JOAN MIRÓ. POESIA TANGIBLE
Un dels plaers més vius que sento de viure a Barcelona és poder veure pintura sempre que vull. El triangle fornat pel MNAC, el Picasso i la Fundació Miró, assedega la meva necessitat de llençar tot el que tinc a dins contra les teles i rebre’n el que em vulguin donar amb l’ànima oberta, expectant; amb una voluntat d’aprendre, de sentir, de gaudir plenament estimulat, com foll.
Sóc un negat pels pinzells. Quan devia tenir deu o dotze anys, quan acabava el cole, vaig anar a una cosa que es deia Dibuix. La senyora Carnicer ens n’ensenyava. Sempre vaig ser una nul·litat. No vaig desenvolupar la més petita habilitat pel dibuix. Les meves natures mortes eren recreacions molt més funeràries que l’original, d’una falta de vivor exasperant i absoluta.
Recordo que un dia vam haver de córrer quan un company a l’hora d’imprimir el fixador damunt un dibuix fet al carbó -es feia amb un artefacte que s’havia de bufar amb una pipeta- en comptes de bufar, va xuclar, amb tot el què suposava ingerir el fixador.
Amb els olis no hi va haver cap mal tràngol, empatisfàvem casetes amb rius i jardins que els nostres pares no penjarien mai en cap paret. Una cosa, sí. El company del problema del fixador, no sé si per analogia amb el què li passà a l’Obèlix amb la poció màgica, va agafar afició a olorar l’aigua ras de netejar el pinzell amb massa insisitència. Com si les sentís les cleques que feia pobret. Després, quan li passava, s’abaltia. Un dia es va adormir damunt el quadre que perpetrava. Fou sens dubte la millor metàfora del què representava per a nosaltres això de ser potencials Dalís o Mirós.
Perdó per l’incís.
Val la pena aquests dies pujar a la Fundació Miró. Una nova mostra de l’artista vinculat al Camp. Aquest cop, una antològica d’obra d’ençà que Miró es traslladà al seu estudi de Mallorca, dissenyat per Sert. Ens trobem amb un Miró madur, en plena revisió del seu anterior treball. Un Miró més viu que mai i que surt del seu món personalíssim per xopar-se de la realitat que l’envolta.
El primer viatge al Japó del 1966 del qual en queda constància amb el preciós "Paraules del poeta" on el senzill traç del pinzell ens remet a la força plàstica de la cal·ligrafia nipona descontruint-ne el significat propi i recreant-ne una nova versió on la paraula esdevé discurs pictòric sense perdre’n significació simbòlica. La impressió que li causa tot el trasbals del maig del 68 en els seus pinzells.
Les dues perles de la mostra: per una banda "El vol de la libèl·lula damunt el sol" del 1968, significatiu quadre d’expressió mínima provinent de la National Gallery of Art de Washington, derivació de l’altra obra imprescindible d’admirar amb tota la calma del món: el tríptic que es pot veure normalment al Pompidou "Blau I, II, III". La serenitat de les línies, els punts negres, el vermell encès. Tot en un fons blau de gran format on són visibles les pinzellades.
La mostra també es complementa amb un video i les fotos que en va fer Català-Roca d’una acció que Miró va fer el 1969 al Col·legi d’arquitectes en motiu de l’exposició que el grup d’arquitectes "Studio Per" endegà sota el nom de "Miró otro". L’acció consistí en pintar els vidres que voltaven l’edifici just sota el fris de Picasso. Art efímer que va durar només el què durà l’exposició.
Una nova oportunitat també d’admirar un altre tríptic, encara que aquest s’ha traslladat de la mateixa Fundació. El pertorbador "L’esperança del condemnat a mort". El joc amb un punt i una línia que es va esllangguint i que no pot abraçar el punt mai, fou la manera de retre homenatge de Miró al dissortat Salvador Puig Antich en el seu assassinat.
Interessantíssim aquest tast de Miró. Imprescindible pels que diuen que Miró sempre feia el mateix, pels que vulguin descobrir la cara més gamberra d’aquest gran poeta, si fem cas a les paraules que li dedicà Pere Gimferrer: "Miró pertany tant a la poesia com a l’art del nostre temps. Poesia del tangible i de l’intangible: reveleació i percepció".
La mateixa tangibilitat de les restes d’oli a la cara de meu company de Dibuix. Qui ho sap si ens mostrà sense voler-ho la mes gran insinuació poètica, la destrucció de la matèria decorativista, figurativa, per l’acció transgressora. Traducció de colors, formes, línies en poesia tangible. Una mirada nova per veure les cares, per descobrir de nou, tots els rostres de Miró.