Permet-me que et tutegi, Manolo. Normalment en adreçar-me a una persona més gran que jo, utilitzaria la tercera persona, per respecte més que res, però saps què Manolo?, en vista del respecte que vau tenir tu i els teus per Espanya i per Catalunya durant els més de quaranta anys que vau remenar les cireres de manera il•legal, deixaré l’educació per un altre dia.
En un país més o menys normal tu t’haguessis mort a la presó. En els països més o menys normals, una vegada restituïda la democràcia, es castiga a aquells que en un moment donat van aixecar-se en armes contra els governs constituïts de manera legítima a les urnes. També els qui hi van col•laborar.
Però tots ho sabem que no hi vivim en un país normal. Que tot està per fer, que deia el poeta, i així, durant molt de temps, hem hagut de suportar que algú que signava sentències de mort amb aquella alegria, s’assegués al costat d’aquells que van patir de manera col•lateral o directament, tot el que comportaven aquestes sentències. La grandesa de la democràcia? Més aviat la hipocresia de la democràcia.
No pateixis. Ha passat el temps. Tot s’oblida. Aquests dies et veurem desfilar jove i ufanós. Et veurem en blanc i negre banyant-te a Palomares. Et veurem amb aquell posat teu enèrgic i decidit, a col•laborar en el redreçament d’aquella Espanya ja neta de rojos i separatistes, disfressat amb el vestit del més demòcrata i constitucional de tots.
Els polítics, seguint el guió del que toca, diran que sense tu no hi hauria hagut Transició. Que sense tu, les coses haurien pogut anar molt pitjor del que van anar. Ja ho veus, Manolo, al final acabaran posant-te al sac dels bons quan tots ho sabem que tu eres del dolents, dels molt dolents.
Al cel dels franquistes, un Arias Navarro s’haurà dirigit als qui encara se l’escolten: “Españoles, Fraga ha muerto” i ho farà amb aquell dramatisme ranci de bigotet fi damunt del llavi, amb aquell paternalisme execrable.
I seran molts, sobretot a Vitòria, que potser sense dir-ho, diran que tant de bo et sigui privat de pujar-hi a presentar-te davant de Sant Pere i que passis l’eternitat condemnat a reflexionar per tanta gent com vas fer desaparèixer del mig. I tindran temptacions d’obrir cava, potser. O d’abraçar-se amb els amics per la pèrdua d’un gos carnisser que va saber canviar la jaqueta a temps.
Però saps què, Manolo? La bona gent no les fa aquestes coses. Amb els ulls espurnejants de dolor, serrant les dents de nou de ràbia i d’impotència, continuaran amb el cada dia i pensaran que potser també hi va haver algú al teu costat que et va estimar i que es doldrà de la teva pèrdua.
I ells els tindran enveja perquè els va tocar acomiadar-se del seus éssers estimats massa d’hora, quan no tocava, i t’envejaran que hagis mort al llit, voltat dels teus, això sí, esperant que hagis sentit, just abans que la de la Dalla se t’emportés, un estrèpit eixordador de campanes tocant només per a tu, Manolo. Només per a tu.
Qui més qui menys, tots aquests que pengem l’estelada al balcó així que podem, l’hem fet el nostre viatge iniciàtic a Euskal Herria. En aquest entorn, la fília basca, ha estat molt estesa. Els graus de matisos i implicacions donarien per molt i no cal aturar-s’hi. Des de moltes barres de bar n’he sentit de l’alçada d’un campanar. Una certa tendència no a plantejaments estrictament polítics, sinó a confinar-ho tot cap a una mena de tribu urbana rabejant-se en la marginalitat.
Tornem-hi, però, als viatges iniciàtics. Molts ens hem assegut en una herriko-taberna i ens hem deixat dir que no ens entenien amb el nostre castellà de pan untado en aceite. Molts ens hem deixat portar per la nit plujosa de Bilbo a la recerca d’un poblet amb choznas on hi havia festa com si ja forméssim part d’ells. Molts hem engolit cervesa, amb serradures als peus, mentre un seguit de retrats de senyors amb cara de mala llet, ens miraven des del cel/infern dels gudaris o directament des de la presó, pensant que alguna cosa del seu cabreig se’ns encomanaria.
El misticisme. L’escorça. La superfície. Per sota, un conflicte encès. Un conflicte que fa anys que dura i el que durarà encara. Capbussar-s’hi ja eren paraules majors. Senzillament perquè posar-se les bombones d’aire a l’esquena, volia dir escoltar històries de persones amb cicatrius visibles, amb ferides visibles. Amb dolor a flor de pell. Persones que no portaven samarretes amb eslògans incendiaris. Senzillament persones. I amb les persones, no s’hi pot fer gaire poesia radical.
L’acció. Potser era això els que nosaltres, cadells llavors, aneu a saber què ara, envejàvem. Un mosaic de gestos paral•lels que almenys els toquessin allò que no sona. Que no ens ho han posat difícil des de 1740, a nosaltres? Que no van ser una salvatjada les detencions del 1992 només perquè les Olimpíades no fossin una esca per posar-se a emmagatzemar olles express i arrambar els petards sobrers de Sant Joan?
Ara, uns quants, dinem amb Martxelo Otamendi en un hotel al costat del Fòrum de les Cultures. Som el 2004. Ha vingut a presentar l’informe Antiterrorisme, escriptors i llibertat d'expressió que el PEN Català va editar el 2003. Ens ho diu amb la boca plena. “Esto no va a durar 10 años más”. Les vergonya del cas Egunkaria a les espatlles. I encara una altra que arribaria més tard: la vergonya de la LLei de partits. La línia de flotació de la Democràcia, tocada. Però molts que es diuen d’esquerra, callen. Sempre ens quedarà Palestina per indignar-nos. Això dels bascos, sempre ha estat complicat. Millor Palestina, on vas a parar company!
Els nois que Arzalluz sempre va fer servir com una escorta invisible per aconseguir els seus propòsits, ja no s’esgargamellaran amb la veu de les bales. Les paraules de veritat, tornaran. Ara toca la lluita avorrida. La lluita silenciosa. La que fa molts anys que porten molts abertzales cabuts que saben que el temps dels punts de mira, dels autobusos en flames, ja no té gaire sentit.
I ho saben que gairebé tot comença ara. Que s’haurà de començar a omplir un sac amb tot de fraseologies, d’un i l’altre bàndol, inservibles del tot. Que la construcció del futur, ni tan sols passa per començar a pintar tots els coloms aquells de Picasso; que no és el temps de la plàstica. Que això s’ha acabat. Que algú ho va dir que la política són gestos i silencis. Gestos i silencis. No gaire cosa més.
Toca reunir-se. Toca parlar. Toca asseure’s. Avorrir-se, en definitiva. Beneït avorriment, però, aquest que no surt a les portades dels diaris. Ni dimonis, ni àngels. Ho deia Otegi: "Parlant sempre t'adones que els altres tenen una part de raó". I d’aquest adonar-se, construir, construir. En silenci. Sense alçar la veu però sense adormir-se a la palla. Construir.
Fa molts anys, moltíssims, que tot se’ns presenta com una confrontació entre aquests personatges de dibuixos animats fugits de les seves sèries i el dolent de torn. Ni en Fluski, el Roc, la Lila o el Pau són uns sants, ni el Sr. Pla és tant malvat com sembla. Hi ha molts matisos entres uns i altres i és des d’aquests matisos, que són més confluents dels que ens pensem, cal dir, per assolir les bases d’un futur on es pugui triar el camí a seguir sense imposicions ni xantatges, sense targiversacions interessades, sense martirologis, lliurement: “Uh! Oh! No tinc por!”.
Diuen que els encarregats d’encerar el terra de l’hotel Palace de Madrid, abans de començar, sempre busquen Josep Duran i LLeida per veure com li refulgeix la testa. D’aquesta manera saben amb quin grau de responsabilitat han de fer la feina aquell dia. A Madrid es considera que el que hi té a dins del cap, Don Iosep, és molt important, però és clar, en política, el que compta és l’aparença i la matèria gris del lleidatà, ni al Palace, ni a la Carrera de San Jerónimo, no s’ha tingut en compte aquesta vegada. Tot ha quedat en la superfície.
Emprenyat, el lleidatà, ha parlat d’un xoc de trens. I tots han mirat cap a un altra banda. Rubalcaba perquè haurà de comandar una oposició que fa molta mandra de liderar. Zapatero perquè si existís un Polònia espanyol, ja hauria de sortir al darrer gag compartint pis amb Aznar i González. Rajoy perquè tot de sastres que ja comencen a emprobar-li infinitat de pells de xai. Xoc de trens.
Si em de seguir amb la metàfora del d’Unió, s’hauria d’aclarir de quins trens se’ns parla. Si dels regionals que cada vegada més s’assemblen als de la línea regular entre Bombai i Nova Dehli o si dels falsos TGV deficitaris on l’únic que hi deu guanyar duros deu ser el fabricant d’auriculars que en cada viatge una simpàtica hostessa et regala. De xocs, no cal donar-ne exemples. Parlant de Convergència i Unió, els seus xocs, són els xocs de boquilla, els xocs del qui dia passa, any empeny. Els xocs del peix al cove. Els xocs d’aixecar la mà i acotxar el cap.
Avui és un dia trist. Aquella bagassa que des del 1978 menja bombons de licor instal•lada al meublé Espanya, deixant-se afalagar en castís, finalment será retocada. Xapa i pintura. I tot perquè els mercats estan nerviosos. Tot perquè la senyora Merkel comença a adonar-se que la festa li sortirà cara. Quatre telefonadetes i au, a canviar-se de roba: la senyora Saenz de Santamaría, deixa a la taquilla del congrés el seu vestuari moral de la Sección Femenina adaptada als nous temps per parlar de responsabilitat històrica. El senyor Rubalcaba, llençant veces a les famílies socialistes perquè l’encara president, pugui posar alguna cosa més al currículum que haver portat a l’Estat el matrimoni entre homosexuals. Ah sí, hi havia una cosa que es deia el Partit dels Socialistes de Catalunya? Encara existeix?
A tres mesos perquè la legislatura s’acabi, a la meretriu se li posaran unes quantes pòlvores de talc, una mica de vermell als llavis, una peineta nova i au, a córrer. Ja tindrem límits d’endeutament constitucionals. Que traduït vol dir un nou dogal per escanyar, ara sí, amb totes les de la llei, allò que se’n diuen Comunitats Autònomes i que molts anomenem país. Referèndums, diuen? I ara, no hi ha temps. A més, això és més cosa d’aquells peluts que fan pudor i que ocupen places i fan música amb cassoles. Costa massa una cosa com aquesta.
Ho saben que enviant quatre mails, hi hauria tot de bona gent, la millor que jo he conegut mai, que es posaría les piles avui mateix per tornar a fer brunyir de veritat un mot com és Democràcia amb un somriure d’orella a orella, perquè el passat 10 d'abril que ja hi van sortir al carrer a preguntar a la gent, a fer-les participar de debò?
Però ho dèiem al començament. Aquí l’únic que val són les aparences. L’únic que val és que com des de 1714 ens la tornaran a colar per l’escaire. Que brilli la calva de Duran i Lleida. Que brilli el terra del Palace. Hi ha un tren que va sortir ja fa un temps i en el qual molts ja hi tenim bitllet comprat. El nostre tren no xocarà perquè nosaltres mirem a Brussel•les i a Nova York i anem ben provistos d’ulleres de sol per protegir-nos de l’únic estel amb estela de quatre barres que pot fer ombra a tanta degeneració. Propera estació: l’Estat propi. Brillant o no, però propi.
dfigueres |
Tribuna |
divendres, 10 de setembre de 2010 | 18:05h
Aquest 11 de setembre l'independentisme ha sortit definitivament de l'armari. Fins i tot el PP s'ha destacat per crear un nou insult: independentista! Segons ells, tots ho són. Tots, sense excepció. I els que ho som de veritat, trobem que és una bona cosa que s'hagin empescat aquest improperi. Ho deia Òscar Wilde: "Que es parli de mi, encara que sigui malament".
Tres formacions independentistes concorreran a les properes eleccions del 28N. I això és bo. Encara que no s'hagin avingut. Encara que cadascú estiri el carro amb bous diferents, el carro és el mateix. Hi són. Ja veurem què en queda després del 28N. De moment, però, hi són.
Hi ha també una massa de gent que ha despertat. Que s'ha tret les lleganyes dels ulls. Els independentistes ja no som quatre peluts o ex-peluts. Al carrer s'hi han afegit els que veuen com es retallen les inversions, com s'ha de volar a Madrid per viatjar a la resta del món, com s'han de pagar peatges per circular per les autopistes, com es retarden els trens, com...
Ja no estem parlant de sentiments, d'anhels atàvics, d'exigències tel·lúriques. Estem parlant de realitats. De com Espanya no només no respecta els nostres signes identitaris, sinó que ens oprimeix condemnant-nos a ser ciutadans de tercera o quarta fila pagant els mateixos impostos.
Gent de tots colors, de totes les tendències, de partits diferents, fan pinya per organitzar a Barcelona, tal i com han fet en altres poblacions, l'expressió màxima de la democràcia: plegar un paperet amb el parer d'un dins d'una urna. I a més el parer és per demanar si volem que tots aquests coms de més amunt, siguin el detonant de l'afaiçonament d'un estat propi. Del tot nostre.
Serà bonic doncs, demà, passar el dia al carrer, veient com la gernació que va omplir Barcelona el 10 de juliol, torna a sortir. Com els peluts o ex-peluts, per una vegada, ja no cal que emprenyem als nostres amics, coneguts i saludats. Perquè ara, la gent, surt sola al carrer. N'ha après de demanar el que vol, a exigir el que vol, a deixar els polítics en un segon terme.
De la mateixa manera que amb el despertar de la democràcia, tot de gent va arromangar-se per començar a construir un nou present, ara, són molts els qui també consideren que toca començar de zero, perquè l'era constitucional, ha arrasat amb qualsevol resquill d'evolució possible. O tenim un estat o continuem tenint la mateixa competitivitat que Puerto Rico.
La tria és senzilla. El camí, fa molts anys que l'anem trenant. Tots hi som convidats. Tots hi som necessaris. Bona Diada a tothom!
A vegades sembla com si els nostres governants es pensessin que ens mamem el dit.
Ahir mateix, per exemple, calia que el TN-nit de la nostrada teletrés, obrís amb la notícia que el President Montilla havia aconseguit que es crees un "equip de treball" per tal de plantejar-se la possibilitat que una empresa xinesa construís una planta de muntatge de cotxes a Catalunya?
Això no és una notícia, és una conjectura!, molt més quan es va dir, en la mateixa informació, que caldrien almenys dos anys de converses perquè s'aconseguís seduir finalment als xinesos.
(Per cert, en clau xinesa, recomano el bloc del Sergi Vicente, corresponsal a la Xina de la mateixa Televisió de Catalunya).
I encara, si considerem que això sigui una notícia, al Camp de Tarragona els deu haver caigut la mar de bé veure al mapa que es mostrà de les possibles poblacions que podia acollir la factoria, com constava l'Espluga de Francolí, població propera a Montblanc i on encara no està segur que les obres cabdals de la autovia LLeida-Valls s'indultin, finalment, després de la retallada de Foment i que serien imprescindibles si es volgués posar la fàbrica de cotxes a la població.
Deixant de banda tot això, trobo deplorable que la televisió pública del meu país, es plegui a exercir de NO-DO ranci i caspós veient al molt honorable exercint de reietó capaç de viatjar on sigui per aconseguir el que sigui. Els treballadors de la SEAT es devien estirar els cabells. Traieu el color de la televisió i afegiu-hi la veu de Matías Prats i la regressió serà absoluta.
Van ser moltes les veus que van posar el crit al cel quan Convergència i Unió comandava el govern de Catalunya per la seva insistent materialització, als rajos catòdics, d'un país que diferia una mica del que era en realitat (observacions que a vegades compartia), ara, que els senyors socialistes preveient la patacada dels propers comicis electorals facin els mateixos jocs de mans, és poc menys que patètic.
No cal ser un analista polític massa perspicaç com per veure que els socialistes, tant a la Generalitat com a l'ajuntament de Barcelona, agonitzen. I jo, senyors, sempre he estat un gran defensor de l'eutanàsia.
La sèrie de televisió, en sí, no és res de l’altre món: un grup de superagents que es dediquen a fer el bé arreu del món on se’ls necessita. El seu departament té un radar que detecta les injustícies, els desajusts. Així que s’encenen els llums vermells, l’equip localitza el lloc i actua amb contundència. Una vegada el rescat s’ha efectuat, tothom els aplaudeix. Hem vist, en més d’un episodi, com una velleta simpàtica els agraïa l’acció amb llàgrimes als ulls. Com una nena, regalava a un dels membres, unes flors arrancades del seu jardí.
Darrerament la sèrie ha girat cap un dramatisme una mica perillós. Els patrocinadors temen que el gir, resti audiència a les desventures dels nostres herois. Els productors, però, ho han justificat argumentant que si bé la sèrie va vent en popa, afegir aquest tipus de fets, dóna més volada als arguments usuals. Tanmateix, que la darrera operació de l’equip acabés amb 3 morts (col•laterals, que no s’espanti ningú que no hi ha cap superprotagonista a l’altre barri), no tothom ho va trobar bé del tot.
L’episodi, de fet, fa temps que s’anava gestant. Setmanes enrere hi havia diversos escenaris possibles que sortien així amb petits flashos. Ara la torre de Pisa, ara el Partenó. Fins i tot el toro d’Osborne va treure el cap! Però els fans no acabàvem de saber on es desenvoluparia l’acció d’un capítol que s’augurava que seria especial. La manipulació narrativa va fer molt bé la feina. Va saber crear el clima propici perquè tothom esperés alguna cosa grossa.
I no es van quedar curts. Els bons, però, tot i els morts, van tornar a triomfar i una altra vegada riuades de gent han sortit al carrer amb pancartes i crits, per agrair al superequip que hagi triat el seu país per protagonitzar una aventura. A més, el capítol, ens va brindar una escena que tot i que ens va fer esborronar, va tenir el seu què.
A la pantalla vam veure una casa decorada amb gust de nou ric on un home amb unes celles estranyes i una dona eixuta i seca enfundada dins un vestit vistós d'Adolfo Domínguez, administraven els pocs diners que tenien amb gasiveria i amb evident desconeixement dels quatre conceptes bàsics d’economia.
Però tot i que les alarmes habituals estaven enceses, tot era un miratge. Un truc. Al final només era un membre del supergrup que havia tingut un empatx de mussaka que li havia fet veure aquelles visions.
La decepció va ser majúscula. A casa tots estàvem enganxat a la pantalla esperant que d’un moment a l’altre, tal i com havíem vist en tants d’altres episodis, de cop i volta, sense que les dues persones no sabessin d’on, la casa estigues voltada pel superequip a punt per intervenir.
Com ens agrada tota aquella munió de musculats homes i dones amb les armilles on s’hi pot llegir a l’esquena, les tres lletres que defineixen el seu departament. La gana de justícia. La set d’ajust. Però res, allò tan bonic del Cap que truca a la porta bramant: “FMI quedin-se on són i ningú resultarà ferit” no va poder ser. Una altra vegada serà?
Reprodueixo, amb permís de la Fundación, el mail que em van enviar:
"Benvolgut David,
En resposta al teu correu electrònic, m'agradaria, en primer lloc, expressar el compromís de tot l'equip de la Fundació amb la llengua catalana i amb la necessitat de fer-la servir sempre que ens és possible.
Tanmateix, les característiques de la nostra organització fan que haguem de tenir molta cura amb els costos econòmics derivats de cada acció comunicativa. Per això, la nostra política consisteix a fer servir la llengua castellana en aquelles comunicacions que dirigim a tota la nostra base social, i la catalana per a les destinades únicament a col*laboradors residents a Catalunya.
D'aquesta manera, estalviem costos i podem fer arribar més diners als nostres projectes a l'Índia. És el cas de la nostra pàgina web. Com veuràs, tampoc no està en gallec, ni en euskera, tot i que ens agradaria.
Sabem que es tracta d'una decisió compromesa, i som conscients que moltes vegades pot no ser del gust de tothom, però creiem que el nostre deure és prioritzar el benestar de les persones amb les que treballem a Anantapur.
Esperem que puguis comprendre-ho i et demanem que disculpis les molèsties que pugui ocasionar-te el fet de rebre alguns dels nostres missatges en castellà.
Ben atentament,
Fundación Vicente Ferrer"
----------------------------------------------------------------------------------------------------- Aquí el mail amb la meva resposta:
Benvolguts,
Per endavant el meu agraïment per haver contestat amb tanta celeritat i amabilitat el mail que us vaig enviar.
Senzillament em va sorprendre que una fundació que porta el nom d’algú que va guanyar el premi de català de l’any el 2008 i que a més és català, no oferís la possibilitat d’adherir-se a la vostra candidatura al Premi Nobel de la Pau en català; com em va sorprendre que, per les mateixes circumstàncies, aquesta mateixa llengua no fos visible a la vostra web corporativa.
Vaig creure oportú fer-vos notar aquest fet per la senzilla raó que em consta que hi ha molta més gent, a part de mi, que s’ha adonat d’aquesta poca delicadesa lingüística i ha optat per no donar suport a la vostra candidatura.
Respecto, però no comparteixo en absolut, les raons que em dones per optar a la “política comunicativa” que seguiu, penso, precisament, que la grandesa de la tasca que esteu fent a l’Índia així com de la grandesa de la figura de Vicenç Ferrer, resideix, precisament, en donar exemple d’una infinita generositat i sensibilitat.
Em sap greu que aquesta generositat i sensibilitat, doncs, no serveixi per a l’ús del català.
Amb tot, desitjo sincerament que la vostra candidatura arribi a bon port. Seria una gran notícia, malgrat les discrepàncies puntuals que puguem tenir, que a la vostra fundació se li atorgués el Premi Nobel de la Pau i en conseqüència en sortissin reforçats tots els projectes que admirablement fa anys que endegueu.
He consultat amb familiars meus que tenen nens apadrinats de la Fundació. Mai han rebut cap carta ni comunicació en català.
Afegit el 24/2/10: He rebut ja tres mails de persones que han rebut el mateix mail que jo quan protestaven pel fet de no rebre les comunicacions de la Fundación en català.
D'això es dedueix que són falses les raons que esgrimeix la Fundación per no traduir la seva pàgina ni les comunicacions que envia als seus associats catalans.
Se m'escapen les raons per la qual la Fundación discrimina d'una manera manifesta la llengua catalana.
Fa mesos que la xarxa en va plena d'iniciatives per demanar elPremi Nobel de la Pauper a la Fundació Vicenç Ferrer [facebook]. Dubto que ningú posi en dubte la seva cabdal contribució a treure de la pobresa a milers i milers d'indis. Amb tot, sembla que la seva causa, fora de Catalunya i Espanya, no és gaire coneguda. D'aquí que es demani tot el suport per donar a conèixer les activitats de la fundació a tot arreu.
Tot i que trobo que el darrer Premi Nobel de la Pau atorgat a Barack Obama va ser bastant gratuït, em dic que la causa s'ho val. Ahir, a les notícies, vaig veure que s'havia obertuna web per recollir firmes i donar suport a la candidatura. Hi donaré suport, doncs.
Entro a la web. És en castellà. Busco a la part de dalt, la possibilitat de llegir el contingut de la pàgina en català, però no hi és. A més del castellà, la pàgina només es pot consultar en anglès. Igualment, entro a l'apartat per signar. Hi ha un espai per deixar un petit missatge. Deixo constància de la meva disconformitat pel fet que la pàgina no es pugui llegir en la meva llengua.
Com sempre, la refotuda impossibilitat de deixar constància de quin país ets. Hi poso Barcelona, Polònia.
Em quedo amb mal gust de boca. Em queda l'esperança que tot plegat hagi estat una badada, no pot ser que la fundació d'algú que va ser proclamat català de l'any 2008, tingui tant poca sensibilitat lingüística. Entro a la web de la Fundació. Astorament. El català tampoc hi és!
Més enllà del meu cabreig puntual, que al capdavall em faig passar amb el dret a la pataleta que em dóna tenir obert aquest bloc i el missatge que els he deixat, trobo que és una falta de vista per part de la gent de la Fundació Vicenç Ferrer o potser millor dir "Fundación Vicente Ferrer".
De la totalitat de socis o padrins de l'Estat espanyol, quin és percentatge de catalans? Voleu dir que no en deuen ser majoria? Ergo, tenint en compte aquesta circumstància, i tenint en compte que sempre som els mateixos que ens movem per mogudes semblants i ens emprenyem per les mateixes coses, no seria un gest ser sensible a tot plegat i poder donar suport a la causa, TAMBÉ, en català?
Sigui com sigui, us animo a donar suport a la candidatura i que mostreu la vostra disconformitat, si sou del ceballot, d'aquest nou menysteniment de la catalana llengua.
Ja no hi ha marxa enrere. Ahir es va confirmar que la consulta d'Arenys no era un fet aïllat. Arenys va ser la metxa per la llarga traca de la independència. Un 95% dels catalans va decidir que vol un Estat propi. Un 95% dels catalans va dir que no vol formar més d'Espanya. Queda dit. Queda referendat per la màxima expressió de la democràcia: algú que plega un paperet dient el seu parer i el posa dins d'una urna.
Qui titlli aquest fet com il·legal o no vinculant, legitima el fet que durant més de 40 anys en aquest país per reunir-se més de tres persones, s'hagués de demanar el permís a "la autoridad competente". Els qui no reconeixen la voluntat popular i lliure de 200.000 catalans legitimen que la sobirania no resideix en el poble sinó en les institucions superiors que la gestionen.
Damunt la taula política, el dossier de la Independència ja no és dins una d'aquelles carpetes blaves amb una rodanxa de suor a la part del llom per on s'agafava, amb les gomes esfilagarsades, amb una mica de pols al damunt.
La Independència, ara, és un senzill pendrive que es connecta al cor dels catalans i que funciona perquè volem que funcioni; que funciona perquè podem fer que funcioni; que funciona perquè estem farts que decideixin per nosaltres.
Johan Cruyff, el flamenc nou Seleccionador Nacional de Futbol diu que, malgrat el càrrec, continuarà sense parlar ni una sola paraula de la llengua del país que l'ha nomenat Seleccionador Nacional de Futbol.
Cruyff afirma que ja maltracta prou el castellà cada vegada que intenta expressar-se en aquesta llengua com per fer el mateix amb el català.
En unes altres circumstàncies ens pintaríem la cara com a Braveheart (Ramon, ja hi tornes amb la faldilleta!) i començaríem a estripar-nos jerseis i camises i pantalons. És en Cruyff. És el Barça. Encara hi ha classes. Desmaquilleu-vos catalans, desmaquilleu-vos.
Fent referència a l'excusa de Cruyff, dos activistes de la causa amazic, en un perfecte català (un no fa ni un parell d'anys que és a Barcelona i l'altra no en fa ni un) em fan referència al seu país d'origen: Algèria.
Com a activistes la seva feina és molt més feixuga, perquè al país, han de legitimar l'ús d'una llengua minoritària davant el fet que l'àrab parlat a Algèria (barreja de turc, amazic i francès) és considerada un patuà (un argot) i els mitjans de comunicació només fan servir l'àrab clàssic, variant que a Algèria i en general a tota Àfrica, pot ser tan estrany com per nosaltres el llatí.
S'exceptua aquests usos en temps d'eleccions o quan és fa necessària que la població sàpiga alguna cosa de manera clara i directa.
El cas de l'administració és encara pitjor doncs ha quedat la llengua de l'antic ocupant, el francès, com a llengua d'ús normal.
A tot això, cal encara sumar-hi la violència de l'integrisme islàmic sempre amatent a les suposades desconsideracions contra el sagrat Islam.
"La llengua d'un lloc s'ha de parlar encara que primer la parlis malament", ho tenen claríssim tots dos.
I jo en un moment donat, hi estic totalment d'acord. I em fa llàstima que persones que podrien donar exemple utilitzant-lo, s'excusin vergonyosament i ningú digui res per ser qui és.
dfigueres |
Tribuna |
divendres, 11 de setembre de 2009 | 10:49h
Hem de donar les gràcies a Espanya. Ho dic de cor. Si no fos per ells, aquesta Diada, hauria caigut en la mateixa inèrcia de sempre: la dels quatre que encara tenen sentit de país i s'empesquen, any rere any, noves iniciatives per deixar ben clar que nosaltres no hi volem ser al seu Estat, que en volem un per a nosaltres, i el ja acostumat silenci a les televisions i diaris, deixant aquestes manifestacions seguides per molta gent arreu de Catalunya, com apunts brevíssims, anecdòtics.
Però enguany, oh enguany!, una consulta organitzada per una associació amb el suport d'un Ajuntament d'una població de 8000 habitants, esgarrifa't!, ha tornat a fer brandar el Santiago I Tanca Espanya activant totes les mòmies retrògrades dels qui encara veuen al Borbó com el continuador del Cabdill, i engegar-la contra la consulta alhora que ratificava una manifestació de Falange-la feina bruta encara la fan els mateixos.
Arenys de Munt ha vist com la còlera de la Pell de Brau li queia al damunt. Ni federalismes assimètriques, ni comunitats autònomes, ni nescafè per tothom: quan es parla d'autodeterminació, de decidir per nosaltres mateixos, les picabaralles partidistes dels partits espanyols, les distàncies ideològiques, per art de màgia s'esvaeixen. Hi ha un ressort en aquesta Espanya seva de cada dia que fa que, en parlar d'Independència, s'activi i els faci anar tots a una. Els catalans, n'hauríem d'aprendre, per molt que ens dolgui.
Cal, ara més que mai, que els polítics es posin a l'alçada de les necessitats del país i en un gest de generositat política, s'acordi un full de ruta compartit per tal d'impulsar la sortida de Catalunya de l'Estat espanyol i la fundació d'un Estat propi que permeti impulsar el país a nivell europeu i mundial. He dit.
Mentrestant el país, la gent, viurà la Diada Nacional oficial amb un acte "Mediterrani" a la Ciutadella i amb una Estatutet, pobret, pobret, la sentència del Superior del qual, no importarà a ningú, per molt que tot plegat sembli allò dels Marx de la part contractant de la primera part... i ens el tornin rebregat, grapejat i amb pantalons curts i els genolls sagnant. Una manifestació per queixar-nos? Un altre referèndum? Tira, tira. Espanya fa temps que fa servir tele-operadores d'aquelles que es despengen amb un "...pues por independencia no me viene nadaaaa", mentre tu te les imagines llimant-se les ungles i fent bombolles de xiclet.
Si llegim la interlocutòriaque censura l'acord del consistori d'Arenys donant suport a la consulta o la sentènciadel TSJC fallant a favor de la manifestació falangista, hi trobarem el fonament de la llei perfectament plausible en totes dues decisions. Ara bé, quina llei? Doncs, la seva!
La Constitució Espanyola és ben clara: l'article 145 diu literalment: "En cap cas es permetrà la federació de les Comunitats Autònomes" (no diur res de les nacions) i això es penja a la paret i la resta són vuits i nous. Qui s'hi posi de cul, clatellada. Qui hi discrepi, clatellada. Qui alci una mica més la cella que l'altre, clatellada. I ha estat així malgrat Cambó, malgrat Pujol. Regeneració? Putrefacció, més aviat.
No sé si a les cavernes més cavernoses de la caspa espanyola hi ha instal·lat un d'aquells sistemes d'alarma que detecta qualsevol insurgència a allò establert mooooooooolt abans del 1978 i que faci trontollar la Unidad de Destino en lo Universal. Al "desafiament" d'Arenys li ha tocat un trist advocat de l'Estat falangista, però cal veure en aquesta correspondència, un gest de repressió massa exagerat com per no preocupar-se.
I és que no hem d'oblidar que molt abans abans, la Mari Consti també ens diu al Títol Preliminar, al seu article 8, que "Les Forces Armades (...) tenen com a missió garantitzar la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional".
Segueixo tot això del finançament amb certa indiferència. El ball de números i de principis i de clàusules i de percentatges i de rànquings, se m'escapa. Tampoc no crec que s'hagi fet un esforç per acostar-ho tot plegat; per fer-ho més paidor. Però vista la manera com en les passades eleccions europees ens van explicar Europa, què es pot esperar?
Torno a fer servir l'estació de Sants per baixar a Reus. Normalment, perquè em queda més a prop de casa, agafo el tren a l'estació de Sant Andreu Comtal. Ara, amb les obres de l'AVE, ja no és possible viatjar a la capital del Baix Camp des d'allí.
L'estació de Sants ha guanyat en lluminositat. D'aquelles andanes fosques i llòbregues, s'ha passat a una renovació on el blanc hi és per tot i hom ja no apura a esperar l'avís de l'arribada del teu tren per baixar a un espai molt més amable, espaiós i sobretot, clar.
És llàstima, però, que la remodelació no s'hagi fet per millorar al servei de Rodalies o de Mitja Distància, sinó que hagi vingut donada per la connexió d'alta velocitat amb Madrid. Des de Sants, és infinitament més senzill anar a la meseta que no pas a Amposta, Falset, Marçà o el mateix Reus.
En tota colonització, encara que sigui subtil, l'escenografia és important. I si ens asseiem, encara que sigui un moment, en un dels bancs de l'estació, ens adonarem que, ara com ara, Sants és a grans trets una gran llançadora per anar a Madrid.
L'afirmació no és gratuïta. S'han instal·lat màquines dispensadores de bitllets per utilitzar l'AVE -també n'existeixen per rodalies, no pas per Mitja Distància- i els accessos al tren cap a les espanyes són més que visibles, criden l'atenció amb aquells senyors vestits de verd i els escàners per controlar l'equipatge.
Així, es pot donar, amb tota tranquil·litat, que algú que no hagi tingut temps per comprar el seu bitllet d'alta velocitat, pugui treure'l en qualsevol de les màquines, mentre que algú que vagi amb el temps just i vulgui anar a alguna de les poblacions a què em referia abans, hagi de fer una cuada esperant el seu torn per comprar el bitllet, a velocitat més que lenta.
No cal dir que els retards de 10 a 15 minuts continuen donant-se. Potser no des de Barcelona al sud, però sí del sud a Barcelona, donant aquella sensació de deixadesa i de pixar-se'ns al damunt i dir que plou. La impossibilitat de sentir la teva llengua als revisors, les calefaccions excessives, els aires condicionats excessius, la impossibilitat de preveure posar més vagons en dies claus...
Des del govern de la Generalitat s'ha repetit que no es volen fer-se càrrec del servei de Rodalies sense tenir els recursos necessaris. Un error al meu parer. Algú recorda algun retard en els ferrocarrils de la Generalitat? No surten puntuals donant una sensació d'eficiència i sobretot de proximitat que, com és obvi no es dóna en els servei de Mitja Distància?
No ens desenganyem. El fet que no s'hagi desenvolupat un pla de ferrocarrils coherent -els Països Catalans començaran a ser alguna cosa quan s'uneixi el corredor del Mediterrani- és un preu exclusivament polític. Maragall ho ha explicat moltes vegades: la construcció de l'eix Madrid-Sevilla va ser una compensació per la inversió de les Olimpíades del 1992.
Mentrestant, no hi ha cap mena de voluntat d'Adif per vertebrar un model transport ferroviari que veritablement sigui això, un mitjà de transport i no pas una pantalla per justificar inversions que en teoria fan avançar el país.
Algú creu, per exemple, que l'estació de l'AVE al Camp de Tarragona, concretament a la Secuita, parada enmig del no-res i amb un accés complicadíssim, ha aportat alguna cosa a aquesta zona?
Un dels molts factors que expliquen l'enlairament de l'economia xinesa, és la capacitat que van tenir els dictadors del país, de flexibilitzar i fer la vista grossa, a les relacions comercials que s'establiren entre les zones limítrofes del país susceptibles a establir llaços d'intercanvi i relació comercial amb economies de mercat. D'aquesta manera, s'establiren petits laboratoris que el govern analitzà amb profunditat de cara a prendre'n nota i aprofitar l'experiència per institucionalitzar aquesta manera de fer i sortir, progressivament, de l'economia socialista per avançar cap a una economia capitalista a tot el país.
Aquests dies, els partits catalans, han donat a conèixer els candidats a les eleccions Europees que s'han de celebrar al juny. No cal tenir massa estudis per advertir que el perfil sobiranista plana en la majoria els candidats. Oriol Junqueras, en la seva primera intervenció, estenia la mà a Ramon Tremosa i als altres candidats catalans per treballar conjuntament pel país.
No són temps per tirar coets. Fa uns dies Catalunya entrava oficialment en recessió. Amb un Estatut que ja sembla la bola aquella de Sísif, el país és un jersei de llana que es va desfent i desfent amb un ciutadà que està fart de la falta de permeabilitat dels partits polítics a fer seus els problemes reals de la societat i a l'al·lèrgia a incorporar noves veus que puguin oxigenar el panorama
Llavors resulta que el català, que troba que Europa és molt lluny -sortim al carrer per preguntar què és la Comissió Europea i a veure què ens contesten- que troba que a Europa s'hi parla molt però que no té una idea gaire exacte de què s'hi fa realment o quina repercussió té tot plegat pel seu país, resulta que a Europa els partits catalans, actuen de la manera que molts voldrien que actuessin a Catalunya, amb una certa unitat a l'hora de definir quina mena de país han de defensar.
Ai caram, resulta que no està tot perdut, que els partits saben parar l'orella, que saben buscar persones noves per tirar endavant nous reptes i projectes. Però a Europa, molt lluny de casa. Ai caram, resulta que no cal que ens convertim tots en gossos baladrers defensant la nostra parcel·leta i hortet ideològica, que podem saltar la tanca i posar Catalunya per damunt de tot, però a Europa, molt lluny de casa.
No sabem què en saben els nostres partits polítics de la història econòmica de la Xina, però desitjaríem de tot cor, que el fet d'enviar tota aquesta bona gent a les Europes, (esperem que treballin tant i tant bé com en Raül Romeva) pugui generar alguna mena d'empirisme traslladable a casa nostra. Molt catalans em sembla que ho agrairien.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Qui més qui menys, tots aquests que pengem l’estelada al balcó així que podem, l’hem fet el nostre viatge iniciàtic a Euskal Herria. En aquest entorn, la fília basca, ha estat molt estesa. Els graus de matisos i implicacions donarien per molt i no cal aturar-s’hi. Des de moltes barres de bar n’he sentit de l’alçada d’un campanar. Una certa tendència no a plantejaments estrictament polítics, sinó a confinar-ho tot cap a una mena de tribu urbana rabejant-se en la marginalitat.
Diuen que els encarregats d’encerar el terra de l’hotel Palace de Madrid, abans de començar, sempre busquen Josep Duran i LLeida per veure com li refulgeix la testa. D’aquesta manera saben amb quin grau de responsabilitat han de fer la feina aquell dia. A Madrid es considera que el que hi té a dins del cap, Don Iosep, és molt important, però és clar, en política, el que compta és l’aparença i la matèria gris del lleidatà, ni al Palace, ni a la Carrera de San Jerónimo, no s’ha tingut en compte aquesta vegada. Tot ha quedat en la superfície. 
Aquest 11 de setembre l'independentisme ha sortit definitivament de l'armari. Fins i tot el PP s'ha destacat per crear un nou insult: independentista! Segons ells, tots ho són. Tots, sense excepció. I els que ho som de veritat, trobem que és una bona cosa que s'hagin empescat aquest improperi. Ho deia Òscar Wilde: "Que es parli de mi, encara que sigui malament".
A vegades sembla com si els nostres governants es pensessin que ens mamem el dit.
La sèrie de televisió, en sí, no és res de l’altre món: un grup de superagents que es dediquen a fer el bé arreu del món on se’ls necessita. El seu departament té un radar que detecta les injustícies, els desajusts. Així que s’encenen els llums vermells, l’equip localitza el lloc i actua amb contundència. Una vegada el rescat s’ha efectuat, tothom els aplaudeix. Hem vist, en més d’un episodi, com una velleta simpàtica els agraïa l’acció amb llàgrimes als ulls. Com una nena, regalava a un dels membres, unes flors arrancades del seu jardí. 
Fa mesos que la xarxa en va plena d'iniciatives per demanar el
