Un arbre amb un rètol
Vam entrar a Cambotja per via fluvial, Mekong amunt, amb un vaixell suposadament ràpid. Sort que vam triar el ràpid, que si no encara hi seríem. Potser sí que el vaixell ho era, de ràpid, no sé, però els tràmits fronterers es van fer eterns, especialment al moll de la duana bananera d’entrada, sobre tot, crec, per la calor inhumana – a les 7 del matí ja suàvem a Chau Doc, al bell mig del delta, encara a Vietnam-. Mentre esperàvem, nens, com sempre a vendre’ns coses i exclamant “Same, same monkey, eat banana!” en veure els pèls de les cames d’un dels meus companys de viatge.
Però finalment, passaports revisats i retornats i visat pagat, vam poder continuar el nostre viatge riu amunt amb aquella mena d’autobús aquàtic claustrofòbic que va acabar atracant a Phnom Pehn a quarts de 4 del migdia, amb molt de retard, la qual cosa ens donava molt poc temps de marge per fer res (l’endemà al matí ja marxàvem cap a Siem Reap). Neguitosos per això i sense haver dinat – l’eixam de taxistes i conductors de vehicles diversos llançant-se’ns al damunt no ajudava pas gaire, tampoc-, vam agafar un taxista que ens va deixar en un hotel sense finestres exteriors però no ens podíem permetre el luxe de triar, i a més, només era una nit i el preu era irrisori. El mateix taxista es va oferir a dur-nos al camp de la mort de Choeung Ek. El meu amic Dani – el “same same monkey”- i jo vam aprofitar l’oferiment. La resta del grup va optar per la Pagoda de Plata. Era tard i no podíem fer totes dues visites.
El taxi va sortir de Phnom Penh i les carreteres van perdre l’asfalt, i, de sobte, vam fer una regressió en el temps, a un entorn totalment rural i salvatge alhora. Cambotja no era Vietnam – l’Àsia d’influència xinesa amb gent d’ulls esquinçats i pell groguenca i estil arquitectònic totalment cantonès, sobre tot els temples-, Cambotja era l’Àsia de tipus hindú, d’estil més aviat tailandès, començant per l’alfabet, però també en l’arquitectura i la vestimenta. Gent fosca de pell i ulls occidentals; monjos budistes amb les túniques característiques de color carbassa; nens despullats i bruts pels carrers de la capital, imatge que no havíem vist pas al país veí. El contrast era bèstia.
Pel camí, en Khem, el taxista ens va anar posant en situació explicant la seva experiència amb la dictadura: familiars morts i desapareguts, un germà assassinat, un altre perdut a la selva amb el khmer roig, al qual encara buscava. Amb l’horripilant balanç d’un terç total de la població del país assassinada durant el regnat de terror de Pol Pot no és d’estranyar que ens digués que totes les famílies cambotjanes, absolutament totes, hi havien perdut gent. És pura estadística.
El Centre d’extermini de Choeung Ek, un lloc absolutament desolat, depriment i incomprensible per a cap persona humana, estava situat al bell mig de la selva, tot i que no gaire lluny de la capital. Com a cartell de benvinguda, una estupa de vidre amb centenars de cranis humans desenterrats de les fosses comunes dels voltants, una visió esfereïdora. Desenes de barretes d’encens cremant en homenatge envaïen l’aire amb aquella olor tan característica a la qual ja ens havíem acostumat. I en marxar nosaltres n’hi hauria una més.
Però no van ser els cranis. No va ser l’aroma d’encens ni l’aire de desolació. Va ser un arbre, un simple arbre amb un rètol. Hi deia: “En aquest arbre, els guàrdies del camp hi lligaven els nens per apallissar-los”. Va ser allí, en aquell precís moment, passades les 5 de la tarda d’un 4 d’octubre de 2005, que vaig perdre la poca fe en la humanitat que em quedava (i creieu-me que ja era ben poca després del Museu de la Guerra de Saigon), davant un simple rètol lligat matusserament a un arbre. No cal res més.
La nena del pou