Els dies i les dones

AGRAÏMENT

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L’alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L’alegria que no sóc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i sóc lliure respecte d’ells,

i, això, l’amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta de la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l’amor no entén,

perdono

allò que l’amor no perdonaria mai.

Des de l’encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D’ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

"No els deixo res a deure",

diria l’amor,

plantejada la qüestió.

                          Wislawa Szymborska (del seu recull Un gran nombre, 1976)

(foto)

"El talento es una forma de insulto. Como tal recibe el castigo que merece: es tolerado, o ignorado, o menospreciado. Siendo fiel a sí mismo, el escritor sólo conseguirá respetarse. Si no se vende, si no es complaciente, vivir del oficio será una cuestión de suerte. Si no la tiene, todo será muy duro. Hay que escribir sin buscar un estilo. Sólo hay que buscar que el que lea entienda y se entretenga. Cada uno sabe lo que vale. En lo que se escribe está lo que uno es".

Pío Baroja

(Citat a la solapa de la BSO de la pel·lícula Roma, d’Adolfo Aristarain)

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

Ballen les hores a ritme

de rumba i s’oblida

tanta tristesa, i el record

de la misèria humana

reflectida a la petita

pantalla,

i fent zapping busquem

rostres més bells, imatges

resplendents i focs d’artifici,

i tot ens sembla fals

després d’haver vist

la mirada d’aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen,

i no volem ser partícips

de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i

tractem de fer un poema.

                                                        Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi

És tard, els camins ja no em tempten.
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

                                                 Josep Carner

Em plau, d?atzar, d?errar per les muralles

Del temps antic, i a l?acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles. 

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l?embragat, o al coixinet que embosca

L?eix, i engegar per l?asfalt sense falles. 

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!

Em plau, també l?ombra suau d?un tell.

L?antic museu, les madones borroses.I el pintar extrem d?avui! Càndid rampell:M?exalta el nou i m?enamora el vell.

                                          J. V. Foix, Sol i de dol

Antítesi

Ben i ben lluny

de nosaltres

passa el temps, cau el gra

de l’instant concedit

al solc carnal, s’hi agafaria

fort, amb les deu ungles, aquest home

que mai no haurà existit: així deuen ser

la veritat del món, els dies febles

i l’eternitat.

                                                          Màrius Sampere i Passerell, Subllum

"Busco verbs que rimin amb escriure. Per ordre alfabètic: 1. Adscriure. Com a escriptor m’he agregat a una llengua, a un temps, a un espai. Amb quines dosis de voluntat i de fatalitat? 2. Circumscriure. Penso que és bo que un escriptor sàpiga reduir-se als seus límits de capacitat.

3. Conviure. Si no es pot conviure feliçment amb l’ofici deu ser difícil conviure amb la vida. 4. Descriure. Exercici fonamental. Entrenar-se en l’observació i en la crítica del resultat. Descriure per aprendre a desenamorar-te del jo, probablement mediocre. 5. Inscriure. Anotar, però sense el gest del qui grava. Fugir de l’escriptura marmòria.

6. Prescriure. Tot el que s’escriu té data de caducitat. 7. Proscriure. Prohibir-se tant la supèrbia com la humiliat. 8. Reviure. El privilegi de l’escriptura dels viatges a peu i de la literatura de la descripció en general.  

9. Riure. Mai de qui fracassa. 10. Somriure. Sempre davant el vanitós. 11. Subscriure. Cap manifest sobre què és o com ha de ser la literatura. És literatura, avui, allò que els editors, els crítics, els autors, els lectors o els no lectors creuen que és literatura. Demà, literatura serà allò que els editors, els crítics, els autors, els lectors o els no lectors creuran que és literatura.

12. Transcriure. Passar al paper allò que ja s’ha escrit mentalment. 13. Viure. Com escriure. Dos oficis satisfactoris, personals, a extingir."

                                                                                                          Josep M. Espinàs, Temps afegit

Res no és més important ni més incòmode que la situació recíproca de persones que només es coneixen de vista, però que cada dia, gairebé cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences d’una distanciació indiferent per culpa de les convencions socials.

Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histèria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara més, una mena d’estimació impacient.

                                                             Thomas Mann, La mort a Venècia

"Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. I quan ens enamorem d’algú, tan sols hem albirat la punta d’una muntanya o l’horitzó d’un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de l’altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguntarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de tornar a sortir a la llum".

                                                                            Maria Barbal. País íntim

"Penso que la poesia ens ha de sorprendre per un bell excés. Ha de colpir el lector com a expressió dels seus pensaments i ha de semblar-li gairebé una recordança. Els seus tocs de bellesa no han de quedar-se mai a mig camí, deixant el lector sense alè i no pas content. L’inici, el progrés, el declinar de la imatgeria han d’arribar-li com el Sol d’una manera natural, i pondre’s sòbriament, però amb magnificència, deixant el lector en la rica beutat del crepuscle".

                                                                                 John Keats

La major part dels humans no en saben res, d’ells mateixos o del món, si la literatura no els ho ensenya.

                                                            Biel Mesquida, Els detalls del món

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

                                              Salvador Espriu, La pell de Brau

Una fotografia és un secret sobre un secret.

Com més coses et diu, menys coses en sap

                         Diane Arbus. Fins el 14 de maig al CaixaForum, Barcelona

EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d’esperances:

així per l’entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m’estic ple de pressentiment

d’una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent

                                            Joan Vinyoli, Domini màgic

"Havent sopat vam caminar uns vint minuts en la foscor de finals de novembre, i després vam acabar la vetllada amb unes copes en un bar del centre. Jo fumava un cigarret darrere l’altre, però allò era l’únic que delatava la mevaa excitació. Sophie va parlar una estona de la seva família de Minnessota, de les seves tres germanes petites, de la seva arribada a Nova York feia vuit anys, de la música, de les seves classes, de la seva intenció de reprendre-les la tardor següent… però ens havíem anat refugiant de tal manera en aquell to festiu que cada comentari es convertia en una excusa per un altre tip de riure. La cosa hauria pogut continuar, però hi havia una persona vigilant el nen i vam decidir deixar-ho córrer pels volts de mitjanit. La vaig acompanyar fins a la porta del seu pis i vaig fer l’últim gran esforç d’aquell vespre.

-Gràcies, doctor -va dir ella-. L’operació ha estat un èxit.

-Els meus malalts sempre se’n surten -vaig dir jo-. És el gas rialler. Només haig d’obrir l’aixeta i es refan de mica en mica.

-Pot crear hàbit, aquest gas.

-D’això es tracta. Els malalts sempre tornen per demanar-me’n més; n’hi ha que volen tres sessions per setmana i tot. ¿Com et penses que m’he pagat el pis de Park Avenue i el xalet de França?

-O sigui que hi ha un motiu ocult.

-Oh i tant: els diners.

-Deus tenir un consultori pleníssim.

-L’hi tenia. Però ara estic més o menys retirat. Actualment em dedico a una sola pacient… i no sé segur si tornarà.

-Tornarà -va dir Sophie, somrient de la manera més coqueta i radiant que jo havia vist mai-. Ja pots comptar-hi.

-M’alegro de saber-ho -vaig dir jo-. Diré a la meva secretària que et truqui per concertar la pròxima visita.

-Com més aviat millor. Amb aquests tractaments llargs no es pot perdre el temps.

-Un consell excel·lent. He de pensar en encarregar un nou subministre de gas.

-Si, sobretot, doctor: no se’n descuidi. Em sembla que ho necessito de debò.

Ens vam tornar a somriure i jo la vaig abraçar calorosament, li vaig fer un breu petó als llavis i vaig baixar les escales tan de pressa com vaig poder".

Paul Auster, L’habitació tancada (dins Trilogia de Nova York)