El primer post d’aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d’una vida que estava condemnada a l’extinció. Sembla que en comptes d’haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d’una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d’aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m’avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d’ara. 

Els minuts estan comptats, i el cervell es divideix en tres des del primer minut de la matinada: un raconet de cervell per a pensar en les meues tasques diàries, un altre raconet per al meu home, i la resta de cervell enfocada al xiquet, que sol dormir apaciblement al seu llit (o al nostre). Matinar em dóna aire per a cobrir les meues necessitats matinals bàsiques: dutxa, esmorzar, notícies, correu electrònic. A partir d’aquest moment i fins les deu de la nit s’aniran solapant, aixafant i trabucant totes les responsabilitats, feines, vetes i fills. Per això els apunts diaris han deixat de ser apunts, han deixat de ser diaris. Per això és hora de donar pas a un altre bloc, amb un títol més honest: no podran ser apunts, no podran ser diaris. Però puc assegurar que, siga el que siga, ho faré des de casa estant.