Els dies i les dones

David Figueres

PEQUÍN 2008: ELS JOCS DE LA REPRESSIÓ, AL FACEBOOK

0
Publicat el 7 d'agost de 2008

Deu haver plogut una mica d’ençà que Marck Zuckerberg, el 2004, va decidir engegar una xarxa social per tal que els alumnes de la Universitat de Harvard, poguessin conèixer-se millor. L’èxit va ser tal, que molts usuaris, estudiants d’altres llocs, van demanar de participar del que Zuckerberg havia anomenat com Facebook, com els llibres que es reparteixen als estudiants en començar el curs amb informació dels seus companys alumnes. Finalment la xarxa es va obrir a tot tipus d’usuaris.

Facebook, ara com ara, està a obert a tothom que tingui un compte d’internet i permet conèixer persones amb afinitats i dèries semblants. Si bé en principi, havia de ser una xarxa de relacions personals (el perfil et permet mostrar una foto, el teu estat civil i si estàs buscant parella o amistats) la veritat és que la possibilitat de crear i afegir-te a diferents grups i causes, així com donar a conèixer esdeveniments de tot tipus, està tenint molt d’èxit entre els qui potinegem aquestes coses cibernètiques als Països Catalans.

Malgrat que personalment crec que el funcionament de tot plegat és una mica tosc i que és podria millorar moltíssim, sí que se m’ha revelat com una bona eina per assabentar-te d’iniciatives i esdeveniments i perquè no, per conèixer gent nova. A més, m’ha permès recuperar vells amics de l’escola a través del servei de recerca d’amistats.

Sigui com sigui, la incidència de Facebook com una de les plataformes de connexió més importants, va en augment. Ahir mateix, vaig crear el meu primer grup “Pequín 2008: Els jocs de la repressió”i val a dir que m’ha emocionat la resposta. Quan escric això, ja rondem més de 150 persones adherides a aquest grup. Hi he penjat enllaços amb notícies relacionades amb la repressió a la Xina, així com les de les ONG que han fet seguiment de les diverses violacions dels Drets Humans a aquell país.

Us animo a afegir-vos-hi. Només cal que us hi doneu d’alta. Aquí el meu perfil

TROFEUS

0
Publicat el 5 d'agost de 2008

Els poemes estan penjats damunt una cortina fosca. Complementen un espectacle teatral. No van ser escrits per a l’ocasió, però parlen, d’una manera o altre, de les relacions entre homes i dones. L’espectacle, encara que sigui tangencialment, també en parla. Així, en exposició, fan l’efecte de ser escrits per un poeta que publica amb regular normalitat. Hi reconec algun problema de puntuació.

Em barrejo entre la gent fent veure que hi presto atenció. M’interessa copsar quines reaccions provoquen. Alguns hi passen de llarg, indiferents, d’altres sembla que els llegeixin. Davant un dels breus, dos nois s’hi aturen. Un d’ells no deu entendre el català i l’altre tradueix el poema al castellà. Sobta l’exactitud de la traducció. A l’altre noi sembla que la traducció li plagui i exclama “…que bonito, que bonito!”.

Els dos nois es pregunten de qui deuen ser aquells poemes. No hi posa cap nom. Una noia eixerida com un pèsol, els diu que hi ha la possibilitat que el poeta sigui a la sala. La sento, ens mirem i ens posem a riure. No se’n pot estar de revelar l’autoria del crim assenyalant-me i jo vull fugir, fer-me petit, encara que per dins pensi que per damunt de premiS, reconeixements o trofeus, aquell “…que bonito!”, sincer, desinteressat, m’omple molt més.