Fa tres mesos que he estrenat pis. Gradualment m'he anat fent a les exigències de les noves parets.
Recobreixo cada racó amb la mica de familiaritat necessària per fer-me l'espai meu, nostre. Mirar de viure-hi, més que d'habitar-lo. Establir els diàlegs íntims entre els llocs comuns i els privats. Transicions entre uns i altres: que allò per compartir no sigui un espai gèlid, desproveït de cap personalitat; que el lloc propi, no sigui una cova atapeïda de coses teves d'on no sortir mai. Un fals refugi.
Dissabte, primer encontre multitudinari. Fins a setze persones s'hi aplegaren. Tots vinguts de la capital del Baix Camp. Gatzara. Crits. Riure. A veure qui la diu més grossa... Res no s'apartà del guió previst i necessari. Cap trobada d'aquesta magnitud, però, admet la cadència del detall. Tot va ser com una torrentada. Fraternal torrentada.
D'aquestes trobades, m'agrada el silenci que queda després. Quan tothom ja ha marxat. Contemplar la taula parada: les restes de menjar, algun got isolat, un tap de cervesa o de vi; una taca, una cadira girada...
Una instantània del lloc sense els seus protagonistes. El que n'ha quedat després.
Somriure per cada deix de presència. Com s'ha escridassat el maldestre que no ha encertat a posar aigua al got. El ganivet que no tallava i que ha esventrat el braç de gitano de les postres. Un bocí d'avellana que ha sortit disparat del segon plat...
Victoria |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 20:12h
m'agrada: 'el silenci que queda després'. Per cert la lluita entre que no sigui un lloc 'gèlid desposseït de personalitat' ni 'una cova atapeïda d'on no sortir mai', no s'acaba mai. Enhorabona per la casa, sempre és un lloc on crear i estimar.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
se´t podria dir: de Reus has de ser i fer sortir l´avellana.
M´agrada observar el contrast gent-fressa/ ningú-silenci, per això m´agrada la nit.
Que hi hagi moltes trobades, amb avellanes!
Ens anem llegint.