Cupressus sempervirens

        "Els dies del futur s’estan al davant nostre
        com una fila de candeletes enceses-
        candeletes d’or, càlides i vives."
                                        [C.P. Cavafis]

Com cal travessar el portal
d’una casa on ja no hi tornaràs
t’ho van ensenyar els avis,
i a caminar a les fosques
pels ravals de la desesperança,
i a llegir els versos que no s’escriuen
i a bufar les espelmes dels aniversaris.
I van ensenyar-te, al capdavall,
com agafar la son més plàcida
arraulit entre les dunes de sorra
al més gran dels deserts.

En l’abandó dels capvespres, atordit,
t’enfonses a les obagues del televisor
i et rebolques a la sorra blanca de la platja dels somnis
entre les arcades d’un altre naufragi
on tot ho confons amb les veus i els dies
que s’enfilen pels balcons, amb els cossos que
com un vi massa barat fan aspre el record.

Només esperes que aquella noia de cames de seda,
sempre a la mateixa hora a la pantalla,
et vingui a socórrer…

la trencadissa de copes
ha sembrat la grava d’estels

un cotxe rabent
els lladrucs d’un gos
un petard sord
la son al cervell
la nit en brases

les plantes dels peus
han sembrat la grava de sang
i el sexe em crema a les mans

Llegit a Un home de paraula: "El futur es torna de cop…"

Diumenge 2

A la cuina s’havia vessat la llet pels fogons
i la sang brollava de les escletxes d’una veritat
que ja no podia contenir aquells somnis estranys.

La flama monòtona del gas havia rovellat la llum
mentre la tarda es feia agra a la finestra
i, per tot, l’hivern cobria de pauses els homes.

Com aquell cartró que es va fer vell en un racó
humit i fosc del celler, se m’adormien els músculs
en una son trista de remors de fira llunyana.

Diumenge 1

com un matí
la llet tèbia
la son irreal
l’olor del cafè
el diumenge
els croissants
el sol al carrer
la tinta del diari
tota la mentida
el grinyol del fre
les cuixes i el pit
la caiguda llarga
l’olor de benzina
els músculs de suro
la sang a la gola
la carn dolça
la llum gruixuda
la vida ferida

A la cuina
l’escuma de la llet
s’escampa pels fogons.

Una platja blanca.
Un rellotge.
Hivern.

Queien,
amb la sequedat de les pedres
queien
una rera l’altra
les teves passes.
Queien
les teves mans
i tot el que pensaves
queia,
i el sexe marcit
i les paraules sense dir
queien.
I les seves vides,
tan despreses de la teva,
de tu
queien,
i les seves veus llunyanes
queien i queien.
Rera murs de silencis infranquejables,
rera de res
queien
com cauen les pedres
als pous muts de l’abandó.

Les dones, menudes,
neguen la mirada i s’afanyen.
Amb posat de fàstic, ells
trepitgen les aigües.
Ha plogut trista i estèril la pluja
sobre la ciutat vesprada.
Es dilueix la llum
avui estranyament blanca
entre fileres d’arbres.
Sobre les fulles mortes
roden veloços automovilistes
temerosos de quedar atrapats
a les branques nues de la nit.
Per les cantonades d’aire humit
s’esmunyen les nits de novembre.

És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.

És així com ets
quan ja s’endevina l’hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l’horitzó i tu
neix el buit d’un temps
desposseït d’aquelles desmesures de la infància.

És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d’hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.

incert el gest
llàgrima de silenci de casa
la mà
res assenyala ni escriu
damunt la pell viscuda
i gastada

confosa la mirada
llàgrima de calç viva
l’ull
no fa l’ullet ni somriu
cega la perdiu
i llunyana

insuls el bes
llàgrima de fang de carrer
la llengua
res no diu ni empassa
malaguanyat aquest amor
d’estrassa

sorda la veu
llàgrima de ball de tarda
l’oïda
res no escolta i seu
vora l’amant antiga
i callada

espessa l’olor
llàgrima de fum de canya
el perfum
ni emborratxa ni enamora
encongit al pit
l’oblit

sota el folre del capvespre
llàgrima de llàgrima d’home
la soledat
no m’acompanya ni m’aconsola
petita la vida
i sola