“La teva terra” de Cesare Pavese

Llibre extraordinari de Cesare Pavese, autor de qui no havia llegit res encara i que he trobat fascinant. Escrita sota el prisma teòric del famós neorrealisme italià, Paese tuoi (La teva terra) és una novel·la de 120 pàgines on es produeix el xoc ben conegut entre la ciutat i el camp, esquitxat de violència glacial.

La teva terra (1941) és definit pel propi Cesare Pavese com un “sord duel de picardies”, del qual el lector és un espectador de privilegi. En aquest llibre la lectura s’entén com un exercici d’imaginació visual. Mentre el llegeixes, tens la sensació d’estar veient una pel·lícula de la qual només t’arriba el so de la lectura. El lector gaudeix de la lectura i es munta la seva pel·lícula. Per això Pavese m’ha semblat un autor fascinant.

La història narra el xoc entre Berto, un pinxo urbanita del Torí de mitjan 30, i Talino, un autèntic camperol de la zona de les Langhe, al nord d’Itàlia, zona que Pavese coneixia bé  i on cenyeix bona part de la seva narrativa.

Berto és engolit per aquest món rural i primari que el bufeteja constantment a base d’engany rere engany. Però Berto en sobreviu gràcies a la picardia que abans deia Pavese. L’orgull de la ciutat, el sentit de superioritat, la franquesa sincera i perillosa urbanita el fa sobreviure davant tot el món d’aparences de l’àmbit rural. Els personatges del camp estan formats per ells mateixos i pel mateix camp, el camp és un personatge més, i tot plegat és una simbiosi que embriaga, que distreu, que ho amara tot sense saber cap a on has de tirar. Berto hi juga fort i… li surt bé?

Talino és l’autèntic protagonista de la novel·la. Els cineastes dirien que és el personatge on recau el punt de vista narratiu i això no vol dir que aparegui constantment en l’acció narrativa. Talino juga a casa, es mou en el seu territori i la seva picardia es multiplica proporcionalment. Però, alhora, Talino és com la rata que vas arraconant contra la paret i es torna
cada cop més i més i més histèrica. Una rata histèrica deu fer molta
por.

El neorrealisme és un  tast magnífic. Tant el cinema com en la literatura. És un corrent artístic que reconeixes fàcilment i que de seguida t’atrapa. El ritme el marca la pròpia obra en si, i en el cas de Paese tuoi és un ritme trepidant i sense gaire concessions. En aquest sentit formal, l’estructuració de capítols que estableix Pavese la trobo admirable. La separació de capítols et permet agafar aire, reprendre l’alè i gaudir el màxim la lectura. És una novel·la breu i la llegeixes rapidíssimament.

La teva terra és una novel·la que va marcar tota una generació d’escriptors italians a partir de l’espècie de triangle format, com un punt de partida, per les novel·les Els Malavoglia de Giovanni Verga, Converses a Sicilia d’Elio Vittorini, i la pròpia La teva terra de Cesare Pavese.

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “La teva terra” de Cesare Pavese

  1. rginer diu:

    En aquest apunt, llegeixo unes paraules teves : ‘ tens la sensació d’estar veient una pel-lícula de la qual només t’arriba el so de la lectura’.
    Significatiu; de fet és el que em passa a mí quan llegeixo un llibre que m’agrada, o em fascina , però de vegades a mig llegir, s’apaguen els llums i el tanco; m’he adormit en la butaca …..
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*