MANUEL DE PEDROLO, UN DEUTE PENDENT
Content llegeixo l’acord entre la Fundació Manuel de Pedrolo i la Universitat de Lleida per catalogar la bliblioteca i l’arxiu del magnífic escriptor de l’Aranyó. De retop, descobreixo la magnífica pàgina web d’aquesta fundació i m’apunto a fer-m’hi amic i rebre informació periòdicament.
Vaig conèixer l’obra de Pedrolo gràcies a l’Antoni Veciana. A la seva, de biblioteca, hi tenia una bona representació de la seva obra. Recordo amb passió la lectura de Totes les bèsties de càrrega. Fruit d’aquesta descoberta, tots dos ens llançàrem a l’organització d’un curs-homenatge en motiu dels deu anys de la seva mort. L’Antoni n’ha parlat al seu bloc.
En la prolífica producció de Pedrolo, sovint s’obvia la seva producció poètica. Una obra de 12.000 versos i més de cent pàgines de prosa poètica, no és gens desdenyable.
Una producció que tret d’algun llibre espars aparegut més tard, quedarà reduïda, arrodonint les dates, al decenni 1948-1958. Pedrolo sempré manifestà la seva relació íntima amb la poesia, però abogant sempre per presentar-se com un novel·lista. Amb una forta emprempta de Lautremont o Rimbaud, però també amb tints realistes, sobretot en els darrers reculls, l’obra poètica de Pedrolo, com la seva obra narrativa, parteix de la voluntat de no deixar res per investigar, res per dir d’una manera nova. Una abassegadora necessitat de confegir i confegir, de sorprendre sempre.
Ho escriví Salvador Espriu: "un campió de natació condemnat, al país de Lil·liput, a recórrer un petítissim vas d’aigua". En paraules del propi Pedrolo: ""m’assegurava [amb l’escriptura] aquella aventura espiritual que necessitava com a nodriment i m’oferia un camp d’acció del qual ningú no coneixia els límits. [Una escriptura] que procedia del meu disgust, de la meva ira, i no pas d’una necessitat únicament artística".
Tota aquesta informació, l’he extret de la magnífica introducció que l’estudiós sobre l’obra de Pedrolo, el targarí Xavier García, va escriure en l’edició que Pagès editors publicà de l’obra poètica completa de de l’escriptor: Obra poètica completa (1931-1990), el 1996. Tornant a les batalletes, val a dir que amb el Xavier vam compartir un agradable sopar el dia que li tocà parlar sobre la poesia de Pedrolo, en el curs esmentat. Després encara coincidiríem alguna vegada a Tàrrega, durant la Fira del Teatre, un matí d’aquells on la nit abans s’havia fet de tot menys veure teatre.
Manuel de Pedrolo és l’exemple més clar de l’escriptor menyspreat sistemàticament no pas per la vàlua de la seva obra sinó per la seva postura incòmoda davant el curs de les coses. La tasca intel·lectual de Pedrolo, paral·lela a la literària, va fer-nos obrir els ulls a molts dels que fórem alletats amb la fe convergent -la moral i la política. Els seus llibres van ser els primers a bastir el mur que ens parapetaria lluny de la banda dels que acotaven el cap, que passaven el dia per empènyer l’any.
La cultura d’aquest país està en deute amb Manuel Pedrolo. Un escriptor de la seva vàlua, en qualsevol país normal, és a dir amb un estat propi, passaria per ser una figura indiscutible, fonamental.
Cal rescabalar Pedrolo de més de vint anys de menysteniment sistemàtic, l’altíssima qualitat de la seva obra, mereix ser rellegit amb els ulls dels grans novel·listes universals, amb el mateix rigor amb què manifestà el seu compromís diàfan i sense matisos per l’independentisme, sense hipocresies, obertament. Dient les coses pel seu nom.
Avui llegia un article de Pedrolo, i he pensat que et podia interessar.
“(…) Sigui com sigui, no sembla lícit en cap cas
d’assegurar que és naturalment bilingüe un poble obligat a servir-se d’una
llengua oficial que no és la seva quan ha demostrat suficientment que tenia la
intenció d’usar la pròpia, i sabia fer-ho, quan se’l deixava en llibertat
d’expressar-se.”
Manuel de Pedrolo
1967 a
És el final de Bilingüisme; un article publicat el febrer de
Serra d’Or.