Els dies i les dones

Feia una nit ben tranquil·la ahir a Barcelona. Pel Gòtic, només hi corrien els quatre guiris despistats de sempre. Si passaven pel davant del carrer del Pi, s’aturaven davant uns cartells. Era la promoció dels concerts que durant tota aquesta setmana, el Gerard Quintana, farà als cinemes Maldà per donar a conèixer el seu darrer disc: Treu banya.

Malgrat que els concerts oficialment comencen avui, ahir se’n va fer un concert especial. No em tiro floretes de VIP, a mi les entrades m’havien tocat en un concurs que havia fet Vilaweb entre els seus lectors. La raresa d’ahir era veure entre les butaques, no pas televisius -que hi eren- sinó abundància de poetes. Almenys jo hi vaig veure en David Castillo i la Núria Martínez Vernis. Potser n’hi havia més, ja sabeu, la foscor… En Gerard n’ha musicat poemes.

Potser la fredor del cinema no oferia el millor clima però en Quintana tenia ganes de mostrar, d’ensenyar què havia estat cuinant des del febrer. Escudat per Francesc Bertran i Xavi Lloses (s’afegirà als concerts el gran Jordi Busquets?), anà mostrant la feina feta. Avisava de tant en tant el Gerard que aquí hi faltaven veus, que aquí hi faltava això…, però la nuesa donava una dimensió entranyable a les cançons i malgrat tirar de xuleta en algunes lletres, la cosa ja es veia que anava rodada.

Ens va agradar aquest "Treu banya". Podríem dir que en Quintana ha repetit la fórmula de les seves darreres "Claus de Sal". Intimitat clapada de tel·lúrica energia. Parlar de les coses que passen. Gust pel matís. Torna a les bases rítmiques però jugant-hi. Hi ha més poemes musicats. A més dels citats, Jordi Cornudella i Dolors Miquel. Perdó si em deixo a algú.

És curiós, ens vam fer grans veient-lo com a cap visible de Sopa de Cabra, amunt i avall de l’escenari. El somni va arribar a la seva fi. Molts vam decidir seguir-lo en les seves noves aventures. Potser "Senyals de Fum" no oferia gaires possibilitats de saber per on anirien els trets (l’ombra de Quimi Portet és allargada). Però assistírem a la presentació de les "Claus de Sal" i ens va corprendre el disc i l’espectacle. Acurat, amb un preciós contrabaix percudint la calma. Ens hi vam enganxar. Què lluny quedava el grup de Girona.

Esperem tornar a veure aquest "Treu banya" endiumenjat del tot. Desconec si hi ha entrades pels propers concerts a Barcelona. Val la pena provar-ho. En Quintana, murri com ell sol, s’ha deixat envoltar per excel·lents músics. Una banda de luxe capaç d’oferir coses molt boniques dalt d’un escenari. És aquesta dimensió poètica el què més ens agrada de tot plegat. Després de més de quinze anys de ser carn de rock, en Gerard Quintana es veu que gaudeix explicant-se, assegut, dalt d’un escenari. Sense pressa. Ens hem fet grans? No, ho deia Picasso: falta molt encara per tornar a ser joves. Felicitats, Gerard!

Després d’escoltar divendres els Mazoni rere el Macba i rumbejar després amb els Gertrudis al port, saber que l’endemà, d’aquestes festes de la Mercè, encara m’esperava a la Plaça del Rei, l’actuació de l’Adrià Puntí em va fer posar el fre. I és que allò de l’arribar divendres al vespre, dutxar-te i entrar per art de màgia en el Regne del Cap de Setmana ja ha passat a la història. Una simbiosi entre el teu acabament d’esquena i el sofà fa que l’estregament de la setmana es noti, se senti i no vulgui anar-se’n i que el divendres, cada vegada faci més mandra sortir. En fi…

El Puntí prometia. Molt de temps apartat dels escenaris. N’havia llegit bones crítiques en la seva actuació a Figueres. L’havia escoltat fa anys al teatre Bartrina de Reus en solitari. Ja llavors ens havia demostrat que davant un piano o amb una guitarra entre les mans, pot fer el què vol. Vam arribar a les acaballes del concert de Jonah Smith, tota una descoberta i permeteu-me la ignorància. Vam esperar a fer el relleu de públics per buscar una cadira el més endavant possible.

No sempre d’un artista -odio la parauleta, però perquè ens entenguem- ens n’agraden les seves virtuts. N’hi ha molts que han sabut fer de les seves mancances o de les seves excentricitats un afegit interessant. Ara bé, quan aquestes sortides de mare, esdevenen l’única cosa que es pot oferir, per molt que el públic sigui molt i molt indulgent -el de dissabte a la Plaça del Rei de Barcelona ho era- tot plegat decepciona i fins i tot emprenya.

Amb les mans al piano o entre les cordes d’una guitarra, Puntí continua demostrant que és aquest el seu món i que a veure qui és el maco que li porta la contrària, d’acord, però vam veure un Adrià Puntí amb una doble falta de respecte. Primer per ell mateix -no va acabar cap cançó, comentaris sense solta ni volta, fins a tres vegades se li va desconnectar la guitarra de l’ampli- i després per un públic fidel que malgrat els anys passats, corejava les seves cançons i aplaudia a pleret malgrat que el Puntí no ho mereixia.

Ara com ara Adrià Puntí sembla atrapat en un personatge que no sap com despendre’s-en. Per molt d’estripar les cançons o de fer els seus habituals numerets de soul-man, Puntí no troba la manera de superar Umpah-pah i els seus discs en solitari. Puntí busca reinventar-se i no troba el camí. Ha deixat un reguitzell de cançons precioses que funcionaran sempre, perquè precisament són bones, ara el concert de dissabte a mi em va fer llàstima i em dol moltíssim haver-ho de dir.

Hi feia fresca ahir a la nit a la falda de Montjuïc. Una nit de rebequeta. Corrues de gent donant punt i final a sopars de pa amb alguna cosa, de pites amb alguna cosa; txaguarmes també. Teatre Grec. Festival del mateix nom. L’Epidaure comtal va omplint-se lentament. Localitats senars, localitats parells. "Ai, perdoni, que l’he trepitjat?" No s’obrirà cap teló. Ho tenim tot a la vista. Les llums sí que s’obren més. I s’aplaudeix com mana el ritual i mana la cortesia. El mestre de cerimònies té dos pianos: un de negre i gran que toca amb els dits d’ara i un de joguina que toca amb els dits de sempre. L’altre mestre de cerimònies només té un triangle, un barret de copa i un grapat de poemes.

De seguida van per feina. El piano de veritat, el de joguina vull dir, ja ens diu que els cinturons d’emocionar-se han d’estar ben fermats. La resta de músics fan que sí. I toquen i fan música i ens emociona aquest jazz com de parvulari, com de primària, si molt m’apures; de nens però de grans. El del barret de copa i el triangle diu i fa versos, perquè ell també n’és un de poema. Els cabells llargs, els dits llargs, la veu llarga. Parla d’ell i parla de Salvat-Papasseit i de Mossèn Cinto.

Després tot ja és barreja. Hi ha la música per damunt de tot. Hi ha vegades que són els poemes que cerquen els coixins de les notes i s’hi estiren. Hi ha vegades que són les notes les que es refugien en els poemes. "L’amor que ho cura tot i no et fas vell…" i tots érem molt joves ahir, ningú picant de mans, va notar ni una marca d’expressió, ni un cabell blanc, ni una artritis de més. "És perfecte contra els grans, la sífilis del cervell". Enric Comelade, Pascal Casasses se’ns van confondre: l’un de poeta de les joguines que saben dir música, l’altre de músic que sap tocar les paraules, les lletres; punxar-les perquè ens punxin.

Corrien finals dels vuitanta i algú, no massa lluny d’aquests papers digitals, em va passar una maqueta (en cinta de caset, of course!) d’un nou grup: Els Pets. Amb aquest nom vaig arrufar el nas. Saber que abans s’havien anomenat Condons Adulterats no va fer que la meva curiositat s’engrandís, ans al contrari. Però em van arrossegar a uns quants concerts en locals infectes de Tarragona i rodalies i allò em va agradar. En aquells temps en Lluís Gavaldà tenia cabell, en Joan Reig no duia pas barba i un parell de senyoretes anomenades les llufes, sobretot l’Annabel Gavaldà, s’erigiren com els primers mites sexuals del Camp de Tarragona.

Quan va començar tota la moguda del "rock agrícola", Els Pets, com molts d’altres grups d’allò que es va anomenar el rock català, feia uns quants anys que omplien locals i camps de futbol sense que la premsa barcelonina es prengués cap molèstia en parlar-ne. Els Pets, a semblança de molts grups anglesos que saberen connectar amb un públic que necessitava sentir-se reivindicat com a col·lectiu, van donar veu a un sud de sempre malmès i oblidat; a un parlar, a una realitat que molts, adolescents barbamecs tots com érem, no pensàvem pas que se’n poguessin fer cançons.

Els Pets han aportat moltes cançons a la banda sonora de la meva vida. Són les nits d’estiu amb una furgoneta destartalada buscant un concert impossible. Són els aromes de cossos que ara empenyen cotxets i hipoteques i marits embarassats. Són un fresc d’un paisatge on ja no hi torno sinó que hi vaig. Són, sobretot petites grans guspires de poesia que ens ajuden a fer la vida molt més agradable del que a vegades és.

Gràcies al Marcús (aquest home és incansable!) podeu sentir-ne algunes cançons d’aquest joia que és Com anar al cel i tornar

No acostumo a dubtar de les recomanacions de l’A. Per la seva feina està en contacte amb tot tipus de mogudes culturals. Mestra de la nit barcelonina, me’n considero alumne, dels de les files del darrera, sempre. Són ja una munió de llibres, de grups, de concerts, de bars, d’exposicions i sobretot de somriures, els que s’han insta·lat en el què sóc venint d’ella.

El seu darrer descobriment, la gent de Sanpedro. En fa una ressenya al Le Cool d’aquesta setmana. Tenen un disc al carrer. Pop melòdic que fa pessigolletes nostàlgiques. D’aquell d’escoltar fent giravoltar els glaçons al got dels ressentiments captius. D’aquell de posar un dia així d’enfosquiment tant a dins com a fora. Cosins germans dels Conxita (per comprovar-ho, aquí teniu la maqueta disponible). Enganxa. Així que n’escolti el disc, prometo dir-ne més coses. Escolteu-los. Valen la pena.

Això de la Setmana Santa sempre ha estat un misteri per a mi. Què si la mort, que si la resurrecció; que si les palmes, que si la mona… Cada any sempre trobo algú o altre que perd una estona del seu temps per explicar-m’ho tot plegat, però no ho retinc i l’any següent torno a estar peix.

No tinc pas vocació de menjacapellans, la meva laicitat s’ha forjat amb l’aristotelisme més bàsic i considero que, deixant de banda si ets creient o no, tot l’enrenou d’armats, vestes i passos forma part de la meva cultura. Amb tot,  m’hi perdo, que voleu que us digui.

Als anys noranta hi va haver algú que amb un baix, una guitarra i una bateria, a molts que patíem les primeres crisis de fe en això d’empènyer dies, i sense saber gaire anglès, va fer-nos aixecar del nostre entotsolament per fer-nos botre al so de les seves cançons. Dubto que Kurt Cobain morís per tot nosaltres, ni que el seu calvari fos pitjor que el de molts. Morir a la creu, morir per la teva creu. No ho sé.

Sigui com sigui, entre "Quo Vadis", tambors de Calanda, saetas,verges portades a coll, flagelacions, penitències i cucurutxos, jo em quedo amb els Nirvana. Si voleu saber com les gasten aquests dies pel meu poble, a can Consuetudinàrium se’n fa un seguiment exhaustiu i molt interessant, val a dir-ho.

L’hivern s’ha desvetllat com el pitjor en molt de temps. Hi fa fred a la cambra. Un suburbi de París. L’estufa que escalfa amb timidesa l’estança, tot just fa un moment s’ha empassat el plec de fulls amb la darrera obra de teatre que ell ha escrit. El seu company de pis, pintor, volia cremar un dels seus quadres. Però han temut que la pintura els pogués intoxicar. Se n’ha anat a fer una cervesa. Ell s’ha quedat a escriure al seu bloc. Darrerament és l’únic que el consola.

Té les mans balbes. Li costa escriure. No ha sopat. La nevera és buida. Truquen a la porta. Una noieta tota ulls. Fa poc que s’ha mudat al pis del replà. Li demana si té internet a casa. Ell li diu que sí. La noia, molt prima, del Senegal, com ell,  li diu que ha de fer una consulta urgent. El seu ordinador no funciona. Ha de confirmar unes dades perquè li atorguin una beca. Necessita una clau d’accés per entrar a la web. Ho prova una vegada i una altra i no se’n surt. Nerviosa, s’aixeca d’una revolada. Diu penjaments contra l’ordinador. Es posa les mans al cap: es mareja. Mira d’agafar-se a una cadira però perd l’equilibri i cau desmaiada a terra.

Trasbalsat ell la recull de terra i l’asseu al sofà esfilagarsat. Torna en sí. Va a la cuina i li dóna a beure una mica d’aigua. S’asseu davant l’ordinador i li demana que li digui la clau d’accés. Malgrat poder accedir sense problemes, no li ho diu. Vol tenir-la una estona més al seu costat. Hi ha quedat presoner d’aquell esguard. Minimitza la pàgina. Ella fent tentines, s’acosta a l’ordinador i tecleja maldestre. Sense voler, ell li toca la mà. Està erta. Li ho diu sense saber res d’un senyor que es deia Puccini. Comencem a sentir els puntejats de l’arpa.

Faig endreça de calaixos. Papers i més papers i més papers… Llenço amb indiscriminada prudència. Em surten fotografies, cartes, recordatoris de defuncions. També una capsa amb disquets d’ordinador i cintes de caset.

Els ordinadors d’ara ni tan sols ens donen l’oportunitat de llegir-los, els disquets. Tinc una disquetera que podria enganxar al portàtil via uessabé. Però m’hi resisteixo.

Torno a les cintes. Fruits Sex, dels Pets. Tota una troballa. La rebobino (!) i "play" deixant que els de Constantí posin banda sonora a aquest apunt. No és ni de llarg el seu millor disc, però fa gràcia.

Amb la música, la temptació de tafanejar què hi ha als disquets. N’hi ha una colla. No hi ha cap etiqueta que em pugui donar alguna pista. Amb cada mudança d’ordinador he anat transferint arxius. Sempre s’hi acaben perdent llençols en aquests afers.

Llavors, tot just quan en Gavaldà em diu que "…tant de bo la vida fos cerveses, nenes i rock’n-roll" la cinta s’atura. Miro què ha passat. A les mans, una serpentina magnètica. Ho torno a posar tot a lloc. Fent una mica de catacrecs, la proclama adolescent continua.

Pablo Neruda va escriure un vers esgarrifosament bell: "…nosotros los de entonces, ya no somos los mismos".

Instal·lat entre el "Carpe Diem" i el "Tempus fugit", agafo els disquets, els trinxo perquè cap desaprensiu s’apoderi d’un passat que només em pertany a mi i au, al cubell del plàstic per reciclar.

"Sento el soroll dels arbres que el vent va despullant
que buits es fan els sons i que esquinçats quan els comparo amb el teu cant". Els Pets (dixit)

I res, que tot i que l’Excel·lentíssim Ajuntament d’aquesta ciutat immensa que és Barcelona, hagi decidit, com va fer amb les festes de Gràcia, de no apagar el metro per la Mercè, un, que és més xulo que un vuit, torna a peu a casa. No m’hi faig amb això de viure lluny de tot arreu. Per això aprofito quan puc apamar la ciutat sense transports i fer-me-la un poc més meva.

No és tanta la proesa. Tornem amb el R. de Rosselló-Cartegena després d’Asian Dub -que m’han dit que són britànics- i que hem vist de lluny fent més viatges a l’antiga fàbrica de la Damm -130 anys tenint cura dels fetges nostrats- on boniques senyoretes subcontratades es descontaven expressament i et donaven gots de birra com qui dóna el bon dia, total a mi em paguen a tant l’hora…

Ni imaginar-nos-ho d’endinsar-nos en aquella selva de gent sense el matxet. Sonaven bé, però sonaven bé, de lluny. Millor fer-la petar entre cigarrets de fer riure. Una argentina aficionada a l’escalada -emparellada, no fem córrer rius de tinta- que va viure a Mont-ral i que si tomba, que si gira…

Ja portàvem les cames i els timpans desfets d’Antònia Font. Concert en horari infantil, però gens decebedor. Els de la colla de l’Oliver s’hi deixen la pell sense renunciar a semblar un d’aquells grups d’institut que servien per engalipar mosses al final dels concerts i poca cosa més. Comencen pel darrer disc més aviat tranquils i després van atacant amb més electricitat la resta. Impagables versions electròniques.

Els germans Debon, un a la bateria i l’altre cantant, al màxim. Joan Roca, al baix, sense immutar-se. Un dubta si Jaume Manresa, als teclats, no podria ser perfectament un blocaire que es dedica a desgranar del temps, tots els fluxos. Amb en Joan Miquel Oliver no ens hi atrevim. Lluïa camisa de diumenge blava i ens feia ser més feliços amb les seves indefinibles cançons i això, amb els temps que corren, mereix tot el respecte i consideració del món.

Vaig descobrir la Lisa Sokolov per casualitat, en una de les meves ràtzies a la biblioteca de Nou Barris. Vaig posar el cedé a l?aparell de la cuina. Així que començaren a giravoltar les cançons, la Sokolov sortí del disc lluent i amb un cop de puny als morros de la meva sensibilitat musical, va deixar-me ben dit que la seva veu, que la seva música, bé mereixia alguna cosa millor que fer escampar el silenci mentre es descongela una hamburguesa o s?obre un brick de gaspatxo, sabor suau.

Després de moure la pestanya de l?aparell i posar-la en funció de radio ?una emissora emetia un pupurri de cansiones del verano que em serví de gel per calmar la inflor del cop de la Sokolov- em llençava a la xarxa a saber més coses d?aquesta dama. D?ençà de llavors la tinc a cops de colze amb Miles Davis, Chet Baker, Tete Montoliu, Thelonious Monk, Charlie Parker, Steve Lacy, Count Basy, John Coltrane…

Quan vull escoltar-la, ja sé que no ho puc fer de qualsevol manera. La meva mica d?oïda musical ha d?estar ben pentinada, planxada i emmidonada. Res d?anar amb sabatilles, ni pensar-ho comparèixer amb aquells texans clapats de lleixiu d?anar per casa! Ben apuntalat per uns coixins, amb poca llum, pots pitjar el triangulet de gairell del comandament de la cadena. Llavors la Lisa Sokolov et dirà a cau d?orella amb tota la seva abassegadora personalitat artística, que hi ha a la vida tantes coses boniques que poden passar a ritme de jazz…

Quarts de deu tocats. Sala Apolo. Barcelona. Hi ha hagut un tall de llum que afecta bona part de Ciutat Vella, Raval i Paral·lel. Molta gent davant l’entrada. Incertesa: es farà? no es farà? "Qui toca, avui?", ens pregunten dos o tres transeünts. "Lhasa", es contesta. VInc d’acompanyant. No n’he sentit a parlar en ma vida. M’han enredat? Ja ho sentirem a dir.

A les deu, finalment, torna l’eletricitat. S’obren les portes. L’olor de la fusta, del vellut absent. La llum vermella, nua i tènue. S’encenen els focus. Comença el viatge. No estem acostumats a la música en directe (profilàctics cedés d’arranjaments immaculats). La veu d’aquesta noia de cabells llargs i vestit negre sense mànigues, tampoc no és una virgueria.

Però se’ns emporta. Com una closca de nou enmig un oceà bigarrat de ritmes indescriptibles. Del jazz a la chanson. Dels corridos a les nadales. Els ritmes antics. Els ritmes nous. Es defuig de l’artifici. Un espectacle ben trenat. El públic: incondicional. Una tendra timidesa. La música feta música. No pas per omplir silencis, sinó per a bellugar-los. Un enamorament. Escriure Lhasa, ara, ja és record d’un petit paradís, esculpit dins la feixuga realitat del cada dia.