Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Han dit altres

ESCRIURE

1

De vegades si m’ho pregunten i m’ho han preguntat sovint, explico que, a escriure, potser m’hi inclinà més que res l’existència, a casa, d’una biblioteca per la qual vaig començar a interessar-me molt aviat. Cal creure que facilitava aquest interès el fet que el meu pare no em deixava sortir a jugar al carrer. Bé em calia distreure’m d’alguna manera, doncs. Però són molts els nois i noies que, havent-se trobat en la meva situació, de grans mai no han escrit una ratlla ni han sentit la temptació de fer-ho. Hi ha d’haver altres motivacions.

            En podria ser una atracció per allò que és "problemàtic"? El gust del risc, de l’aventura. Però això no es manifesta tan d’hora quan, adolescent, les aventures que vols viure són d’un altre ordre i van acompanyades d’un risc físic que l’escriptura no ofereix. Tanmateix, sí que pot ser, ja, que no et vegis, que no et vulguis veure, en una activitat rutinària, banal, a l’abast de tothom. La qual cosa vol dir que et creus diferent i no et resignes a ser com els altres. Hi ha, per tant, una complaença en aquest "saber" que no ets  ben bé com tots. Una satisfacció.

            Però si et resisteixes a acceptar aquella existència ordenada de la « professió corrent », senyal que, amb anterioritat a la complaença, hi ha en tu un disgust, un inconformisme que s’ha anat generant a partir d’alguna cosa. És que no t’agrada allò que observes del teu entorn? És que et sembla trista aquella "quotidianitat" en què la gent s’instal·len, en la qual s’esforcen a instal·lar-te? Gosaria dir que sí, que això fou cert des de la meva adolescència, quan tot just em contrariava. Escriure començà a semblar-me una possibilitat de penetrar en d’altres realitats que, potencialment, no m’eren estranyes, però que no veia de quina altra manera podria realitzar. Un món, una sèrie de mons que duia dintre s’objectivaren en donar-los forma per mitjà de paraules, sobre un paper.

Manuel de Pedrolo. Diari 1986

 

PRESAGIS

0

Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps… Però nosaltres vivim al forat pudent… Tancats a la latrina perquè hem perdut tota la resta… I sem feliços quen ens deixen entrar al mas veí… Encara que hi portem la nostra pudor… I que ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates… Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d’anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles… Perquè no ens creuran mai si diem que ja sem com ells…

Joan Lluís-Lluís, El dia de l’ós

…UN COS CONVERTIT EN ULLS

1

SÍMBOLS

            Primer saber

           -el misteri de l’atracció de cossos

i la davallada dels astres-

de tu dins meu, carn a carn.

Vindran després, encara,

els llargs cicles en silenci…

la destrucció de mites

escanyats amb les mans.

Tindré prou fina la pell?

Sols és eterna l’eternitat

de les florides de follia.

Sóc un cos convertit en ulls.

-els pètals d’àvides mans

s’esfullen de no trobar-te-.

Roman espatllada la màquina

de natura predirigida.

Déu: quan serem prou rebels

per poder viure del tot… ?

Maria Oleart

 

 

EN SUSPENS

2

La tardor encara aguanta

el respir: queda el verd

i un lladruc molt distant.

S’adapta el vell company

(que ja no em deixa mai)

a tota vida nova,

fins a la soterrada

que jo també pressento.

Potser espera, com jo,

el sol entre els dos pins

o el lladruc més a prop.

Un poema en suspens

ens espera a tots dos.

                                        Feliu Formosa. Llibre de les meditacions

AQUESTA NIT

0

INSOMNI

La vida sempre dura massa poc.

No dóna temps a res. No hi ha manera

de reunir dies suficients

per aprendre alguna cosa. T’aixeques,

abraces la teva noia, esmorzes,

treballes, menges, dorms, vas al cinema,

i ni tan sols et queda un moment lliure

per llegir Sèneca i poder creure

que tot pot arreglar-se en aquest món.

La vida és un instant. I no m’explico

com és que aquesta nit mai no s’acaba.

                                               Luis Alberto de Cuenca

                                         (Traducció de Francesc Parcerisas)

PERDRE

0

Un altre cop he perdut el mar?

PRINCIPIS I FINALS

Un temps vaig ser una noia de futur.

Podia llegir Horaci en llatí

recitar de memòria tot Keats.

Però entrant en les coves dels adults

em van caçar i vaig començar a parir

els fills d’un home estúpid i cregut.

Ara m’empleno el vas sempre que puc

i ploro si recordo un vers de Keats.

Una no sap de jove que cap lloc

no és el lloc on podrà restar per sempre.

També s’estranya quan no arriba mai

aquell o aquella en qui trobar descans.

Una ignora de jove que els principis

no tenen res a veure amb els finals

                                                     Joan Margarit

 

CAMINS

0

"(…) al poeta no se le ha de exigir que nos explique los motivos, desvele los caminos y señale los propósitos. El poeta, en la medida que avanza, apaga los rastros que fue dejando, crea detrás de sí, entre los dos horizontes, un desierto, razón por la que el lector tendrá que trazar y abrir, en el terreno así alisado, una ruta suya, pesonal, que jamás coincidirá, jamás se yuxtapondrá a la del poeta, única y finalmente inescrutable. A su vez, el poeta, barridas las señales que durante un momento marcaron no sólo la vereda por donde vino, sino también las dudas, las pausas, las mediciones de la altura del sol, no sabría decirnos por qué camino llegó a donde ahora se encuentra, parado en medio del poema o ya en el fin. Ni el lector puede repetir el recorrido del poeta, ni el poeta podrá reconstruir el recorrido del poema: el lector interrogará al poema acabado, el poeta tendrá que renunciar a saber cómo lo hizo".

José Saramago. Quadernos de Lanzarote

 

QUE ET VOL SOMRIURE

0

No cal que hi hagi cap futur, tot és aquí

-el món cruel, l’amor que et vol somriure-,

encara que tu mateix no en vegis les certeses

i hagis d’esperar l’oracle obscur per adonar-te

                                          que el mirall opac del cor te les entela.

                                                                            Francesc Parcerisas

NO DIR

0
Publicat el 29 d'agost de 2005

Un escriptor és una cosa estranya. És una contradicció i també un sense sentit. Escriure és també no parlar. És callar. És udolar sense fer soroll. Un escriptor és algú que descansa, amb freqüència, escolta molt. No parla gaire perquè és imposible parlar a algú d’un llibre que s’ha escrit o sobretot d’un llibre que s’està escrivint. És impossible.

És al contrari del cine, al contrari del teatre i d’altres espectacles. És al contrari de totes les lectures. És el més difícil. És el pitjor. Perquè un llibre és allò desconegut, és la nit, és tancat, això mateix. El llibre avança, creix, avança en les direccions que pensàvem haber explorat, avança cap al seu propi destí i el del seu autor, aclaparat per la seva publicació: la separació, la separació del llibre somiat, com el darrer fill, sempre el més estimat.

                                                                           Marguerite Duras, Écrire

ON ÉS LO LLOC

0
Publicat el 25 d'agost de 2005

¿On és lo lloc on ma pensa respose?

¿On serà, on, que mon voler  contente?

Ab escandall jo cerc tot fons e tempte

e port no trop on aturar-me gose.

                                                                        Ausiàs March

RES

0
Publicat el 22 d'agost de 2005

"Si pots fer un farcell amb tots els teus guanys

i llençar-los al caprici d’un atzar

i perdre’ls, i tornar a començar des del principi

sense que surti dels teus llavis cap queixa.

Si pots posar al servei dels teus objectius

cor, enstusiasme i fortalesa, ja del tot esgotats

i resistir encara que no et quedi res… "

Rudyard Kipling

QUAN SIGUIS VELLA

Quan siguis vella i grisa de cabells i tinguis son,

I donis cops de cap a la vora del foc, pren aquest llibre,

I llegeix a poc a poc, somia amb la mirada benigna

Que abans tenien els teus ulls, i les ombres que els omplien;

Quants van estimar els teus moments de gràcia feliç

I van estimar la teva bellesa amb amor fals o vertader,

Però un home va estimar de tu la teva ànima errant,

I va estimar les penes de teu rostre inquiet;

I t’inclinaràs a la vora de la llar i del caliu encès,

Per mormolar que l’Amor va fugir, amb un deix de tristesa,

I va trepitjar les muntanyes que ens senyoregen,

I va amagar la cara enmig d’una munió d’estrelles.

W. B. Yeats

 

 

 

 

PARAULES

1
Publicat el 19 d'agost de 2005

A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem a collir múrgoles o farem un truita de múrgoles i rossinyols, o carnús que és un insult oblidat que només vaig sentir a la masia de la boca dels dos Quirzes, pare i fill i de l’oncle Bernat i els mossos…

Paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.

Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petits del tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra els palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.

Sense pares, a la Ploramiques i a mi, només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols. Palets de riera. Paraules.

Emili Teixidor, Pa negre

Un dels grans edificis novel·lístics de la nostra literatura dels darrers temps, l’orgull retrobat d’ésser parlant d’aquesta llengua bellíssima.