Avui fa 50 anys justos que Jerome Robbins, Robert Wise Leonard Bernstein i Stephen Sondheim van parir aquesta joia que és West Side Story.
Aquesta tarda me l'he tornada a mirar. Les coreografies de Robbins, les cançons de Sondheim i la música de Bernstein, són encara d'una bellesa esclatant.
  |  |
David Figueres
|
|
Sunset Bulevard  Dimarts es va estrenar a Barcelona la darrera pel•lícula de Cesc Gay “V. O. S.”. Basada en l’obra homònima de Carol López estrenada al Teatre Lliure el 2005, Gay recupera els actors que van protagonitzar l’obra de teatre per traslladar la història al cinema. Vam tenir el privilegi d’assistir-hi.  La pel·lícula que va fer que sistemàticament vagi a veure qualsevol cosa que estreni Clint Eastwood, va ser Bird, el magistral retrat del no menys magistral Charlie Parker, de qui a més del tribut d'Eastwood, Cortázar també l'hi rendí homenatge al seu relat El perseguidor.  De vegades vas al cinema sense esperar res i en surts gratament sorprès. De vegades vas al cinema sense esperar res i acabes pitjor de com has entrat. De les dues possibilitats, ahir, l'opció B.  La vella història de l'adaptació cinematogràfica de la literatura. Aquest cop, li ha tocat el rebre a Philip Roth. Em fascina l'obra de l'escriptor nat a Newark el 1933. És un d'aquells escriptors de raça, que no dóna treva al lector. Cantellut, sense favoritismes ni a la sentimentalitat ni a històries complicades. Personatges. Colossals, immensos personatges fan la literatura de Roth fent-los ballar com vol al so d'una prosa precisa, ajustada, virtuosíssima. Sap fer desaparèixer els rastres mateixos de l'escriptura per fer-nos encabir la lletra, com tots els bons escriptors, en la nostra mateixa existència. La decrepitud, la culpa, la identitat. La bellesa i la vellesa. Constants en l'autor.  No he aconseguit acordar mai el mot just per definir, per una banda, la sensació d'estar sol, de sentir-se buit, fora de tot -sentiment que fa mal- i el fet sa, necessari, d'estar sol amb els teus quaderns, els teus papers, les teves cabòries. En català s'admet soledat i solitud, encara que la primera, apareix com a delegada de la segona. No ho sé, per mi no ha estat mai el mateix. Però, quina paraula utilitzar per a cada estat? Soledat? Solitud? O potser referir-se amb una única paraula per ambdós circumstàncies?  No recordo la primera vegada que vaig veure Blade Runner. Amb tot, és una pel·lícula que em cal anar revisitant cada un cert temps. Com totes les bones obres d'art, resisteix els embats del temps i se sap desprendre d'alguna cosa nova. No és que abans no l'haguessis copsat, senzillament el que passa és que tu has crescut i aquell que va reviure les peripècies de Harrison Ford la darrera vegada, ja no existeix.  Quan el sergent es va presentar a casa per fer firmar uns papers al seu marit, capità de la companyia, plovia a bots i barrals. Ella el va rebre amb un pantalons curts i fumava, fumava molt. L'excusa era molt inconsistent perquè el sergent se la mirava despullant-la molt a poc a poc. El guió marcava que ella s'havia de desfer entre els seus braços, va apagar el cigarret, no va permetre que el sergent se n'anés i es va deixar besar per primera vegada.  El cinema de Julio Medem sempre ha anat per lliure. Medem treballa a partir de l'explicitació d'una història fent servir els personatges perquè mostrin allò que són i volen sempre a flor de pell. Els seus diàlegs, les seves frases, no ens conviden a penetrar en la seva psicologia. Som llençats al riu dels sentiments, d'una folla necessitat d'expressar i expressar. De viure.  La dona que està trista i no sap perquè, després d'haver fer l'amor, plora unes llàgrimes massa fràgils com per no creure'ns-les. La llum, d'aram, l'embolcalla, l'acull sense fer soroll, per fer-ne un retrat de la bellesa. La intangible, la impalpable, la que només es percep asseguts en una butaca i abduïts per una foscor senzilla.  En blanc i negre un àngel recita Berlín. La pell de la ciutat és de formigó. Un mur separa els ciutadans. El mur es dreça també dintre seu. En blanc i negre un àngel somnia la seva vida. La somnia perquè per a ell, viure, esdevé tan sols transitar invisible enmig de rostres impregnats d'incerteses: els mortals. N'està tip d'apoderar-se de les seves angoixes. N'està tip de no poder gaudir els seus triomfs. Ho deixarà. Cercarà la mortalitat. Abandonarà els clarobscurs i la vida esdevindrà en color.  Seguint la línia de la seva anterior pel·lícula A la ciutat, Cesc Gay torna a enfrontar personatges amb un medi i amb els seus sentiments. Tornem a no poder assumir-los i verbalitzar-los a la seva darrera pel·lícula: Ficció Si A la ciutat el paisatge urbà reforçava l'assumpció coral del protagonisme, aquí, el paisatge natural, demanava la focalització del protagonisme en un únic personatge. En aquest cas, el gran actor Eduard Fernández, amb qui Gay confia plenament per bastir aquest director de cinema introspectiu, l'Àlex, que viatja a la Cerdanya per buscar la inspiració perduda i on coneix la Mònica, una dona com ell, de pas, de qui s'enamorarà irremeiablement i amb qui viurà la pel·lícula que mai s'atrevirà a dirigir.  Fa temps que tinc el sa costum d'anar a veure pel·lícules per veure cinema i prou. Qualsevol altra ingerència, del tipus que sigui, que s'escapi del patró estructural del cinema -actuo igual en qualsevol altre registre artístic- ho trobo una defallença del seu autor, una mancança en el domini del mitjà i per tant una enganyifa.  La dona que ha enviat a dormir al seu estudi l'home que estima perquè suposadament ronca, està atrapada per una maduresa que l'aterra. El temps, buirac, cisell, ja es veu que hi ha deixat petja. Però ens agrada. Si reculem, podem tornar al lloc on la vam descobrir per primera vegada. Llavors era model. Molt més jove. Mastegava un xiclet. En feia bombolles rosades. Li feien fotografies. Un llençol vermell. Bevia licor de pera amb Jean-Louis Trintignan. Deu anys separen l'una de l'altra. Kieslowsky la passejava per Ginebra: "Rouge". José Luis Cuerda ara, la confon entre l'aram de la fullaraca del Montseny: "La educación de las hadas". Irene Jacob torna a la nostra llanterna màgica, al projector emotiu, amb el mateix despullament. Una nuesa que s'agraeix: en la mirada, sense maquillatge. En la composició del personatge a pinzellades de presència, amb poc caràcter. La pel·lícula és tramposa. També la novel·la en la qual es basa. "L'education d'une fée", de Didier van Cauwlaert. Massa sovint som al capdamunt del trampolí més alt, amb la punta dels dits posadets al cantell. Però Cuerda no ens deixa caure en la facilitat del tot. L'aire de conte de fades que tot ho impregna, que n'estàvem necessitats de pel·lícules sensibleres però amb intel·ligència. Ens agrada la "Bebe" fent realitat els somnis dels que s'abracen als arbres centenaris. Ricardo Darín torna a fer de bona persona despistada. No ens distraiem: celebrem el retorn de la dama francesa fent de persones petites però grans, entestada, ara, en demostrar que els coloms missatgers tornen a casa gràcies a les olors desades en la seva memòria. ¿I qui gosa contradir que són aquests perfums els que ens fan restar vius, dreçats contra la temptació del nostre propi oblit, malgrat que les espelmes es vagin apagant any rere any?
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços0.PER LLEGIR EN ALTRES LLENGÜES
2.COSES MEVES
BARCELONA DECIDEIX
ELLES Sí QUE EN SABEN...
...GENT DEL LLAMP
LLEGEIXEN ELS CLàSSICS...
NO PAREN MAI QUIETS...
PER NO PERDRE DE VISTA...
PREMSA
SEMPRE N'APRENS ALGUNA COSA NOVA...
SENSE PRESSA, FENT UN CAFè...
S'HO PASSEN Bé I ENS HO FAN PASSAR Bé...
SOLIDARITAT
TAMBé BRANDEN LA PLOMA...
TELE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
