PROP DEL COR
Esperant el metro, una veu sud-americana em crida. En girar-me els seus ulls immensos, blaus, em somriuen. Ens besem. Quina agradable sorpresa! Ens posem a xerrar. De seguida noto la seva increïble energia. Malgrat tenir-la present, n’havia oblidat aquesta sensació tan agradable de deixar-te’n participar a l’instant.
Vam coincidir una colla de mesos en una feina anterior. Malgrat estar a prop de la cinquantena, sempre va estar amb el grup dels més joves. La seva vitalitat encomanadissa ens la feia propera. Recordo que quan ens vam conèixer, tot just feia unes setmanes que havien arribat amb els seu marit de l’Uruguai. Entre tots fèiem pinya per atenuar la mania que li tenia una coordinadora un pèl racista que exagerava la seva incompetència.
Compartírem confidències domèstiques entre glop i glop de cafè amb llet horrorós de màquina d’oficina, durant els vint minuts de descans oficial que ens tocava. Aviat vam instal·lar-nos en una complicitat agradable que ens permetia explicar-nos les nostres coses. Des del primer dia, em va cridar l’atenció un bonic medalló que portava penjat del coll. Així que vaig tenir-hi més confiança, li vaig preguntar per aquella penjoll.
Em va dir que el medalló en sí, no tenia cap valor material, però en canvi, de totes les seves pertinences, aquell tros de ferro, era el què més s’estimava. Un dia em va explicar perquè: se’l va treure, el deixà damunt la taula i em va dir que l’agafés. La vaig obeir. "Abrelo". No vaig entendre-la però ella insistí. "Abrelo sin miedo". En efecte, el medalló podia obrir-se.
Dins només hi havia un paperet enrotllat. Em va fer cosa desenrotllar-lo. El seu somriure em va donar llum verda. El bocí de paper era molt prim, com de fumar. Hi havia escrit alguna cosa. Em vaig adonar que es tractava d’un poema.
La senzillesa del poema em va commoure. Estava escrit amb un llapis molt prim. Amb delicadesa vaig tornar-lo a enrotllar i posar-lo dins el medalló que ella va tornar a penjar-se al coll. M’explicà que aquell poema, l’havia escrit el seu germà des de la presó, als anys setanta.
La dictadura de Juan María Bordaberry va ser tan o més brutal que les de Xile o Argentina. El seu germà, vinculat a moviments estudiantils marxistes, l’havien agafat dels primers. Donat que se’ls havia prohibit d’enviar cartes o rebre’n, la correspondència es feia a través d’aquest minúsculs paperets de fumar. El poema, l’havia escrit a la seva companya. Tant al seu germà com a la companya, se’ls va donar per desapareguts. D’ell no en tenia res més que aquell bocí de paper que sempre procurava portar prop del cor.
Ja dins el metro, m’explica que encara segueix treballant al mateix lloc. La coordinadora ja no li fa la guitza perquè la van canviar de departament. Em diu que ara tot just s’ha agafat uns dies de vacances i que amb el seu marit faran una escapada a Montevideo, la seva ciutat. Mentre parlem s’adona que no puc deixar de mirar-li el medalló. Tot just abans de baixar a la seva parada, es posa la mà al cor tota encara més somriure. "Siempre cerca del corazón, David", em diu mentre baixa i es transforma en un adéu que s’allunya.
La retrobaré a casa quan trobi en una llibreta escrit, un bellíssim poema d’amor escrit en un senzill paper de fumar.
A veces llueve
y te quiero.
A veces hace sol
y te quiero.
La cárcel es a veces
y siempre te quiero.
Que jo també procuro portar no gaire lluny del cor.