Vida i destí, de Vassili Grossman

(Un article de Carme Meix)

Vet ací un llibre que m’ha impressionat. Feia temps que una lectura no se’m feia tan interessant, tan impactant. Aquest autor rus, escriptor i periodista, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i va ser el primer autor que va donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazi, un tema que en el nostre temps ha estat motiu de novel·les, pel·lícules i tot tipus de reportatges i documentals, però que quan ell va tractar-lo era desconegut per a la immensa majoria de la gent.

Vassili Grossman (1905-1964), no obstant, no es va limitar a descriure
els horrors del nazisme i de la guerra sinó que va incloure en la seva
crítica l’estalinisme, posant en evidència la similitud d’aquests dos
totalitarismes. I és que, els totalitarismes, siguin de dreta siguin
d’esquerra, acaben semblant-se entre ell com a dues gotes d’aigua. I
aixafen sota les seves botes tota noció de llibertat i
d’individualitat.
Aquesta crítica a l’estalinisme va ser causa que la publicació d’aquest
llibre fos prohibida a Rússia, tot i que aquell moment d’obertura del
règim soviètic, en l’època de Khrusxov, li va fer creure a l’autor que
aquell era el moment oportú. Però anava ben errat. No sols van prohibir
la publicació de la seva novel·la sinó que fins i tot li van requisar
els originals i fins i tot les cintes de la màquina d’escriure! Per
sort, algú n’havia fet una còpia fotogràfica, pàgina per pàgina, que va
ser treta de manera clandestina del país en format de microfilm.
Aquesta còpia va ser traduïda i publicada a França, però l’autor ja no
ho va poder veure.
Les primeres edicions en diferents llengües europees no van tenir gaire
ressò. La seva crítica del règim  soviètic no va agradar, en aquell
moment, a la progressia esquerrana que encara no s’havia desencantat
del miratge del comunisme. En canvi, la reedició actual, amb una
acurada traducció al català, ha estat lloada per la crítica, i molts
l’han comparada a Guerra i pau, la gran novel·la de Tolstoi.
N’he estret algunes frases, tot i que és impossible enquibir en uns
curts fragments un llibre que té 1085 pàgines, i encara se’t fa curt.

“És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin
idèntics… La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les
diferències i les particularitats mitjançant la violència”.

“El segle XX, un infaust règim nacionalista va encendre les fogueres
d’Auschwitz, els forns crematoris de Lublin i Treblinka. Aquestes
flames no només van il·luminar el breu triomf del feixisme, sinó que
també van indicar a la humanitat que el feixisme estava condemnat”.

“Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer
al meu país. Vaig veure aquella força en el període de la
col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com
s’anihilaven les persones en nom d’un ideal tan bell i humà com l’ideal
del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig
veure els nens dels pagesos deportats perint en la neu siberiana. Vaig
veure trens amb destinació a Sibèria que transportaven centenars i
milers d’homes i dones de Moscou, de Leningrad, de totes les ciutats de
Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé
social.”

“Hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d’una
velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat
que allarga la seva cantimplora a l’enemic ferit, la bondat del pagès
que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la
presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les
cartes dels presoners amb les idees de les quals no combreguen,
adreçades a la seves mares i dones.”

“ Fos quin fos el futur que els esperava -la fama a través de la feina
o bé la solitud, la misèria i la desesperació-, ells viurien com a
éssers humans i moririen com a éssers humans, i el mateix havia passat
entre aquells que ja eren morts; i només en això rau la victòria amarga
i eterna de l’home sobre les forces grandioses i inhumanes que hi va
haver i que hi haurà al món”.

Ja ho he dit, són només unes breus mostres. Jo us animaria a llegir-la
sencera. Amb el llapis a la mà per anar-ne subratllant els fragments
més destacats. No us en penedireu!

                                                                                                        Carme Meix

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Vida i destí, de Vassili Grossman

  1. carme,

    és fort el que expliques de la censura soviètica i és fort que aquest llibre sobrevisqui gràcies a haver fet microfilms pàgina per pàgina. Deu n’hi do!

    El tinc pendent perquè fa relativament poc em vaig llegir Les Benignes de JOnathan Littel. L’has llegida? És l’ascens i el descens d’un oficial nazi, segur que n’has sentit a parlar. Literàriament és un 10, sociològicament ja comporta més reaccions contràries.

    Vaig creure que després de les benignes era massa aquest d’en grossman, però resta pendent…

    sergi borges

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*