NÚRIA, ET VOLEM A CASA!
Quin gran fàstic em produeix haver d’escriure aquest apunt d’ara. Una nàusea profunda, un seguit d’arcades. Incontinència d’exabruptes contra aquest país negre, molt negre, que es diu Espanya i que així que hom creu que jeu adormit, sempre acaba per moure la cua i deixar-ho tot damunt-davall.
Quanta repugnància que sento per haver de reclamar que deixin en llibertat una noia de vint-i-tres anys que es diu Núria Pòrtules i que fa més de quinze dies que l’estat espanyol ha privat de tota llibertat emparant-se en indicis tan incriminatoris com són una llibreta amb quatre adreces apuntades i propaganda política.
Molta, moltíssima repulsió per haver de signar un manifest que sembla tornar una vegada i una altra. Ja podem ser als anys setanta, els vuitanta o els noranta; la història macabra, fosca, inaudita, es repeteix una vegada i una altra. La flagrant violació de tota presumpció d’innocència. La immunda repressió com a aparell propagandístic…
Des d’aquests fulls digitals tota la meva solidaritat amb els amics i familiars de la Núria i el meu desig més sincer perquè el malson s’acabi i puguin continuar tots els somnis ajornats.