S'ha entaulat el ponent, el vent desficiós que, impacient, sacseja els pins i els tamarells, que s'endú l'alegria. El vent calent que eixuga les conques salineres, el vent constant que esquinça la pell del mar: els gossos, inquiets, lladruquegen, les criatures frisen, d'aquí d'allà, insubmises; els grills foradaran tota la nit amb queixes. M'assalten vells records: foc de remordiments pels dies no viscuts, pels pecats no comesos. ¿T'he de dir adéu per sempre, gregal, vent dels déus joves? Sota aquest cel ardent, color de cor de síndria -després sang i caliu-, entre sentits opostos em ballen les paraules. Per retrobar la calma, vaig vora mar, passejo, i penso en el meu Déu i en el fill que no he fet.
Narcís Comadira
Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995.
Va ser la Dolors Oller, en l'acte del PEN, que va parlar de l'article que us ajdunto més avall. Va ser el que la Montserrat va escriure amb motiu de la mort d'una altra gran dama de les nostres lletres que va morir pocs dies abans que ella: la Maria Aurèlia Capmany. Em sumo doncs, a aquest recordatori amb les paraules que la Roig va dedicar a la Capmany. Com sempre el millor homenatge, a totes dues, serà que les llegiu, que les llegiu i que les llegiu.
Ens havíem barallat tant!
M’ho acaben de dir. I no vull cometre la impudícia de fer-los participar de la meva perplexitat. Del meu dolor. Però ho han de saber. Perquè ella ja no hi és i, aquesta idea, la idea que ja no enraonarem per telèfon, no ens barallarem i, sobretot, no riurem plegades, fa mal. No els vull transmetre la claredat de l’absència, però ho han de saber. No vull remenar cap paper, no vull anar a l’arxivador i buscar les seves cartes ni, tampoc, basar-me en les entrevistes i retrats que d’ella vaig fer. Al capdavall, això darrer no és sinó treball mercenari. Ella, la Maria Aurèlia, s’hi avenia. Xerrava pels colzes, em foradava amb la mirada, em feia sentir un neguit imprecís. Era massa per a mi. La vaig conèixer als quinze anys, jo encara duia trenes, i sortia d’un món de llegendes i de Maries Goretti. La vaig conèixer als quinze anys com a deixebla seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i vam ser tota la vida amigues. I vam riure molt. Ella em va ensenyar l’alegria de viure. Com? No ho sé… Em vaig trobar, tot d’una, amb un model de dona diferent. A casa, hi havia la mare i l’àvia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia, ho feia a fora. Amb els seus collarets d’ivori, amb els seus puros, com una dea hindú de galifardeus assedegats de viure, d’aprendre, de saber; de riure d’una altra manera. Ella podia enraonar-me de la Simone de Beauvoir en un llarg viatge que vam fer, damunt unes lliteres incomodíssimes, cap a París. No m’interessava la francesa educada a la Normale, amb els seus turbants i les seves mentides de femme salvante. La Maria Aurèlia Capmany era del meus, la filla dels cistellers, d’una mare valenta i menestrala i d’un pare que sabia totes les rondalles del món. I néta de l’avia Farnés, que sabia tant com l’Amades. Ella va ser per mi la terra i les ànsies de volar alhora. Discutíem, ella sempre volia tenir raó. I a fe que la majoria de les vegades la tenia. La Maria Aurèlia havia vingut al món per ser feliç. I les tamborinades no la’n van privar. Va escriure, va fer teatre, va cantar, va estimar. De tot en va fer molt. No va ser mesquina a res. Ni en l’amor per en Jaume Vidal i Alcover, ni en l’amistat, ni en el seu arrelament als murs d’aquesta ciutat que ella va estimar tant i tant ha ajudat perquè es transformés. Per això ha donat el seu cos, aquest cos on la carn era l’ànima que li bategava. Mai no li va faltar l’alè. Perquè tenia memòria, no es deprimia. La tristesa l’envaïa a gotes comptades. Tot seguit li donava la volta. Era com aquesta ciutat acollidora, no gens hipòcrita. Ens havíem barallat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’entendran; aquesta absència que sento, no la puc compartir. (4-10-1991)
Em cau a les mans el recull de poemes de Salvador Iborra, Els cossos oblidats, premi de poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt el 2009.
Em té fins a quarts de tres de la matinada submergit en els seus poemes.
Fascinar-te per un poeta més jove que tu i que saps que no podràs conèixer perquè va morir estúpidament assassinat, és una mala cosa.
Molt més quan hi descobreixes una veu potentíssima, amb personalitat, i els versos, llegits en veu alta (la prova no falla mai) llisquen segurs deixant-se dir sense entrebancs, fluïds.
Ràbia i impotència en la delectança.
CREPUSCLES
Mires aquest cel desposseït de mirades amb tanta pluja abocant-se a la finestra, tot sembla memòria ací a les cinc de la vesprada, el desmèrit d'aquells anys on suposadament vares aprendre a viure quan sabies plorar, les mans sobre la taula, el te calent d'aquesta terra. Ets al llindar d'un altre temps més fràgil que a cada mot es tornarà més solitari, que de l'espera guiarà les teues passes cap a la nit, nit de tempesta anglesa que esborrarà més tard el seu rastre. Els teus instants són sempre fugissers mentre s'actualitzen els deutes impagats per la teua feblesa que mai no has après a perdonar-te, deixa-ho tot, fes-te cas, no ets avui ningú en qui puguis confiar, fill de tu mateix, potser arribarà el dia en què finalment hages de combatre't.
Hi ha novel·les i Novel·les. Com hi ha poemes i Poemes. I toca parlar-ne. O potser no, en aquesta setmana d'aranyes que es maten, de roses que es relloguen, de llibres que es compren per decorar prestatges, alguns; per decorar una mica allò de dins i fer-lo créixer, altres. Jo sóc dels de la segona circumstància, què voleu que us digui. Raret? Segur.
Toca recomanar. O toca dir, almenys, un llibre que voldries que tothom llegís. Que el comprés també, però si a més s'hi passeja pupil·les i parpelles, molt i molt millor.
El mar. Blai Bonet. No caldria dir res més. Però s'ha de dir. Publicada el 1958, possiblement sigui amb La plaça del Diamant i Incerta glòria, la tercera pota per entendre o sentir damunt la lletra, què va ser, moralment, tot allò del desori aquell de la Guerra Civil. I tot que el tema estigui una mica massa remenat, són tres monuments literaris que cal fer-se teus deixant de banda quan transcorren.
Em podria fer el gallet i deixar aquesta afirmació de més amunt, com a meva. Però no és així. Ho va dir Xavier Lloveras l'altre dia a l'Horiginal. I ho va dir molt bé. Jo també trobo que llegint tots tres llibres, hom pot arribar a ser sacsejat de debò per la desfeta des de tres ullades diferents. Però sense falsedats. De tu a tu. Literatura: bescanvi de vida per bellesa, all the rest...
Després en Pau Badell i en Jaume C. Pons i Alorda, ens van donar els mots de Blai. Ens els van donar amb aquell accent seu illenc, just i mesurat i vital i encomanadís i savi, que oferia tota la vivesa de la llengua de Blai. El mar, com la poesia de Blai, no és altra cosa que un corrent de mots enllustrats des de la inconformitat de ser, des de la inconformitat de la barreja de massa coses en tant poc temps; la inconformitat perquè tot passi en un escenari moral tant menyspreable, i malgrat tot, malgrat el vaivé de sal i de mots i de mort a voltes sòrdid, a voltes inquietant, sempre poesia, poesia, poesia...
Caldrà doncs, que correu a les llibreries i us feu amb la novel·la que tot just Club editorha repescat. I no ho feu com un acte de benevolença militant, no. També ho vadir, al mateix escenari que us he mencionat, la seva editora, la Maria Bohigas. Club Editor vol ser una empresa amb ànim de lucre, simple i contundent.
Només que pensa fer-se rica, no pas en zeros de compte corrent, sinó precisament amb els decoradors d'interiors que us deia, que es fan seus els llibres, que els viuen i que els fan vius. Com ha de ser.
I perquè no sigui dit, si voleu comprar aquest de llibre, doncs no em fareu més ric, però sí més content.
Després de la desfeta de la Guerra Civil hi va haver moltes persones que lluny d'acotar el cap al cabdill vencedor, van decidir arromengar-se i començar a fer feina. D'aquesta gent, al nostre país, sempre n'hi ha hagut. Persones que sacrifiquen una parcel·la de la seva vida per dedicar-la íntegrament a la cosa més desagraïda del món.
Quan es reconeix, a més, que aquest compromís és clar, ferm, decidit i que la inversió de temps i de tantes altres coses, compromet una ment lúcida, un esperit crític, una carrera literària, l'homenatge és doble.
Joan Triadú responia a tot això i més. El seu contracte amb el país, amb la llengua, el portà a ser una pedra a la sabata per a molts, a ser un tossut, a no descansar fins que un repte es tornava una realitat. I així de repte en repte, va saber bastir, amb l'ajuda de molts altres, un bon bocí d'aquest país quan els impediments i els riscos eren massa desmesurats com perquè nosaltres, el que hem vingut després, puguem fer-nos-en una idea aproximada.
No ens l'acabaríem el llistat d'històries on Triadú va estar ficat i que ara ens semblen les coses més normals del món. No ens en cansarem mai de llegir els seus llibres no sempre digerits amb facilitat per la capella literària del moment, ni les seves crítiques que sempre sabien esperonar la lectura amb l'elegància d'una prosa diàfana i enriquidora.
El seu testimoni, sempre valent, sempre contundent, ens emplaça a recollir el seu mestratge i exemple per fer-nos-el nostre i no renunciar ni al país ni a l'excel·lència que ell predicava. Ni ell ho acceptaria, ni nosaltres ho podem permetre.
Trobo a la xarxa aquest muntatge amb un fragment del bell, bellíssim, poema de Vicent Andrés Estellés"Coral Romput" dit amb igual bellesa per l'Ovidi Montllor per tal de participar en la festassa de l'emoció, dels versos, que avui a Vicent se li dedica.
La llibreria Documenta de Barcelona continua el festeig dels seus 35 anys d'existència. Aquest juliol té previst d'oferir tot d'actes.
Dilluns que ve dia 19 a les 21 h la Sílvia Amigó amb la veu i el Toti Soler amb la guitarra, ens faran retrobar els poemes de Miguel Hernández en el centenari del seu naixement.
De vegades et cauen a les mans llibres d'aquells que necessites molt poques pàgines per adonar-te que contenen sàvies reflexions.
Fa temps que l'Emili Teixidor, a més de ser un excel·lent escriptor, es preocupa per Pensar, i la la p majúscula no és cap error, no pas sobre la literatura, que també, sinó sobre un aspecte del qual se'n parla ben poc: la lectura.
De què serveix parlar tant de literatura si de la lectura, l'eina principal per accedir al món dels llibres, ningú se'n preocupa?
Fa tres anys l'Emili Teixidor va publicar La lectura i la vida, llibre que portava com a subtítol: "Com incitar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres".
Aquest dies hi faig estada i el llapis, creieu-me, no para de subratllar i subratllar.
Com a mostra, un botó:
"Molts lectors adults són lectors juvenils, en el sentit que aturen el seu desenvolupament lector en el moment en què un text presenta algunes dificultats d'interpretació, i davant la pregunta que els donaria pas a la maduresa, que és ¿Vull fer un petit esforç per preocupar-me per la tècnica literària?, decideixen que no, que només accepten llegir llibres sense dificultats, i així aturen el seu desenvolupament com a lectors. En aquest sentit, totes les obres del gènere best-seller comercial són lectures juvenils. Si molts adults -pares i professors- mostre prevenció a l'hora de donar aquests llibres als joves és només per raons morals, no pas per raons de comprensió. La franja ampla de lectors que no accepten l'esforç d'accedir a nivells alts de lectura se situa entre els 14 i els 99 anys".
Una bona proposta de cara al Sant Jordi que ens ve.
S'acosta Sant Jordi i de bracet, els llibres, les paraules... Des delletrAamb col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona, ens proposen un joc.
Es tracta d'esmolar el magí i casar lletres amb pintures. I com és natural, el pintor andalús de naixença, però català de cor, n'és el protagonista.
Ens donen 6 quadres per escollir i a partir de la pintura triada, heu de relatar una història de ficció o construir un diàleg inspirat en la peça seleccionada de no més de 1500 caràcters. Teniu temps fins el dia 23 d'abril.
Teniu tota la llibertat del món: us podeu centrar en el conjunt de l’escena representada, reconstruir la història d’un personatge o, fins i tot, referir-vos al context del pintor en l’acte de creació. Podeu estirar qualsevol fil narratiu que l’obra us suggereixi.
Quan vaig venir a Barcelona havia de buscar-me una llibreria. Pels que roseguem lletres, això és tan important com buscar un lloc on tallar-se els cabells o trobar el forn on fan el millor pa.
Hi ha un truc que no falla per saber si una llibreria és una llibreria i no un simple dispensador de llibres, que no és el mateix.
Acosteu-vos a una de les encarregades o encarregats. Doneu-li el títol i autor d'un llibre que no sigui una novetat. Cal que sigui un llibre més o menys conegut per la lletraferidura, més o menys canònic dins de la literatura catalana.
El primer signe que les coses van bé és que l'encarregada o encarregat no et faci repetir ni títol ni autor. El segon, és que l'encarregat o encarregada, te'l vagi a buscar a l'estanteria directament o, si no el tenen, que no hagi de consultar a l'ordinador per saber-ho.
Pel contrari, si en recitar tu el títol i l'autor, l'encarregat o encarregada, arrufa el nas i fa una ganya de fàstic, canvia el nom del títol i el de l'autor i es refugia rere la pantalla de l'ordinador, ooooooooooooooooooooh, no ha passat la prova.
A Barcelona, després de practicar el ritu d'iniciació en diversos establiments, un senyor alt i prim i amb llacet al coll, va saber tractar-me amb la professionalitat justa com per fer-m'hi tornar a les lleixes de la seva llibreria.
La llibreria es diuDocumenta i ell és el senyor Josep Cots i enguany celebren els seus 35 anys d'existència. Per festejar-ho, han organitzat tres actes:
El primer serà el debat Cultura visual i literatura a l'inici del segle XXI el proper dijous dia 18 de març a les 20:00.
Hi participaran el Julià Guillamon, escriptor i crític; David Guzmán, presentador del programa de televisió Qwerty; Pau Vidal, escriptor, traductor i enigmista i Javier Aparicio, professor de la UPF i crític literari.
El segon acte serà la nit del divendres dia 19 de març a les 00:00. Un after-hours on les copes seran substituides per lletres i on es preveu que passi de tot.
El tercer, és un concurs literari. Es tracta d'escriure 1000 paraules a partir d'una fotografia que se'ns proposa.
Ja ho sabeu, tots els actes es fan a la Llibreria Documenta (Cardenal Cassanya, 4) de Barcelona.
Amb motiu de l’Exposicióque es pot veure aquests dies sobre Quim Monzóa l’Arts Santa Mònica, s’ha organitzat demà dia 3 de febrer una jornada al voltant de l'escriptor. Us en passo el programa.
Universitat Pompeu Fabra. Campus Ciutadella Roger de Llúria Aula 40.008. C. Ramon Trias Fargas, 25-27.
10:00 Paraules de Benvinguda
Domingo Ródenas (Coordiandor del Màster en Creació Literària) Vicenç Altaió (Director d’Arts Santa Mònica) Oriol Izquierdo (Director de la Institució de les Lletres Catalanes)
10:15 – 11:30 Julià Guillamon i Jaume Vallcorba
11:45-13:00 J. A. Masoliver Ródenas, Margalida Pons i Manel Ollé
13:00-14:15 Magí Camps, Albert Pla Nualart i Toni Sala
17:00-18:30 Jordi Cornudella, Jordi Galves, Antoni Maestre, Eloy Fernández Porta
A les 19:30 a l’Arts Santa Mònica, hi haurà la presenteció del llibre-catàleg de l’exposició a càrrec de Quim Monzó, Julià Guillamon i Miquel Calçada.
Les jornades són organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes, la Universitat Pompeu Fabra (Departament d’Humanitats i Màster en Creació Literària) i l’Arts Santa Mònica.
Des de gener de 2001, lletrA ofereix informació i documentació especialitzada en la literatura catalana, adreçada als lectors, professors, estudiants, professionals i, en general, a tothom que s'interessa pel llibre i la lectura en català. Des del 2005, a més, ho fa en anglès i espanyol.
Gràcies al compromís de la Universitat Oberta de Catalunya i de totes les institucions que li han donat suport des dels seus inicis, lletrA s'ha anat consolidant com l'espai de referència a Internet sobre literatura catalana.
Seguint amb aquesta aposta per ser un referent a la xarxa, lletrA ha decidit, posar en solfa tot d'eines 2.0.
El bloc, aprofitant aquesta circumstància, ha anat penjant informació sobre Joan Vinyoli que complementa la que es pot trobar a la magnífica pàgina de lletrA sobre el poeta. Pàgina que ha estat visible tot aquest mes de novembre a tall d'homenatge.
A més, lletrA ha estrenat també una pàgina aFacebook i un servei de Twitter.
De fet l'acte d'homenatge a Joan Vinyoli podrà seguir-se en directe on-line a través d'aquestes eines (és un honor que hagin triat aquest que us escriu per encarregar-se'n).
La primera setmana de desembre es farà un col·loqui virtual, obert a tothom i moderat per dos professors dels Estudis de Filologia Catalana de la UOC: Josep-Anton Fernàndez i Teresa Iribarren.
Avui mateix es dóna el tret de sortida, per novena vegada, de laKinzena Poetika de Vilafranca del Penedès.
Quinze dies on els versos surfejaran damunt pàmpols per tota la vila, quinze dies on la paraula lliure, pura, serà la protagonista; brillarà com mai.
Malauradament, segons els seus organitzadors, amics Sílvia Amigó, Santi Borrell i Jordi Ribas, aquesta edició serà la darrera. Coneixent, però, l'entusiasme que tots tres hi han abocat any rere any, no em crec que la poesia a Vilafranca desaparegui sense més ni més i que no en tinguin alguna de pensada.
En l'edició de l'any passat vaig tenir el goig i el privilegi de serconvidat a dir els meus poemes. Va ser llavors que vaig copsar amb quina il·lusió preparaven cada acte. Em tractaren de manera immillorable.
No fa gaire, a Vic, el Jordi va ser convidat a parlar sobre què era la Kinzena, dins les jornades sobre Organitzadors de Festivals Literaris organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes. Les seves paraules em feren sentir encara més orgullós d'haver participat en aquesta kinzena on la poesia ho inunda tot.
Sempre hi haurà poesia. Sempre!!!
Mentre escric això sona una tendra i breu melodia de guitarra composada i interpretada per Toti Soler.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Avui fa 20 anys justos que va morir l'escriptora 
Em cau a les mans el recull de poemes de 
Hi ha novel·les i Novel·les. Com hi ha poemes i Poemes. I toca parlar-ne. O potser no, en aquesta setmana d'aranyes que es maten, de roses que es relloguen, de llibres que es compren per decorar prestatges, alguns; per decorar una mica allò de dins i fer-lo créixer, altres. Jo sóc dels de la segona circumstància, què voleu que us digui. Raret? Segur.
De vegades et cauen a les mans llibres d'aquells que necessites molt poques pàgines per adonar-te que contenen sàvies reflexions.
S'acosta Sant Jordi i de bracet, els llibres, les paraules... Des de
Amb motiu de l’
