Els dies i les dones

Arriba un moment que els gossos envelleixen i ja no borden tant com abans. O també pot passar, que al seu amo, no li interessi que ara, pel que sigui, el seu ca, etzibi a tord i a dret, tants lladrucs. Si ets un gos, aquest és el teu destí: o callar de mica en mica perquè ja no et sents amb força per cridar tant com abans, o acceptar l’estirada de corretja de qui et posa el plat a terra amb un bol d’aigua al costat. No hi ha cap altra opció.

El més complicat per a una d’aquestes bèsties, és creure que el seu capteniment és propi, que el territori conquerit a base de queixalades i de fer fora tothom que gosés posar en dubte el seu paper, ha estat aconseguit a plom, sense que ningú l’ajudés. En certa manera això és així, però només perquè l‘amo del collar ha volgut que fos així i, de la mateixa manera que ara, no convé que ensenyi tant les dents, sense dir res, en silenci, abans, s’aplaudia i passava la mà pel llom de l’animal recompensant-lo per una feina que l’amo, s’estalviava de fer.

És dur ser un gos quan notes que ja no t’estimen, quan notes que ja no ets necessari. Et pots defensar, pots fer valer tots els èxits que has procurat als qui un dia t’escolliren com el seu millor amic. Però l’amo és l’amo i els anys passen per a tothom. De la mateixa manera que t’imposares per alguna qualitat a d’altres candidats, ara, segur, ells trobaran algú altre que els lleparà i els donarà la poteta, tant bé, com ho feies tu.