Una sublim pel·lícula patològica: Shame (2011) de Steve McQueen





Em costa escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula. Per començar, potser no m’atreviria a qualificar-la de magistral, però…  per ben poc. O sí. De fet, és brillant.




És una gran pel·lícula, amb una banda sonora que fa posar els pèls de punta (tot i que recorda molt a la de The Thin Red Line), un argument inquietant i una interpretació del protagonista ABSOLUTAMENT SUBLIM. Michael Fassbender –un actor que jo havia conegut fent de Magneto a X-men, First Class, pel·lícula de registre ben diferent–, és Brandon, un malalt del sexe, molt malalt, però que ho compagina prou bé amb la seva vida, dins un cert ordre. Fins que apareix la seva germana i altera aquest ordre. I les coses es precipiten.

No puc explicar gaires més coses de l’argument per no aixafar-li la guitarra a ningú. Però puc dir que està molt ben construïda.

És clarament patològica. La nena del pou té raó: no podem explicar gaire més per no revelar l’esquelet de la peli. I aquesta és la clau: l’estructura. L’estructura,  com si fos un camaleó, es va modificant, es va transformant; tot el film es capgira. L’espectador obre els ulls com unes taronges.

És remarcable els elements que fan de frontissa per dur a terme aquesta metamorfosi. M’explico: són espectaculars els recursos que fa servir el senyor director per anar perpetrant aquesta simbiosi. L’exemple més clar és la interpretació memorable de New York New York per part de l’actriu Carey Mulligan – ha nascut una estrella! –. Allà te n’adones que alguna cosa no va bé, allà es trenca alguna cosa i tot va cap avall.

Un altre element frontissa és la primera cita, un sopar, entre en Brandon i la seva companya de feina. Tots ens hi veurem reflectits, perquè tothom ha viscut (o hauria d’haver viscut) una experiència semblant: sopes amb un estrany, a les antípodes de tu, en un intent de formalitzar –formalitzar? – una relació. Per què li diuen formalitzar una relació quan en realitat el que volen és follar? Finalment… Què li passarà a en Brandon?

Shame és grandiosa per com està feta i per la seva estructura, per les seves interpretacions memorables i pels temes de tan rabiosa actualitat que tracta: la solitud, la relació amb els altres, la pornografia, el sexe… i la vergonya.

La nena del pou i sergi borges


Aquesta entrada ha esta publicada en Antològiques i patològiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una sublim pel·lícula patològica: Shame (2011) de Steve McQueen

  1. Laia diu:
    Ara tinc moltes ganes de veure-la!! Fa moltíssim que no veig una pel·li al cine que valgui la pena… No sé si ja ha passat per cartellera, aquí a San Miguel de Allende, Mèxic, però, espero que no!

    Gràcies! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*