Passo el diumenge a la tarda mirant la declaració davant el jutgedel senyor, per dir-ne d'alguna manera, Millet.
No és gaire entretingut. Les preguntes dels diferents advocats representants de les acusacions particulars, no són gens originals. A més, el senyor, per dir-ne d'alguna manera, Millet, és dur d'orella -o s'ho fa- i gairebé en cada pregunta deixa anar un enervant "eeeeh?" que posa molt nerviós.
Recorda una mica a la gran Doña Rogeliai el seu "mandeeee?"
Se'ls perdona. Ningú no podia preveure que les cintes es filtressin. Espero que en les propers compareixences, tots plegats tinguin en compte aquesta possible circumstància i afegeixin una mica de marro o que contractin, els senyors, per dir-ne d'alguna manera, del País o del Mundu, uns guionistes que editin les imatges afegint comentaris tendenciosos; com si fos un reality, vaja.
A més, pel que es veu, el senyor, per dir-ne d'alguna manera, Millet, es dedicava, bàsicament, a firmar tot el que el senyor, per dir-ne d'alguna manera, Montull, li posava davant els morros. "Això ho haurien de preguntar al senyor Montull", és una de les respostes preferides del senyor, per dir-ne d'alguna manera, Millet.
M'imagino els fills del senyor, per dir-ne d'alguna manera, Millet, cada trimestre, amb els butlletins de notes obertes davant del seu pare i la satisfacció que els devia produir el fet que encara que els fulls estiguessin plens d'insufis, el seu pare, intrèpid gargotaire, signador professional, estampés el seu vist-i-plau sense fer preguntes.
Encara que també me'ls puc imaginar el dia de Reis, obrint paquets i més paquets, amb regals que no tenen res a veure amb el que havien demanat a la carta preceptiva.
Veig les seves carones tristes, decebudes, reclamar davant el seu pare el perquè d'aquells errors i veig, igualment, el posat desmenjat del senyor, per dir-ne d'alguna manera, Millet, adreçar-se a la seva descendència amb un lacònic: "Això, nens, ho heu de preguntar al senyor Montull", per dir-ne d'alguna manera.
Jo no n'estaria tan segur que els seus fills tinguessin un disgust el dia de Reis o en el moment de signar les notes. Sembla ser que els descendents també s'hauran de fer els sords quan els preguntin, i potser diran: "això, ho han de preguntar al papa, que ell era el que firmava les notes". Quan parlen de presumpció d'innocència es deuen referir a la "innocència" de la societat en general, que som tots un innocentons!
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Quan parlen de presumpció d'innocència es deuen referir a la "innocència" de la societat en general, que som tots un innocentons!