Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Bon Nadal!

Mentre es fa de nit, sota aquest cel tan serè, em convida el Nadal a recuperar la veu dels absents i a sentir la força adormida de la terra. Enguany l’hivern és cru, d’un fred metàl·lic, però encara tenim la
poesia i la música que ens escalfen les mans i el cor. I tenim, sobretot, els de casa i els amics que ens escalfen la vida, tenim a qui estimar. A tots ells, també a vosaltres, bon Nadal!

L’escola en català!

Només fa dos dies que fins i tot el Dr. José Manuel Blecua, el nou director de la RAE, reconeixia en una entrevista a l’agència EFE que “El catalán tiene que sobrevivir. No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo”. Però ja se sap que ‘doctores tiene la iglesia‘ i que el seu braç secular no havia de dubtar ni gens ni mica a imposar la seva doctrina, fins i tot passant-se pel forro el que puguin dir tant els filòlegs com els mestres.

Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les  llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que  la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.

Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.

Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat  de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?

Perquè no tot són silencis

LLegit a New York, Nabokov & Bicicletes:

Volpe d’amore

[…]
i et parlaré, també, de les llums.
Perquè no tot són silencis.
També hi ha una llum que s’enlaira,
i a voltes tampoc em deixa viure.
Perquè quan tot és fosc no visc,
però tampoc quan tot m’és clar.

Et parlaré dels meus dies
i de les pors de les seues hores.
Ah, si els minuts parlessin! Què explicarien?
Dirien el foc i dirien les tempestes. Dirien l’argent.
                                                                  La Tour d’Argent!

Et parlaré de la soledat dels aeroports, a Berlín,
de la difícil gramàtica de les coses més senzilles.
De tu i de mi, d’aquesta ciutat,
que a voltes crema i a voltes és un tresor.
I et parlaré de New York
i com és bonic ser jove a New York.
I et diré, potser, que la música
m’ha salvat sempre de quasi tot,
com ara que escoltem aquesta cançó nostra
(Si, eri tu, soltanto tu…)
i amb la urgència d’una sirena
ens allunyem d’una setmana amb massa presses.

La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos
com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,
com se’ns omplen de pols les sandàlies,
com omplim ara aquestes copes per poder seguir vivint.
Però hi havia un piano que sonava
al fons del hall d’aquell hotel,
i érem a Sorrento, a Verona, a Dublín,
mentre ens parlàvem de cadascún dels antics dolors
i dels nostres dies que caminen, discrets,
pels contorns de les agulles d’un rellotge.

Ara sé que tots tenim un fred i un dolor a dins.
Només cal posar-li un nom. Tu el meu ja el saps.
I ara que te’l conte,
després de tantes hores de conversa,
és com si només per aquesta nit,
per explicar-te’l,
per mirar-te com m’escoltes,
per veure’t mirar-me,
hagués valgut la pena viure’l.

Àngels Gregori dixit.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

‘Teranyines’ d’Anna Montero

Quan vaig començar
a llegir, fa una pila d’anys, m’empassava els llibres de la primera a la
darrera paraules sense permetre’m cap descuit. Després, però, va arribar un
moment que quan havia llegit unes dotzenes de pàgines ja sabia si calia
insistir fins el final o no. Ara ja no m’amoïna deixar els llibres a mig llegir
i si no m’ho passo bé els deixo córrer, de manera que alguns van a la pila de
les segones oportunitats i d’altres van directament a l’oblit. Però segueixo
llegint, i entre algunes altres raons ho faig, també, perquè de tant en tant tinc
la sort que m’ensopego amb algun llibre que feliçment m’atrapa i em dóna consol
com si hagués estat escrit per mi.

Això és el que em
va passar diumenge passat, quan vaig agafar Teranyines d’una prestatgeria a la
llibreria del TNC per fullejar-lo mentre feia temps. Vaig obrir-lo a l’atzar, i
com si de debò es tractés d’una teranyina que algú m’hagués parat, ja no me’n
vaig poder desprendre. Durant aquesta setmana l’he llegit i rellegit amb delit
diverses vegades i encara hi entro i surto saltant d’un poema a un altre.

És un llibre en el
qual la seva autora, l’Anna Montero, parla sense embuts del temps que ens resta,
de la deriva, de la por, del buit i de l’adéu, però tot i la cruesa dels temes,
m’ha fet bé llegir-lo. No només perquè els versos no amaguen res i tenen la
virtut de gravar, amb la netedat i precisió d’un estilet, la veritat en el
lector, sinó també perquè llegint-los es pot copsar l’aire i la llum amb què
han estat escrits.

En molts dels poemes d’aquest llibre conflueixen dolor i bellesa, dualitat
amb la qual l’autora traça imatges que, carregades de força, perduren alhora a
la pell i a la memòria del lector; i les paraules ja no són només
sons, sinó que adquireixen la densitat d’allò que anomenen, de manera que llegint-les podem
sentir des de l’alè del moment viscut fins al tacte de cada cosa dita. Com en
aquest poema que segueix, que cada element s’encasta en tots els altres per ser, plegats en l’instant, poesia:

cristalls

hi ha un dolor secret en la fulla
que al vent vacil·la i dubta i cau.
hi ha una eufòria de funàmbul
sobre la pista i una mirada
que s’atarda sobre la terra humida
i sap que és el vol darrer i la darrera
carícia del sol, el darrer alè
del vent i per això l’instant esclata
com una magrana i cristalls de sang
segellen l’adéu.

[Anna Montero: Teranyines. Edicions 62, col. Poesia, 139. Barcelona, 2010]

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Intrús

La del seu
naixement és una ferida que mai no ha cicatritzat. Potser és per això que ara
que se li ha mort el nen que va ser, va i ve erràtic. La memòria de la seva
infància es redueix a algunes fotografies en blanc i negre que examina amb
insistència com qui busca un tresor. Se les mira una vegada i una altra, però
només hi veu un nen que posa amb el rostre sever, hieràtic i trist.

Amb el temps se li
ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a
la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt
d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol
pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la
por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava
sentir-se un intrús en les seves vides.

Ara, passats els
anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara
l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que
sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan
fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força
els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que
els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida
dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar
la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia
què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen. 

La vida no és poesia

La vida no és
poesia, i donar rang de poema a les nostres experiències vitals explicant-les
en forma de vers és un engany al lector. De la mateixa manera que els poetes no
són éssers tocats per cap divinitat ni posseeixen cap do més enllà de la resta
de mortals, la seva vida tampoc no té res d’especial ni meravellós que no pugui
tenir la de qualsevol persona. No, no tot és poesia. Ho dic amb aquesta
claredat i contundència per manifestar el meu desacord amb l’afirmació
contrària. D’un temps ençà he sentit massa vegades que tot és poesia, i qui ho
diu no fa res més que crear un equívoc nefast entre expressar els sentiments i
escriure poesia. Si acceptem que una cosa i l’altra es confonguin amb tanta
facilitat i que el simple fet de fer pública una emoció és pugui considerar
creació artística, aconseguirem desvirtuar la poesia fins a convertir-la en una
forma autocomplaent i estovada de la paraula.

Un poema no pot pas
ser el resultat d’un capritx momentani, ni tampoc d’allò que se’n diu un estat
d’inspiració. És evident que hi ha coses que ens inspiren, és a dir, ens
serveixen de detonant per encetar un vers o un poema, però per contra del que
pensen aquells que diuen que tot és poesia, la inspiració no és un dictat
revelador. Si realment volem donar forma de poema a un sentiment, el procés ha
de ser molt més complex i laboriós. Allò que realment pot convertir una emoció
en poema comença per un procés de destil·lació molt rigorós que ens ha de dur a
saber què es vol dir, primer, i què s’ha de dir, després; perquè no tot s’ha de
dir. Hem de cercar, doncs, quines són les paraules que poden contenir amb precisió allò que
volem dir i hem de rebutjar aquelles altres que només aporten ornamentació
artificiosa, afectació i sensibleria. Perquè escriure poesia no és expressar
emocions, sinó mirar d’extreure la bellesa que aquestes emocions i vivències
puguin contenir.

És cert que per
gaudir de la poesia (escrivint-ne o llegint-la, tant és) cal tenir un cert grau
de sensibilitat, però això també passa amb la música o la pintura o el paisatge
i no és cap altra cosa que obrir-se sense prejudicis a sentir el que tenim al
nostre voltant. Per això, ser poeta no té res d’especial si no és la capacitat
d’enfrontar-se a les paraules amb la voluntat de forçar els seus significats
més comuns i els seus sons i encastar-les, pedra sobre pedra, amb les altres
paraules del poema sense que aquest es faci massa feixuc o, per contra, sigui tan fràgil
i inestable que se’ns trenqui. Però això vol ofici, no només inspiració. Per
tant, la veritable feina del poeta comença quan ja no n’hi ha d’inspiració i
aquest, amb una certa distància, és capaç de treballar amb el llapis i la
tisora alhora, reescrivint per una banda i podant, per l’altra, tot allò que
soni a artifici. Així, i amb l’ajut d’una sintaxi clara i neta, s’aconseguirà que
el vers tingui la mesura justa, que les paraules discorrin sense que es trenqui
l’equilibri i que la cadència del so en faciliti la percepció.

Només amb els
versos ben despullats de tot allò que és superflu (també de la vanitat del
poeta), les paraules adquireixen la categoria de poesia i poden mostrar la bellesa
i la veritat que el poeta vol compartir. La vida no és poesia, però n’és plena.
I el poeta, lluny de creure’s un demiürg, ha de saber destriar el gra de la
palla sense precipitar-se, amb paciència i sense caure en la trampa de
confondre allò que pertany a la seva vida privada amb el que és universal. Si
ho fa així, ens ajudarà a reconèixer la poesia que ens envolta i farà,
de ben segur, que la vida ens sigui una mica més amable.