Dubai, un miratge irreal al mig del desert

Dubai no seria mai un dels meus destins turístics o viatgers a triar ni de conya. De fet, per mi, representa tot allò que no hauria de ser: ostentació, malbaratament de recursos, explotació de mà d’obra immigrant i tot el que vulguis i per més inri sota una monarquia absolutista que viola els drets humans dia sí i dia també. Però recentment em vaig trobar fent una escala aèria diürna de 5 hores a l’aeroport de Dubai i amb els meus companys de viatge vam decidir aprofitar l’ocasió per anar a veure l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa. I així doncs, vam sortir de l’aeroport poc abans de les 8 del matí i vam agafar el metro, que anava ple de treballadors immigrants (150.000 treballadors, majoritàriament del Pakistan, l’Índia, Bangladesh i Xina viuen en condicions precàries a Sonapur, un camp als afores de la ciutat) per endinsar-nos en un paisatge irreal de gratacels i grues i més grues, un món artificial, i buit, enmig del no res, una gran bombolla immobiliària que no s’atura, com un monstre, en el qual molts dels residents de Sonapur hi treballen 14 hores diàries a temperatures que poden arribar als 50oC.

20151017_081936L’interior del metro
Durga Puja (11)La vista des del darrer vagó del metro

De la parada de metro vam sortir a un passadís quilomètric ben protegit de l’exterior –que és senzillament un immens solar en construcció amb avingudes de sis carrils sense trànsit, com si hi hagués hagut un cataclisme-, a resguard de la temperatura real i del món real, que ens va dur directament a l’interior del Dubai Mall, el centre comercial més gran del món, del qual ens va costar horrors sortir, directament. Era com un malson – on és la porta???? Vam haver de baixar dues o tres plantes fins que finalment vam poder sortir a l’exterior, a una plaça amb fonts i un gran estany artificial.

A l'exterior del passadís tan sols es veuen obres

A l’exterior del passadís tan sols es veuen obres

Durga Puja (21) Durga Puja (18)
Finalment arribem a l'extrem del passadís, per entrar al macro centre comercial inacabable

Finalment arribem a l’extrem del passadís, per entrar al macro centre comercial inacabable

Eren les 9 del matí i la calor era terrorífica; després de passar hores refrigerats en avions, aeroports i interiors va ser com un cop de realitat: som al mig del desert. Tot i que no ho diries mai, amb tanta aigua i tant de luxe. Davant nostre s’alçaven els 830m del Burj Khalifa, il·luminat per la llum del sol sota el cel blau immaculat i verge de núvols. A mi em presentava un dilema: com a amant de l’arquitectura contemporània no podia evitar admirar aquesta meravella… com a persona conscienciada no podia deixar de pensar que tot això no hauria d’existir. On s’és vist tanta ostentació? Una pista d’esquí al mig del desert? Un aquari gegant? Llacs i fonts? Mil milions de gratacels buits a mig construir? I aquell centre comercial, aquell temple al consumisme, fantasmagòric i desèrtic a aquelles hores del matí per a major efecte? Érem a Matrix, literalment.  I més tenint en compte què s’amaga darrere d’aquesta façana de luxe.

El Burj Khalifa, literalment "la torre del Califa", disseny d'Skidmore, Owings and Merrill (SOM)

El Burj Khalifa, literalment “la torre del Califa”, disseny d’Skidmore, Owings and Merrill (SOM)

Vam tenir temps just de passejar-nos mitja horeta per la plaça fent algunes fotos i tornar cap a l’aeroport travessant el Dubai Mall i el llarguíssim passadís cap al metro. En poques hores seríem a Kolkata, Índia, més contrast amb aquella opulència impossible.

Durga Puja (43)
Miris on miris hi veus grues

Miris on miris hi veus grues

La nena del pou

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*