El dilema del burkini

Ha sorgit aquest estiu la polèmica sobre si les dones musulmanes poden portar burkini a les platges europees. L’any passat en vaig vore un per primera vegada, a l’Aquòpolis, i em va fer pensar immediatament en Rabha, la meua amiga que no es banya a la piscina d’Almoines perquè no li agrada ensenyar la carn. “Banya’t, Rabha!” li vaig dir un dia. “Posa’t el banyador i tira’t amb nosaltres”. Em va dir que no, que s’hi tiraria el dia que inventaren un banyador de cos sencer, perquè no li agradava ensenyar el seu cos. Ves per on, aquest dia ha arribat, però Rabha no podrà banyar-se, perquè estan prohibint aquesta peça de roba.  I encara que no estiga prohibit, la conec i és molt discreta, i no me a veig ara fent-se la xula amb una peça de roba amb què s’ha volgut crear tanta polèmica. Em venen al cap diverses idees quan hi reflexione un moment.

1- De nou, la societat -i en especial els estaments legisladors, que estan formats majoritàriament per hòmens, en general- posa el focus sobre què ha de dur o què no ha de dur una dona. En este sentit pense que és una llàstima que s’haja prohibit el burkini, perquè ens el podríem posar les dones a les festes majors dels pobles per a que almenys quan hi haguera abusos sexuals desapareguera l’excusa de “és que amb la roba que portava ho estava demanant a crits”.

2- No veig tanta diferència entre un vestit de neoprè i el “burkini”. No entenc perquè una dona musulmana -o una dona, així, en general- no pot anar amb un banyador de cos sencer però en canvi sí que estan permesos els altres vestits aquàtics. No sé si és una crítica per l’excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell de les musulmanes. En aquest sentit, convidaria a la societat europea a animar-les donant exemple, i que els sufers i els domadors de dofins i orques als parcs aquàtics feren les seues activitats en tanga, perquè qualsevol altra cosa em sembla també un excés de zel a l’hora de cobrir-se la pell.

En tot cas, tinc la sensació que en aquesta polèmica s’hi amaguen un parell de temes més:

1- El tema de la identitat. Per a les musulmanes que conec, el fet de portar el mocador al cap és una decisió que combina les creences religioses amb la identitat. És una manera de demostrar els teus orígens, la teua identitat. Pot resultar més còmoda o incòmoda, però mentre no siga una barbàrie -no ho és més que les religioses cristianes el porten, ja siga en forma de “mantilla y peineta” o en forma de hàbit-, no crec que haja de ser decisió meua. Cada cultura desenvolupa les seues formes de identitat: em venen al cap els espanyols i la seua llengua; o els andalusos i les sevillanes -adoptades com a símbol d’identitat també per part de molts espanyols-; el pernil salat o la “tortilla de patatas. En el meu cas, la meua valencianitat l’expresse a través de la llengua; i creieu-me, l’estat ja té  els seus sistemes per tal que haja de reduir o eliminar la meua identitat en diverses ocasions. Llevar el burkini és eliminar la possibilitat de dur una senya d’indentitat: a mi em lleven el burkini cada volta que m’he de comunicar amb segons quines autoritats administratives.

2- Per últim, i disculpeu la llargada del post, no puc evitar una sensació que la dona al món es troba entre l’espasa i la paret: “susto o muerte”. D’una banda tenim un Occident que sexualitza a la dona. Al capdavall, les propagandes on les dones fan una fel·lació a un gelat no deixen de ser un element d’opressió, per posar un exemple que em fa especialment vergonya aliena. D’altra banda, a Orient no se sexualitza, però l’opressió a la dona és evident. I no em referisc al mocadoret del cap: em referisc a la pèrdua sistemàtica de drets de la dona.

En tot cas, sembla que a Occident, ja que no poden oprimir les musulmanes amb la sexualització del seu cos, les apreten d’una manera que ja els resulta familiar; prohibint-los coses i ja de passada, desposseïnt-les de la seua identitat, tot esgrimint arguments paternalistes: que mira, que al teu país t’oprimeixen, i ací trobaràs la llibertat en forma de pell nua al sol.

Jo faig també una proposta a les autoritats valencianes: per favor, en nom de la civilització i dels bons costums, racionals i superiors a la resta del món: prohibiu als turistes que porten calcetins davall les sandàlies, que ací no tenim aquests costums bàrbars i si venen ací s’han d’acostumar a la manera de viure d’ací. I per cada guiri que sope paella, mil euros de multa. Home, quina vergonya!

Publicat dins de General | 4s comentaris

L’esgotadora activitat de llegir titulars esportius

No sé si és que em faig major, o que cada vegada som més conscients de la materialització del masclisme, però enguany als Jocs Olímpics de Rio m’estic fent un fart de supurar bilis llegint titulars de la premsa esportiva. Sospite que hi ha més hòmens fent periodisme esportiu, no sé, perquè segons quines expressions a una dona no li venen al cap pensant en les seues congèneres.

Estic fins al gorro que les dones esportistes siguen “chicas” o “niñas”. Les jugadores de bàsquet són las chicas, però no he sentit mai que a Gasol li digueren chico. El cas de Carolina Marín és més flagrant i indignant: titulars que es refereixen a ella com la “niña“. Que té 23 anys, ho sé. Però quan Rafa Nadal va guanyar el Roland Garrós als 19 ningú es va referir a ell com al “niño“. A ell l’he vist referit com el “rey“, “el gladiador” (emoticona posant-se les mans al cap: Gladiador, en sèrio? En quin segle vius, periodista?), però mai referit a ell com al chico, al niño, ni a que tinga rabietas. Ell té ràbia, que és més noble. Les que tenen rabietes són les dones.

A tot això, estic parlant de titulars. Ja no em pose a fer estadístiques sobre les preguntes de la vida personal que li fan a les dones, versus les preguntes de la vida personal que els fan als hòmens.

Que sí, que no ve de dos titulars masclistes; però això és com la humitat: de goteta en goteta et podreix la paret, i va erosionant les bases de la societat. Perquè al capdavall és la mateixa gota la que després fa riuada, i després van matant a dones porque era mía. I com no va a pensar que és seua, si li han estat diguent que les dones són com xiquetes, i tenen rabietes, i en general són éssers inferiors, perquè apareixen poc a la premsa (esportiva) i quan ho fan és amb apel·latius inferiors malgrat els mèrits?

Publicat dins de General | Envia un comentari

Tudela i Bardenas Reales

Primer dia, de camí d’Almoines a Pamplona, vam fer parada a dos llocs: Tudela i las Bardenas Reales. En primer lloc visitàrem Tudela: el casc antic, on em va agradar molt una esglesieta romànica, Santa Maria Magdalena, i una visita llampec a la riba del riu Ebre, que ja allà dalt té un cabal que fa gust de vore. Em va cridar molt l’atenció, primer a Tudela, després a la resta de Navarra, tots els cartells en contra de la violència sexista.

La visita posterior, que quasi no fem, però vaig aconseguir convèncer a Emili, va ser a las Bardenas Reales. Trobar l’entrada a las Bardenas va ser senzill; però una vegada entrats, la carretera passava a ser bastant dubtosa. Quan ja penses que la carretera no es pot complicar més, va i es complica (cosa bastant típica del nord, com he comprovat en uns quants viatges). Finalment vam trobar en centre d’interpretació de las Bardenas, i ens van proposar diverses rutes. En vam agafar una de curteta, de mitja hora (en cotxe), però hi ha rutes més llargues. També s’hi pot anar en bicicleta, i fins i tot hi vaig vore quads.

Las Bardenas és un dels llocs que més em va agradar de tot el viatge. Hi vam fer una munió de fotos, perquè el lloc és preciós. És on es va rodar la part dels Dothrakis de la sisena temporada de Game of Thrones, on Khaleesi fa el discurs final.

 

Publicat dins de Rodamón, Sense gluten | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Vacances al nord amb xiquets i celíacs

Descartada l’opció exopeninsular per motius diversos, vaig proposar a Emili de fer unes vacances on ell vulguera, però a condició de fer una visita a Atapuerca i al museu de l’evolució humana de Burgos. Li vaig proposar de fer Burgos -Salamanca-Portugal, però ell va anar elaborant altres rutes. Fins i tot un dia em va arribar a suggerir que això d’anar a Atapuerca li anava malament, amb ulls burletes. Finalment l’opció que hem executat ha estat una setmana a Navarra -Pamplona- i tres dies a Burgos, parant -inicialment- per Logroño unes hores.

El plan, amb xiquets i, sobretot, amb celíacs, sempre és més recomanable a base d’aparta-hotel, com hem pogut comprovar. L’aparta-hotel, el Telepizza i el MacDonalds em salven bastant la vida pel que fa a menjar.

Els propers dies aniré fent posts sobre els llocs que hem visitat, i la seua adequació per a les nostres circumstàncies familiars.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Bolseta no, gràcies :)

Una de les coses més complicades del minimalisme no és la d’anar rebaixant la quanitat de coses que tens (mitjançant el reciclatge, la donació, la venda,…) sinó intentar que no es tornen a acumular. És extremadament complicat: els xiquets porten coses que troben, que els regalen, el teu home passa del minimalisme, la publicitat de la bústia, coses que et dóna ta mare o gent del teu entorn, els regals d’aniversari o de Reis… Tanmateix, una de les primeres coses que vaig decidir que no acceptaria més a casa són les bolses de plàstic. Les odie profundament, perquè ocupen una quantitat d’espai brutal, contaminen, tarden en desaparèixer…

La qüestió és que com a societat estem molt acostumats a que ens ho donen tot en una bolseta. Si tens sort, te la donen de paper, i la pots tirar al reciclatge del paper sense gaire remordiment. Però la major part de les voltes les bolsetes són de plàstic: perquè són més barates, més lleugeres, més flexibles… per mil raons. Per això ja he fet una mania compulsiva la de dir -No em dones bolseta, pre favor- si mai vaig a un comerç a comprar alguna cosa que necessite (que cada volta en són menys).

Ahir, sense anar més lluny, en una fireta artesanal vaig comprar una botelleta de perfum per al cotxe. La botelleta era minúscula; tanmateix, la venedora va fer el gest de posar-me-la en una bolseta de plàstic. -No em dones bolseta, per favor-. Em vaig ficar el perfum al moneder -perquè el moneder és molt gran, i la botelleta de perfum molt xicoteta-. Una frase tan simple, un gest tan xicotet, però cal una conscienciació molt profunda per tal que cada volta hi haja més gent que refuse les bolsetes sistemàticament. Et compres un llibre a la llibreria. De debò necessites una bolseta? No et cap el llibre a la bossa? O no el pots portar a la mà? Un truc que tinc per a no necessitar bolsa és portar-ne sempre al maleter del cotxe. I un altre, és tindre una bossa molt gran :) (de plàstic no, of course!).

Adjunte un documental molt interessant (en anglès subtitulat crec que en neerlandès, no he trobar res millor) sobre el mal que les bolses de plàstic fan al medi ambient.

Bag it

Publicat dins de General | 2s comentaris

The Americans

The Americans és una sèrie que narra la vida de dos espies soviètics a Estats Units, protagonitzats per Matthew Ris i Kery Russell. Es tracta d’un matrimoni exemplar que parla un americà perfecte i tenen dos fills perfectament americans, que no saben que els seus pares són espies (russos, per a més detalls).

the-americans9

La sèrie té diverses gràcies:

1- La tensió sobre si tot els eixirà bé a aquests pares de família, si seran descoberts per l’FBI.

2- La doble vida que porten; la combinació de ser pares i espies, amb la gràcia que els xiquets no saben res.

I la sèrie millora quan, a principi de la primera temporada, s’instal·len uns nous veïns al davant: el pare de família és agent de l’FBI. I fins ací puc llegir.

La sèrie està molt bé en molts aspectes. Pel que fa als actors, la Kery Russell està gegant, i ella sola aguanta la sèrie. En tot cas, la configuració del caràcter dels personatges està molt ben elaborada: són personatges redons, amb clars i obscurs, que a més evolucionen al llarg de les temporades.

A més de narrar la vida dels espies, també narra la vida de diversos personatges secundaris però no per això menys importants. La trama és versemblant alhora que trepidant, i l’ambientació dels anys finals de la guerra freda als Estats Units està molt ben feta; especialment pels detalls: els programes a la tele, la forma de les llaunes de coca-cola, els cotxes, la moda…

Emili i jo ens acabem de menjar la quarta temporada. Igual que les altres tres, la història continua desenvolupant-se, i d’una banda estreny encara més les circumstàncies dels personatges, alhora que ens amplia el seu marc vital i personal.

EL que menys m’agrada de la sèrie és l’actriu que fa de filla menuda, que no me l’acabe de creure, no sé si perquè han creat un personatge molt fava, o per la seua interpretació. Crec que un poquet de cada. En tot cas, la sèrie és molt recomanable, i enganxa molt. Prepareu-vos per a maratons de capítols fins les tres de la matinada i tonellades de cafè el dia següent.

Publicat dins de General | 1 comentari

Perquè no hi ha dones com les d’abans (resposta a Arturo Pérez-Reverte)

Arturo Pérez-Reverte es lamenta en aquest article que ja no hi ha dones com les d’abans: aquelles dones “de bandera”, de l’època de l’Ava Garner, Grace Kelly o Sophia Loren, amb mitges de costura, tacons d’agulla i corbes sinuoses, anant i venint amb un moviment de pelvis.

Efectivament, d’aquelles ja no en queden, Arturo, perquè la societat amb el temps canvia les formes de tortura amb què modelar el cos de la dona perfecta. Les dones d’abans requerien un caminar amb tacó d’agulla, i requeria a més l’afinació de les corbes mitjançant una cotilla (un altre aparell de tortura). Ara no: les formes actuals de maltractament del cànon de bellesa es basen en la reducció de calories. La dona perfecta que clamen ara els catàlegs, les revistes o les talles de les botigues és una dona recta, prima, d’aspecte post-adolescent que pareix que faça apologia a la pederàstia. Però això no és culpa seua, és clar.

Afortunadament per a vosté i per a Javier Marias, també escriptor, de les dones d’abans en van quedant poquetes; aquelles dones de la postguerra que amb prou feines van poder anar a l’escola, perquè la dictadura va truncar els somnis de l’educació republicana, i en comptes de raonar i pensar, a les dones se’ls portava a classe de “costura”, on aprenien a ser excel·lents mares i esposes en un futur. Les dones d’ara es poden permetre llegir els llibres que vostés escriuen, que ja sabem, els que ens hem dedicat al món de la lectura alguna vegada, que la majoria de lectors són dones. La meitat de la seua fortuna l’ha amassat gràcies a “tordes” com les que va vore l’altre dia eixint de l’hotel Palace; o a dones que després d’anar a córrer amb les “lorzes” a l’aire (com s’atrevixen, això a segons quins llocs i segons quines hores és una provocació per a que l’assalten sexualment), s’han dutxat i han passat per una llibreria a comprar els seus llibres amb bones raons: escriuen, tant vosté com el senyor Marías, de meravella. 

Girem la truita: gràcies a Déu també van quedant cada vegada menys hòmens com els d’abans: els que abatien les dones com a cavalls, sense cap raó convincent, com que no sabien portar els tacons amb elegància; tan sols allò de “la maté porque era mía“. Encara en queden pocs, però en queden, per a desgràcia nostra.

A vosté els seus pares el van educar amb el millor criteri del món, que és el que fem sempre tots els pares; el van ensenyar a deixar passar a les altres persones en una porta -costum molt raonable que desafortunadament està en perill d’extinció-. Hauria estat bé que, en nom del respecte que mostra a l’hora de deixar passar a una altra persona per davant seu, també tinguera a bé de mostrar respecte cap al gènere femení a esferes més bàsiques, com la de no voler abatre d’una escopetada a una dona com a un cavall simplement perquè no sap portar tacons.

Publicat dins de General | 2s comentaris

El minimalisme a casa

Algú del meu en torn em va parlar un dia del minimalisme*, i em vaig posar a investigar. Vaig descobrir el bloc de The Minimalists, principalment, i temps més tard, Zen Habits i Becoming Minimalist. Aquestes persones prediquen que els trastos, les coses que tenim al nostre voltant ens despisten d’allò que realment volem (i a partir d’ací cadascú que s’apanye a pensar el que realment vol), ens aparten del que ens fa feliç. La primera part de quan un o una es fa minimalista és desfer-se de les coses que “sobren”: que ja no utilitzem, que fan nosa.

Des de fa un any m’he apuntat al carro del minimalisme i he disminuït la quantitat de coses que tinc a casa; m ‘he adonat de tot allò que en realitat no necessitem. No necessite 3 sets de llençols de matrimoni, perquè de llits de matrimoni només en tinc un, i amb 2 (un de recanvi) ja faig, i sobra. No necessite una espuma de cabells que només gaste una volta a l’any, ni cistells en forma de carabassa per a recollir caramels a Halloween. També vaig fer una profunda reavaluació de la meua roba: vaig donar-reciclar un percentatge molt alt de roba (més de la meitat). Res de guardar roba per a quan m’aprime: anem a ser realistes, a la quarantena em consideraré afortunada si mantinc la meua talla actual. El procés em va portar a considerar la quantitat de coses que ens comprem que no necessitem. I així, amb tota la casa. El procés m’ha portat un any, que no és fàcil buidar ta casa, i menys amb dos fills; perquè els xiquets i el minimalisme són difícils de casar (que no impossible, hi estic treballant).

Certament, el minimalisme porta a reflexions molt contraculturals: la de la barbaritat del consumisme, la de la quantitat ingent de joguets a què exposem els nostres fills, la nostra petjada al planeta Terra. No sé què passaria si ens fessem tots minimalistes -s’enfonsaria el sistema-.

Tanmateix, des que estic aplicant criteris minimalistes, em trobe més tranquil·la a casa. Tot està més buit i fa més fàcils moltes coses: relaxar-se, netejar, trobar coses, o tindre’n cura. (I gaste menys diners, perquè abans de comprar una cosa m’ho pense molt, molt, molt).

Ara que la vida de casa és un pèl més fàcil -i encara ho seria més si el meu home s’avinguera a ser minimalista, però no és faena meua convèncer-lo-, tinc fins i tot temps a plantejar-me què fer amb el temps que em sobra. Puc escriure posts com aquest, certament; però també tot un univers de temps lliure que se m’obri al davant.

* Els/Les arquitectes que entren al post, podeu continuar llegint, però no es tracta de cap post sobre minimalisme arquitectònic o artístic (tot i que la meua casa ideal sempre ha tingut una estètica minimalista/japonesa/mediterrània i és bioclimàtica, però no m’he connectat a l’ordinador per a parlar dels meus somnis sexuals arquitectònics). 

Publicat dins de General | 1 comentari

La il·lusió de no ser l’únic

F. és pràcticament segur al·lèrgic a l’amoxicilina (un tipus d’antibiòtic). Estem esprant la confirmació de les proves a l’hospital. Pel que sentit, el tema dels antibiòtics està malament, i tant se fotrà que F. en siga al·lèrgic a algunes dècades vista, perquè tampoc no funcionaran.

En tot cas, això que algú siga al·lèrgic/intolerant a més d’E., que és celíac, és tota una novetat. E. s’ho ha pres molt a les bones, i des que ens va avisar la pediatra, fa unes setmanes, cada volta que ens trobem algú nou es presenta ell, presenta el germà i acte seguit s’afanya a esclarir que el germà és al·lèrgic als antibiòtics. Abans fins i tot d’avisar que ell és celíac.

No sé ben bé si això és deu a la il·lusió de no ser l’únic que no pot prendre alguna cosa: ell no pot prendre gluten, però sí que pot prendre antibiòtic. També podria ser degut a què a casa fem de les al·lèrgies/intoleràncies una bandera. Ens presentem: hola, sóc tal. I acte seguit enunciem les intoleràncies. E. és celíac. Això vol dir que no pot menjar res que porte farina. I F. és al·lèrgic a l’antibiòtic. La condició del menut és bastant irrellevant: la gent no va pel carrer oferint antibiòtic als xiquets; però ja que n’hem fet una política casolana, la practiquem fins a les últimes conseqüències: la de que creguen que ens falta un regó. I així tots previnguts i, pel que es veu, E. content. Ja no està sol.

Publicat dins de General | 2s comentaris

Els estius milloren

A l’estiu als pares de criatures dependents -és a dir, edats inferiors a la desena-, ens sorgeixen dues grans preguntes:

1- Qui aguantarà als xiquets mentre treballe.

2- Com suportaré l’estiu i els meus fills quan estiga de vacances de facto.

No em malinterpreteu: sóc una mare pesada, apassionada i orgullosa com qualsevol altra -en conec moltes, creieu-me!-. Vaig tindre fills plenament conscient del que feia, desitjant-los activament. Però quan les tasques laborals s’acaben, l’estiu es converteix en una filera llarga de preparar menjars, piscina, arreplegar coses, preparar menjars, piscina i arreplegar coses. I arreplegar més coses. Que sí, que els meus fills recullen els joguets, i moltes vegades la roba: però cap mascle dels de casa, i en tinc tres, té el mateix nivell d’intolerància al desordre que jo. Els guanyen, jo perd.

Ara que la primera pregunta ja té solució, perquè estic de vacances -des de fa menys d’una setmana-, la segona qüestió la porte millor que altres anys. L’any passat per ara ja havia tingut alguna crisi nerviosa, i havia cridat a Conselleria demanant avançar l’inici del curs escolar al 2 d’agost. Però enguany amb això de les pluges i les temperatures oceàniques que ens estem trobant (pique fusta, pique fusta!), i que els xiquets són més grans, ho porte millor. A més a més, m’he concedit el permís per apuntar-los a una granja-escola una setmaneta. Només pels matins, de nou a una; però una setmana seguida de matins lliures -jo de vacanes, fent ioga al menjador, mentre les feres donen de menjar a conills, cavalls i ases- és un privilegi que fa quasi una dècada que no gaudisc. De fet, fa una dècada no m’hauria passat una setmana fent ioga, perquè no ho hauria considerat un privilegi.

Publicat dins de General | 1 comentari