Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 13 de maig de 2008

HOMES DE SHAKESPEARE

Plantar-se davant l’amic Willam i fer alguna cosa de profit és molt difícil. Shakespeare és com aquells aiguamolls: hi entres i a mesura que avances, si no saps unes quantes coses, pots anar-te enfonsant i enfonsant fins que de tu només en quedi un bombolleig simpàtic i poca cosa més.

Ara, la moda, és fer Shakespears amb vestits formals, corrent, dient el vers de qualsevol manera, estisorant aquí i allà sense cap mena de respecte i posant tantes projeccions com es pugui, encara que siguin les vacances a Salou, la comunió de la nena o la darrera calçotada. Projecteu, projecteu, maleïts!, sembla que sigui la proclama.

La companyia Dei Furbi, al Tantarantana, també ha decidit provar sort amb l’anglès Homes de Shakespeare. Afortunadament no van amb americana i corbata i de pantalles res de res. Vestuari com de retalls virolats. Ens agrada. L’aposta dels furbis, fer un mesclat de diverses escenes amb un punt de vist prou original, si més no, pel que fa a abordar les obres.

Tres actors en escena (Òscar Bosch, Robert González i Toni Vinyals). Faran tant d’home com de dona. En l’època isabelina les dones no podien actuar. Suen la cansalada. Tant físicament com teatralment. Un exercici potent, radical en el sentit que ataca directament el fet teatral. Despulla la narrativa i s’enfronta amb el pinyol de la teatralitat. Risc, molt de risc. Se’n surten?  A mitges. Impecables els tres actors. Donen molt d’ells mateixos. La proposta no admet mitges tintes. Ara bé, malgrat gaudir i molt, a l’espectacle li falta ser una mica més indulgent amb el públic.

Malgrat que les obres que es representen poden ser perfectament identificables només que es tingui més de tres dits de front, si en tens dos et pots perdre, si en tens un espera que l’obra surti com a joc per la Plei, no és pas per aquest motiu que el pot fer refrectari a un cert públic. Ens ha semblat que hi mancava una certa estructura d’espectacle per fer-ho tot plegat més digerible i que consti que faig d’advocat del diable perquè és un espectacle per xal·lar als qui ens agrada el teatre ristretto sense sucre ni llet. Per entendre’ns, ens semblà una magnífica teranyina d’escenes enfilades, però més com un taller magnífic, que no pas com un espectacle com a tal.  

Riem i piquem de mans amb l’escena dels Enrics del “Jo sóc” que sembla no acabar-se mai, en l’adaptació de la cançó dels Luthiers per mostrar-nos Titus Andrònic, la recreació de les bruixes al voltant de la caldera de McBeth o en el magnífic Caliban de Toni Vinyals -impressionant!-, però les cançons ens semblen que no aporten res i contribuiexen a afeblir un ritme, insòlit en un Shakespeare, que és una veritable troballa i que és una llàstima desvirtuar-lo d’aquesta manera. Altres cosetes: què hi fa, per exemple, aquella via de tren allà al mig?

Sigui com sigui, una proposta original, fresca, valenta, que deixa molt bon sabor de boca, que s’ha de veure; que sorprendrà, que no et deixarà indiferent. I parlant de Shakespeare això ja és molt més del que algunes llaunes que he vist darrerament, m’han procurat parlant d’aquest geni anglès.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ombra de Yorick per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent