ESTATUT SPIELBERG
El que són les coses. Si el dia que Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas estrenaven a les espanyes el xou estatutari, ens haguessin dit que el dia de l’aprovació definitiva, tanta sang bullida, tant de bategar nacional, tanta il·lusió destapada, quedaria en un no-res davant la transcendència entre departaments i oficines d’arreu del país, de començar a tancar la porra del Barça-Madrid de dissabte que ve, no ens ho haguéssim cregut.
L’aprovació avui al parlament espanyol ha estat una cosa protocolària, un pur tràmit que als catalans per una orella ens ha entrat i per l’altra ens ha sortit. L’aritmètica parlamentària fa mesos que va vèncer davant de qualsevol il·lusió. Què ens importa al populatxo que el text aprovat s’hagi de retocar d’aquí un any o dos! El que l’estatut original representava era la confluència material d’una necessitat de regeneració democràtica després de més de 20 anys d’inèrcies obsoletes.
La voluntat d’un poble per girar pàgina d’una vegada per totes i començar una mica de nou tornant a parar la taula amb coses que finalment sí que ja començava a ser hora que toquessin. L’expressió política d’erigir els fonaments per construir un país que amb l’enretirada de Pujol, deixava enrere la transició i s’encarava al nou segle XXI de veres.
No ha pogut ser. L’entrada la segle XXI en termes de política espanyola ens l’han proporcionat els bascos amb la treva d’ETA. Per nosaltres, les engrunes. Rescatar el que es pugui del naufragi i esperar que es tanqui el que queda pendent de l’aeroport -si és que hi ha res pendent- i fer d’aquesta conquesta ínfima, l’expressió d’una catarsi domesticada, precisa, regulada, no fos cas que la cosa es descontrolés i hi haguessin ferits.
Queda el referèndum. El dubte d’ERC. Però ara ja ni això. O els republicans recuperen allò de la imaginació al poder del 68 per bastir una campanya pel "no" convincent o molt ens temem que faran crèixer això dels avions com la millor coartada pel "si" amb un sofregit de conquestes menors per amanir-ho.
Trist paper el què li ha tocat fer a ERC -sí, amic Borràs, trist- d’engendrar el nen, alletar-lo i fer-lo pujar alt i fort, i veure com ja d’adolescent les males companyies convergents el prenien a fer botellines per Madrid i a fer-li entendre que magrejar castizas en un cinema de barri on es reposava Raza era la màxima metàfora de la llibertat catalana, ha passat a ser el dolent de la pel·lícula per no avenir-se a deixar-se d’històries, posar-se les orelleres i seguir el ramat.
En què quedem? Els que feia anys que estaven a la pinya no ens havien dit a nosaltres, la canalla, que era hora de fer política i no pas país? Hem de tornar al boti-boti-boti-espanyol-qui-no-boti com a màxima impetuositat del nostre esperit? O hem d’escoltar als qui saben veritablement les portes que s’han de trucar, els números de telèfon que s’han de marcar?
Jo no vull deixar el futur del meu país ni en mans d’onanistes autocomplaents que es neguen a veure les evidències i no volen sortir de la cova, ni en mans dels qui fan de la independència una raó sociològica més dins el repartiment de tendències polítiques que toca.
Jo vull per demà la meva terra lliure per fer-nos lliures cada dia. Tots hi tenim el nostre paper en aquesta afer. Algunes coses ja no poden anar com van. Qui sàpiga vehicular de la millor manera tots els crits que el 18 de febrer es van sentir i fer-ne quelcom provist del bon rotllo necessari per agermanar tant als que no els agraden els dogmatismes com els que creuen en l’eficàcia i desconfien del hipisme secular, serà qui tindrà la paella pel mànec.
Mentre tot això no arribi, estic d’acord amb el que el director del grup de politòlegs més lúcid d’aquest país ha manifestat tot comparant totel procés de l’actual estatut amb una pel·lícula d’Spielberg: "està bé, però massa llarg". Toni Soler, dixit.
Amic Figueres, per a tenir-la demà, l’hem de voler avui, no és pas un joc de paraules. Hem de fer el que calgui perquè avui la poguéssim haver; només així, potser, la podrem tenir lliure demà.
Des del primer moment –aleshores que n’Heribert Barrera fou escollit president del Parlament de Dalt– els de CiU i els del PscoE han fet tots els papers de l’auca per liquidar ERC o, en el millor dels casos, domesticar-la, fermar-la al dogal.
Quan el president Barrera ens anuncià que deixava el càrrec de secretari general d’ERC, una colla ens comprometèrem per fer d’ERC el partit per la Independència que Catalunya, tota la nació, necessitava. Però des del primer moment la intervenció dels agents a sou de CiU o del PscoE impedí aquest assalt. Primer fou escollit nou secretari general Hortalà, contra la candidatura nostra –la majoria encara no eren, i alguns no hem estat mai, d’ERC– que encapçalava en Francesc Vicens; Hortalà guanyà amb els vots de destacats militants d’ERC que, ai las!, militaven alhora "clandestinament" –i en sóc testimoni– a CiU.
Després s’escaigué l’època de Colom; ja és sabut que aconseguí de desbancar Hortalà amb els vots del grupet d’en Carod qui, al seu moment, li trauria els draps bruts a l’Àngel i provocaria que s’escindís el PI.
Hortalà i Colom a hores d’ara són militants de CDC. Carod, per ara, no (tot i que hagué de cedir la secretaria general a un dels [ex] nois d’en Colom, en Puigcercós) perquè encara es veu com a "futurible"…
Tot això t’ho conto perquè la història és important de conèixer-la per a evitar de fotre’s de nou contra la pared. A alguns que ho volien, malgrat haver-se perdut l’escomesa amb en Vicens, se’ls privà d’entrar a ERC, evitant-se així que la necessària unitat d’acció es fes des de dins del mateix partit, amb la qual cosa hem perdut gairebé vint anys.
En veient aquesta roïna actitud, ja no em vaig ni plantejar de militar en aquella (i posteriors repeticions del mateix cromo) ERC. Si hi haguéssim reixit en la vertadera unitat –i no en la suposada que s’ha fet passar per autèntica–, el panorama polític de l’independentisme català no tindria res a veure amb la tristor, amb la divisió actual.
Amb tot, estic amb tu amb el que dius sobre que ara es viu un moment crucial i que s’ha de saber aprofitar.
Sempre avant!