Galdós paper el del Club Esportiu Despertaferroen la llançada de bitlles d'ahir la tarda a la Plaça d'Anton Borrell. Almenys pel que fa a la representació masculina, perquè cal deixar constància que la secció femenina, acaparà dues copes. L'acte, organitzat conjuntament pels Despertaferro i i els bitllers del Ball de Diables, comptà amb la presència de nombrosos participants que s'hi congregaren per provar sort en el noble art d'enderrocar bitllots
Posats a buscar culpables, cal dir que la secció de bitllers d'aquest club esportiu, compta amb representants de la plana major dels que, emulant estrelles molt més rutilants d'altres clubs nostrats, poden trobar-se en tot tipus d'establiments dispensadors d'alcohol, vetllant per la qualitat d'allò que s'hi serveix amb una professionalitat molt per damunt de l'aptitud a l'hora de fer caure bitlles. En podeu veure la foto de famíla aquí.
Ni el dopatge manifest en forma de cerveses, cap participant de la secció aconseguí una meritòria puntuació. Les dones, doncs, un cop més, com en tantes altres coses, hagueren de salvar els mobles d'una actuació que tot fa pensar que portarà potser mocions de censura o la contractació d'un entrenador més ambiciós, sortit de les categories inferiors. Sigui com sigui, es va riure molt i només cal lamentar, un blau sense evolucions més nefastes, en el peu d'un dels llançadors.
Per rescabalar-se de la mal gust de boca deixat, aquest cronista esportiu, amb una de la flamants i victorioses fèmines i la seva corresponent parella, feren cap als jardins de l'IMAC per assistir a tot un clàssic d'aquestes festes: les Varietées de Sant Pericu, coordinades un any més per la bona gent del Bràvium Teatre. Poguérem gaudir d'espectacles sorprenents de màgia, dansa, els del Canó de Reus i uns xavals amb uns diàbolos que ho feien la mar de bé. Degustació perceptiva per part d'un parell de cambrers, del vermut del país. Se sopà distigit en un distingit restaurant: hamburguesa completa, patates amb quetxup i una cervesa.
Les opcions de després eren: el concert de Conchita a la Plaça de la Llibertat, la revetlla-ball a la Palma amb la gent de l'Orfeó Reusenc o ve el MusicCamp 2008 organitzat per la gent de l'Acampada Jove, a les Peixaterires Velles. Es desestimà la primera perquè el tres gols de l'Espanya contra la Rússia, ho envaí tot de soroll i estanqueres, així que cap a la Palma. No ens vam equivocar. Noranta anys de bona salut musical celebraven l'Orfeó Reusenc. Nou músics i un cor de quaranta persones. Soul a dojo. Bon rotllo. A la Sala Vip, la Senyora Regidora de Cultura i elBatlle, sense ulleres i amb texans. Mestre Albert Galcerà, com si tingués una molla a l'acabament de l'esquena, no parava quiet.
Com que encara ens quedava alè, vam voler no deixar-nos véncer per la son i encara vam fer cap al MusicCamp. Canalla. Grups de per aquí. En arribar a la barra, primera decepció: se'ls havia acabat la cervesa. El que déiem, canalla. Vam haver-nos de conformar amb el mític Masclet que aquest cronista obviarà la manera com fou preparat per no ferir sensibilitats però que fou ingerit sense escarafalls perquè el motor demanava líquid i en aquests menesters la sensibilitat hi fa més nosa que servei.
Un xàfec d'estiu posà un final una mica precipitat a la ballaruga. Des de les voltes, ens aplegàrem uns quants per dir mal del país i coses per l'estil. Bombollejava l'aigua damunt els passos que no feia ni un moment s'havien mogut al ritme de la música. Els tècnics, tement que l'aigua no fes malbé la taula de so, s'apressaven a posar-ho tot a les capses platejades que porten. Com és natural, així que ho van tenir tot endreçat, la gotellada cessà. Com les nostres forces per fer res més.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
I els bitllots són els que es llencen, que ja que poses la web te la podries haver llegit una mica.