més dúctils del què ens pensem? Una apologia de  l’homosexualitat i de la llibertat ?

Com totes les bones obres de teatre, totes les lectures són possibles i cap és possible. L’única manera de poder estar d’acord o en desacord amb aquestes línies, és anar a la Villarroel i deixar-se seduir, enamorar, per aquesta Charlotte Von Mahlsdorf i treure’s el barret davant l’actuació de Joel Joan, algú que ja beneravèm per coses com Plats Bruts o la inigualable Porca misèria i que amb aquest espectacle, rebla el clau de la seva brillant carrera televisiva amb una llliçó de talent interpretatiu dalt d’un escenari teatral. No us la perdeu!

El passat dia 20 de novembre s’estrenà al Teatre Municipal de Girona dins el Temporada Alta i en primícia a l’Estat espanyol, Salle des fêtes, espectacle de Jérome Deschamps i Macha Makeïeff . Responsables de la companyia Deschienes et compagnie

Una sala de festes dels anys 50 servei als seus creadors per fer desfilar tot un seguit de personatges que amb l’excusa de fer una actuació musical, aniran fent-nos saber les seves misèries alhora que ens mostren les misèries del món on vivim. La sala, regentada per una neuròtica directora, és el  paranimf d’un món que no accepta cap mena de canvi, que és vol impermeable tant als nous corrents musicals com a al multiculturalitat imperant. Unes obres que interrompran durant tot l’espectacle amb sorolls de martells i de perforadores, seran la metàfora d’un món idíl·lic que està a punt de destruir-se del tot.

L’espectacle es mou a tres nivells paral·lels. El primer, el que estableix les relacions personals entre els personatges amb sortides còmiques clàssiques; el segon, el que ens dóna les cançons interpretades en directe pels diferents actors la majoria amb una gran càrrega irònica tant en la interpretació com amb les genials coreografies; el tercer, tota la voluntat de denúncia que se’n deriva.

Emmarcat dins el teatre gestual, és gratificant observar com tots i cadascun dels actors que intervenen en l’obra, són d’un gran nivell, així com les seves interpretacions. El text, gairebé inexistent i en francès, ajuda, pels qui no dominem l’idioma, a potenciar la capacitat  evocadora dels actors, de dir-nos ho tot creant el seu rol a partir només de la manera de moure’s. En aquest sentit, el treball actoral és excel·lent a tots nivells. Els actors s’hi deixen la pell d’una manera total i absoluta, sense la més mínima escletxa.

Amb tot, malgrat reconèixer aquestes virtuts, l’espectacle peca d’ambició. La corretja de transmissió entre cadascun dels tres nivells que enumeràvem abans, no sempre funciona. Sí que és veritat que les situacions, per separat, estan genialment resoltes, amb tot, la sensació que es té en acabar la funció, és que hi havia alguna cosa que se’ns volia dir i que no ha arribat a quallar. Hi ha un abús, per exemple, de cançons. Molt més quan aquestes, no donen peu a res més. Quan per exemple la treballadora, improvisa alguna actuació conjuntament amb els altres actors, la dimensió que prenen aquests números, és molt més gran. Aquest abús de cançons alienes al mínim discurs narratiu que s’estableix, fa que el ritme total de l’obra se’n ressenti i a vegades fins i tot avorreixi.

Desmerèixer per aquest fet tot l’espectacle, seria un error, però sí que és veritat que en l’aspecte dramatúrgic, hi ha una deixadesa que hi repercuteix negativament. Admetem la dificultat afegida de qualsevol espectacle que no se sostingui damunt un text per dir-nos coses, però precisament quan aquesta capacitat s’aconsegueix a pleret, fent que els diferents gags, per exemple, sovint prenguin una volada molt per damunt del moment còmic puntual, és precisament per aquestes capacitats que hi apreciem, que fa més ràbia que no s’hagi teixit un canemàs més ben trenat per sostenir tot l’espectacle i s’hagi apostat pel fet que la genialitat dels actors podria pal·liar aquests mancances evidents.

Salle des fêtes és un espectacle novedós, amb una exigència teatral molt gran al darrera, que decep no pas per la seva factura i capacitat dels actors per anar més enllà d’un espectacle còmic, sinò perquè aquesta exigència del tot gratificant, empobreix la proposta no reeixint en una intencionalitat manifesta que al final no es materialitza.

Esperem que el rodatge natural d’aquest espectacle, faci adonar-se als seus responsables de la necessitat de treure cançons i d’acotar molt més la relació entre tots tres nivells formals, perquè l’estructura de successió de gags i situacions flueix sense cap problema i com ja em dit, els actors estan immillorables.

Seria una llàstima que l’aposta de Girona per aquesta companyia, que l’any passat ja va estrenar-hi Les Etourdis, no destapés l’interés per projectes d’aquesta mena d’altre ciutats teatrals, com per exemple Reus, que hauria de fer tots els possibles i els impossibles perquè Salle des fêtes es veiés a la propera edició del Festival Cos de teatre gestual que cada any s’hi celebra.

Ahir es va presentar a Reus l’onzena edició del Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual “Cos”. D’entre totes les propostes, en les quals cal celebrar l’actuació de l‘Albert Vidal, hi ha un parell d’espectacles que m’agradaria destacar.

El primer és M’agraden les fruites del bosc [Facebook]de la jove companyia reusenca La gata borda i que es podrà veure el dia 25 d’octubre a les 18:00 h a les Peixateries Velles.

M’agraden les fruites del bosc és un espectacle de creació col·lectiva basat en la Commedia dell’arte. Amb dramatúrgia d’‘Ester Cort, Santi Monreal i Antoni Veciana i dirigida per la mateixa Ester Cort. L’obra és una delirant successió de malentesos i confusions a partir dels prototípics personatges d’aquest art nascut a la Itàlia del segle XVI. La intel·ligència del text i la frescor de la interpretació, la fan un d’aquells espectacles on el somriure mai ens abandona durant tota la representació. Una aposta esperançadora d’un grup d’alumnes de l’Escola de Teatre del Centre de Lectura de Reus que han decidit constituir-se en companyia.

L’altre espectacle que m’agradaria recomanar és Fruit de la companyia Rasatabula. Una espectacle ideat i interpretat per l’Eva Roig i dirigit per la Simona Quartucci i on hi he col·laborat. Eva Roig treballa tota sola i sense xarxa dalt de l’escenari posant-se en la pell d’aquesta altra Eva que, llençada del Paradís, cercarà el seu Adam amb tendresa, hilaritat, por, ironia… però sempre amb la poesia especial que donen els espectacles pluridisciplinars difícils d’adjectivar. Podreu veure l’obra el mateix dia 25 d’octubre a les 23:45 h. al Teatre de l’IES Baix Camp.

Si destaco aquests dos espectacles, deixant de banda per la seva intrínseca vàlua artística, és per constatar que Reus, de mica en mica, sap ser alguna més que una plaça obligada per qualsevol companyia de cara a calibrar la qualitat de la seva feina. A Reus estan sorgint creadors i intèrprets, ja sigui residents a la ciutat, o formats a la ciutat, i el més important, que aquests creadors, estant tenint la complicitat dels programadors podent mostrar la seva feina.

Esperem que aquesta tònica sigui una constant. Sembla que la remodelació del CAER amb la supressió de la figura del director artístic, pot afavorir aquesta situació. El CAER ha de guanyar en recolliment i no invertir tant en mostrar un aparador desconnectat del pàlpit teatral de la ciutat i per extensió, de tots aquells que per una relació o altra, s’hi senten propers. Una nova etapa que esperem pugui satisfer aquestes expectatives.