Recordo que per casa corria el volum de Can 62 amb la seva obra en vers. Desconec com hi va fer cap. Només sé que va ser una de les lectures més importants que he fet al llarg de la meva vida lectora. No devia tenir més de setze o disset anys. No vaig entendre res de res. Amb tot, vaig quedar atrapat per aquella musicalitat. Per aquell devessall de versos que discorrien bevent directament d'estructures pòetiques arcaiques però que parlaven de l'Ara més immediat.
Que parlaven de l'Ara, ho he sabut més tard. I és que als setze anys, jo era incapaç de poder copsar plenament la proposta poètica de Foix. Després, rellegint damunt aquella lectura primigènia, he anat desgranant significats i ambicions. I com és normal, en qualsevol autor important, els matisos han anat conferint a aquella primera lectura, la riquesa implícita de l'art magnífic de Foix.
Val a dir que la segona lectura important que vaig fer de Foix, va ser com a conseqüència de descobrir la tasca com a crític de Gabriel Ferrater. Llegir el Ferrater crític, pels qui no tenim una formació acadèmica com déu mana, és molt enriquidor perquè igual com la seva poesia, Ferrater parla a peu de carrer, sempre defugint el refistolament. Explica les coses tal i com ragen fent-se entenedor.
Joan Ferraté l'any 1987 va recollir en un llibret Foix i el seu temps, les conferències que Ferrater va donar a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1967 sobre Foix. La relació entre tots dos va ser molt intensa durant els seixanta. Ferrater va copsar-ne la importància de la seva obra i va decidir tornar-la al lloc que es mereixia. Com a testimoni, els versos que el reusenc li dedica en el seu Poema Inacabat:
Vós, mestre Foix, Josep Vicenç de qui em separa el Cap de Creus (puix que sou al Port de la Selva) comptant per mar (així faig veure que jo també em dic mariner), vós que trobeu per aquells quers pedres tarades d'or orínic, a vós que heu fet català el líric vers de Bernat de Ventadorn (...)
Algunes d'aquestes conferènceis van ser enregistrades, d'altres van ser publicades a partir d'apunts. Sigui com sigui, el llibre sobre Foix, és encara del tot vigent i més enllà de les consideracions crítiques, importants i crec jo que canòniques, és un material valuós també per la contextualització històrica que Ferrater en fa comparant l'autor de Sarrià amb autors com Josep Carner i Carles Riba. Tant pel que fa a la seva poesia com a la consideració desigual que tots tres poetes van tenir per l'stablishment literari i polític del moment.
Conjuntament amb la biografia que en va fer Manel Guerrero J. V. Foix, investigador en poesia, crec que aquests dos llibres són una bona manera d'entrar en l'obra de Foix. De deixar-se endur pel corrent del seus versos, de veure'l no com un recuperador buit de mètriques antigues, sinó que algú que es va servir d'aquestes estructures per parlar del seu temps.
I és que de Foix hi ha una cosa que no he entès mai com és que no s'ha corregit: la repetida vinculació de molta de la seva obra al corrent surrealista. I és que si hi ha un mot que ha patit una degradació semàntica més espectacular en els darrers temps, ha estat el mot "surrealista". Ara diem surrealista a qualsevol cosa que no entenem.
Més que surrealista, Foix era un hiperrealista. Bevia directament del que veia per fer-ne una recreació que anava més enllà del naturalisme. Un exercici que li permetia, així, de distanciar-se d'aquesta realitat refent-la en artefactes lírics eficaços i contundents.
No puc estar-me de copiar més avall, el poema que J. V. Foix va escriure en motiu de la mort de Gabriel Ferrater, sempre l'he trobat un poema colpidor.
El proper diumenge dia 6 de novembre a les 12:30h tots els que estigueu interessats en l'obra de Gabriel Ferrater, teniu una cita obligada al Mas Picarany d'Almoster.
Al mas, que va ser propietat de la família Ferrater i que seria un dels paisatges emblemàtics del poeta reusenc, s'hi tornaran a sentir els poemes del Gabriel de la mà d'un acte coordinat per la Isabel Olesti i organitzat per l'Ajuntament d'Almoster.
Quan vaig conèixer Gabriel Ferrater, jo tenia catorze anys i set mesos. Acabada l’EGB, amb el cap ple de coses que ara jutjo molt poc importants, vaig començar el BUP a l’institut de batxillerat que a Reus porta el seu nom. En aquell temps l’institut ocupava l’espai que ara ocupa l’Escola Oficial d’Idiomes, més amunt de l’Institut Pere Mata. A l’entrada hi havia una fotografia de mida natural del poeta. És aquella del 1968. L’any que va publicar Les dones i els dies, el volum que aplegà els seus tres llibres de poemes. Texans, bambes i ulleres fosques. Un cigarret estisorat amb la mà esquerra.
Haurien de passar uns quants anys abans jo no topés amb els seus poemes. Una vegada descoberts, però, em vaig convertir al seu Art de manera absoluta. De la febrada inicial de fer-me amb tot el que havia escrit Ferrater i tot el que s’havia escrit sobre Ferrater, la majoria subministrats per la Maria Pallach i l’Isidre Fonts de la llibreria Gaudí de Reus, vaig passar a una mena de letargia a l’espera de nous punts de vista, de nous estudis. Arribaren, però tots eren molt saberuts, acadèmics. Me’ls empassava, sí, però amb cada lectura, em quedava amb les ganes de tenir una visió més personal de Ferrater. Evitava, tanmateix, el retrat simple de poeta maleït que se’m donava amb tanta prosa de menuts com ha provocat la mort de Ferrater. Faltava que es donés veu a les persones que l’havien conegut de veritat i no a les que havien caçat al vol les quatre peces necessàries per confegir pornografia barata.
Ha tardat uns anys, però aquest retrat honest, desmitificador, sense afectacions, s’ha donat en forma de documental. El seu autor, l’Enric Juste. El títol Metrònom Ferrater. El documental que es va presentar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona el passat dia 28 de gener i al Centre de Lectura de Reus el 13 d’abril, és una d’aquelles peces que a tots els ferraterians, si em permeteu l’expressió, necessitàvem i esperàvem. La franquesa i elegància del plantejament i la riquesa de les diferents intervencions que se succeeixen, donen la visió d’un intel•lectual polièdric de primer nivell on l’adjectiu intel•ligent es posat una vegada i una altra en boca de tots els que hi intervenen. A Barcelona, l’Emili Manzano, productor de la criatura, va dirque Juste sap fer escoltar la càmera. És del tot cert.
Qui ens introdueix en aquest viatge per la figura de Ferrater és la seva germana Amàlia. El lloc no podia ser cap altre que el Mas Picarany. El llarg estiu passat durant la Guerra Civil. Hi ha una nostàlgia tel•lúrica en les seves paraules. A recer dels pins, del mas, l’Amàlia Ferraté i Soler, transita per la finca recuperant la veu perduda. La seva, la de la seva família. La dels seus germans Gabriel i Joan dels quals diu que era un plaer escoltar-los parlar de qualsevol cosa per la claredat dels seus arguments. Un apunt sentimental. Gràcies al documental, l’Amàlia, morta el 2008, podrà veure acomplert el seu darrer desig: que les seves cendres reposin al Picarany. “El Picarany era la nostra personalitat”, ens diu la germana. El documental li és dedicat.
Juste és murri. No predisposa a l’espectador en cap moment. Tots els testimonis són tractats de la mateixa manera. Escoltant, escoltant, escoltant... Som nosaltres els qui hem de saber el què i el qui. La Isabel Rocha ens parla de com el Gabriel, quan li feia la cort, fins i tot l’havia acompanyat algun diumenge a missa! Llegeix alguna carta que Ferrater l’hi havia enviat. Paraules en castellà on hi podem intuir alguna imatge retrobada en els seus poemes. "No són mots d’un faldiller", diu la Isabel, cosina de Carlos Barral; la que va fer suscitar Da Nuces Pueris (1960), l’estrena oficial de Ferrater en la poesia i que enguany ha fet 50 anys. Algú ho ha recordat?
Hi ha més dones que parlen de Ferrater al documental. Jill Jarrell, la que va ser la seva muller, fa posar els pels de punta per la franquesa de les seves paraules, per l’amor que s’intueix que li professà. No hi ha retrets, només elogis. La vida difícil al seu costat. L’intent de redreçar-lo, de posar-lo damunt els rails d’una normalitat que potser no anava amb ell. Aquella impossibilitat per saber-se defensar en la vida del cada dia, ens diu Mario Vargas Llosa. Jill Jarrell, a Londres, amb alguns dels llibres de Ferrater, en destaca la seva capacitat de fascinar, de seduir, sense ser exhibicionista; el record de viure al seu costat una lúcida conversa inacabable. Tot el que hi va aprendre. El seu testimoni, serè, commovedor. Mots “Para sus catalanes...”, ens diu al final. Li ho agraïm.
Carmen Balcells, Josep Maria Castellet, Rosa Regàs, Xavier Amorós, Jaime Salinas, Núria Perpinyà, Jordi Cornudella, Beth Galí, Narcís Comadira, Dolors Oller, Laureano Bonet, Joaquim Molas, Joaquim Horta i els que em deixo, ens tornen un Gabriel Ferrater brillant, pur, molt allunyat del mite tronat; afaiçonat com algú que va viure la circumstància poètica més com una manera de “fotre al personal” (Jordi Cornudella dixit) que no pas amb la voluntat de posar botiga de poeta i exercir-ne. El personatge públic superava i de molt al poeta, rebla Francisco Rico, professor contemporani de Ferrater a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels anys seixanta del segle passat. Fet que corrobora Júlia Samaranch, destinatària del darrer poema que va escriure Ferrater: “Quan falten dotze dies perquè facis, / Júlia, dinou anys...”. Preciós.
No sé si la ciutat que va veure néixer Gabriel Ferrater l’ha sabut tractar amb la consideració i importància que es mereix. Hi ha unes quantes preguntes que podem fer i que em plauria que tinguessin resposta.
¿Per què l’Ajuntament de Reus no va subvencionar una obra d’aquesta importànica? ¿Per què la magnífica exposició que Jordi Cornudella va comissionar el 2006 a Sant Cugat del Vallès encara no s’ha pogut veure a Reus? ¿Per què l’única referència cultural del Gabriel Ferrater escriptor a Reus, està associat a l’heroica tasca que fan els amics de l’Òmnium Cultural del Baix Camp i del seu prestigiós premi literari juvenil? ¿Tant difícil seria posar-se d’acord, per exemple, amb l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i compartir el magnífic festival de poesia que anualment s’hi fa en memòria seva? ¿Els senyors del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) saben la potència que tindria un espectacle basat amb textos i poemes de Ferrater o fins i tot ordir un muntatge amb textos de Gil de Biedma i tot, donada l’amistat que es professaren i la quantitat de bon material que hi ha?
Queda lluny el xiquet que cada matí un autobús escopia just davant la imatge del crític d’art, del poeta, del lingüista. Queda, però, la fascinació per algú que, com tants altres, va equivocar-se de país al néixer i per això ha d’esperar de la benevolència de la bona gent perquè, de tant en tant, algú l’enllustri i ens el mostri tal i com molts creuen i creiem que va ser. Mentrestant les institucions xiulen i miren el cel. No els ho tinguem en compte. Enric Juste ha fet un acte d’amor ferraterià. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo.
David Figueres
(Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus. Vuitena època. Número 2. Juliol-Agost-Setembre 2010)
Diumenge passat, a Reus, servidor va creure que fent el vermut amb els amics i deixant-se vernissar de purè de verdures per un nap-buf d’ulls blaus, la parcel•la de felicitat del dia ja la tenia més que comprada. Però anava errat. Calia posar-se la careta de cronista per a arribar a posar cireretes al capdamunt de tot. Posar-se la careta i arribar-se a Almoster.
Queia el sol a gavadals. Dinats, vam agafar el cotxe i vam giragonsar rotondes amunt per Castellvell. No hi calia arribar al mateix Almoster. A mà esquerra, abans d’entrar al poble, un cartell: “Picarany-Ferrater” posava la ics al mapa del tresor. Més cartells iguals i l’acumulació de cotxes va desistir d’anar més amunt. Es va aparcar sota una alzina frondosa.
El camí per arribar al nostre objectiu, flanquejat de xiprers, ens va donar la tènue aroma de la pinassa. Saludàvem coneguts. Saludàvem altres cronistes. Saludàvem i aplaudíem la benignitat de l’ombra dels pins. Als nostres peus, una postal del Camp emboirat. Érem a l’altra banda del Puig d’en Cama. Encaixonada, la casa. Els pins era com si hi volguessin entrar. La casa va ser construïda als anys vint del segle passat pels Ferraté de Reus. Pares d’un crític d’art, pares d’un poeta, pares d’un gramàtic: Gabriel Ferrater.
Paladejàvem els sabors del mite. Ens els féiem venir a la boca sense que ens veiessin. Aquestes coses, arribats a una edat, fan de mal mostrar. Però hi eren. Conteníem l’esglai. Vam donar un tomb discret per fer-nos amb l’espai, que en tota representació, sempre és necessari. I era la tarda un regal de llum i de perdre’s endins el bosc i fondre’s entre els xaragalls de les escorces dels pins altius i amenaçants.
La Isabel Olesti, artífex d’aquesta tarda conjuntament amb l’Ajuntament d’Almoster, ens va disposar en grups per anar desgranant, d’ombra en ombra, els versos que Ferrater va disposar en altres fulles sense forma d’agulla. Quatre rapsodes. Quatre músics. La veu acompanyada d’un violoncel, una viola i un parell de violins.
Constatar el melós discurs del vers de Ferrater. La sonoritat líquida. La capacitat de fer-se poema parlant d’ells, d’elles, refractari a tota afectació gratuïta. Poemes dits. Poemes esgarrapats a cop de síl•labes i a cops d’arquet. Ens els tornàvem a fer nostres. Els rellegíem, qui ho sap si no gaire lluny d’on un dia van venir a buscar al seu autor.
Després es va entrar a la casa. Encara amb la ressaca dels versos dits, vençuda la tarda, ens disposàvem a saber-ne més coses de Gabriel Ferrater. De tots els Gabriel Ferrater. De tots menys del que no compten per interessats, per esviaixats, per ridículs...
I mireu que l’he vist de vegades el genial Metrònom Ferraterde l'Enric Juste, però allí, entre la bonhomia d’algunes padrines gallinàcies que amb cada transició del documental, es feien el seu Gabriel Ferrater particular, m’emocionà de nou cada testimoni; cada persona que el va conèixer, que el va estimar. I llavors vaig desobeir Ferrater. Sí, ho vaig fer. Em van venir a buscar els seus versos:
No guardis les imatges que saps pensar i descriure i un dia de feblesa pots partir-te amb els altres.
I no em va donar la gana d’enviar cada polaroid viscuda al bagul del no-res. Cal deixar-se venir la feblesa ja sigui per partir-se amb algú més les imatges d’una família en blanc i negre, en aquests mateixos boscos, molts anys abans. Ja sigui per partir-se els fotogrames d’una família més jove, hipnotitzats per algú que, amb només dues dents, intenta menjar-se una galeta maria.
Foto: quadre original de Gabriel Ferrater probablement pintat al Mas Picarany.
(Per veure més quadres de Ferrater que s'exposen a Reus, podeu visitar el bloc del Sani Girona)
La dona de cabells llargs i de fum passeja entre els arbres. Feia molts anys que no ho feia. Recorda els estius que hi va passar amb la família. Estius llargs. Llarguíssims. Parla dels seus dos germans tota tendresa i admiració amb un curiós accent: meitat anglès, meitat de Reus.
Ella és el fil conductor del relat. Un relat que ens parla, concretament, del seu germà Gabriel. De com no va anar a col•legi fins als deu anys, tot i que ja havia llegit uns quants llibres. De com feia el gamberro amb aquell “gup dels quatre”. De la marxa de la família a Bordeus durant la guerra…
No serà l’única dona que explicarà coses d’aquell xiquet espigat que després de fer la mili a Barbastre, mort el seu pare, se n’anirà amb la mare a Barcelona i es refugiarà rere unes ulleres i un bigoti i un abric tronat i tothom el trobarà un intel•ligent marcià vingut de no se sap molt bé d’on.
Primera parada: la pintura. Una visita al Prado. Des de la revista Laye, en farà de crític. No en fa articles des de la distància. S’hi capbussa en la pintura. Hi parla des de dins. Sap el tacte suau del pinzell damunt la tela. Els pins que ara torna a trepitjar la seva germana, en seran el model. Amàlia Ferrater morirà el 2008.
Però el marcià sabrà seduir a tothom. Carlos Barral, Gil de Biedma, Josep Maria Castellet… i algunes dones, és clar. Brillant, enèrgic, imbatible en el diàleg. S’obre camí en el món de la lletraferidura com a traductor i redactor de divertits informes de lectura. La nit, també. I el gin.
Segona parada: els poemes, la poesia. Potser només com una distracció, demostrar que ell també era capaç de fer-ne i no només d’enfilar versos, sinó de trencar amb tot. Inserir entre sinal•lefes, tot el que ha llegit dels anglesos i tot el que li passa per dins. “La descripció, passant de moment, de la vida, de la vida moral d’un home ordinari”. Insuperable. Poemes sensuals, tallats amb la rel de la caducitat inextingible.
Ara la dona que veiem, té els cabells curts. Som a Londres. També el va estimar. D’una altra manera. Fins i tot i va arribar a casar-s’hi. No va funcionar. Parla d’ell, també amb admiració. Un deute. Una conversa interminable. Una lucidesa descomunal, era ell. Passeja per la ciutat amb els seus llibres. No va aconseguir que posés seny. No hi ha recança. Només admiració. Jill Jarrell.
Tercer parada: Sant Cugat. La docència. Un estol d’alumnes per corrompre amb les seves arts oratòries. Riba, Carner i Foix. Triumvirat invencible. També la gramàtica. Aquells arbres derivatius de cames primes pulcament escrits en agendes pulcres...
Torno a Ferrater. Sempre acabo tornant-hi. Però aquest cop no directament. Faig marrada. A L'ànima dels poetes de Narcís Comadira, em trobo amb un article datat el 2002: Ferrater hagués fet vuitanta anys. Diu Comadira sobre els trenta anys de la seva absència:
"Han estat trenta anys llargs i difícils i, a vegades, davant de qualsevol cosa que passa, davant d'un fet, d'un llibre, d'un polèmica, penso: ¿què en diria en Gabriel? (...) en tot aquest anys G. F. ens ha fet molta falta. La seva intel·ligència, la seva llibertat, la seva generositat, la seva independència haurien estat una pedra de toc per aquesta cultura desvalguda i maltractada bàsicament per la incúria dels propis catalans, per aquesta manca de voluntat de ser alguna cosa seriosa, per aquesta sembla que irrenunciable herència plebea que rares vegades ens hem pogut treure de sobre".
Hi ha un text que prefereixo, tot tendresa, i que va ser escrit el 1975, tres anys després de la mort de Ferrater. Va ser escrit per ser publicat en un llibre d'homenatge als guanyadors de la "LLetra d'Or", un llibre que Edicions 62 volia publicar. És un text extens i porta per títol "Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d'uns anys i uns records" i que Comadira va recollir el 1998 a Sense escut:
(...) Al pis de Sarrià hi vam viure dos anys, dos anys que estan íntimament lligats al record de Gabriel Ferrater. Com t'he dit, va venir-hi a viure-hi uns dies, després de l'afer de Montserrat. (...) Va presentar-se un migdia, amb poc equipatge i un gran munt de llibres. Eren llibres per "llegir" per la Seix, la Sexy, com en dèiem nosaltres. La convivència va transcórrer plàcida i agradabilíssima. en Gabriel, llavors, a causa del seu fetge, tenia una mena d'erupció a la pell que li donava molta frisança i un acusat estat nerviós i insomni. Prenia sedants i bevia poc. La Dolors treballava a la Planeta i jo traduïa. En Gabriel llegia de nits i, al matí, tard, quan es llevava, després de preparar-se un nescafè i de rentar minuciosament la tassa, em preguntava si em molestaria que escrivís a màquina. Llavors s'asseia i escrivia els informes dels llibres que havia llegit a la nit".
Sempre ho he pensat: Narcís Comadira ens deu un llibre sobre Gabriel Ferrater.
Llegeixo al Diari de Balears que la UIB exposarà a l'Edifici de la Riera a Palma, fins el dia 28 de febrer, una exposició sobre Gabriel Ferrater. L'exposició és la mateixa que es va poder veure fa un temps a Sant Cugat, organitzada per aquest mateix ajuntament i amb Jordi Cornudella, expert coneixedor de l'obra ferrateriana, com a comissari. L'Àlbum Ferrater que va confegir amb la Núria Perpinyà, encara és una bona manera d'introduir-se en l'obra del reusenc.
Hi ha dos menes de gaudi davant de qualsevol manifestació artística: la primera, la que et desvetlla la descoberta: el primer apropament del tot nuu; la desintegració del teu jo davant davant aquella primera contemplació, allò que et somou amb totes les armes que l'art és capaç de fer anar. L'altra, el retrobament amb la mateix objecte passat el temps. La lenta decantació de la vida transvassada en aquella nova trobada. Una relectura personal que és també impersonal.
Començo amb aquesta entrada, un seguit d'articles al voltant de la figura de Gabriel Ferrater. Trobo que en dos anys de bloc, no n'he parlat gaire, per no dir gens. D'aquesta manera m'obligarà si no a fer una relectura de l'abundant bibliografia, si almenys de desenteranyinar material que pot ser interessant de mostrar.
Pesarà més la voluntat de ser didàctic que no pas altra cosa. No garanteixo una continuïtat estricte, però si que intentaré donar-ne una visió el més àmplia possible per tal que tothom se'l pugui fer seu, que és del que es tracta amb els grans poetes.
Per anar obrint la gana, no us podeu perdre dilluns que ve al Teatre Lliure, a Barcelona, la lectura que en fa Pere Arquillué. Vaig veure l'espectacle ja fa anys al teatre Fortuny de Reus i la veritat és que seria una llàstima, per aquells que hagin sentit el cuquet rosegar-los de qui era aquest tal Ferrater, de perdre's aquest recital. Jo no me'l penso perdre.
Us enllaço la ressenya que la gent de Le Cool em va demanar per a la seva publicació.
Des d'Arbúcies, els amics de Versons, em fan arribar informació sobre l'espectacle que han confegit a partir també dels textos de Ferrater. "Les dones i els dies". L'espectacle va ser estrenat aquest desembre a Arbúcies mateix. Adjunto el pdf amb la proposta per si algú s'anima a contractar-los.
De vegades, a la vida, et trobes agradables sorpreses que prorroguen un xic aquelles ganes impetuoses d'engegar-ho tot a rodar . Ja sé que sona a tòpic i a introducció suada, però aquest matí, he gaudit un d'aquests motius per creure que no tot està perdut.
Ara no recordo com, però havia arribat a les meves orelles que a Sant Cugat del Vallès s'havia preparat una exposició sobre Gabriel Ferrater. Concretament a la Casa de Cultura, al cosat del monestir. He treballat una mica en el món de la gestió cultural i sé per experiència que de tot en diuen exposició, però tractant-se de Ferrater i aprofitant que tenia el matí lliure, he agafat els Ferrocarrils de la Generalitat i a Sant Cugat s'ha dit; encara que fossin quatre plafons mal posats i quatre fotocòpies, sempre és un plaer retrobar-se amb el poeta.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
METRÒNOM FERRATER
Diumenge passat, a Reus, servidor va creure que fent el vermut amb els amics i deixant-se vernissar de purè de verdures per un nap-buf d’ulls blaus, la parcel•la de felicitat del dia ja la tenia més que comprada. Però anava errat. Calia posar-se la careta de cronista per a arribar a posar cireretes al capdamunt de tot. Posar-se la careta i arribar-se a Almoster.
La dona de cabells llargs i de fum passeja entre els arbres. Feia molts anys que no ho feia. Recorda els estius que hi va passar amb la família. Estius llargs. Llarguíssims. Parla dels seus dos germans tota tendresa i admiració amb un curiós accent: meitat anglès, meitat de Reus. 
Torno a 
