Quaranta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre









“[…] la figura del doctor Jeroni Amargós, protagonista de “El peix” (a Un saló que camina), qui millor representa el lloc del poeta en la societat”.

Màrius Serra, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre




Amb quatre dies de retard –temps de Nadal, ai! — us presento el meu homenatge mensual amb el nostre Alquimista.

Seguim el repàs als seus llibres de contes. En aquesta ocasió, Un saló que camina, la particularitat del qual radica en el fet que tots els contes foren escrits en algun dels trajectes en tren que feia Josep Palau i Fabre, el seu mitjà de transport favorit.

En el pròleg del llibre que duu el mateix títol homònim ens explica què volia dir amb això d’un ‘saló que camina’.

Són 10 contes. Aquests:

El most

Narra les peripècies d’un nen petit que té el desig d’embriagar-se, d’emborratxar-se, d’una manera ben especial. És un altre conte de Palau, un de més, on els nens són els protagonistes. En ell hi barreja la candor i la innocència dels infants amb el món dels adults. És un conte clarament que va de més a menys, amb una expectativa inicial molt forta que es va diluint de mica en mica.

La tercera edat, i la quarta

En aquest conte el protagonista és en Jaume, un acabat de jubilar que té el ferm propòsit d’anar guanyant anys… per esdevenir cada cop més jove! En Jaume fa tot una anàlisi detallada de com aconseguir la plenitud vital en què el cos suma anys, però l’interior és regressiu cap a l’eterna joventut. Per això es planifica curosament la seva vida, des de l’alimentació… fins al sexe, naturalment.

El peix

El filòleg Jeroni Amargós s’aïlla cada cop més de la gent. Se sent incomprès. Ningú l’entén i ningú sembla acollir la seva teoria de l’origen de l’ésser humà: el medi aquàtic. Tota creació literària humana pren el model del vaivé marí. Amargós es deixa anar cada cop més en la seva nova passió, el submarinisme, fins a límits perillosos…

La loteria

Un home mor i les seves últimes paraules són: ‘…una loteria’. La seva dona, l’Enriqueta, es fa il·lusions amb algun dècim que quedi per ser jugat. Tot és en orris. Ni és ni serà milionària. Aleshores el dubte s’introdueix en el camp dels gelos. Volia, el seu marit, guanyar la loteria per mantenir una amant? Tampoc. Al final se’ns aclareix el desllorigador d’aquest conte clarament psicòlogic i que aniria a buscar la inspiració del mateix Freud.

El noi de la barca

No hi podia faltar el conte que connecti Palau i Fabre amb la Costa Brava. Un altre homenatge al món mariner, al món dels pescadors, al món dels vaixells de pesca, l’encesa i el mar. En aquesta ocasió se’ns narra la relació gairebé amorosa entre en Quimet i el seu petit, petitíssim bot. Al final la ‘relació’ s’intensifica i apareix una ombra de dubte: és en Quimet qui està enamorat realment de la Rosa?

Les receptes de Landrú

Qui era Landrú? Fou un famós assassí en sèrie francès, conegut també amb el malnom de Barbablava de Gambais. En aquest conte Palau i Fabre fa una peculiar simbiosi entre les atrocitats de Landrú i la gastronomia. Estructurat i narrat en tercera persona per un personatge del propi conte, se’ns conta els gustos exquisits de Landrú que acaben en unes enigmàtiques inicials que donaran accés a plats ‘deliciosos’.

L’última guerra francoprussiana

Per llegir aquest conte, primer heu d’anar a aquest enllaç i escoltar la cancó que s’hi amaga. Crec que resumeix l’esperit del ‘saló que camina’. Tot el que pot succeir en un viatge de tren pot acabar en una guerra molt especial: mirades, gestos, seduccions. El que cal veure si hi haurà vencedors i vençuts.

És el conte d’aquest recull que més m’ha agradat, el meu preferit.

La model

Un altre dels grans contes d’Un saló que camina. Se’ns explica d’una manera angoixant com la bellesa d’una model acaba per obsessionar un artista plàstic. La Feliciana, model no professional, de mica en mica va acceptant totes les demandes de l’artista Fèlix Fornells, establint-se un joc salvatge entre el poder creixent de la model i la submissió de l’artista. Com acabarà aquesta relació? El final, amb un toc d’ironia, impagable, és sublim.

La napolitana agosarada

Un altre relat pròpiament de vagó de tren. Si a L’última guerra francoprussiana la música hi tenia un paper cabdal, ara hi juga un paper fonamental la lectura. El personatge principal és una simpàtica napolitana que li explica al nostre protagonista la seva particular manera de llegir llibres i la reinterpretació que se’n deriva d’aquesta lectura sui generis.

El dia aquell

El conte que tanca el recull  és propi per als temps d’indignació que corren en els nostres dies. Amb un toc surrealista, el conte ens narra les demandes d’en Ferrandis que són acceptades pel mateix Diable. Com s’acabarà tot plegat? Canviarà alguna cosa? Tot seguirà igual?

sergi borges

Us recordo els enllaços dels apunts que parlen dels altres llibres de contes de Josep Palau i Fabre per si us interessa:

Pròlegs – 38 mesos sense JPiF

Contes despullats 39 mesos sense JPiF

La tesi doctoral del diable41 mesos sense JPiF

Amb noms de dona44 mesos sense JPiF



 

 

 

 


Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*