Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Han dit altres

EL POT PETIT

2
Publicat el 15 d'agost de 2005

¿Com definir el provincianisme? Com la incapacitat (o el rebuig) de considerar la cultura pròpia dins el gran context. Hi ha dues menes de provincianisme: el de les grans nacions i el de les petites. Per a les grans nacions la seva literatura els sembla prou rica per interessar-se en el que escriuen en altre llocs.

Les petites nacions són reticents al gran context per raons justament inverses: tenen en alta estima la cultura mundial, però els sembla una cosa estrany, un cel damunt del seu cap, llunyà, inaccessible, una realitat ideal amb la qual la seva literatura nacional té poc a veure.

La petita nació ha inculcat al seu escriptor la convicció que la seva literatura només li pertany a ella. Clavar la mirada més enllà de la frontera de la pàtria, unir-se als seus col·legues en el territori supranacional de l’art, és considerat pretensiós, despectiu envers els seus. I com que les petites nacions travessen situacions en què està en joc la superviviència, els és fàcil de presentar la seva actitut com a moralment justificada.

Milan Kundera. El teló, assaig en set parts.

FLUIR

0
Publicat el 10 d'agost de 2005

¿Pero puede uno hacer proyectos? ¿Tanta confianza se tiene en la vida, en la marcha del corazón, en la persistencia del existir? No sé si estaré vivo el próximo verano. Quizá si, pero puede ocurrir que ya no sea el mismo. ¡La vida nos cambia tanto!

Hay seres lo bastante ingenuos como para decir: "Yo ya estoy formado".

Nada está formado, todo fluye hasta un estado distinto, y lo que seré yo mañana puede ser que lo configure mi ser de hoy. Me quedará el nombre, el cuerpo, los datos civiles. ¡Pero lo que cuenta es el alma!

(Julio Cortázar. En una carta datada a Buenos Aires. Gener de 1939)

LLEGIR

0

Els grecs distingien entre el cronos, o temps lineal, i el kairos, o temps profund. Llegir vol dir saber trobar el temps profund, intens, absorbent. I recordar que llegir és per omplir el temps, és per omplir la vida i afegir valor al nostre temps.

Emili Teixidor, ahir a Presència

INTEGRATS

0
Publicat el 25 de maig de 2005

"Sembla que tothom està conforme, en teoria, que l’intel·lectual ha d’assumir un paper crític, però a la pràctica acceptem sense protesta que la majoria d’intel·lectuals prenguin partit segons convé als seus interessos de ciutadans.

L’home que ha de beure i menjar i, si pot ser, aconseguir algun càrrec o benefici pot més en ells que no pas el pensador que, amb les seves crítiques, hauria d’orientar la societat cap a un futur més just, més satisfactori.

L’intel·lectual cobra d’algú, en diners o en dinades, potser en simples béns de subsistència en el millor dels casos, i no vol exposar-se a incórrer en les ires del sistema que possiblement menysprea però que l’ha eixalat.

No és estrany que perdi o vaig perdent la seva capacitat creadora i s’entretingui, en els seus moments de lleure o de desinterès, amb reelaboracions de materials desactivats per la història o amb uns certs treballs d’hermenèutica que, per l’enginy que l’obliguen a desplegar, el compensen de la frustració diària de ser ja només, en la seva funció pública, algú que s’ha integrat".

Manuel de Pedrolo. Darrers dietaris inèdits (Blocs 1988-1990)

CRISI

0

Impagable Emili Teixidor avui a "Presència" amb el seu "Diccionari de la crisi". En transcric una mostra.

Maragallada: Tenir deliri de galledes per a poder-hi ficar potes.

Síndrome de Mas: Veure potes fins i tot quan ningú ha parlat de galledes.

Debat: Representació que té lloc en un palau antic, en el qual quatre o cinc vedets envoltades dels representants de les grans famílies mimen l’aparença d’una discussió per donar als plebeus la il·lusió d’una vida pública.

Suflé: És un dels pocs plats que permeten de vendre el vent de les paraules a preu de caviar o trufa negra.

Apuntalament. Les cases no s’aguanten pas sobre el terra, s’aguanten sobre una dona, diuen els albanesos.

Crisi: Quan les coses van malament, fins i tot les persones que no voten mai diuen penjaments dels polítics.

BARNILS

0

Dilluns passat, va fer anys de la mort del periodista Ramon Barnils. El seguia a la tertúlia Postres de músic de Catalunya Radio i als articles d’El Temps. Tendia a la grandiloqüència un xic arrogant. Calia parar l’orella, però. De cada dos o tres hiperbòliques opinions, de sobte, en veu baixa, deixava anar petites bombes de rellotgeria que esparveraven per la seva lucidesa.

L’única vegada que el vaig veure en persona va ser a Valls, en una conferència que el casal “La Turba” va organitzar amb representants de l’antiga Herri Batasuna, durant la treva d’ETA. Es notava que estava il·lusionat amb la possibilitat que es deixessin les armes. La veu malmesa pel tabac. Xupa de cuir. Ens va parlar de penjar el mot independència a la paret i fer feina de base. Em va semblar un home sincer. L’il·lusionava veure en els ulls dels joves independentistes, aquella antiga flama dels cenetistes llibertaris més purs.


L’escriptora Montserrat Palau, al Centre de Lectura de Reus, fa uns anys, durant la presentació del recull que La Magrana edità dels seus millors articles, després de llegir un poema de Ferrater, va explicar emocionada com en una de les darreres vegades que el va veure, en una festa, va marcar-se un twist davant la concurrència. Li agradava riure’s del mort i del qui el vetlla.


Diuen que la nostra biografia l’hauria d’escriure el més intel·ligent dels nostres enemics. No crec que Valentí Puig i Ramon Barnils s’entenguessin gaire a nivell ideològic, tampoc no crec, però, que fossin enemics. Sigui com sigui, en transcric el que Puig va publicar a “Cent dies del mil·leni”, en motiu de la mort del periodista. Em sembla que tots els que vam admirar el Ramon Barnils, ho podem subscriure:


“Mai estiguérem d’acord -diu Puig-  en moltes coses, però d’una sessió d’esgrima inicial passàvem a les coses que realment ens importaven. Tenia un sentit agressiu de l’humor, ideat per rebatre la pròpia sentència al sentimentalisme. Era un enem
ic perillós, de llarga memòria. Ambicionava més en nom dels altres que per a ell mateix. Tenia aquell punt de follia que ve de viure en la joventut perpètua, com va morir. Era més excessiu de paraula que no pas de fets.


Sobretot, era generós, ample: vaig tenir una angina de pit i va venir a casa a dur una ampolla de vodka, la seva manera de dir-me que no m’arrufés. Vivia temptat per l’anècdota precisament per camuflar la capacitat de conceptuar categories. Havia llegit tot allò que una capacitat intel·lectual tan ràpida pot transformar en experiència de la vida. Si feia ideologia era per anar contra les ideologies. De l’independentisme pacífic que volia argumentar no sé si en pot quedar res.


 Si mai no ens entenguérem, si parlàvem d’Espanya, la Catalunya de Barnils era un fet sensual, gairebé olfactiu, tangible, estimat pam a pam i a la vegada aixoplugat pel sentit del ridícul, fet de la memòria dels homes i també de la terra i la gent que se’l mirava i no l’entenia del tot. Si la rauxa de Barnils m’irritava algunes vegades era precisament perquè era una rauxa intel·ligent.
Ha patit l’arribada de la mort llegint, estimant els amics, fent mil projectes, sense arrufar-se. Impossible Ramon Barnils”.  Salut, company!

 

 

 

PELA DE MANDARINA

0

“Cada dia seguia treballant fins que alguna cosa prenia forma i sempre m’interrumpia quan veia clar com havia de seguir. D’aquesta manera estava segur de continuar el dia següent. Però de vegades, quan començava un conte i no hi havia manera de fer-lo rutllar, m’asseia davant la llar i apretava una pela de mandarina i queien gotes a la flama i jo n’observava l’espurneig blavós. Dret, mirava els terrats de París i pensava: “No et preocupis. Fins ara ha escrit i seguiràs escrivint. L’única cosa que has de fer és escriure una frase verídica”. En aquella habitació vaig prendre la decisió d’escriure un conte sobre cada cosa que em fos familiar. Tenia aquesta impressió present sempre que escrivia i això em donava una bona i severa disciplina. En aquella habitació vaig aprendre també a no pensar en el que tenia a mig escriure, des del moment en que m’interrumpia fins que tornava a començar el dia següent. Així el meu subsconscient faria la seva part de la feina. Baixar l’escala, després, quan la feina se’m donava bé, en la qual hi entrava tan la sort com la disciplina, era una sensació meravellosa i després ja era lliure per passejar per tot París”.

París era una festa. Ernest Hemingway.

 

 

PLA I CATALÀ

0

"El nostre poble, no coneix, socialment parlant, ni la ironia ni l’humorisme -aquestes posicions de l’esperit humà-, necessita una mena de voluptuós casuisme moral que serveixi no pas per a millorar el país, sinó per a identificar traïdors. Hom crea dogmes, no pas per sumar, elegantment, sinó per restar implacablement. Aquesta mecànica sinstra, havent operat durant tres o quatre segles sobre aquest país, ha creat el poble més sensible a la vidriositat de la terra, i ja se sap que els pobles vidriosos estan condemnats a servir de plataforma de tots els histrions que sàpiguen presentar-se amb l’aire màgic de l’apostolat. Desacostumat a la responsabilitat que dóna el govern, impulsat pel primarisme rústic, fémení i malaltís que hi ha a l’essència del gust de destruir, el nostre té una tendència a ensorrar els qui els serveixen d’una manera normal i a fer una aurèola als qui enganyen d’una manera llampant."

Josep Pla. Francesc Cambó. Materials per a una història.

O UN JARDI PLANTAT

0

"El meu avi deia que tothom ha de deixar alguna cosa al seu darrera, en morir. Un fill o un llibre o una pintura o una casa o una paret construïda o un parell de sabates que ha fet. O un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà hagi tocat d’una manera que, en morir tu, la teva ànima tingui un lloc on anar  que quan la gent miri aquell arbre o aquella flor que vas plantar, tu hi siguis. Tant és el que facis, deia, mentre transformis alguna cosa de com era abans que la toquessis en una altra cosa que, després que n’enretiris les mans, és com tu."

Ray Bradbury. Fahrenheit 451