ESCUP DE BUSQUES
Cada vegada més la publicació digital le Cool es fa imprescindible quan vols sortir per Barcelona i no vols acabar veient la pel·lícula que toca o anar al bar de sempre. Ahir, seguint la seva recomanació d’aquesta setmana, vaig decidir anar a veure el darrer espectacle de la companyia Erre que erre Danza, Escupir en el tiempo, al Mercat de les Flors.
L’espectacle, que es podrà veure a Barcelona fins demà, és una bona manera per deixar enrere els perjudicis que puguem tenir per aquesta disciplina artística i poder gaudir d’un espectacle abastable i suggerent.
En un espai que ens recorda aquells pavellons esportius, assistim a la desintegració d’un seguit de personatges que es troben de manera fortuïta en una festa, posant en entredit les seves quatre certeses petit burgeses que necessiten per tirar endavant. Som espectadors de la part del darrera, aquell lloc on hi ha els lavabos, on es desen els abrics, d’una festa el lloc més interessant, vaja.
Molt a prop de l’estètica dels partys londinencs o de les boutes parisenques, l’estilització dels personatges els fan fràgils en la mesura que s’escuden en tot un ventall de convencionalismes que així que passen les hores i l’alcohol i altres drogues han fet el seu efecte, queden com poc menys que disfresses difícils d’assumir. Incòmodes parracs que l’amplitud momentània d’horitzons fa desestimar.
Un dels encerts d’aquest espectacle és aquesta voluntat de ser clars en allò que es vol mostrar. Sense l’ús del text, els personatges mostren la seva psicologia a partir només del gest. Ambiciosa proposta del tot reeixida i que de fet és el pal de paller de tot el muntatge. Afegint a aquesta circumstància unes coreografies amb una alta dosi d’ironia, la "història" que se’ns explica, queda delimitada perfectament cosa que per una banda l’espectador agraeix, però per una altra se sent una mica defraudat en el sentit que el grau d’explicitació és massa gran.
Amb tot, davant la tendència habitual, ja no dels espectacles de dansa sinó també de tota mena de fer despullar als actors o d’esquitxar al públic amb pretensions gratuïtes de provocació, reivindiquem aquest espectacle per la seva sobrietat i per l’altíssima volada del treball dels ballarins. Només podem estar en desacord amb el vídeo que s’hi projecta, del tot innecessari i amb un final una mica desangelat que sent coherent amb el projecte sintètic i fins i tot fred de l’espectacle, mereixeria un petit indult poètic que permetés una reconciliació catàrtica amb el públic. Una petitíssima concessió.