50 anys de Cavall Fort: aconseguint hàbits de lectura
1961-2011. La revista Cavall fort va fer 50 anys i aquest inici de 2012 ho celebra com cal: amb tota mena de luxes. Diumenge dia 22 d’abril van fer una festa commemorativa al parc de l’Estació del Nord de Barcelona que fou tot un èxit.
Em trec el barret amb el fet que una revista infantil i juvenil en català arribi als 50 anys. No només és miraculós, sinó que fa ressaltar la meravella de la fita. Són uns autèntics cracks.
Vaig estar subscrit a Cavall fort quan era petit. És un regal d’aquells de la vida del qual en reculls els fruits molt temps després.
Quines vivències vaig experimentar amb aquesta revista mítica?
El fet de llegir còmics a través de Cavall Fort provocava que t’immergissis completament dins la història, t’oblidessis del món i que, finalment, topessis amb una paraula que aleshores trobava pèrfida i maleïda: continuarà. Això volia dir esperar tot un mes per tornar a la immersió de la tira en qüestió.
La corrua de personatges, extensíssima. N’hi havia de fixes: Ot el Bruixot, Jep i Fidel, Sergi Grapes, Camus, i d’altres que ara no recordo. I gràcies a Cavall Fort vaig descobrir personatges del món del còmic que m’han quedat gravats per a tota la vida: dels franco-belgues com Benet Tallaferro (Benoit Brisefer), Aquil·les Taló (Achilles Talon), Filalici (Philémon) o dels catalans com Les aventures de Pere Vidal o Les aventures d’en Massagran del duo Carbó & Madorell.
Un altre aspecte que recordo ben vivament és la fidelització a Cavall Fort enfront d’aquells que ‘eren’ de Tretzevents. Els qui eren de Tretzevents fardaven que ells tenien millor disseny, més part de còmic i més atractiu (Lucky Luke, Àsterix & Obeliz, Els Dalton, Eric Castel, etc.) i semblava més ‘undergrond’ per dir-ho d’alguna manera. Però jo ‘era’ Cavall Fort i era una marca, un símbol i una militància. Jo creia que Tretzevents havia desaparegut feia molts anys i ara me n’assabento que malauradament va plegar a finals del 2011. Una llàstima.
A l’exposició d’homenatge a Cavall Fort al 30è saló del còmic de Barcelona –jo m’esperava més; la vaig trobar una mica pobre — em va sorprendre llegir que la inserció dels còmics a la revista va ser molt debatuda perquè no tothom hi estava d’acord. Per a mi llegir Cavall Fort era llegir còmics i fer-ho en català.
Confesso una gran desafecció davant els articles divulgatius de Cavall Fort: per a mi representaven menys espai pel còmic i jo em tornava boig amb el còmic. Però hi ha un article de què recordo el titular com si el tingués davant: I l’Everest va dir que no. Un article sobre la crònica tràgica d’un dels intents fallits per part d’una expedició catalana d’ascendir al pic més alt del món. Aquell article sí que el vaig llegir, el recordo perfectament.
La meva normalitat absoluta i la tria preferent en la lectura de llibres en català em ve de les meves lectures de Cavall Fort. La normalització lingüística que va promoure Cavall Fort em sembla d’una utilitat aclaparadora, esclafadora, definitiva. Una normalització lingüistica del tot ‘anormal’ avui dia com vaig poder comprovar al 30è saló del còmic de Barcelona on hi havia una parada anomenada Còmic en català absolutament buida… Ai! Perdoneu! No recordava que el llibre ( i el còmic) en català està del tot normalitzat
El millor de tot eren els números ‘dobles’. Això volia dir un Cavall Fort més llarg, amb més còmics i amb la inserció d’historietes independents extraordinàries. Recordo un número doble al·lucinant, que potser fins i tot era dedicat al món del còmic que des de la primera pàgina fins a l’última era ple d’historietes de còmic. Va ser, per a mi, el millor número, un número colossal.I de Cavall Fort, sens dubte, amb quedo amb els personatges. Sempre començava ‘llegint’ Ot el Bruixot (primera pàgina) fins que va haver una època que començava per Jep i Fidel (darrera pàgina), però descobria que si començava pel final, al final no podia acabar amb Jep i Fidel perquè ja l’havia llegit. Jep i Fidel m’entristien perquè s’acabava el número fins al proper mes.
Vull destacar la complicitat ABSOLUTA amb en Sergi Grapes (pel nom, per dormilegues, per poca traces, per somiadors, per manasses, per curiosos, per ganduls, per aventurers, etc.); el descobriment de la ironia i el sarcasme i l’esperit crític i l’humor amb en Camus; en Benet Tallaferro, el nen forçut que tot ho podia; les aventures desbarrades de n’Aquil·les Taló que acabaven com el rosari de l’aurora…
I per últim citar a en Filalici, un dels personatges més estranys, onírics, surrealistes amb què em trobava al davant. Confesso que aleshores no m’agradava perquè no entenia aquelles aventures estranyes com el Naufragi d’A i sempre acompanyat del seu inseparable ase. Ara però m’agradaria recuperar sens dubte aquelles aventures adaptades magníficament per Albert Jané a qui els lectors en català li hem d’estar eternament agraïts.
Quan tingui un fill (si mai en tinc un), el meu primer regal serà subscriure’l a Cavall Fort.
twitter: @sergi_borges
Als que tu has posat hi afegiré La casa sota la sorra, entre els que recordo i en Massagran, també.
Tota una infància, sí senyor.
La nena del pou
Et dono plenament la raó pel que fa a l’escassetat de còmics en català. Per acabar-ho d’adobar, les poques traduccions que es fan arriben sovint molt més tard que la castellana, quan molt compradors potencials ja se l’han comprada. En aquest sentit, cal esmentar que una de les poques editorials que edita còmics en català és Astiberri, que és de Bilbao.