Els dies i les dones

Setmana intensa. Una curiosa introducció a la Setmana de la Poesia que a Barcelona desembarcarà properament. Al cap hi tinc mil projectes, cada any em dic: l’any que ve els he de proposar alguna cosa. I per una cosa o una altra, cada any arriba el maig i m’haig de mossegar els punys lamentant-me per la meva desídia. En fi…

Els amics de Cotxeres Borrell, dimarts, van destapar aquesta setmana frenètica convidant-me a participar en la inauguració d’una mostra de poesia visual obra i miracle de Joan-Ignasi Ortuño que s’hi podrà veure fins el dia 17 de maig.

Ahir, tal i com anunciava, es presentà a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el llibre Escrits des de la presó. L’editor, en Lluís Montagut i la Carme Arenas, van explicar els ets i uts d’aquesta publicació que recull, tal i com va dir molt bé la Carme, els missatges de nàufrag de molts escriptors empresonats i el vaixell que ha suposat aquest llibre i per extensió, la tasca del PEN Internacional, en concret, dels diferents Comitès d’Escriptors Empresonats de cada centre.

(Gràcies Ricard Garcia, Josep Manel, per la publicitat!)

Força públic. Una lectura agradable en el marc d’un casal històric com és l’Ateneu Barcelonès. M’acollí aquesta casa, quan amb una mà al davant i una altra al darrera, aquest ganxet amb ínfules d’escriptor, desembarcava amb la maleta de cartró a la Gran Barcelona disposat a cruspir-se-la.

Tot va anar rodat. Sempre és un plaer poder treballar amb professionals com l’Eva Roig i si a més t’hi lliga una amistat tan sincera com la nostra, fer aquestes coses és doble plaer. A la màgia de preparar la lectura, de coincidir en els enamoraments pels mateixos textos, en escena, saber que un pot comptar amb l’altre si alguna cosa no va a l’hora.

A més dels amics, incondicionals (com m’emociona aquesta militància!) la presència de gent de les lletres. Gràcies Teresa Pous, Joana Bel i als qui s’excusaren o per causes majors, no van poder venir. També presència blocaire. Inefable i infatigable Sílvia Martínez, una de les moltíssimes coses maques que m’ha proporcionat això dels blocs.

Avui hi torno. Acompanyaré al Salem Zenia a la Biblioeteca Sant Pau-Sant Creu de Barcelona, a les 19:00 h, llegint alguns poemes en català, en la presentació del seu recull de poemes Soc cec. Poemes d’amor i de lluita. Participaran en aquesta presentació, a més del mateix Salem, el Carles Castellanos, que ha traduït els poemes de l’amazigh al català; la Raffaella Salierno, director del programa Escriptor Refugiat del PEN Català i l’Oriol Ponsatí-Murlà, d’Accent Editorial que ha editat el llibre.

Com sempre, hi sereu molt i molt benvinguts.

Conjugar el futur, en la majoria dels camps de la vida, ara com ara, esdevé una proesa digne d’elogi. S’ha construït tot des del present, des de la rabiosa actualitat. Què representa el Demà?, dit així amb pompositat de dits posats als inferns de l’armilla.

La resposta pot ser: Res de Res, també amb el mateix majúscul despreci. Aspiracions particulars a banda, tothom aspira a l’Ara més eixut i assèptic, més simptomàtic d’una niciesa absoluta, que no pas d’assumir que s’està vivint un temps, una època, un moment, per després passar-ne a un altre.

Gastar-se centenars d’euros per passar-se matins amb la closca exposada a la solana, veient passar cotxes que donen tombs en un circuit i que et destrueixen els tímpans, en podria ser una de les metàfores necessàries. Animalets de corral. Ja ho deia aquell bestiota: jo sóc de Ferrari de tota la vida, i ara! I avall que fa baixada.

El passat, tampoc no és una mesura exacte. L’anem llaurant i reclamant-ne l’autoria. No som qui érem, si no qui ens van dir que érem. S’accepta, tot plegat, amb la mateixa imparcialitat de criteri amb què s’accepta el nostre avui de cada dia, fonamentant cada decisió que prenem en funció de tants paràmetre aliens, que fins i tot el nostre prestigi d’habitants d’aques segon que avança cap a un altre i un altre i un altre, queda en entredit.

Ho escrivia Neruda amb allò del Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos. Si arribem a ser.

Aquests dies, voler ser a Nova York. Badar amb els gratacels. Donar de menjar als esquirols de Central Park. Perdre’m per carrers que no tenen nom, que tenen només números. Voler ser a Nova York. Més que res, perquè des d’aquesta república, des d’aquest reialme autònom, aquests dies, es desacredita tot allò de que els ianquis són el pitjor. Tot allò del discurs imperialista… Per què? Doncs per què hi ha un país, la Xina, que organitzarà uns Jocs Olímpics i hi haurà molta, molta gent que ho sabrà, si és que ho sap, des de dins una cel·la. Entre reixes. I la gent del PEN Americà diu que no pot ser de cap de les maneres.

La postmodernitat és una cadira. Ho deia molt bé, tant bé com sempre, el Jaume Subirana. Aquesta cadira on no s’hi asseu cap poeta, cap assagista, cap novel·lista, cap home de lletres d’aquell país de la Xina. Per què molts són a la presó. Més que mai, l’orgull de pertànyer a tres lletres que aquests dies a Nova York i al món sencer, deixen testimoni, damunt els fulls blancs de l’oblit que sempre és a l’aguait per voler amarar-ho tot, que s’ha de fer alguna cosa. Que no pot ser que aquells senyors que encara parlen de camps de reeducació, s’omplin la boca dels jocs de l’amistat, de la fraternitat i tinguin les presons plenes de “malvats delinqüents” que l’únic que han fet ha estat denunciar l’absència de llibertat.

Aquest dies voler ser a Nova York per allargar la mà als companys del PEN Americà per dir-los que aquí també no restem callats. Que a partir de dimecres, en Bartra, en Tísner, en Huertas Claveria, en Carrasco i Formiguera tampoc seuran en cap cadira. Que em venen esgarrifances de felicitat cada vegada que veig el comptador de la gent que ha escoltat la veu de Shi Tao a través de la meva, avui ja més de mil! Que el PEN no són quatre internacionalistes esnobs. Que som gent que no callem, que donem la tabarra, que volem molestar, que voldríem haver estat a Nova York per omplir cadires amb més, molts més, mots empipadors.

L’any 1997 sortia publicat als Estats Units el recull de textos This prison where I live, a cura de Siobhan Down i amb un pròleg del premi Nobel de literatura Joseph Brodsky. El llibre era un encàrrec del PEN Internacional per celebrar el seu 75è aniversari. Tots els escrits tenien un denominador en comú: havien estat dibuixats per escriptors que havien estat empresonats.

Ara el PEN Català conjuntament amb l’editorial Aresta, n’ha fet una tria d’aquells esfereïdors escrits afegint-hi textos d’escriptors catalans que havien deixat testimoni de com se’ls havia privat de la llibertat més absoluta. Un colpidor aplec que s’ha titulat Escrits des de la presó.

Transitar per aquest univers de reixes, de privacions, de fam, de fred, d’impotència, no és un viatge agradable. Per un escriptor, que el tanquin en una cel·la, és molt més que un robatori de la llibertat, és trencar les ales a la veu, esbotzar la paraula per fer-la presonera de l’odi i del silenci imposat.

Sabedors que aquesta veu no ha de quedar en l’oblit, que ha de ressonar per tots els àmbits de la nostra consciència, el PEN Català ens demanà a mi i a l’actriu i ballarina Eva Roig, que les diguéssim aquestes paraules, que esverléssim, mot a mot, el silenci que indueix a l’oblit, al triomf de l’odi, acompanyant a l’acte de presentació de l’esmentat volum.

De moment les presentacions confirmades són les següents:

A Barcelona, dimecres dia 7 de maig a les 19:00 h. a l’Ateneu Barcelonès

A Torroella de Montgrí, el dissabte dia 10 de maig a les 18:00 h a Can Quintana

A Girona, el dimecres dia 14 de maig a les 19:30 al Centre Cultural la Mercè

Serà un plaer poder comptar amb la vostra companyia.

La veu és d’un noi jove. Diu si el poden atendre en anglès. El teleoperador l’hi diu que no, que si truca més tard,  a la tarda, podrà parlar amb algú en la seva mateixa llengua. Amb un rudimentari castellà explica que mi no poder esperar, problemo a lot of grande. Se li demana el deneí per tal d’obrir la corresponent incidència.

El noi, després de no entendre què és això del deneí, es desespera una mica. I-d-e-n-t-i-f-i-c-a-t-i-o-n, lletreja el teleoperador. El noi dóna un número. Al teleoperador no li surt cap nom amb aquelles xifres. Com que ja s’hi ha trobat altres vegades, sap que, tractant-se d’una persona estrangera, cal afegir a aquell número, el nie en diuen, dues lletres: una al davant i una al darrera. Li ho diu: letters, principio, fainal, iunderstant?

El noi fa que sí, que falten les lletres –sorry, perdono– i per donar la primera, la que va al davant, emet un so gutural que el teleoperador no associa amb cap lletra. El so va patint variacions de to i de modul·lació però allunyant-se de tenir una representació alfabètica clara.  

A punt de tirar la tovallola, el teleoperador, intenta fer servir el codi internacional per identificar lletres  (Alfa, Bravo, Charlie, Delta, etc.), encara que sigui canviant aquests apel·latius amb el nom d’una ciutat que comenci per la mateixa lletra que miren d’esbrinar. Llavors el noi  tornant a emetre el so d’abans, afegeix: “…iquis cómo Xibeca“.

I tot queda entès i resolt.

• CRIDA BLOCAIRE: “JUNY”, UN POEMA CONTRA L’OPRESSIÓ XINESA
• AL LICEU, ANTÒNIA FONT
• JUNY
• CREANT LLIBERTAT
• EL CERCLE DE GUIX CAUCASIÀ
• ESCRIURE ÉS
• DOS ANYS DE DIES, DOS ANYS DE DONES… (VOLS UN POEMA?)
• POSTAL D’ANIVERSARI
• LLÀGRIMES DE LLUNA PER A JOSEP PALAU I FABRE
• APUNTS EN NET SOBRE LA CATOSFERA (II)