Recordant la sèrie Roma

No fa gaire vaig visitar Nîmes, amb un patrimoni arquitectònic romà impressionant. A Les Arènes el guia ens va explicar una mica la història de Nemausa i com els habitants originals de la ciutat, els volques, es van annexionar voluntàriament a l’imperi romà i fins i tot van ajudar Cèsar en la seva campanya de conquesta de la Gàl·lia, a canvi d’esdevenir una colònia de ple dret. Cèsar va ser assassinat l’any 44aC abans de poder oficialitzar aquest títol i els nemausencs es van aliar llavors amb Octavià – el futur emperador August- en la guerra civil contra Marc Antoni i Cleòpatra, guerra que com ja sabeu va acabar de forma nefasta per a la parella.

No vaig poder evitar recordar la sèrie Roma de l’HBO. Si l’heu vista ja sabeu perquè: La trama s’emmarcava justament en aquest període històric de la transició romana de república a imperi. La sèrie tan sols va durar 2 temporades i l’HBO la va cancel·lar per un problema de pressupost – el projecte més ambiciós del canal nord-americà fins al moment sortia molt car de produir (no sé quin pressupost déu tenir Game of Thrones però és evident que tant els fa en aquest cas o que van aprendre dels seus errors). Creada per William J. MacDonald, Bruno Heller i el veterà guionista i director de cine John Milius (entre els seus crèdits com a escriptor es troba la grandiosa Apocalypse Now i com a director Conan el bàrbar) se centrava en dos personatges ficticis, tot i que basats en dos romans esmentats per Cèsar a la seva crònica de la guerra de la Gàl·lia: Titus Pullo i Lucius Vorenus, interpretats per Ray Stevenson (que aviat podrem veure en el paper de Barbanegra a la sèrie Black Sails) i Kevin McKidd (actor escocès ara totalment desaprofitat – a parer meu, és clar- a Anatomia de Grey).

Stevenson i McKidd com a Pullo i Vorenus a la primera temporada de Roma

Stevenson i McKidd com a Pullo i Vorenus a la primera temporada de Roma

Pullo i Vorenus eren dos legionaris -de la Legió XIII- que es veien directament implicats en la història de Cèsar i Marc Antoni (l’actor irlandès Ciarán Hinds – Mance Rayder de Game of Thrones- i l’anglès James Purefoy – que recentment ha protagonitzat la sèrie The Following).

James Purefoy com a Marc Antoni

James Purefoy com a Marc Antoni

James Purfoy com a Marc Antoni i Lyndsey Marshall com a Cleòpatra

James Purfoy com a Marc Antoni i Lyndsey Marshall com a Cleòpatra

Una de les gràcies de la sèrie era que barrejava les trames històriques i polítiques amb elements de la vida quotidiana i familiar a la república romana. No era històricament acurada, és cert, els seus autors reconeixen haver-se pres llicències artístiques – cosa d’altra banda inevitable quan barreges història amb ficció-  però alhora es van esforçar per donar-li un aire d’autenticitat amb els detalls, un treballadíssim vestuari, l’escenografia i l’ambientació – apartant-se de la imatge clàssica de marbre blanc i togues impecablement planxades d’algunes pel·lícules. Ara bé, com el mateix Heller reconeix: “no estàvem fent cap documental”.

Ciaràn Hinds

Ciarán Hinds era Juli Cèsar

Ciarán Hinds era Juli Cèsar

Tenia detalls cruents de sexe i violència que al seu dia van escandalitzar certa gent (la sèrie es va emetre entre els anys 2005 i 2007) però veient coses posteriors de l’HBO – concretament l’esmentada Game of Thrones- aquí encara es van moderar força. Podríem dir que Roma els va servir de laboratori de proves per al que vindria després en nombrosos aspectes.

El vestuari era una meravella. Aquí, l'actriu Kerry Condon com a Octàvia - la germana d'August

El vestuari era una meravella. Aquí, l’actriu Kerry Condon com a Octàvia – la germana d’August

Ian McNiece en el seu paper de pregoner, que informava d'una manera molt teatral els ciutadans de Roma (i els espectadors de retruc) dels esdeveniments

Ian McNiece en el seu paper de pregoner, que informava d’una manera molt teatral els ciutadans de Roma (i els espectadors de retruc) dels esdeveniments

En dues temporades es va guanyar un munt de seguidors –la cancel·lació va trencar molts cors-, va recopilar força d’elogis de la crítica i nombroses nominacions i premis, entre els quals 7 Emmi i 2 nominacions a globus d’or -millor intèrpret femenina per la britànica Polly Walker pel seu paper de manipuladora mare d’Octavià i millor sèrie dramàtica. No va poder ser i els premis aquell any 2006 van anar a parar a Geena Davis i a Lost, respectivament.

Els carrers de Roma

Els carrers de Roma

De fet, l’únic que puc dir-ne realment és que a mi m’encantava. La sèrie, els actors, la trama, l’ambientació… tot plegat. És a la meva llista d’imprescindibles.

L'amistat entre els dos protagonistes principals era l'ànima de Roma

L’amistat entre els dos protagonistes principals era l’ànima de Roma

Us deixo amb els crèdits inicials, amb música de Jeff Beal.

Puella in puteum

 

 

Publicat dins de Antològiques i patològiques, General | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Una diada castellera a Sant Cugat

Un amic fotògraf portuguès va venir fa poc de visita a Barcelona amb la intenció, entre d’altres coses, de fer fotos de castells. Es veu que feia temps que li rondava pel cap de venir amb amics de Portugal però no havien trobat mai el moment de fer-ho. Així que mirant el calendari casteller vaig veure que diumenge 15 a Sant Cugat hi havia diada amb quatre colles, entre elles els Minyons de Terrassa, que, pels que no estigueu familiaritzats amb el tema casteller, ara mateix són tercers del rànquing – els primers són els lagartus (que són els de Vilafranca). Les altres tres colles eren els Castellers de Sant Cugat, evidentment, amb el senyor Romeva fent pinya, els Castellers de Cerdanyola i els Castellers d’Esplugues.

I vet aquí quina casualitat que els locals va fer la millor actuació de la seva història aixecant i descarregant el seu primer 5 de 8 -un castell que es coneix com “la catedral”. I a més, els Minyons de Terrassa van descarregar el 5 de 9 amb folre, els Castellers de Cerdanyola van descarregar un 4 de 7 amb agulla i la putada del dia va ser que els Castellers d’Esplugues van fer llenya descarregant la torre de 7 i una de les noies – justament una que conec- va acabar a l’hospital amb una costella trencada.

Personalment, vaig trobar que el públic era poc participatiu a l’hora de fer pinya però va ser emocionant veure com els membres de les colles s’abraçaven plorant després d’haver descarregat el 5 de 8 i altres castells grossos. Són moltes hores de dedicació i assajos.

Però tot això venia perquè el Vasco, el meu amic portuguès, volia fer fotos. Podeu veure el reportatge que va fer sobre el tema aquí. https://vasco.exposure.co/castellers-de-sant-cugat 

Afegeixo l’enllaç al meu reportatge sobre el dia que vaig fer per a Qtravel:

https://www.qtravel.es/reportajes/escapadas/una-jornada-de-castellers-en-sant-cugat-del-valles/

La nena del pou

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Progènie X, o el Dia de la Cigala

No es pot negar que alguns dels fenomens que es produeixen en aquest planeta són certament fascinants – i per sort, sovint passen ben lluny de casa nostra. Avui vull parlar d’un d’aquest fenomens naturals que ens encanta veure per la tele asseguts al nostre sofà i amb la tranquil·litat de pensar que mai ens passarà a nosaltres. A no ser que ens mudem a Washington DC, centre de poder del món mundial, o algunes altres zones de l’Est dels EUA. L’esdeveniment en qüestió es produeix cada 17 anys –a Washington el darrer cop va ser el 2004 i el proper s’espera per al 2021 i jo us aviso amb temps perquè, si algú vol anar a veure-ho es vagi preparant.

Es tracta de l’emergència de sota terra de la “cigala periòdica” (Magicicada septendecim), més concretament la Brood X (Progènie X) o Great Eastern Brood, la variant més concentrada i nombrosa de les 15 existents i conegudes (cada progènie té un número diferent segons dates i lloc d’emergència, per exemple hi ha una Brood V que hauria d’emergir la primavera de 2016 a la zona d’Oklahoma i voltants –per si no teniu paciència- però la X, la de Washington DC, és la més massiva i per mi, la que té més gràcia).

BS SUNSTOCK CICADA B FERRON

I què coi és una periodical cicada? La també anomenada cigala del faraó o llagosta dels 17 anys, és un insecte natiu de Nord Amèrica, d’uns 3 cm de llargada, carcassa negra, ales translúcides, ulls vermells i unes venes de color taronja, que es distingeix per una particularitat: cada disset anys emergeix de manera sincronitzada amb tots els membres de la seva progènie de sota terra –  parlem de milers de milions de bitxos- per aparellar-se i pondre els ous als arbres abans de morir a les poques setmanes. Les larves que surten d’aquests ous s’amaguen ràpidament sota terra a esperar el seu torn durant 17 anys – tota aquesta parafernàlia no és altra cosa que un estratagema per sobreviure als predadors, bàsicament.

cicadfas

A mi em fa certa gràcia pensar que això ocorri en una ciutat com Washington, que la capital del món quedi durant unes setmanes inundada pel so eixordador de milers de milions de cigales gratant les seves potes per atraure les femelles. La darrera emergència de la Brood X es va produir el 2004 i els científics ja havien calculat amb antelació que seria la generació més nombrosa de la història – la manifestació més massiva mai duta terme a la capital americana, la marxa del trilió de llagostes.

cicada-brood-could-be-big-in-2013_65791_600x450

Evidentment es van prendre precaucions: es van donar instruccions a les escoles per evitar que els nens agafessin atacs de pànic (els nens, sí, ja); es van posposar o traslladar a pavellons coberts tots els esdeveniments a l’aire lliure, ja fossin públics -com partits de futbol o beisbol- o privats -com casaments (us imagineu una núvia coberta de petits monstres negres d’ulls vermells? O les seves dames d’honor vestides de rosa xiclet?).

Cicadas Emerge in Eastern USA

Però per sort per als ciutadans de Washington la cosa dura poc i a mitjan juny de 2004 les femelles havien post els ous als arbres, els mascles havien mort i la seva descendència s’endinsava a les entranyes de la terra per desaparèixer una bona temporada. Allà es troben ara mateix, uns 60cm avall, tot esperant que un bonic vespre de primavera de l’any 2021 la temperatura del sòl superi els 17.89ºC per sortir a lligar.

De fet, són animals totalment inofensius – ni piquen ni mosseguen (a no ser que les agafis per emprenyar-les, és clar) i s’alimenten de saba vegetal. No són verinoses ni transmeten malalties i tampoc fan malbé els arbres i les plantes madures. Potser putegen una mica els esquirols però al mateix temps fan molts feliços un munt d’ocells que es posen les botes. I una munió de frikis amants dels insectes.

Com és força lògic, els primers colons que van observar el fenomen el van considerar una senyal de Déu, del tipus plaga bíblica (justament són llagostes i a sobre d’aspecte diabòlic). I evidentment van fascinar els naturalistes, com el suec Pehr Kalm, que va ser testimoni de l’emergència de 1749 a Pennsilvània i va recopilar documents que registraven el fenomen el 1715 i el 1732 arribant a la conclusió de la seva periodicitat de 17 anys en una tesi presentada al seu país natal. Inspirat en aquest treball, Carl Linnaeus va batejar l’insecte com a Cicada septendecim a la desena edició del seu Systema Naturae, el 1758. Un esdeveniment així no deixa ningú indiferent, ni que sigui per angúnia. Quan es va produir l’emergència de 2004, hi havia 3.600 pàgines web amb receptes de cigales (els de la OMS devien estar encantats). I com a dada curiosa destacarem que l’eixam de 1970 va quedar immortalitzat a la cançó The Day of the Locust de Bob Dylan.

Si no voleu esperar fins el 2021 per veure l’espectacle (segur que us n’esteu tots morint de ganes!), podeu consultar el calendari d’emergències a la pàgina www.cicadamania.com/where.html

En podeu sentir el so també, a www.cicadamania.com/audio/

O directament podeu escoltar Bob Dylan…

https://videos.sapo.pt/2GntSr2rbWHU3Gg0DLdK

https://play.spotify.com/track/5xStgjsb9BdVCHVTAHKwYs

La nena del pou

 

Publicat dins de General | 1 comentari

Dubai, un miratge irreal al mig del desert

Dubai no seria mai un dels meus destins turístics o viatgers a triar ni de conya. De fet, per mi, representa tot allò que no hauria de ser: ostentació, malbaratament de recursos, explotació de mà d’obra immigrant i tot el que vulguis i per més inri sota una monarquia absolutista que viola els drets humans dia sí i dia també. Però recentment em vaig trobar fent una escala aèria diürna de 5 hores a l’aeroport de Dubai i amb els meus companys de viatge vam decidir aprofitar l’ocasió per anar a veure l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa. I així doncs, vam sortir de l’aeroport poc abans de les 8 del matí i vam agafar el metro, que anava ple de treballadors immigrants (150.000 treballadors, majoritàriament del Pakistan, l’Índia, Bangladesh i Xina viuen en condicions precàries a Sonapur, un camp als afores de la ciutat) per endinsar-nos en un paisatge irreal de gratacels i grues i més grues, un món artificial, i buit, enmig del no res, una gran bombolla immobiliària que no s’atura, com un monstre, en el qual molts dels residents de Sonapur hi treballen 14 hores diàries a temperatures que poden arribar als 50oC.

20151017_081936L’interior del metro
Durga Puja (11)La vista des del darrer vagó del metro

De la parada de metro vam sortir a un passadís quilomètric ben protegit de l’exterior –que és senzillament un immens solar en construcció amb avingudes de sis carrils sense trànsit, com si hi hagués hagut un cataclisme-, a resguard de la temperatura real i del món real, que ens va dur directament a l’interior del Dubai Mall, el centre comercial més gran del món, del qual ens va costar horrors sortir, directament. Era com un malson – on és la porta???? Vam haver de baixar dues o tres plantes fins que finalment vam poder sortir a l’exterior, a una plaça amb fonts i un gran estany artificial.

A l'exterior del passadís tan sols es veuen obres

A l’exterior del passadís tan sols es veuen obres

Durga Puja (21) Durga Puja (18)
Finalment arribem a l'extrem del passadís, per entrar al macro centre comercial inacabable

Finalment arribem a l’extrem del passadís, per entrar al macro centre comercial inacabable

Eren les 9 del matí i la calor era terrorífica; després de passar hores refrigerats en avions, aeroports i interiors va ser com un cop de realitat: som al mig del desert. Tot i que no ho diries mai, amb tanta aigua i tant de luxe. Davant nostre s’alçaven els 830m del Burj Khalifa, il·luminat per la llum del sol sota el cel blau immaculat i verge de núvols. A mi em presentava un dilema: com a amant de l’arquitectura contemporània no podia evitar admirar aquesta meravella… com a persona conscienciada no podia deixar de pensar que tot això no hauria d’existir. On s’és vist tanta ostentació? Una pista d’esquí al mig del desert? Un aquari gegant? Llacs i fonts? Mil milions de gratacels buits a mig construir? I aquell centre comercial, aquell temple al consumisme, fantasmagòric i desèrtic a aquelles hores del matí per a major efecte? Érem a Matrix, literalment.  I més tenint en compte què s’amaga darrere d’aquesta façana de luxe.

El Burj Khalifa, literalment "la torre del Califa", disseny d'Skidmore, Owings and Merrill (SOM)

El Burj Khalifa, literalment “la torre del Califa”, disseny d’Skidmore, Owings and Merrill (SOM)

Vam tenir temps just de passejar-nos mitja horeta per la plaça fent algunes fotos i tornar cap a l’aeroport travessant el Dubai Mall i el llarguíssim passadís cap al metro. En poques hores seríem a Kolkata, Índia, més contrast amb aquella opulència impossible.

Durga Puja (43)
Miris on miris hi veus grues

Miris on miris hi veus grues

La nena del pou

 

 

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Durga Puja a Kolkata, de deesses i de dones

OLYMPUS DIGITAL CAMERATots els països i totes les cultures presenten les seves contradiccions, potser aquesta és la gràcia del ser humà i de les seves comunitats i pobles, l’eterna contradicció. Evidentment, l’Índia no se n’escapa i recentment he tingut l’ocasió de viure una d’aquestes grans antítesis. Abans de començar, us he de fer cinc cèntims sobre l’origen de la festivitat religiosa més important de Bengala Occidental: el Durga Puja. La història comença en el terreny de la mitologia hindú – un dels panteons més complexos i complicats del planeta. Temps era temps, els dimonis campaven al seu aire per la Terra i els déus, desesperats van decidir demanar ajuda. A qui? A una deessa –no deixa de ser curiós que haguessin de recórrer a una dona: Durga, l’esposa de Shiva. Aquesta va atraure l’atenció dels dimonis –temptant-los amb la seva bellesa- i quan els va tenir tots a l’encalç es va posar furibunda. La seva ira es va manifestar en la forma de Kali, la terrible, una deessa negra vestida amb un collar de caps humans i un cinturó de braços tallats (molt fan!).

kali Durga Puja (114)-001

Una figura de Kali al taller on es preparen per al Diwali, que celebra la victòria de la llum sobre la foscor. Curiosament la llum estaria representada per Kali.

Kali, furibunda, va exterminar els dimonis en un tres i no res. Tan sols en va quedar el seu capità, Mahishasur, transformat en un búfal i que fou vençut per Durga (i els seus deu braços armats). Aquest és, si fa no fa, el mite de la Durga guerra. Però la deessa té una altra vessant, molt diferent: és l’esposa soferta de Shiva, l’alcohòlic impresentable, i mare dels seus quatre fills, Lakshmi, Saraswati, Ganesha i Kartikeya (4 fills en la tradició bengalí, al Sud tan sols en té dos, per exemple). És a dir, per una banda és fúria i feminitat desfermada –representada pels seus cabells deixats anar- i alhora és l’esposa submisa que, durant 10 dies l’any, cap al mes d’octubre, deixa el seu marit a la seva llar de l’Himàlaia i torna a casa a veure la família. I això és el que se celebra durant el Durga Puja, el retorn de la deessa a la llar.

Durga Puja (239)-001 Durga Puja (263)-001

Per al Durga Puja, a tot Bengala però sobre tot a Kolkata es construeixen els anomenats pandals – unes espectaculars estructures gegants de diferents temàtiques que acullen els altars on s’exposa la pratima, la imatge de Durga matant el dimoni búfal acompanyada dels fills i alguna altra figura secundària. Durant deu dies – per honorar les deu manifestacions de la deessa, cada una amb el seu nom i història – els calcutencs visiten aquests pandals (a la vora de 5000 tan sols a la ciutat) després de purificar-se al Hoogly (una branca del Ganges) amb la cerimònia del kola bou snan, en què s’honora la dona de Ganesha –que és l’arbre de la banana.

Durga Puja (294)-001 Durga Puja (352)-001

L’arbre de la banana, un dels elements del ritual de purificació

A l’interior d’aquests muntatges impressionants que són els pandals els devots presenten ofrenes diverses a Ma Durga. El darrer dia del festival, aquestes pratimes es duen en processó fins al riu i es llencen a l’aigua. La deessa, feta amb el fang del riu, torna al riu. S’acaba el cicle fins l’any vinent. I el més al·lucinant de tot és que al moment de llençar-la al riu perd tota la divinitat i tot el sentit i es converteix en un objecte sense valor que es pot llençar. Ja no és res. S’ha acabat el ritual. La corrua de grups que van baixant al moll amb la seva pratima és interminable i no para fins a altes hores de la matinada; una grua les va traient de l’aigua per apilar-les formant un munt d’escombraries. Em va quedar gravada la imatge d’un home arrossegant una de les Durga per terra agafada per un peu i arrencant-li la roba sense miraments abans de llençar-la a la pila de residus. Ja no era res. No feia ni mitja hora que havíem vist dones plorant davant la deessa pels carrers.

Durga Puja (770)-001

Preparant la figura per dur-la cap al riu

La contradicció que vull esmentar té a veure amb la deessa i les dones. I justament el missatge reivindicatiu d’un dels pandals que vam visitar, el de l’associació Behala Friends, se centrava en això. Havien muntat una gàbia gegant que representava l’Índia com una presó per a les dones. Aquesta associació havia volgut criticar aquest fet tant evident i tan greu: per una banda es venera la deessa i la feminitat i per l’altra les dones terrenals -esposes, mares, filles, germanes-, són tractades com l’ídol un cop dessacralitzat fora de l’aigua; és a dir, no són res. Com la Durga submisa que es resigna al seu marit alcohòlic – la religió, com sempre, com a excusa per a la resignació a un matrimoni infeliç o, en el cas de l’índia, arranjat. La deessa ens ha tret les castanyes del foc amb els dimonis però la releguem a un paper de mare i esposa. La deessa que tan sols és digna de reverència durant 10 dies l’any. Curiosament, no hi ha gairebé cap temple permanent dedicat a Durga a l’Índia, tot i que la seva manifestació més terrorífica, Kali, és venerada arreu i concretament, a Kolkata, resideix al temple més sagrat de la ciutat, el de Kalighat. Fins i tot se sospita que és la responsable de l’etimologia del nom de la ciutat, que podria provenir de Kalikkhetrô (কালীক্ষেত্র), que significa “el Camp de Kali”. És a dir que la deessa és prou important com per donar nom a la segona ciutat de l’Índia (Mumbai la va superar en població a mitjans dels 80) i per generar cues inhumanes als carrerons que envolten el seu temple però en la seva manifestació més iracunda i violenta. La deessa mare, la dona, la que torna a cada per veure la família, la més real, aquesta tan sols es mereix una setmana d’atenció. I mentrestant, a la Índia mundana els abusos a les dones se succeeixen d’una manera alarmant. Per sort, algunes veus s’alcen per reivindicar aquesta contradicció.

behala-friends-2015-12 behala-friends-2015-3 behala-friends-2015-2

Acabo l’apunt amb les fotos de la pratima i l’interior del pandal reivindicatiu de Behala Friends per al Durga Puja 2015. No era l’únic. Kolkata és coneguda pel seu patrimoni literari, artístic i revolucionari (l’anomenen la ciutat de l’energia creativa i furiosa -la fúria ja sabem de qui l’han heretada) i aquí al Durga Puja es combinen els tres aspectes de la ciutat natal de Tagore, bressol de la literatura i el pensament moderns del país, que va ser governada durant dècades pel partit comunista electe i va ser un focus de la lluita per la independència de la índia. Sembla que aquest esperit de lluita encara perdura.

La nena del pou

Publicat dins de General | 1 comentari

Mu, pastures i vaques als Pirineus

Aquesta és la història d’uns sanfermines improvisats i insòlits que van tenir lloc al peu del Costabona, un cim del Pirineu gironí, la tarda de dissabte. El J., la T., el M. i jo havíem deixat el cotxe al peu de la pista forestal que va d’Espinavell a Setcases i havíem fet cap a un dels tres refugis lliures que es troben al peu del Costabona. La idea era fer-hi nit i l’endemà fer cim. El primer que vam fer després de deixar les coses al refu va ser organitzar una partida d’abastiment de llenya pels bosquets dels voltants – tot i que és octubre la temperatura baixa força quan surten els estels. Després de fer un primer viatge amb les branques agafades com bonament podia i clavant-me branquillons per tot arreu me’n vaig adonar que al costat de la llar de foc hi havia un sac gros. Vaig pensar que m’aniria força bé per carregar la llenya i me’l vaig endur.

Costabona2

Un dels tres refugis del Costabona i el cim al fons

Al llindar del bosc em vaig trobar amb la T. i totes dues ens en vam adonar que ens seguia una vaca. Mugia i ens seguia. Ens en vam allunyar pensant que defensava algun vedell o alguna cosa i vam enfilar bosc amunt entre els arbres. I la vaca ens seguia. Ja en aquell moment ens va donar una mica de mal rotllo, perquè no és un comportament normal. Allà al bosc ens vam topar amb el J., que havia aplegat un bon feix. I a tots tres ens va semblar que la vaca desistia i marxava. Vam omplir el sac de llenya i jo el vaig agafar. Vam decidir fer una mica de volta per esquivar les vaques en general, que amb els mugits de la primera s’havien alterat una mica i ens feien més cas del que seria normal. En sortir del bosc i endinsar-nos al prat per dirigir-nos cap al refugi va tornar a fer acte d’aparició la primera vaca però ara ja no anava sola. Baixava d’entre els arbres mugint cap a nosaltres i acompanyada d’unes amigues. Vam accelerar el pas. I llavors, totes les altres vaques que estaven escampades pel prat i que ja havien començat a caminar cap a nosaltres van començar a córrer mugint com boges. Les que baixaven del bosc també van començar a córrer. A córrer! Des de dos flancs diferents, i el millor de tot és que me’n vaig adonar que corrien cap a mi. I tot i que el meu inconscient tenia claríssim que les vaques són inofensives tampoc se m’escapava que un ramat sencer al galop podria llençar-me a terra i trepitjar-me –sense ànims de fer mal però una vaca és un bitxo prou gros, i ja no diguem mig centenar. Quan ja les tenia quasi a tocar se’m va il·luminar el cervell: és el puto sac! I el vaig llençar i vaig arrencar a córrer cap al refugi, que es trobava a uns 20 o 30 metres. En arribar a la porta em vaig girar per contemplar com el ramat havia envoltat completament el sac de llenya. Llavors, l’M., que s’havia quedat tallant troncs a la porta i havia contemplat l’escena de lluny hi va caure. – És que és un sac de pinso. Es devien pensar que els duies menjar! -va dir tan tranquil.

La mare que les va parir! – vaig exclamar.

Però la cosa no s’acaba aquí. Perquè als cinc minuts, en adonar-se que allò no era menjar, es van tombar i van venir totes cap al refugi, com a demanar explicacions. I allà s’hi van estar una bona estona, envoltant-nos i avançant a poc a poc (això sí és més típic en vaques i ja m’havia passat en diverses ocasions). No va ajudar que els meus companys es posessin a dinar al sol.

IMG_0034

IMG_0032IMG_0036

Aquesta marró va ser la darrera en marxar. Es veu que ens va agafar afecte perquè va trigar dues hores ben bones en desistir…

IMG_0048

IMG_0049

L’endemà ens vam llevar i vam fer el cim sense problemes – ningú no ens va confondre amb un sac de pinso.

IMG_0120

La nena del pou

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

LIÓ, ENTRE DUES AIGÜES

Fa uns mesos vaig tenir l’ocasió de descobrir la ciutat de Lió, convidada per l’agència SNCF Voyages i l’oficina de turisme de la ciutat. També va ser el meu primer viatge en AVE i per sort, a ningú no se li va acudir tallar cap cable de fibra òptica aquell dia. 5 hores de BCN-Sants al centre de Lió, contemplant els camps de colza florescents des de la finestra amb un fil musical que va incloure la banda sonora de the X-Files.  Confesso que no en sabia res, d’aquesta ciutat que s’alça a la confluència del Saona i el Roine, i em va sorprendre molt gratament. És un destí proper i molt recomanable per al típic pont de 3-4 dies.

La Basílica

La Basílica

La nostra primera parada va ser la basílica de Notre-Dame de Fourvière, al capdamunt d’un turó de 300m, allà on s’erigia la vella Lugdunum (la ciutat de la llum) romana. La Basílica és força moderna, construïda entre 1872 i 1896 i té una història particular i miraculosa. El 1634, la pesta va fulminar la meitat de la població i els lionesos, desesperats, van decidir resar-li una novena a la verge. Al novè dia,  l’epidèmia va passar. Com a agraïment, cada 8 de setembre des de llavors, l’alcalde puja a peu al turó amb una ofrena de 3 quilos d’espelmes i una moneda d’or. El 1832 la ciutat va patir una nova epidèmia: còlera. I els lionesos van tornar a provar sort amb la novena. Contra tot raciocini, va tornar a funcionar i en homenatge, la ciutat va erigir una estàtua d’or a la verge. El dia de la seva inauguració estava previst un festival de focs artificials però una tronada va aigualir –literalment- la festa. Llavors, els lionesos van decidir encendre espelmes de manera espontània a les finestres, donant origen a la Fête des Lumières, que se celebra cada 8 de desembre i atrau milers de visitants. Finalment, el 1870 no va ser una epidèmia sinó els prussians els que es van plantar a les portes de la ciutat. I què van fer els lionesos? Novena de torn – a veure, si funciona?-. Doncs, senyors, el novè dia, atenció, els prussians va decidir llençar la tovallola. Tal com ho sentiu. Tres miracles ja es mereixen una basílica i aquí la teniu. Rep 1.5M de visites l’any.

L'amfiteatre

L’amfiteatre

Tot baixant el turó cap al Vieux Lyon trobem les restes de Lugdunum, desenterrades gràcies a un projecte urbanístic i convertides en el Museu Gal·loromà l’any 75. Hi destaquen un teatre principal per a 10.000 espectadors i un altre de més petit per a 3000. Diuen que l’emperador August volia convertir aquesta ciutat fundada el 43aC en la nova Roma i en va fer un centre de vida intel·lectual i modern de 50.000 habitants, amb un aqüeducte i un sistema de cisternes connectades sota el turó. Però un incendi la va destruir el s.II i va quedar totalment abandonada.

La ciutat medieval es va alçar a la riba del Saona. I va anar creixent fins passar el riu als s.XVII-XVIII i ocupar part de la península que es forma a la confluència de les dues vies fluvials. I al s.XIX va traspassar també el Roine.  Avui és la tercera ciutat del país i capital de la gastronomia francesa.

Traboule-001

Un Traboule
Un Traboule

Un Traboule

La característica més emblemàtica del Viex Lyon, el casc medieval, són els traboule, un laberint de carrerons coberts que connecten les cases amb els carrers principals i que neixen dels problemes d’espai de la Lió medieval, atrapada entre el riu i el turó. Es veu que els lionesos medievals eren reticents a passar el riu i es van entestar en apilar filera rere filera de cases, cada cop més estretes i cada cop més enganxades. Quan ja no podien enganxar-les més, van afegir-hi pisos i van compartir escales. Tot per evitar l’inevitable. Al final no van tenir més remei que expandir-se a l’altra banda igualment. Alguns dels traboule estan oberts al públic i fan de drecera entre els carrers principals. No són fàcils de navegar si no te’ls coneixes i per això la resistència els va fer servir per fugir dels nazis.

Place de la Trinité Vieux Lyon-001

De l’Edad Mitjana passem al Renaixement i a la moda de l’arquitectura italiana – en part impulsada pels mercaders que s’instal·laven a la ciutat. Fins i tot els Médici van passar per aquí a fer de mecenes i els arquitectes van deixar una corrua de palazzos al seu pas.

Confluence4-001

I tot i que els carrerons medievals i els palaus venecians tenen la seva gràcia i encant, Lió no seria el que és sense el contrast brutal amb La Confluence, l’antiga zona industrial que ha deixat 150Ha al cor de Lió per desenvolupar el projecte urbanístic més gran d’Europa a dia d’avui. La renovació es va iniciar fa 10 anys quan, amb el tancament del port Rambaud, la desaparició de les velles instal·lacions portuàries, els molls de càrrega, els magatzems, els escorxadors i les fàbriques va fer lloc per a un barri modern i sostenible amb habitatges, universitats, espais culturals, museus i un auditori, entre d’altres, al bell mig de la ciutat. Ara, La Confluence és un somni per als amants de l’arquitectura contemporània i de l’urbanisme. Hi trobareu obres d’arquitectes internacionals com MVRDV, Coop Himmelbau, Jakob i MacFarlane, Massimiliano Fuksas, Kengo Kuma i Christian de Portzamparc, Odile Decq, Manuelle Gautrand i Jean-Michel Wilmotte. Espais moderns, lluminosos, dissenyats amb criteris mediambientals i energètics (l’edifici Hikari produeix més energia de la que consumeix gràcies a la combinació de panells solars, energia geotèrmica i una planta de cogeneració). Edificis contemporanis com l’espectacular i vistós Cube Orange conviuen amb les velles instal·lacions industrials rehabilitades que s’han volgut mantenir com a homenatge al passat, com La Sucrière, un vell magatzem de sucre amb 10.000m2 d’espai per a exposicions – em vaig perdre la d’Star Wars per una setmana- i biennals d’art o l’Espace Verney-Carron, que ha convertit les velles plataformes de càrrega en balcons.

Sucriere4-001

Confluence6nens

Aquests detalls i uns pocs elements com les grues o les vies conservades com a element paisatgístic ens recorden que això abans era un horror de molls de càrrega i escorxadors (penseu que van haver de treure el 35% de la terra per netejar-la de la contaminació acumulada per dos segles d’activitat industrial abans de començar cap obra). Fins i tot hi havia una presó que estan reconvertint en Universitat. I completant el paquet, al final d’un passeig ajardinat a la vora del riu, a la punta de la península, es troba l’espectacular Musée des Confluences, dels arquitectes austríacs Coop Himmelb(l)au.

MuséeC-001

Val la pena visitar-lo només per l’edifici, que és impressionant, un “núvol” d’acer i vidre en dos nivells. A dins hi podem trobar la col·lecció típica de qualsevol museu de les civilitzacions- mòmies, esquelets de dinosaure, màscares africanes i animals dissecats -, tot i que distribuïda d’una manera més original. També hi ha un pis dedicat a exposicions temporals, que en aquell moment eren més interessants que la permanent. El restaurant de la planta baixa és molt recomanable.

La Confluence

Deixem La Confluence  per tornar al centre en un vaporeto – que surt del moll del costat del centre comercial- i fem cap a la place Bellecour, una de les places peatonals més grans del món, al costat de la zona comercial. I d’allí ens dirigim, en metro, a la Croix-Rousse, el centre de producció de seda únic a França. Situat damunt un turó, va ser un poble separat de Lió fins al 1852, amb la qual cosa conserva la personalitat pròpia. Al s. XIX es va transformar amb l’arribada dels canuts, els artesans de la seda. Joseph Marie Jacquard va revolucionar la indústria de la seda a l’inventar un tela mecànic que funcionava amb un sistema de targetes perforades per fer patrons, una tècnica única i que no es pot reproduir amb mitjans moderns (els pocs artesans que queden a Lió capaços d’operar un telar Jacquard treballen per als grans noms de l’alta costura). Els telers feien 4 metres d’alçada i els artesans treballaven a casa i això obligava a construir sostres altíssims, la característica principal dels habitatges d’aquest barri. La vida no era fàcil per a aquests treballadors, que van protagonitzar dues revoltes al s.XIX.

Sedas-001

I per acabar, no podem parlar de Lió sense parlar de cuina –no paràvem de menjar, crec que em vaig engreixar i tot- i de Paul Bocuse, pare de la nouvelle cuisine. Que Lió sigui la capital de la gastronomia francesa és, en bona part, mèrit d’aquest home, que fa 50 anys que té 3 estrelles Michelin, un rècord absolut. Se’l considera el millor xef de tots els temps i és un heroi local. El mercat central du el seu nom. Lió és la ciutat de món amb més estrelles Michelin per metre quadrat, en part també gràcies a que la regió produeix alguns del millors productes frescos de França.

Saussison a cuire

Els típics restaurants de Lió són els bouchons, d’origen medieval. El bouchon era el raspall amb el qual els empleats de les fondes raspallaven els cavalls del clients i per anunciar que oferien aquest servei en tenien un de penjat a la porta. Les fondes i els cavalls van desaparèixer però el nom ha perdurat. En teoria es caracteritzen per la decoració i per una cuina amb ingredients senzills i plats més mundans, perquè aquí hi venien a menjar els treballadors. Per contra, la nouvelle cuisine té un origen burgés i neix a les llars dels mercaders rics, que contractaven cuineres per oferir àpats als seus clients i parlar de negocis. Aquestes cuineres van acabar obrint els seus propis restaurants. En general, eren dones amb molta personalitat i se les coneixia com les mères. Una d’elles, Eugenie Brazier, va esdevenir la primera dona en guanyar-se tres estrelles Michelin. Al final va decidir abandonar Lió i obrir un restaurant en un poble dels voltants. I allà vivia tan feliç quan una nit a les 4 de la matinada se li va presentar un xaval de 14 anys amb la bici perquè volia aprendre a cuinar. Era Paul Bocuse. Ell heretaria la tradició de les mères i la convertiria en la nouvelle cuisine. Irònic, oi? Al final ha acabat en mans d’homes. Vaig preguntar a la nostra guia quantes dones xef hi havia a Lió i no em va saber respondre. O sigui que deuen ser ben poques. Algunes especialitats locals? El fromage cervelle de canut (formatge fresc, all i cebetes), la saucisson à cuire (un embotit), les andouillettes lyonnaises (un paté) o els grattons (morro de porc), el paté en Croute (una massa farcida de paté), els macarons (no confondre amb macarrons). Cal regar-ho amb un beaujolais rosat o negre o un Côtes du Rhône, per exemple.

Quesos en Les Halles

I tal com havia arribat a Lió, en tren gràcies a es.voyages-sncf.com/es, me’n vaig tornar cap a casa.

Nota: Aquesta entrada és un auto-plagi. He decidit no denunciar-me a mi mateixa.

La nena del pou

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un arbre amb un rètol

Vam entrar a Cambotja per via fluvial, Mekong amunt, amb un vaixell suposadament ràpid. Sort que vam triar el ràpid, que si no encara hi seríem. Potser sí que el vaixell ho era, de ràpid, no sé, però els tràmits fronterers es van fer eterns, especialment al moll de la duana bananera d’entrada, sobre tot, crec, per la calor inhumana – a les 7 del matí ja suàvem a Chau Doc, al bell mig del delta, encara a Vietnam-. Mentre esperàvem, nens, com sempre a vendre’ns coses i exclamant “Same, same monkey, eat banana!” en veure els pèls de les cames d’un dels meus companys de viatge.

IMG_1015 Frontera bananera, Cambotja

Però finalment, passaports revisats i retornats i visat pagat, vam poder continuar el nostre viatge riu amunt amb aquella mena d’autobús aquàtic claustrofòbic que va acabar atracant a Phnom Pehn a quarts de 4 del migdia, amb molt de retard, la qual cosa ens donava molt poc temps de marge per fer res (l’endemà al matí ja marxàvem cap a Siem Reap). Neguitosos per això i sense haver dinat – l’eixam de taxistes i conductors de vehicles diversos llançant-se’ns al damunt no ajudava pas gaire, tampoc-, vam agafar un taxista que ens va deixar en un hotel sense finestres exteriors però no ens podíem permetre el luxe de triar, i a més, només era una nit i el preu era irrisori. El mateix taxista es va oferir a dur-nos al camp de la mort de Choeung Ek. El meu amic Dani – el “same same monkey”- i jo vam aprofitar l’oferiment. La resta del grup va optar per la Pagoda de Plata. Era tard i no podíem fer totes dues visites.

El taxi va sortir de Phnom Penh i les carreteres van perdre l’asfalt, i, de sobte, vam fer una regressió en el temps, a un entorn totalment rural i salvatge alhora. Cambotja no era Vietnam – l’Àsia d’influència xinesa amb gent d’ulls esquinçats i pell groguenca i estil arquitectònic totalment cantonès, sobre tot els temples-, Cambotja era l’Àsia de tipus hindú, d’estil més aviat tailandès, començant per l’alfabet, però també  en l’arquitectura i la vestimenta. Gent fosca de pell i ulls occidentals; monjos budistes amb les túniques característiques de color carbassa; nens despullats i bruts pels carrers de la capital, imatge que no havíem vist pas al país veí. El contrast era bèstia.

Pel camí, en Khem, el taxista ens va anar posant en situació explicant la seva experiència amb la dictadura: familiars morts i desapareguts, un germà assassinat, un altre perdut a la selva amb el khmer roig, al qual encara buscava. Amb l’horripilant balanç d’un terç total de la població del país assassinada durant el regnat de terror de Pol Pot no és d’estranyar que ens digués que totes les famílies cambotjanes, absolutament totes, hi havien perdut gent. És pura estadística.

IMG_1016 Choeung Ek, the Killing Fields

El Centre d’extermini de Choeung Ek, un lloc absolutament desolat, depriment i incomprensible per a cap persona humana, estava situat al bell mig de la selva, tot i que no gaire lluny de la capital. Com a cartell de benvinguda, una estupa de vidre amb centenars de cranis humans desenterrats de les fosses comunes dels voltants, una visió esfereïdora. Desenes de barretes d’encens cremant en homenatge envaïen l’aire amb aquella olor tan característica a la qual ja ens havíem acostumat. I en marxar nosaltres n’hi hauria una més.

IMG_1018 Choeung Ek, the Killing Fields

Però no van ser els cranis. No va ser l’aroma d’encens ni l’aire de desolació. Va ser un arbre, un simple arbre amb un rètol. Hi deia: “En aquest arbre, els guàrdies del camp hi lligaven els nens per apallissar-los”. Va ser allí, en aquell precís moment, passades les 5 de la tarda d’un 4 d’octubre de 2005, que vaig perdre la poca fe en la humanitat que em quedava (i creieu-me que ja era ben poca després del Museu de la Guerra de Saigon), davant un simple rètol lligat matusserament a un arbre. No cal res més.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rates de Barcelona

L’altre dia era a casa d’uns amics [uns bons amics que m’acullen de tant en tant al seu jardí al peu de Collserola, cosa que s’agraeix amb aquestes calorades. També hi fa calor, sobre la Ronda, però hi corre l’aire i la temperatura baixa tres o quatre graus. El meu pis de Nou Barris sembla estancat en una bombolla de 31oC. I és Nou Barris. Endinseu-vos a l’Eixample, si goseu]. Dos dies abans, tot sopant, havíem vist una cosa peluda córrer esperitada per la barana i enfilar-se a un arbre. “Un esquirol?”, ens vam plantejar, innocents de nosaltres, “o una rata?”.  I la cosa va quedar aquí.

En aquesta ocasió, paràvem taula al porxo poc abans del capvespre, quan ella em diu, tranquil·lament:

-Recordes el dubte que teníem si allò de l’altre dia era un esquirol o una rata? Doncs era una rata. N’estic veient una ara mateix a l’arbre del veí. No, dues…. Tres….

-Quatre… –afegeixo jo, i ja deixem de comptar, l’arbre n’és ple. Rates negres amb la cua llarga, passejant entre les branques i menjant-se les llavors entre les fulles.

Poc després ja tan sols n’intuïm les siluetes en la penombra. Aviat, sopant, tan sols en sentirem la fressa.

-No sabia que les rates pugessin als arbres!  Les rates pugen als arbres? – és evident que sí. Però, per sort, sempre ens queda el wifi, un mòbil i sant Google. Escric “rates” i “arbres” i ja em surt l’opció automàticament de “Barcelona”. Mala senyal. Enllaços a articles diversos de diaris. Són de l’estiu passat. Titulars de l’estil “les rates de Barcelona han començat a fer niu als arbres”. Sí, amics, ja no són tan sols les simpàtiques cotorretes verdes les que sentim fent soroll entre el fullam. Al capvespre, a l’abric de la penombra, el que sentiu podrien ser rates. Hi ha mil entrades a blocs parlant-ne.

rata-18

I al porxo dels meus amics, sopar amb espectacle – sonor, en la foscor ja no es veuen. Però hi són. I ben a prop, a uns 4 metres de distància del nostre porxo. La meva amiga es comença a posar nerviosa. Tanquem finestres. Comprovo que la de la meva habitació ja era tancada.

-Demà mateix faig posar mosquiteres! – exclama- . I vaig a buscar dos o tres gats més – el resident jau tranquil·lament al jardí, marcant-se un Rajoy i mirant cap a una altra banda, com si res. No el culpo, està en clara inferioritat numèrica.

Llegim alguns dels articles que trobem per Internet, la meva amiga cada cop més esgarrifada. Descartem l’opció verí per no matar el gat i l’opció escopeta perquè no tenim balins (i per seguretat, també). Pel que diuen pel ciberespai, sembla que la solució és posar una anella metàl·lica al voltant del tronc… però aquest arbre és del veí. Suggereixo trucar a l’ajuntament demà a primera hora.

En acabat de sopar, recollim ràpidament i ens tanquem dins de casa a jugar a la Playstation. Avui, res de ressopó a la fresca.

– I de dia, on es fiquen? – aquesta és l’altra gran pregunta.

Me’n vaig a dormir. L’endemà, quan em desperto, la meva amiga em comenta que ha vist el jardiner del veí i li ha explicat. Ara ja estan avisats. Escric un whatsapp a un dels meus grups explicant el meu descobriment sobre les rates arborícoles. Una amiga em respon: “I pel matí van a les piscines del fòrum, jo les he vistes”. Vés per on, ara ja sabem on van de dia, a la platja. Com a bones barcelonines.

Penso en aquella col·lecció de cromos dels anys 80 Arbres de Barcelona. En podrien fer una segona part, amb els seus residents.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ocellets

Voleu veure ocellets sense haver-vos d’aixecar del sofà?

https://projectpuffin.audubon.org/audubon-live-cams

Aquí podreu triar entre una sel·lecció de live feeds de càmeres col·locades en indrets estratègics, com nius o el penya-segat dels frarets (i altres aus marines):

O un niu de xatrac àrtic: https://explore.org/live-cams/player/tern-cam

Que els ocells us avorreixen? Tranquils, https://explore.org/live-cams/ us ofereix de tot, des d’óssos polars, tolls d’aigua africans, zones d’aterratge d’abelles i càmeres submarines fins a càmeres panoràmiques enfocant el mar -per seguir postes de sol en directe a l’altra punta del món- o col·locades en parcs nacionals.

Per a tots els gustos i nivells d’avorriment estiuenc…

La nena del pou

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari