Johan Cruyff, el flamenc nou Seleccionador Nacional de Futbol diu que, malgrat el càrrec, continuarà sense parlar ni una sola paraula de la llengua del país que l'ha nomenat Seleccionador Nacional de Futbol.
Cruyff afirma que ja maltracta prou el castellà cada vegada que intenta expressar-se en aquesta llengua com per fer el mateix amb el català.
En unes altres circumstàncies ens pintaríem la cara com a Braveheart (Ramon, ja hi tornes amb la faldilleta!) i començaríem a estripar-nos jerseis i camises i pantalons. És en Cruyff. És el Barça. Encara hi ha classes. Desmaquilleu-vos catalans, desmaquilleu-vos.
Fent referència a l'excusa de Cruyff, dos activistes de la causa amazic, en un perfecte català (un no fa ni un parell d'anys que és a Barcelona i l'altra no en fa ni un) em fan referència al seu país d'origen: Algèria.
Com a activistes la seva feina és molt més feixuga, perquè al país, han de legitimar l'ús d'una llengua minoritària davant el fet que l'àrab parlat a Algèria (barreja de turc, amazic i francès) és considerada un patuà (un argot) i els mitjans de comunicació només fan servir l'àrab clàssic, variant que a Algèria i en general a tota Àfrica, pot ser tan estrany com per nosaltres el llatí.
S'exceptua aquests usos en temps d'eleccions o quan és fa necessària que la població sàpiga alguna cosa de manera clara i directa.
El cas de l'administració és encara pitjor doncs ha quedat la llengua de l'antic ocupant, el francès, com a llengua d'ús normal.
A tot això, cal encara sumar-hi la violència de l'integrisme islàmic sempre amatent a les suposades desconsideracions contra el sagrat Islam.
"La llengua d'un lloc s'ha de parlar encara que primer la parlis malament", ho tenen claríssim tots dos.
I jo en un moment donat, hi estic totalment d'acord. I em fa llàstima que persones que podrien donar exemple utilitzant-lo, s'excusin vergonyosament i ningú digui res per ser qui és.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
