Trenta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Palau […] és l’autor català que més bé representa la figura de l’escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: […] Vides de Picasso […]

Francesco Ardolino a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

[Sobre Vides de Picasso] ‘…com a Alquimista que és, en aquesta obra trobem Poesia, Teatre, Assaig, Narrativa, capacitat de síntesi… AMOR’.

Alícia Vacarizo a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

 

 




Vides de Picasso fou el
primer llibre que Josep Palau i Fabre va escriure sobre el genial pintor
malagueny. Palau l’escriví el 1946
a
París i ell mateix el qualificà en el seu llibre
Lorca-Picasso com un “llibre desbordant de joventut i entusiasme”. Fou l’any
següent, el 1947, que Ferran Canyameres li presentà per primera vegada Pablo
Picasso.

Josep Palau i Fabre s’estimava Vides de Picasso com si fos un fill seu. Fou el seu primer fill picassià.Tant des d’un punt de vista personal, vital i
emocional, com sociològic i literari, Vides de Picasso és un llibre
transcendental per a en Palau.

Sobre aquest llibre recau tot el pes de la maledicció i
la marginació a què fou sotmès. Aquest primer Picasso ‘auroral’ – tal i com a
Palau li agradava anomenar-lo – conté les dues essències  més representatives de L’Alquimista: una
excelsa qualitat literària i el drama dels somnis romputs.

Les circumstàncies “sociològiques” que rodegen l’aparició de Vides de Picasso són cabdals per entendre la trajectòria vital de Palau. Com pot ser que el primer llibre que fou escrit en català sobre Pablo Picasso s’escrivís el 1946 i no sortís publicat fins el 1962, és a dir setze anys més tard?

Per entendre-ho hem de fer un exercici d’empatia. Imagineu-vos a l’any 1946 a París. Acabeu de sortir d’un país enfonsat en la misèria i governat per gent miserable i comenceu una nova vida en un país normal i modern. El primer que crida l’atenció del llibre és la força, la frescor i l’energia amb què està escrit; es percep què vol Palau, es percep on viu Palau, es percep com està Palau.

Imagineu a més a més que se us dóna la possibilitat de conèixer el vostre idol i us hi presenteu amb un llibre sobre ell sota el braç. La perspectiva és immillorable. Palau tenia un somni: volia demanar Picasso de publicar Vides de Picasso amb il·lustracions originals del propi pintor.

Però, de cop i volta, bum! Esclata l’escàndol dels articles apareguts a Solidaridad Nacional (vegeu 32 mesos sense JPiF). Palau va haver de dimitir de Cultura Catalana, el grup que representava els exiliats catalans a París, i cau proscrit en els ambients parisencs: adéu Picasso, adéu somni. Palau i Fabre ho diu ell mateix a les seves memòries:  “L’horitzó se m’havia tancat“.

Josep Palau i Fabre conviu tota l’estada a París amb el llibre Vides de Picasso en un “atzucac“. A El Monstre, a les Obres Completes, volum II, i més concretameny al capítol Signes de recuperació abans de la caiguda, Palau conjectura com li deurien haver anat les coses en cas que s’hagués publicat aquest llibre tal i com ell preveia. Diu Palau: “És clar que si Vides de Picasso, en lloc d’anar-se’n als llimbs durant setze anys, arriba a aparèixer aleshores il·lustrat per l’artista, en català i en francès, com jo imaginava, m’hauria fet fer un pas endavant en la recuperació de mi mateix incommensurable“.

Com dèiem, no serà fins el 1962 que Palau i Fabre veurà publicat Vides de Picasso en “una bella edició” gràcies a l’editor Josep Pedreira.

Anàlisi de Vides de Picasso

Per entendre el sentit global del títol, no ens hem d’oblidar del subtítol, Assaig de biografia pura, en el qual ja tenim un punt de partida: Vides de Picasso és una biografia. Però no és una biografia tal i com les coneixem, és a dir, no és la biografia que explica la vida d’algú i a partir de la vida contada, apareixen les obres que ha fet; Palau sosté que les obres de Picasso parteixen de les moltes vides experimentades per l’artista, i no només les viscudes, posem per cas, en exòtics i fantàstics viatges, sinó també en aquelles més properes al gran “disgust” de la quotidianitat, és a dir en la duresa del dia a dia.

Per a Palau, el número de vides de Picasso és “incalculable” i el que tractarà de fer en el llibre és revelar-nos les “essencials“.

(continuara)


Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Trenta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

  1. alicia vacarizo diu:

    Molts records, i una abraçada!

    Alícia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*