Els dies i les dones

Ja tenim aquí el cartell de les Festes de la Misericòrdia, patrona de Reus, que del 17 al 25 de setembre tornaran la gresca a la capital de l’avellana. El cartell ha estat encarregat al dissenyador local Marc Sardà. He de dir que així que el vaig veure, me’n vaig enamorar. Em recorda una mica el grafisme de les animacions que Terry Gillian va fer al mític Monty Phyton’s Flying Circus.

Aquesta mulassa és una mulassa sorneguera, que més enllà de ser figura emblemàtica del seguici, el seu somriure una mica liró, convida de manera pertorbadora, a agafar-se la festa, no pas com una cosa per mirar-se des del balcó, sinó per endinsar-se perillosament en la nit, diluir-s’hi, acompanyar-la de bar en bar així que la mulassa ja ha complert amb petits i grans.

De fet, crec que reflecteix perfectament aquest gir que, d’un temps ençà, Sant Pere i esperem que per extensió la Coia, ha fet, en el sentit que ha sabut traspassar la barrera del fet tradicional un pèl encarcarat i s’ha posat al costat d’altres manifestacions d’arreu dels Països Catalans en què, la festa, és viscuda i sentida al màxim pels locals i hi participen activament. 

El disseny així com de “cultura de club”, que dirien els modernus, és complementa amb postals  i amb el programa de mà (ho pdeu veure, tot plegat, a Cal Conseuta). Fins i tot m’han dit, que un prohom de l’agitació cultural reusenca, hi surt fotografiat. El desplegament donarà presència i potència a la proposta. L’hi dóna modernitat, proximitat, moviment. Aquesta aliança amb la festa urbana allunyant-la de la festa “oficial”, crec que és un veritable encert.  

Després de l’acte de provincianisme xaró que vam poder viure amb el cartell de Sant Pere d’enguany que s’encarregà al dissenyador Custo -i que aquest, com és normal, derivà a algun dels seus negres- donant-nos un cartell fred, sense grapa, ara, la decisió dels responsables de Cultura de la ciutat la trobo del tot encertada.

Una veritable llàstima que l’opció de comptar amb el talent del Marc, plenament demostrat, no hagués estat plantejada al juny, per Sant Pere. Ens haguéssim estalviat un cartell patètic i de retruc, uns quants milers d’euros.

No sé si en la tradició cultural russa, allò macabre, hi és gaire present o no. Personalment començo a creure que sí. Si uns quants trets de bala disparats a boca de canó just davant de casa seva, no haguessin acabat amb la vida de la periodista Anna Politkòvskaia l’octubre del 2006, ahir ella hagués pogut celebrar el seu cinquantè aniversari.

Aquest fet, que no devia passar per alt als seus familiars i amics, compungits per l’absència, devia fer-se encara més present quan van saber que a Ingúixa, Magomed Yevloyev, presumptament quan mirava de resistir-se a una detenció, va morir en mans de la policia. La macabra cadena d’assassinats, doncs, no s’aturava: si Yevloyev moria el dia del natalici de la Politkòvskaia, a l’Anna l‘assassinaven just el dia que Vladimir Putin també feia anys.

La notíca de la mort de Yevloyev, coincideix, seguint amb aquesta tradició tenebrista, amb l’anunci del Consell d’Europa de donar només un “petit avís” a Rússia, per les seves “entremaliadures”. La voluntat expansionista d’una Rússia governada per gàngsters, d’ampliar el seu camp d’influència a totes les antigues repúbliques soviètiques és imparable. El FSB, amb el beneplàcid dels diferents governs titella que Rússia ha imposat als diferents territoris conquerits, escampa el terror amb total impunitat.

És pervers que Rússia utilitzi un discurs maniqueísta per erigir-se com l’alliberador, al Càucas, del jou de l’opressió. Algú ha oblidat les atrocitats a Txetxènia? Quina legitimitat té Rússia, més enllà, de la nostàlgia que sent per l’època soviètica, per fer-ho? Estats Units diu que no vol una guerra freda, però en canvi, com en els vells temps, arma Geòrgia i n’impulsa la integració a l’OTAN per tenir els seus aliats a la zona i plantifica un escut antimíssil a Polònia. Mentrestant el galliner de la UE, bada inoperativament. Malgrat els esforços d’alguns, Mr. Marshall sempre que pot, entra de nit, agafa els ous que necessita i si alguna lloca obre els ulls i piula, l’amanyaga amb alguna promesa amb molts zeros.

Com sempre, qui paga els plats trencats, són la població civil i els periodistes que es dediquen a aixecar la brutícia de sota l’estora. A l’Anna Politkòvskaia, la van seguir els assassinats d’Ilyas Shurpayev i Gadzi Abashilov i ara Yevloyev. La llista anirà fent-se gran. D’aquí no res, començaran a sortir les fosses i els relats de la gent que ha patit alguna bestialitat o altre. Només que aquest cop, hi haurà una veu menys per denunciar-ho.

Foto: Fosses descobertes a Txetxènia