SANTES PASQÜES
Això de la Setmana Santa sempre ha estat un misteri per a mi. Què si la mort, que si la resurrecció; que si les palmes, que si la mona… Cada any sempre trobo algú o altre que perd una estona del seu temps per explicar-m’ho tot plegat, però no ho retinc i l’any següent torno a estar peix.
No tinc pas vocació de menjacapellans, la meva laicitat s’ha forjat amb l’aristotelisme més bàsic i considero que, deixant de banda si ets creient o no, tot l’enrenou d’armats, vestes i passos forma part de la meva cultura. Amb tot, m’hi perdo, que voleu que us digui.
Als anys noranta hi va haver algú que amb un baix, una guitarra i una bateria, a molts que patíem les primeres crisis de fe en això d’empènyer dies, i sense saber gaire anglès, va fer-nos aixecar del nostre entotsolament per fer-nos botre al so de les seves cançons. Dubto que Kurt Cobain morís per tot nosaltres, ni que el seu calvari fos pitjor que el de molts. Morir a la creu, morir per la teva creu. No ho sé.
Sigui com sigui, entre "Quo Vadis", tambors de Calanda, saetas,verges portades a coll, flagelacions, penitències i cucurutxos, jo em quedo amb els Nirvana. Si voleu saber com les gasten aquests dies pel meu poble, a can Consuetudinàrium se’n fa un seguiment exhaustiu i molt interessant, val a dir-ho.