Els americans no estan bojos

Des d’Europa no s’entén que Donald J. Trump haja guanyat les eleccions: ja no perquè siga republicà o de dretes. Si tenen trellat, tots els països poden suportar un govern de dretes durant una temporadeta (tampoc ens pensem que els d’esquerres són tant d’esquerres, als EUA). Trump és un antisistema que no pot ser comprat: és l’antítesi del que vol l’establishment americà.  I molta gent americana més enllà del caucasian american male, és a dir dones, gent de minories ètniques i culturals, n’estan fins als collons, de l’establishment. Nosaltres estem molt centrats en les nostres crisis, però a l’altra banda de l’Atlàntic també les han passat putes: la base industrial que als 70 i 80 donava treballs a dojo i convertia els Estats Units en la terra de les oportunitats hs’ha anat desintegrant. Les taxes de parats són elevades, la deslocalització, igual que ha Europa, ha fet molt de mal. I recordem que els serveis públics dels Estats Units són tan minsos que fa por; i els preus dels serveis bàsics privats són tan elevats que encara fan més por.

Els americans n’estan tips: i Trump és l’únic que diu que explotaria el sistema. N’estan tips més enllà del racisme i del masclisme del candidat republicà -que sí, que hi haurà gent racista i masclista, però no més que en el promig occidental-; fins al punt que molts dels votants han decidit justificar les declaracions més polèmiques de Trump dient que estaven tretes de context, o les han ignorat i han votat amb el nas tapat: perquè tindre un plat a taula i diners per a pagar un metge és més important que defendre drets abstractes i l’honorabilitat de minories acostumades a la denigració. De fet, crec que una de les claus de la victòria de Trump en contra de les prediccions i les enquestes és el vot ocult: gent que potser s’avergonya de votar-lo, però que no veu un altre remei, no ha vist en la Hillary i en les propostes demòcrates cap possibilitat de canvi substancial a les seues misèries. Que les expectatives d’Obama van ser moltes, i els resultats, potser, massa pocs.

Després de la sorpresa i l’horror quan he vist al llarg de tota la nit -enguany que m’ho he pogut premetre- com els resultats de les prediccions erraven, i els estats es decantaven per l’elefant roig, intente fer un exercici d’empatia. Ens hem de preguntar perquè personatges com Trump són els líders del món (més enllà dels Estats Units: que ací mana el PP, els LePen a França no estan del tot mal vistos, i el Putin està com una regadora) deixar de condemnar la població, de tractar-los com a ignorants, i furgar en les raons que porten a la gent a votar algú com ell.

Si teniu alguna curiositat, ací podem trobar pistes.

The naked truth: Trumpland

Publicat dins de General | 1 comentari

Que m’importa un pito la baixa per paternitat

En nom del progressisme i la igualtat, prompte aprovaran una llei que igualarà la baixa per paternitat a la baixa per maternitat. Estic per demanar-los que, en nom de la mateixa igualtat, aproven per llei que per cada fill que parisca una dona, el segon el parisca l’home, que jo després de cada part -i mira que són de llibre de text, els meus parts- em quede com si m’haguera atropellat un camió durant els tres primers dies.

Sincerament, no podria importar-me més un pito la baixa per paternitat que tindrà el meu home, i sospite que a ell també; en vaig fer la prova.

- Emili, quan tingam al menut en maig, t’agafaràs les setze setmanes?- Li vaig preguntar tornant l’altre dia a casa després de discutir amb un grup de gent d’esquerres respecte al tema.

- No ho sé- em va contestar. A una dona li fas eixa pregunta i bé et mira amb cara d’alien, de què m’estàs preguntant, pues clar, o bé et contesta que sí, que s’agafara les setze setmanes i dos mesos més sense paga per a poder donar lactància exclusiva fins als sis mesos tal com recomana la OMS (i que és una cosa que jo mateixa m’estic plantejant).

Senyors i senyores, no és el mateix ser mare que pare; no només durant els p***s nou mesos d’embaràs, que són horribles (igual que inevitables). Quan un bebé naix, el que necessita és a sa mare; i no només per la qüestió de la mamella. Amb els anys la cosa s’iguala. Ara al meu major ja no li importa tant si amb la mare o amb el pare; però quan tenia set mesos jo me n’anava a Alzira dues vesprades a la setmana, tornava a les nou de la nit, i son pare em deia que es passava tota la vesprada plorant, que no podia fer res per calmar-lo. Quan entrava jo per la porta, el xiquet callava per art de màgia. I ja no era la mamella: era la mare. Quan el meu home no estava per casa, la resposta dels meus fills menuts no va ser mai la mateixa. I vos jure quan vos dic que no sóc cap mare apegalosa, de les que s’agafen als xiquets i no deixen que ningú els toque.

Hi havia dones en el grup d’esquerres que em van contestar que elles no tenien instint maternal: que després de parir només volien que anar a fer-se un cubata i fumar-se un cigarret. Fabuós: però la igualtat per a mi no és convertir-me en un home. Després de tindre un fill l’última cosa que m’ha abellit és anar-me’n de festa i fer-me un cubata. Ni m’ha abellit ni em pareix malament que no m’abellisca. El que vull és estar amb el meu fill el màxim de temps possible, perquè ha estat dins meu durant nou mesos, i necessite la mateixa quantitat de temps per acostumar-me a no tindre’l a tota hora amb mi. Va, seré garrepa: sis mesos, el temps de lactància exclusiva. La igualtat no és garantir que les dones es puguen fer un cubata després de parir: és poder garantir les mínimes repercussions socials, laborals i econòmiques a una dona que vol exercir la seua maternitat amb normalitat, i la lactància fins als mínims recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

Posats a demanar igualtat, no estaria de més que igualaren els fons per a la investigació en endometriosi als que es dediquen per a tractar la disfunció erèctil; o demanar que en els consells d’administració de les empreses almenys el 40% de membres siguen dones. O que de quatre presidents de govern, dos siguen hòmens i dos siguen dones. Igualeu les coses de trellat. Quan un home es planteja si s’agafa les setze setmanes o no, quan tantes dones es plantegen en demanar-se més temps de baixa perquè amb les 16 setmanes no hi ha prou, vol dir que ser mare, biològicament, no és el mateix que ser pare; i tinc un milió d’anys d’evolució humana donant-me la raó.

Publicat dins de General | 6s comentaris

I no volies xiqueta?

Estic embarassada del nostre desitjadíssim tercer fill. Com sóc una mare ja major (a partir de 37 és ja una maternitat tardana), m’han recomanat que em faça una analítica genètica per assegurar-nos que la criatura s’està coguent bé; per aquesta raó, que li han comptat els cromosomes un a un, sabem que porte un xiquet. És el tercer, tots mascles. No podia estar més contenta: he tingut una experiència de la maternitat tan bonica amb els dos primers xiquets que m’abellia repetir. Els meus fills sempre m’han adorat per damunt de la resta dels humans, de la terra, del sol i de l’univers: és un amor incondicional, absolut, que -literalment, de boca del meu major- dóna infinito voltes a totes les galàxies de l’univers i torna.

Tanmateix hi ha gent, des de que he dit que és xiquet, que s’entesten a preguntar-me si no volia xiqueta. Conteste que no, que no volia xiqueta; que si haguera sigut xiqueta, l’haguera acceptat, evidentment, però m’abellia repetir. I tornen a insistir:- Però i no volies xiqueta? No, i si vulguera una xiqueta, seria una desgraciada, perquè senyors i senyores, tanque la paradeta: en volia tres -dels que fóra, però només tres-. Em costa entendre la insistència en fer-me canviar d’opinió. Tinc el que vullc, si canvie d’opinió només aconseguiré ser una amargada tota la vida que no va parir mai una filla.

De manera que des d’ací envie al món un consell d’intel·ligència social: quan una mare comunica el sexe d’un fill, siga el que siga, la resposta automàtica és: L’enhorabona. Qualsevol altra reacció -torna-ho a intentar, a la pròxima ho aconseguiràs o animalades per l’estil- ratlla la mala educació. I si damunt, la mare està contenta, feu-me un favor, no insistiu a fer-li canviar d’opinió. Si no vos agrada el sexe que porta el fill de la prenyada respireu fons i somrigueu tranquils: al capdavall, criar-lo no serà mai feina vostra.

Publicat dins de General | 1 comentari

El dilema del burkini

Ha sorgit aquest estiu la polèmica sobre si les dones musulmanes poden portar burkini a les platges europees. L’any passat en vaig vore un per primera vegada, a l’Aquòpolis, i em va fer pensar immediatament en Rabha, la meua amiga que no es banya a la piscina d’Almoines perquè no li agrada ensenyar la carn. “Banya’t, Rabha!” li vaig dir un dia. “Posa’t el banyador i tira’t amb nosaltres”. Em va dir que no, que s’hi tiraria el dia que inventaren un banyador de cos sencer, perquè no li agradava ensenyar el seu cos. Ves per on, aquest dia ha arribat, però Rabha no podrà banyar-se, perquè estan prohibint aquesta peça de roba.  I encara que no estiga prohibit, la conec i és molt discreta, i no me a veig ara fent-se la xula amb una peça de roba amb què s’ha volgut crear tanta polèmica. Em venen al cap diverses idees quan hi reflexione un moment.

1- De nou, la societat -i en especial els estaments legisladors, que estan formats majoritàriament per hòmens, en general- posa el focus sobre què ha de dur o què no ha de dur una dona. En este sentit pense que és una llàstima que s’haja prohibit el burkini, perquè ens el podríem posar les dones a les festes majors dels pobles per a que almenys quan hi haguera abusos sexuals desapareguera l’excusa de “és que amb la roba que portava ho estava demanant a crits”.

2- No veig tanta diferència entre un vestit de neoprè i el “burkini”. No entenc perquè una dona musulmana -o una dona, així, en general- no pot anar amb un banyador de cos sencer però en canvi sí que estan permesos els altres vestits aquàtics. No sé si és una crítica per l’excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell de les musulmanes. En aquest sentit, convidaria a la societat europea a animar-les donant exemple, i que els sufers i els domadors de dofins i orques als parcs aquàtics feren les seues activitats en tanga, perquè qualsevol altra cosa em sembla també un excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell.

En tot cas, tinc la sensació que en aquesta polèmica s’hi amaguen un parell de temes més:

1- El tema de la identitat. Per a les musulmanes que conec, el fet de portar el mocador al cap és una decisió que combina les creences religioses amb la identitat. És una manera de demostrar els teus orígens, la teua identitat. Pot resultar més còmoda o incòmoda, però mentre no siga una barbàrie -no ho és més que les religioses cristianes el porten, ja siga en forma de “mantilla y peineta” o en forma de hàbit-, no crec que haja de ser decisió meua. Cada cultura desenvolupa les seues formes de identitat: em venen al cap els espanyols i la seua llengua; o els andalusos i les sevillanes -adoptades com a símbol d’identitat també per part de molts espanyols-; el pernil salat o la “tortilla de patatas. En el meu cas, la meua valencianitat l’expresse a través de la llengua; i creieu-me, l’estat ja té  els seus sistemes per tal que haja de reduir o eliminar la meua identitat en diverses ocasions. Llevar el burkini és eliminar la possibilitat de dur una senya d’indentitat: a mi em lleven el burkini cada volta que m’he de comunicar amb segons quines autoritats administratives.

2- Per últim, i disculpeu la llargada del post, no puc evitar una sensació que la dona al món es troba entre l’espasa i la paret: “susto o muerte”. D’una banda tenim un Occident que sexualitza a la dona. Al capdavall, les propagandes on les dones fan una fel·lació a un gelat no deixen de ser un element d’opressió, per posar un exemple que em fa especialment vergonya aliena. D’altra banda, a Orient no se sexualitza, però l’opressió a la dona és evident. I no em referisc al mocadoret del cap: em referisc a la pèrdua sistemàtica de drets de la dona.

En tot cas, sembla que a Occident, ja que no poden oprimir les musulmanes amb la sexualització del seu cos, les apreten d’una manera que ja els resulta familiar; prohibint-los coses i ja de passada, desposseïnt-les de la seua identitat, tot esgrimint arguments paternalistes: que mira, que al teu país t’oprimeixen, i ací trobaràs la llibertat en forma de pell nua al sol.

Jo faig també una proposta a les autoritats valencianes: per favor, en nom de la civilització i dels bons costums, racionals i superiors a la resta del món: prohibiu als turistes que porten calcetins davall les sandàlies, que ací no tenim aquests costums bàrbars i si venen ací s’han d’acostumar a la manera de viure d’ací. I per cada guiri que sope paella, mil euros de multa. Home, quina vergonya!

Publicat dins de General | 6s comentaris

L’esgotadora activitat de llegir titulars esportius

No sé si és que em faig major, o que cada vegada som més conscients de la materialització del masclisme, però enguany als Jocs Olímpics de Rio m’estic fent un fart de supurar bilis llegint titulars de la premsa esportiva. Sospite que hi ha més hòmens fent periodisme esportiu, no sé, perquè segons quines expressions a una dona no li venen al cap pensant en les seues congèneres.

Estic fins al gorro que les dones esportistes siguen “chicas” o “niñas”. Les jugadores de bàsquet són las chicas, però no he sentit mai que a Gasol li digueren chico. El cas de Carolina Marín és més flagrant i indignant: titulars que es refereixen a ella com la “niña“. Que té 23 anys, ho sé. Però quan Rafa Nadal va guanyar el Roland Garrós als 19 ningú es va referir a ell com al “niño“. A ell l’he vist referit com el “rey“, “el gladiador” (emoticona posant-se les mans al cap: Gladiador, en sèrio? En quin segle vius, periodista?), però mai referit a ell com al chico, al niño, ni a que tinga rabietas. Ell té ràbia, que és més noble. Les que tenen rabietes són les dones.

A tot això, estic parlant de titulars. Ja no em pose a fer estadístiques sobre les preguntes de la vida personal que li fan a les dones, versus les preguntes de la vida personal que els fan als hòmens.

Que sí, que no ve de dos titulars masclistes; però això és com la humitat: de goteta en goteta et podreix la paret, i va erosionant les bases de la societat. Perquè al capdavall és la mateixa gota la que després fa riuada, i després van matant a dones porque era mía. I com no va a pensar que és seua, si li han estat diguent que les dones són com xiquetes, i tenen rabietes, i en general són éssers inferiors, perquè apareixen poc a la premsa (esportiva) i quan ho fan és amb apel·latius inferiors malgrat els mèrits?

Publicat dins de General | Envia un comentari

Tudela i Bardenas Reales

Primer dia, de camí d’Almoines a Pamplona, vam fer parada a dos llocs: Tudela i las Bardenas Reales. En primer lloc visitàrem Tudela: el casc antic, on em va agradar molt una esglesieta romànica, Santa Maria Magdalena, i una visita llampec a la riba del riu Ebre, que ja allà dalt té un cabal que fa gust de vore. Em va cridar molt l’atenció, primer a Tudela, després a la resta de Navarra, tots els cartells en contra de la violència sexista.

La visita posterior, que quasi no fem, però vaig aconseguir convèncer a Emili, va ser a las Bardenas Reales. Trobar l’entrada a las Bardenas va ser senzill; però una vegada entrats, la carretera passava a ser bastant dubtosa. Quan ja penses que la carretera no es pot complicar més, va i es complica (cosa bastant típica del nord, com he comprovat en uns quants viatges). Finalment vam trobar en centre d’interpretació de las Bardenas, i ens van proposar diverses rutes. En vam agafar una de curteta, de mitja hora (en cotxe), però hi ha rutes més llargues. També s’hi pot anar en bicicleta, i fins i tot hi vaig vore quads.

Las Bardenas és un dels llocs que més em va agradar de tot el viatge. Hi vam fer una munió de fotos, perquè el lloc és preciós. És on es va rodar la part dels Dothrakis de la sisena temporada de Game of Thrones, on Khaleesi fa el discurs final.

 

Publicat dins de Rodamón, Sense gluten | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Vacances al nord amb xiquets i celíacs

Descartada l’opció exopeninsular per motius diversos, vaig proposar a Emili de fer unes vacances on ell vulguera, però a condició de fer una visita a Atapuerca i al museu de l’evolució humana de Burgos. Li vaig proposar de fer Burgos -Salamanca-Portugal, però ell va anar elaborant altres rutes. Fins i tot un dia em va arribar a suggerir que això d’anar a Atapuerca li anava malament, amb ulls burletes. Finalment l’opció que hem executat ha estat una setmana a Navarra -Pamplona- i tres dies a Burgos, parant -inicialment- per Logroño unes hores.

El plan, amb xiquets i, sobretot, amb celíacs, sempre és més recomanable a base d’aparta-hotel, com hem pogut comprovar. L’aparta-hotel, el Telepizza i el MacDonalds em salven bastant la vida pel que fa a menjar.

Els propers dies aniré fent posts sobre els llocs que hem visitat, i la seua adequació per a les nostres circumstàncies familiars.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Bolseta no, gràcies :)

Una de les coses més complicades del minimalisme no és la d’anar rebaixant la quanitat de coses que tens (mitjançant el reciclatge, la donació, la venda,…) sinó intentar que no es tornen a acumular. És extremadament complicat: els xiquets porten coses que troben, que els regalen, el teu home passa del minimalisme, la publicitat de la bústia, coses que et dóna ta mare o gent del teu entorn, els regals d’aniversari o de Reis… Tanmateix, una de les primeres coses que vaig decidir que no acceptaria més a casa són les bolses de plàstic. Les odie profundament, perquè ocupen una quantitat d’espai brutal, contaminen, tarden en desaparèixer…

La qüestió és que com a societat estem molt acostumats a que ens ho donen tot en una bolseta. Si tens sort, te la donen de paper, i la pots tirar al reciclatge del paper sense gaire remordiment. Però la major part de les voltes les bolsetes són de plàstic: perquè són més barates, més lleugeres, més flexibles… per mil raons. Per això ja he fet una mania compulsiva la de dir -No em dones bolseta, pre favor- si mai vaig a un comerç a comprar alguna cosa que necessite (que cada volta en són menys).

Ahir, sense anar més lluny, en una fireta artesanal vaig comprar una botelleta de perfum per al cotxe. La botelleta era minúscula; tanmateix, la venedora va fer el gest de posar-me-la en una bolseta de plàstic. -No em dones bolseta, per favor-. Em vaig ficar el perfum al moneder -perquè el moneder és molt gran, i la botelleta de perfum molt xicoteta-. Una frase tan simple, un gest tan xicotet, però cal una conscienciació molt profunda per tal que cada volta hi haja més gent que refuse les bolsetes sistemàticament. Et compres un llibre a la llibreria. De debò necessites una bolseta? No et cap el llibre a la bossa? O no el pots portar a la mà? Un truc que tinc per a no necessitar bolsa és portar-ne sempre al maleter del cotxe. I un altre, és tindre una bossa molt gran :) (de plàstic no, of course!).

Adjunte un documental molt interessant (en anglès subtitulat crec que en neerlandès, no he trobar res millor) sobre el mal que les bolses de plàstic fan al medi ambient.

Bag it

Publicat dins de General | 2s comentaris

The Americans

The Americans és una sèrie que narra la vida de dos espies soviètics a Estats Units, protagonitzats per Matthew Ris i Kery Russell. Es tracta d’un matrimoni exemplar que parla un americà perfecte i tenen dos fills perfectament americans, que no saben que els seus pares són espies (russos, per a més detalls).

the-americans9

La sèrie té diverses gràcies:

1- La tensió sobre si tot els eixirà bé a aquests pares de família, si seran descoberts per l’FBI.

2- La doble vida que porten; la combinació de ser pares i espies, amb la gràcia que els xiquets no saben res.

I la sèrie millora quan, a principi de la primera temporada, s’instal·len uns nous veïns al davant: el pare de família és agent de l’FBI. I fins ací puc llegir.

La sèrie està molt bé en molts aspectes. Pel que fa als actors, la Kery Russell està gegant, i ella sola aguanta la sèrie. En tot cas, la configuració del caràcter dels personatges està molt ben elaborada: són personatges redons, amb clars i obscurs, que a més evolucionen al llarg de les temporades.

A més de narrar la vida dels espies, també narra la vida de diversos personatges secundaris però no per això menys importants. La trama és versemblant alhora que trepidant, i l’ambientació dels anys finals de la guerra freda als Estats Units està molt ben feta; especialment pels detalls: els programes a la tele, la forma de les llaunes de coca-cola, els cotxes, la moda…

Emili i jo ens acabem de menjar la quarta temporada. Igual que les altres tres, la història continua desenvolupant-se, i d’una banda estreny encara més les circumstàncies dels personatges, alhora que ens amplia el seu marc vital i personal.

EL que menys m’agrada de la sèrie és l’actriu que fa de filla menuda, que no me l’acabe de creure, no sé si perquè han creat un personatge molt fava, o per la seua interpretació. Crec que un poquet de cada. En tot cas, la sèrie és molt recomanable, i enganxa molt. Prepareu-vos per a maratons de capítols fins les tres de la matinada i tonellades de cafè el dia següent.

Publicat dins de General | 1 comentari

Perquè no hi ha dones com les d’abans (resposta a Arturo Pérez-Reverte)

Arturo Pérez-Reverte es lamenta en aquest article que ja no hi ha dones com les d’abans: aquelles dones “de bandera”, de l’època de l’Ava Garner, Grace Kelly o Sophia Loren, amb mitges de costura, tacons d’agulla i corbes sinuoses, anant i venint amb un moviment de pelvis.

Efectivament, d’aquelles ja no en queden, Arturo, perquè la societat amb el temps canvia les formes de tortura amb què modelar el cos de la dona perfecta. Les dones d’abans requerien un caminar amb tacó d’agulla, i requeria a més l’afinació de les corbes mitjançant una cotilla (un altre aparell de tortura). Ara no: les formes actuals de maltractament del cànon de bellesa es basen en la reducció de calories. La dona perfecta que clamen ara els catàlegs, les revistes o les talles de les botigues és una dona recta, prima, d’aspecte post-adolescent que pareix que faça apologia a la pederàstia. Però això no és culpa seua, és clar.

Afortunadament per a vosté i per a Javier Marias, també escriptor, de les dones d’abans en van quedant poquetes; aquelles dones de la postguerra que amb prou feines van poder anar a l’escola, perquè la dictadura va truncar els somnis de l’educació republicana, i en comptes de raonar i pensar, a les dones se’ls portava a classe de “costura”, on aprenien a ser excel·lents mares i esposes en un futur. Les dones d’ara es poden permetre llegir els llibres que vostés escriuen, que ja sabem, els que ens hem dedicat al món de la lectura alguna vegada, que la majoria de lectors són dones. La meitat de la seua fortuna l’ha amassat gràcies a “tordes” com les que va vore l’altre dia eixint de l’hotel Palace; o a dones que després d’anar a córrer amb les “lorzes” a l’aire (com s’atrevixen, això a segons quins llocs i segons quines hores és una provocació per a que l’assalten sexualment), s’han dutxat i han passat per una llibreria a comprar els seus llibres amb bones raons: escriuen, tant vosté com el senyor Marías, de meravella. 

Girem la truita: gràcies a Déu també van quedant cada vegada menys hòmens com els d’abans: els que abatien les dones com a cavalls, sense cap raó convincent, com que no sabien portar els tacons amb elegància; tan sols allò de “la maté porque era mía“. Encara en queden pocs, però en queden, per a desgràcia nostra.

A vosté els seus pares el van educar amb el millor criteri del món, que és el que fem sempre tots els pares; el van ensenyar a deixar passar a les altres persones en una porta -costum molt raonable que desafortunadament està en perill d’extinció-. Hauria estat bé que, en nom del respecte que mostra a l’hora de deixar passar a una altra persona per davant seu, també tinguera a bé de mostrar respecte cap al gènere femení a esferes més bàsiques, com la de no voler abatre d’una escopetada a una dona com a un cavall simplement perquè no sap portar tacons.

Publicat dins de General | 2s comentaris