La vella història de l’adaptació cinematogràfica de la literatura. Aquest cop, li ha tocat el rebre a Philip Roth. Em fascina l’obra de l’escriptor nat a Newark el 1933. És un d’aquells escriptors de raça, que no dóna treva al lector. Cantellut, sense favoritismes ni a la sentimentalitat ni a històries complicades. Personatges. Colossals, immensos personatges fan la literatura de Roth fent-los ballar com vol al so d’una prosa precisa, ajustada, virtuosíssima. Sap fer desaparèixer els rastres mateixos de l’escriptura per fer-nos encabir la lletra, com tots els bons escriptors, en la nostra mateixa existència. La decrepitud, la culpa, la identitat. La bellesa i la vellesa. Constants en l’autor.
Isabel Coixet, n’adapta una de les novel·les: L’animal moribund, que els senyors de Hollywood, porucs per aquest “dyng”que restaria espectadors, va rebatejar amb el títol, espanyol, d’un altre llibre de Roth: Elegía, que originalment es titula Everyman. En fi… Després del debut amb Cosas que nunca te dije, la filmografia de la Coixet m’ha decebut notablement. L’entronització va arribar-li massa aviat. Hauria d’haver picat pedra unes quantes pel·lícules més. Amb tot, cal dir, que aquesta Elegy, s’escapa del corrent lacrimògin i barat de les dues darreres propostes fílmiques anteriors. La història és senzilla: un professor de literatura madur, incapaç d’afrontar cap responsabilitat, s’enamora perdudament d’una de les seves preses sexuals, una de les seves alumnes. No hi ha res més. No cal res més.
La pel·lícua beu directament d’aquesta voluntat de Roth de focalitzar tota l’atenció en els personatges. Ella, Consuela (Penélope Cruz), és una cubana benestant que no accepta que la diferència d’edat hagi de ser un problema per la seva relació. Ell, David (Ben Kingsley), és el professor que no sap que s’ha enamorat d’ella fins que no la perd.
Interpretativament parlant, Penélope Cruz, guanya la partida a Ben Kingsley, massa hieràtic pel nostre gust. Mentre que Consuela és una noia que no sabem gaire d’on puja o d’on baixa, però que en canvi percebem perfectament què no vol d’aquesta relació; David, el professor cagadubtes, no dóna fissures per creure’ns la crisis que travessa. També perquè el personatge de la Consuela permet jugar amb la suposició, mentre que el de David, és massa prototípic. Sap tocar el piano, sap escriure, sap fer fotos… Sap fer massa coses.
De fet, David, es desplega a partir de tres personatges mirall com són el seu amic poeta (el conreu de la bellesa no eximeix al qui la tracta de no caure-hi de quatre potes); de l’amant (el llast del sexe continuat sense amor desgasta tant com l’amor sense sexe); o del fill (la baula de la cadena que continuem no sempre és del nostre grat).
Em commogué l’escena amb la seva amant, quan després de vint anys d’anar-se’n al llit, s’adonen que és la primera vegada que estan parlant com a dues persones que mantinguessin alguna mena de relació més enllà del sexe.
Val a dir que la fotografia intimista de Jean-Claude Larrier, condiciona una acció preciosista, una Manhattan agradable, on els dos personatges passegen la seva felicitat aliens a caps preocupació. La por a estimar i a deixar-se estimar de David, precipitat a la tenebra de fa anys propiciada per aquest fill que el fa culpable del trencament de la família, de l’amic que li diu que ho deixi córrer perquè ja no té edat i de l’amant que veu per primera vegada com l’equilibri de la seva peculiar relació trontolla; dóna un contrapunt interessant a aquesta caracterització artística burgesa que no hi té res a pelar contra el garfi que a David li esquinça el cor.
No he llegit la novel·la i per tant no sé si el final que s’empesquen és el que toca, amb tot, el que s’ha filmat, ens toca allò que no sona per la similitud que la Pe adopta amb la Winona Ryder d’aquella porqueria ensucrada que es dia Autumn in New York malgrat que el final sigui més obert. Probablement una mala passada de l’inconscient. Esperem que sigui així.
El millor, constatar que Penélope Cruz és una actriu que sap donar molts matisos i s’ha de seguir la seva carrera, que a Isabel Coixet li ha anat bé treballar amb un material aliè que s’ha fet seu des de fora mostrant que és una cineasta que sap explicar històries amb convicció, professionalitat i ritme. El pitjor, aquest Ben Kingsley encarcarat.